El picapedrer del pla del Magre (2)

Ja vaig parlar d’algunes de les realitzacions que han arribat fins avui de la feina de Josep Saumell i Soler –o Solé, com ho escrivien llavors. Ara tinc l’oportunitat de reproduir unes quantes imatges* més d’algunes d’aquestes obres.

Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.

Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya! I ara que hi som, la plaça, que abans de la guerra es deia plaça de Pi i Margall, durant la guerra li van canviar el nom i es va dir... plaça dels Picapedrers! Ja tornarem sobre aquest punt un altre dia. Sigui com sigui, el que és segur és que en totes aquestes etapes de la vida de la plaça la gent la continuava anomenant «dels Porcs».

Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.

Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, no sabem si acabada de bastir abans de la guerra o poc després.

Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50. Vint anys abans segurament no era així: hi devia haver més picapedrers a Igualada, i la prova és la denominació que van donar durant la guerra a la plaça dels Porcs.

Bé, el cas és que mentre els picapedrers de més anomenada, com ara Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...

Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)

...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.

Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la que hi ha actualment a la plaça –la fotografia de la qual us poso tot seguit–, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):

Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya

Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.

La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:

Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell

* * *

L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).

Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.

Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.

Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.

La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.

Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:

Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX

I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:

Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)

La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:

Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)

Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:

Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada

Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):

Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada

I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):

Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada

Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.

Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):

«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»

El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.

Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.

Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.

És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.

Tornem al nostre picapedrer.

La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:

Detall del sòcol de la nau

Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.

Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:

Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat

A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:

Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat

Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.

A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.

Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.

Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.

Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.

Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?

* * *

Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:

Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX

Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).

I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):

Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada

* * *

Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:

Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943

I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:

El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)

* * *

Els Saumell-Carles, quan van anar a viure a Igualada des del pla del Magre, es van instal·lar primer al n. 4 del carrer del Carme –durant la guerra es va dir carrer de Leopold Sàbat–, i a començament dels anys 40 a pocs metres d’allà, al carrer de la Indústria, també n. 4, davant mateix del taller de picapedrer (n. 9) que ja hi tenia Josep Saumell des del trasllat a la capital de la comarca.

Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada

Aquí dalt hem reproduït, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé vint anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa,* al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article.

* La filla gran, Magdalena, s’havia casat abans de la guerra (1935) i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 16, 1er, on va morir el picapedrer l’any 1964. Feia poc temps que, ja malalt, havia deixat el pis del carrer Indústria i havia anat a viure amb els Marimon-Saumell, que llavors tenien dos fills adolescents.

Finestró enreixat de l’escala que puja al primer pis de l’immoble del carrer de l'Argent n. 16, on va morir Josep Saumell Soler (foto: MS 2012)

* * *

Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres. El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.

Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada

La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.

Detall de la làpida

Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.

Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.

*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.

Més informació sobre el picapedrer.

Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.

Dues Igualades, o més

Ara fa una setmana vaig anar a Igualada un parell de cops i feia temps que no hi anava. Més ben dit, hi havia anat no feia gaire, i hi havia passat unes quantes vegades més, però sempre era per fer una gestió ràpida, per veure algú, pim-pam i cap a casa falta gent. Dimecres i dissabte de la setmana última hi vaig anar tots dos dies amb més temps, i sobretot dissabte vaig passejar-m’hi una estona llarga, dues o tres hores ben bones.

El primer dels dos dies va ser per a un assumpte familiar. L’altre, per fer visita a un parell de persones i també per enllestir un reportatge fotogràfic que publicaré parcialment d’aquí uns dies en aquest mateix bloc. Un reportatge que tenia pendent de fa temps i que mai no arribava el moment de fer-lo. Però no és d’això del que volia parlar, sinó de les dues Igualades que vaig veure.

La primera Igualada era, com he dit, la d’un dia de cada dia, un dimecres a l’hora de dinar. I em va fer l’efecte que Igualada es moria. És clar que era aquella hora, que no hi havia gairebé ni una ànima al carrer, al centre de la vila. Però em va semblar que el panorama era el mateix a mitja tarda, quan me n’anava. No trobaves gaire gent i la poca que veies era com si vagués errant, gent grisa, com deixada, sense rumb. O que seia als bancs del passeig, aparentment sense fer res.

Segurament la majoria de la gent dinava quan jo hi vaig arribar i després, quan tornava a passar per aquells mateixos llocs a la tarda, devien treballar –els que tenen feina. Però en tots dos moments, com dic, em va semblar una ciutat buida, com si estigués a punt de fer el darrer badall i anar-se’n al calaix.

