Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.
Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.
Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.
Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.
O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.
El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.
Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.
(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)
