diumenge, 20 de gener de 2013

Històries dels Saumell (11): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (3)



Hipòtesi tercera: els Saumell de l’Alt Camp són una branca d’una família anomenada Pijoan*, un membre de la qual  (això és històric) fou representant de Selmella al Consell de Cent de Barcelona quan aquest consell s’enfronta a l’administració espanyola durant la Guerra dels Segadors (1640-1652). Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell a mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen dues famílies Saumell: els Salmell de Solivella (s. XVI) i els Pijoan de l’Alt Camp (s. XVII), aquests darrers esdevinguts Selmella/Salmella, Salmell o directament Saumell en acabar la guerra esmentada, per protegir-se.
* Pijoan pot venir de Puig-Joan (Alcover) o de Pere-Joan (Coromines). En tots dos casos el llinatge d’origen seria Joan, amb moltes possibles procedències tant nobles com vassalles, ja d’antic.

* * *

La dada bàsica que podria donar suport a aquesta hipòtesi:

L’any 1640, el 30 de setembre, Pasqual Pijoan, «sindich de Conesa de Rocafort, Vallspinosa, Salmella y Vallvert»* és un dels representants de «lo estament real» al Consell de Cent, reunit a Barcelona, que jura fidelitat a l’acord redactat quatre dies abans, el 26 de setembre precedent,** amb la fórmula següent:
«Jo, talis, juro a Déu y als quatre sants Evangelis, per mi corporalment tocats, de que tindré la unió y conformitat ab las demés personas y universitats del present principat de Cathalunya y comtats de Rosselló y Cerdanya que ha aparegut [paregut] als brassos generals és necessària per la defensa natural que se està preparant, y conservació de sas constitucions, privilegis y libertats, y saré fahel [fidel] y leal a la província, y no•m apartaré ni dividiré del que per los molt iŀlustres senyors deputats o altres persones que de ses senyories tindran poder serà ordenat en las cosas deliberades per los brassos, fins haver obtingut de sa magestat (que Déu guarde) la satisfacció dels mals passats y lo remey y reparo del que•ns amanassen y seguretat per a gosar de la justícia, tranquilitat y pau tant desijada.» ***

* Dietaris de la Generalitat de Catalunya vol. V, anys 1623-1644, p. 1092.
** L’original, per error, diu (ibídem p. 1087) que l’acord és del 1642 i no del 1640.
*** Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. V, p. 1087-88, any 1640.


Ara bé, com es diu al pròleg del mateix volum V del Dietari Oficial, «continua sent un misteri el que passa, més enllà dels aspectes estrictament militars, entre 1642 i 1652». 1642 és la data de la (primera) caiguda de Barcelona en mans de Felip IV. L’any anterior el principat s’havia posat en mans del rei de França, que fou comte de Barcelona fins al 1652. Durant aquells deu anys, els funcionaris i cronistes –els del Dietari, p.ex.– que podien haver consignat fets objectius –esdeveniments polítics, iniciatives ciutadanes, represàlies civils, càstigs als rebels– es troben enmig de dos poders superiors, el francès i l’espanyol, i ja no depèn d’ells l’administració ordinària del territori, que es troba literalment en un estat d’excepció: no funciona res tret de l’exèrcit –els exèrcits– i l’ordre públic. Catalunya, en aquell torcebraç contra els poders fàctics espanyols, havia deixat el seu avenir en mans franceses, i totes dues potències, en diferents fases, imposarien el criteri del «bé superior» per administrar Catalunya. El país ja no es recuperà, i en cinquanta anys arribà la desfeta definitiva (1714).

* * *

Dades secundàries que podrien completar la hipòtesi:

1. Consta que almenys des del 1558* la família Armengol, titular de les terres de Selmella, defensa precisament en aquells anys uns terrenys a favor dels (nous?) administradors del poble, la família Martí –Damià Martí, primer, i el seu fill, o nét (?), Ramon Martí, anomenat ja, com he dit, «batlle de Selmella». Aquells terrenys arrossegaven plets històrics des de feia segles, i podem pensar que els Armengol no volien deixar que amb el canvi de titularitat del territori –dels Alemany als Armengol– s’oblidessin els drets històrics de Selmella respecte a les parceŀles objecte de litigi.
* cf. Manel Güell, «Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII)», a Aplec de Treballs (Montblanc), n. 27, 2009, Centre d’Estudis de la Conca de Barberà).