També vaig anar, el primer dia, al barri de les antigues teneries –així ho deia mon pare–, el carrer del Rec i adjacents, i allò sí que era i és objectivament ben trist. Em va explicar un expert del ram que a la majoria de les adoberies que no havien tancat hi treballaven molt poques persones. Preparaven matèria primera al detall, per a grans firmes de productes de luxe. Només n’hi havia una de les que vam veure que continuava funcionant amb una certa normalitat, com en altres temps, amb més d’un centenar de treballadors, potser dos. Però els edificis estaven tots, també aquest darrer, tocats de mort, almenys per fora. Un ambient devastador i fosc.

És veritat que el dia no acompanyava, no feia bo.

Què queda a Igualada i la rodalia?, vaig repassar mentalment, descoratjat, aquell dimecres. Alguna cosa de gènere de punt i d’articles de pell, algun instal·lador de mobles, alguna empresa d’arts gràfiques i alguna altra de transports, una fàbrica de globus aerostàtics –molt reconeguda internacionalment i amb una producció que arriba fins qui sap a on, però amb pocs treballadors– i quatre coses més, algunes de les quals amb la majoria de la producció potser deslocalitzada en altres indrets. I després, serveis per a aquesta poca gent. I prou?

* * *

La Igualada del dissabte següent semblava tota una altra ciutat, radicalment diferent. Viva, alegre, amb l’aspecte de tenir una empenta admirable, amb tot de gent riallera i expressiva, virolada... Com si fos un altre món. La majoria dels carrers per on vaig passar eren també els del centre, si fa no fa els mateixos que els de dimecres, tret del barri de les adoberies, que dissabte no m’hi vaig acostar. Vaig estar a la plaça de l’Ajuntament, a la de la Creu, a la dels Porcs, vaig passar pels carrers Òdena, Sant Josep, Nou, Santa Maria, Sant Roc, Argent, Sant Agustí, Indústria, la rambla... També vaig estar a la plaça de Cal Font i per alguns carrers del voltant. A més a més del passeig, és clar.

Vaig veure amb uns altres ulls, i amb colors, totes aquelles petites i mitjanes iniciatives empresarials –en sentit etimològic: emprenedores– que no havia vist en la visió blanca i negra, grisa, de tres dies abans. En vaig veure moltes, i un munt de possibilitats de futur amb tanta gent decidida, dinàmica, que es veia pels carrers.

Dissabte, a més a més, feia molt bon dia a Igualada.

En els dos casos, els motius que m’hi havien portat eren gratificants i encara més un cop complerts els objectius, de manera que les dues percepcions tan diferents no es poden atribuir a motius psicològics. Va ser només el clima, la meteorologia?

Una primera conclusió és que segurament no hi ha dues Igualades, sinó tantes com dies, i com hores del dia, i com barris... I que això passa, suposo, a tot arreu on vagis que sigui prou gran com per tenir barris diferents i gent variada que fa horaris diversos segons el dia i l’hora. Totes aquestes diferències i aquests canvis són vida, la rutina pot ser –pot ser– símptoma de mort propera.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que... no pots treure conclusions de cap visita que facis a cap indret del món al qual dediquis unes quantes hores i prou. Això ja ho sabia, i per aquest motiu sempre m’he resistit a fer viatges ràpids, d’aquells trepidants... Perquè a mi m’agrada conèixer els indrets i la gent, no pas viatjar i fer fotografies i tocar el dos.

Per acabar l’article, un apunt lingüístic. Sempre he pensat que les dones igualadines –no ho sé distingir tant en els homes, només una mica en alguns, i m’equivoco sovint– tenen un accent especial, que crec que es pot reconèixer, i de vegades ho he fet, sense que t’avisin prèviament. Algun cop, a Barcelona, o a Vic, o al Penedès, o a la Garrotxa, fins i tot a l’estranger, he sentit unes paraules i he gosat preguntar: «Vostè és d’Igualada?» I m’han dit sempre: «Sí, com ho sap?» O potser: «No, de Castellolí», o «No, de Vallbona», o «No, de Tous».

Són uns trets específics, una nasalitat, una entonació i una cantarella que em resulten inconfusibles. No sé descriure aquests trets amb precisió fonològica –ni la fonètica ni la fonologia són el meu fort precisament–, però segur que algú podria fer-ho i potser algú ja ho ha fet.

