dissabte, 24 de novembre de 2012

Què votaré

Reflexiono. Ja ho sé, sí: fora de Catalunya l’única cosa que comptarà és si CiU puja i té, com diuen, «una majoria suficient», que espero fervorosament que no sigui una majoria absoluta. Mas i el seu desafiament a l’estat, proclamat públicament i internacionalment, era un motiu que em podia portar a votar-lo, mirant d’oblidar que el que votaves era una llista, amb tota la corrua que va al darrere del president actual. Però a banda de la por, el pànic, que tinc a les majories absolutes –carta blanca per fer i desfer al teu aire–, no em puc refiar ni de Mas, pel que vaig dir. Per tant, no els votaré.

D’ERC m’agraden bastant Junqueras i Rovira, però darrere seu, com darrere de Mas, hi ha altra gent, i n’hi ha molts que són dels de sempre, dels que ja hi havia abans i ens van fer empassar tot allò: Simó, Amorós, Aragonès, Bosch Cuenca, De los Ríos... No puc oblidar algunes de les coses que defensaven i que van aprovar i que van tirar endavant amb prou feines fa dos anys. No els puc votar.

Iniciativa té una de les diputades més preparades, Dolors Camats, i un dels diputats més solvents, Jaume Bosch. M’agrada molta de la música que diuen que tocaran. Però han tingut temps de fer el seu concert i no ho van fer gens bé. Són bons, en general, a escala local, municipal –no tindria cap dubte a votar Lluís Tejedor si visqués al Prat, posant per cas–, però no saben governar un país, o no en sabien fa dos anys. Encara voldria entendre què els va dur a acceptar la cartera d’interior si no era per afany de poder, de tocar poltrona tingués el color que tingués. I encara voldria saber en quina cosa substancial es va notar que van ser consellers d’habitatge. I amb ells hi ha EUiA, que no he entès mai en quin planeta pretenen viure exactament. I a més, hi ha la decepció pel tema Eurovegas, que ja vaig explicar. Encara no els puc votar.

Els de SI s’haurien d’haver dissolt fa temps. No tenen propostes diferents i no sé què volen exactament, per molt que miro el seu programa. A més, cal no oblidar que un dels seus cappares és el senyor Bertran, fidel a l’ERC montillista i a tot el que aquella ERC implicava fins que, al final mateix de la legislatura anterior, va veure que el tripartit s’ensorrava i va fugir de la crema. A més a més, el senyor López i Tena no el puc sofrir. No els votaré pas.

La CUP té bones idees i una que m’agrada molt: capgirar de dalt a baix el sistema. Però alhora són poc realistes i sembla que no s’adonen que som al segle XXI. No sé exactament, doncs, què farien amb el meu vot. No els puc fer confiança.

De tota la colla d’obediència espanyola ja no cal que en digui res.

Que què em queda? Un vot de protesta nítid. Ja l’he fet altres cops. Encara més, vaig contribuir a parir-lo. Diu que aquesta vegada poden acostar-se força a les xifres que calen per aconseguir l’escó. Un escó que, quan arribi, quedarà buit i serà testimoni mut de la crítica de molta gent a la manca de transparència, a la corrupció generalitzada, a la mentida constant dels partits, a la falta de llistes obertes, a l’ajornament indefinit d’una llei electoral més justa, a mil coses més que cal carregar a les espatlles dels qui prometen que faran i no fan o prometen que no faran i fan. Penso que aquest vot algun dia se’n sortirà i que de moment el que necessita és créixer, que sigui més coneguda l’opció, que se’n parli.

Al cap i a la fi, aquest vot als Escons en Blanc és com un vot en blanc però inequívocament disconforme –hi ha vots en blanc que no són de protesta sinó d’incertitud o de perplexitat– i amb resultats visibles: un vot en blanc que estarà sempre allà, assegut virtualment al parlament, representat per un escó buit. I, quan surti, l’escó serà pres a algun dels partits majoritaris, i això els courà, i aquesta coguda m’interessa.

I la majoria sobiranista? La majoria sobiranista, molt àmplia –86 escons, gairebé dos terços del Parlament–, ja la teníem ara al Parlament de Catalunya si se sumaven CiU, ICV, ERC i SI. Només calia que es posessin d’acord per tirar endavant el que ara diu que tiraran endavant –i que tant de bo tirin endavant, tot sigui dit.

Encara tinc unes hores per acabar de rumiar-m’ho.