2. El 1640, com hem dit, vuitanta anys després dels fets exposats al n. 1, hi hagué un Pijoan que va representar les viles de Conesa de Rocafort (129 habitants el 2009), Vallespinosa (35 habitants el 2009), Vallverd de Queralt (29 habitants l’any 2009) i la nostra Selmella (deshabitada des del decenni de 1930)* al Consell de Cent, i que va signar, com hem vist, el jurament de fidelitat als furs de Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya en nom d’aquelles poblacions i dels seus senyors, el baró de Rocafort i el senyor de Vallespinosa. Cal suposar que aquest Pijoan representava els interessos de la família Armengol en aquelles terres, amb poders plenipotenciaris.
* Explicito això dels habitants per fer veure que així com els altres tres pobles han tingut sempre població, fins als nostres dies, Selmella n’ha tingut ara sí ara no, i actualment torna a estar despoblada des de fa vuitanta anys. El fet que a Selmella hi hagi poblaments i despoblaments és important en aquesta història.

3. Antoni d’Armengol i Macip, baró de Rocafort i senyor de Selmella, fou penjat a Cambrils amb altres patriotes pels castellans, com a represàlia de la seva rebeŀlia, el desembre de 1640, tres mesos després que el síndic Pijoan signés, se suposa que en nom d’Armengol, contra Olivares. Quan els castellans se’n van anar de Cambrils, altres senyors locals amics dels difunts els van anar a despenjar i s’emportaren els cossos per soterrar-los de manera digna. El d’Armengol el dugueren a enterrar a Poblet.* (Els anteriors titulars de Selmella, per contra, els Alemany de Cervelló i el mateix Guillem de Selmella, els havien enterrat a Santes Creus.) No és del tot forassenyat pensar que, davant aquesta violenta fi del baró, els seus acostats decidissin desaparèixer almenys dels registres oficials. El canvi de cognom i l’assumpció d’un topònim, que són normalment innocents i sobretot anònims, podia ajudar-hi. Aquell topònim estava en desús, com a cognom, des de feia 300 anys, almenys per aquelles terres.
* cf. «De los muchos sucesos dignos de memoria que han ocurrido en Barcelona y otros lugares de Cataluña. Crónica escrita por Miquel Parets entre los años de 1626 a 1660», a Memorial Histórico Español, XX-XXV. Madrid, 1888-1893, vol. III, apèndix III, peça núm. 437.

4. Alhora, per comparació, no apareixen com a cognoms a partir del 1640 ni Vallespinosa ni Vallvert, els altres dominis representats pel síndic Pasqual Pijoan l’any 1640, que continuaren habitats.* Si no existeixen (ni al segle XVII ni després) els cognoms Vallespinosa ni Vallvert, i sí Selmella (Salmell/Saumell),** ¿no podria voler dir que va ser només una persona o una família relacionada amb aquell lloc (Selmella), gairebé abandonat en aquell moment, qui decidís prendre el nom del poble? O qui podria estar interessat a assumir un nou cognom? I qui podria tenir interès a utilitzar el nom del poble, potser com a reivindicació discreta? Qui hi havia que reunís totes aquestes condicions? El síndic Pijoan.
* Conesa sí que ens apareix, però perquè l’antropònim (cognom) existia com a mínim des del segle XI, estès per tots els països de parla catalana (cf. DCVB, «Conesa») amb continuïtat ben documentada: sempre va conservar el prestigi com a senyoriu (cf. Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. III, p. 422b).
** A l’índex del vol. V dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (p. 2234) apareix un notari anomenat Josep Salmella, però és una errada ortogràfica que es corregeix en el mateix text del llibre: es refereix al notari de Vinçà (Conflent, Catalunya del Nord) Josep Calmella. D’aquests Calmella, relacionats amb el cognom occità Chalmelh i no amb Selmella, vénen els actuals Calmell catalans. Reporto aquest cas també per confirmar que la caiguda de la a final en aquesta mena de cognoms era habitual.

