dissabte, 11 de juny de 2011

Que no parlin en nom de tants

La Caseta Blanca original, la de debò, era un restaurantet amb terrassa que hi havia fa un segle davant de la Mare de Déu del Coll

Aquest article no va contra les prostitutes, perquè tinc sempre molt present allò que «els cobradors d’impostos i les meretrius us precediran al regne del cel».

Però entre poc i massa.

Em va indignar un llarg article signat per Alfred Rexach i publicat al diari La Vanguardia el 6 juny 2011, amb el títol «Aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono», i amb un destacat que deia «Sense la Casita Blanca Barcelona és ara una ciutat més pobra, més trista, més carca, més avorrida».

El periodista deixava anar perles com aquestes:
«Estic convençut que Barcelona no tornarà a ser el mateix sense la seva Casita Blanca, com ho estic que són milers els ciutadans, homes i dones [sic], que en lamentaran la desaparició, enderrocada, cruelment i lentament, pels picots municipals. [...]

»No havíem quedat, estimat Hereu, que és necessari preservar la memòria històrica? [...] Per què, doncs, vas prendre la decisió d’arrasar la Casita Blanca, sense deixar pedra sobre pedra, quan a les habitacions habita la memòria de tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris [...]?

»Tinc amics, i també amigues, sens dubte [sic], que avui viuen lluny d’aquesta ciutat i que em van expressar la pena i la tristesa que sentien quan els vaig comunicar la notícia lamentable. Gent que alguna vegada van passar per Barcelona i, ben orientats i més ben informats, van buscar empara per als amors més tendres, les aventures més glorioses i les passions més alliberades a la Casita Blanca. [...]

»Home, alcalde, ja que no vas tenir sensibilitat per evitar-ne l’enderrocament, tingues la gallardia, almenys, de fer que col·loquin una placa informativa que allà hi va haver la Casita Blanca, temple del sexe, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós. [...] Per mi, quedaràs no com l’alcalde que va perdre l’hegemonia socialista a Barcelona, sinó com l’alcalde que es va carregar la Casita Blanca. Per això [...] t’he de dir ben clar que aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono.»

No crec que hi hagi moltes dones a Barcelona que estiguin dolgudes per l’enderroc d’un prostíbul. I les dones a Barcelona són, com a mínim, el cinquanta per cent de la població. M’agradaria conèixer encara que només fos una sola de les «amigues, sens dubte» del senyor Rexach que estan tan «tristes» per l’enderrocament d’aquest establiment.

Ara bé, per què ningú no es queixa d’articles com el de Rexach? Les dones tenen por de ser titllades de «poc comprensives»? O potser n’hi ha que han protestat i han estat censurades?

I, a més de les dones, en realitat estic segur, diguin el que diguin els corifeus de la prostitució organitzada –que en deuen ser clients habituals, suposo, o directament explotadors del negoci–, que tampoc hi ha tants homes que lamentin l’enderroc d’un símbol com aquest. El que passa és que els que en són partidaris... en són ferotgement partidaris –hi devien anar molt sovint. I s’excusen amb el «tothom ho fa».

No, no m’escandalitza que hi hagi prostíbuls, ni clients ni prostitutes –que aquestes darreres, com deia, aniran al cel per davant meu, segur–, i no cal ser expert en l’assumpte per saber que queden molts locals similars a Barcelona en els quals els amics del senyor Rexach podran resoldre les seves mancances sentimentals i solucionar les seves urgències compulsives, ja que no deuen tenir ningú que els estimi. No me n’escandalitzo.

Però deploro que l’any 2011 encara hi hagi qui, com el periodista Rexach –que si llegeix això segur que riurà per sota el nas amb la suficiència amb què l’expert acull l’amonestació d’un pipioli–, escrigui aquesta mena d’articles i utilitzi aquesta mena d’arguments.

I almenys en els moments actuals, que encara no fa gaire teníem aquí una tirania i els cossos dels qui la van patir encara són calents en el record de filles i nétes, de fills i néts, defensar un vell prostíbul fent servir els arguments dels qui volen preservar la memòria històrica del país és un insult directe a totes les víctimes del dictador i de la guerra que ell va encetar.

«Els cobradors d’impostos i les meretrius.» ¿Us imagineu que quan arribarà la independència algun antic beneficiari de l’espoliació –no parlo de funcionariat i altre personal subaltern– volgués «conservar» la seu d’Hisenda de plaça Letamendi o la del Banc d’Espanya* de plaça Catalunya al·legant que allò havia estat l’escenari de «tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris» (quina frase tan estranya) i de «les aventures més glorioses i les passions més alliberades», el «temple dels diners, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós»?

* Ja que hi som, amb independència o no, aniria bé enderrocar algun dia aquesta baluerna i la del costat simplement per motius estètics, a veure si per fi els barcelonins de naixença o d’adopció tenim l’oportunitat de poder admirar amb una mica de perspectiva la majestuosa fàbrica de l’edifici de Santa Anna, que ha de ser impressionant i que malauradament cap persona avui viva no l’ha poguda veure.