5. El fet que el síndic –representant, administrador– de Selmella en començar la Guerra dels Segadors (1640-1652) fos, amb molts altres, un dels signants públics del jurament de lleialtat contra la política unitarista del comte-duc d’Olivares era compatible en aquells primers moments amb la lleialtat, també explicitada, al rei espanyol, al qual es reclama reparació dels abusos soferts. El síndic de Selmella signa com a representant de l’estament reial, però això no vol dir representant de la reialesa, sinó del poble, del qual el rei se suposava que era el cap natural, consubstancial. Hi ha altres Pijoan –o Pejoan, que és el mateix cognom– segurament nobles, en canvi, que no signen aquell document, o almenys no consta que ho fessin. Eren de la mateixa família? No se sap. Només sabem que aquest sí, i que el fet de signar el devia fer caure en desgràcia.

6. Acabada la guerra, el síndic desapareix del mapa i en canvi la resta de la (suposada) família no. El Dietari Oficial, a partir del volum V, deixa d’esmentar els Pijoan del Camp de Tarragona, quan havia estat la primera branca de la família Pijoan que ens havia comparegut al Dietari i sens dubte la més significada políticament l’any 1640. Les úniques branques Pijoan que trobem a partir del 1640 són els Pijoan de Girona –un membre dels quals forma part del braç eclesiàstic, és canonge i vicari general i el mes de juny del 1640 havia condemnat els soldats de sa majestat causants de la crema de Sant Sadurní de Montiró, o sigui que no era botifler–, uns altres a Barcelona i encara uns altres a Perpinyà, establerts allà de molt temps enrere –almenys des del segle anterior. Tanmateix no sabem, com hem dit, si tots plegats eren membres de la mateixa família. Però tornem-hi: la hipòtesi és que el síndic –o els seus descendents immediats–, afectat políticament pel resultat de la guerra, adoptés el cognom d’un dels pobles que administrava.

7. Els Pijoan de Perpinyà, Girona i Barcelona devien ser una família noble o seminoble: tenen un canonge a Girona; una jove Pijoan ingressa com a donzella a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dependent de la Diputació del General; i almenys en el cas de Perpinyà sembla que eren de casa antiga. Ara bé, si desapareixen del mapa només els del Camp de Tarragona, ¿és perquè es moren tots els membres d’aquella branca –poc probable–, o bé és perquè es refugien a les cases dels (suposats) familiars de Perpinyà, Girona o Barcelona –possible–, o bé és perquè els supervivents decideixen fer cau i net de la seva història anterior i adopten un nou nom?

* * *

I doncs, la hipòtesi amb què treballem aquí –agafada amb pinces, ja ho veieu– és la tercera de les que acabem d’esmentar al n. 7: que aquells mateixos Pijoan del Camp de Tarragona són els que es van canviar el cognom a Salmell/Saumell, es van escampar per on no els conegués ningú i van començar una nova vida. Segons aquesta tesi, per tant, els Saumell es podien dir, fins al 1640, Pijoan.

Però deixant de banda la teoria, és a dir aquesta hipòtesi, l’única cosa que sabem del cert que al segle XVII (1649) un Saumell de procedència desconeguda s’instaŀlà a Capellades (Anoia)* com a pagès propietari, i que un Salmell va estudiar notaries (a Barcelona?) i després exercí a Guissona (Segarra) al final del mateix segle (1692). Tots dos duien ara el cognom Saumell/Salmell, fins aleshores desconegut a tot arreu fora de Solivella (Conca de Barberà).**
* En parlarem en el capítol vinent. Però, atenció, afegeixo que tenim a Perpinyà, l’any 1700, un Esteve-Jaume Pijoan que és també notari. I doncs, hi ha un notari anomenat Salmell notari a Guissona, i un notari anomenat Pijoan notari de Perpinyà. Casualitat, després de tot el que hem dit?
** No es pot descartar, evidentment, que aquests Saumell/Salmell de Capellades i Guissona fossin descendents dels Salmell de Solivella. De fet, és la hipòtesi que ens sembla més probable, la primera que vam exposar.

Però, per posar fi a la hipòtesi dels Pijoan, ¿fou la influència familiar el que explicaria que un dels (suposats) fills o néts del síndic Pasqual Pijoan recuperés en pocs anys per a la família un càrrec públic? ¿O simplement aquest Salmell que trobem fent de notari a Guissona (1692) és un més dels descendents –segona o tercera generació– dels Saumell que van arribar a Capellades poc després de la guerra (1649), i que ha començat a espavilar-se pel seu compte?

Sigui com sigui, que el fill o el nét d’uns pagesos esdevingués notari públic, al segle XVII, era realment insòlit. I en canvi la tradició de Pijoans notaris ve, almenys, del segle XVI.