Crec que ni l’àvia materna ni la mare no tenien o no conservaven aquest tret. Però sí alguna cosina d’allà i encara més la germana gran del meu pare, sens dubte, ja difunta.

Mapa europeu d’idiomes de Twitter

Frank Jacobs: «The fun really begins in Europe, where some of countries [...] emerge out of nowhere: Catalans twitter in their own language, not Spanish.» Em sembla clar que l’autor no es pot considerar de cap manera parcial. El resultat del seu estudi no és definitiu, perquè està basat en dades fragmentàries, però deunidó:

Podeu fer clic a la imatge per veure-la més gran

Procedència: BigThink, 7 novembre 2011

Paradoxes lingüístiques (9): Els Lòpez

Ja vaig parlar fa temps dels López –escrit així– com a fet diferencial, fa uns anys. Però ara vull parlar dels Lòpez –escrit d’aquesta altra manera–, com a paradoxa lingüística.

Té cap sentit que els López, els Fernández, els Pérez, els Peláez, els Ibáñez i companyia que volen catalanitzar el seu cognom ho facin canviant l’accent i ja està? No és un contrasentit, això, un disbarat?

Escolteu, López, Fernández, Pérez, Peláez, Ibáñez i tutti quanti: si voleu catalanitzar el vostre cognom el que heu de fer és catalanitzar-lo, no ridiculitzar-lo. O sigui, heu d’anar al registre i dir que us voleu dir Llopis o Lopes, Fernandes o Ferrandis, Peris o Peres, Pelaes o Pelai, Ibanes o Joanic (als Ibáñez no us aconsello que catalanitzeu el cognom en Ibanyes, perquè n’hi haurà que es faran un tip de riure a costa vostra, però també ho podeu fer).

I si no us agrada canviar de cognom i voleu conservar el que teniu –cosa ben respectable, no hi ha mai cap motiu per avergonyir-se del pare o de la mare en aquest punt concret–, doncs conserveu-lo ben escrit.

Algú s’imagina que les versions en català d’El Periódico o La Vanguardia es diguessin El Periòdico i La Vanguàrdia? Algú s’imagina un Emilio, un Esteban, un Ignacio que pretenguessin catalanitzar el seu nom escrivint Emílio, Estèban i Ignàcio? No, oi? Seria patètic. Si aquells diaris volguessin catalanitzar un dia el nom de les seves capçaleres –cosa que sens dubte no faran–, es farien dir L’Avantguarda i El Periòdic. I quan els altres volen catalanitzar els seus noms es comencen a fer dir Emili, Esteve i Ignasi.

Doncs el mateix. Convé ser coherents.

Bloqueigs

Em sorprèn –o, més ben dit, ja no em sorprèn perquè m’hi he acostumat, però encara m’admira– la quantitat de gent que hi ha que davant un problema una mica més gros que els ordinaris queda bloquejada, inactiva, paralitzada. I tot seguit fuig. No sols no és capaç de fer res, sinó que perd fins i tot l’empatia sentimental que almenys en el seu redol immediat normalment sabia desplegar, o això semblava. Arriben els problemes i gira la cara per no veure’ls, vol fondre’s. De fet, desapareix.

I et sembla que tot aquell bon rotllo que feia anar fins aleshores era només aparença «mentre les coses vagin a l’hora», pura rutina i prou. Si és casat o compromès de manera formal, no ha entès allò de «en la salut i en la malaltia», o no és capaç d’afrontar-ho quan vénen mal dades.

És veritat que no s’ha de jutjar la primera reacció amb més duresa del compte, perquè és més estesa que no sembla i hi pot haver casos d’incapacitat real, de paràlisi i de bloqueig emocional patològics. No tothom està preparat per a tot.

Ara, jo el que no accepto és que fugi i que no torni de seguida, això no. Si no saps què fer potser no cal que facis res de seguida, però sí que pots quedar-te a la vora per si de cas et necessiten. No pots tocar el dos i actuar com si res, com si aquella nova circumstància no hagués canviat la teva existència almenys momentàniament, com si aquell dia poguessis continuar fent la teva vida normal de cada dia. No, això és deslleial, o almenys irresponsable, infantil –suposant que els infants siguin irresponsables, que no tots ho són, o no tots, sens dubte, ho són en el mateix grau.

No parlo de problemes grossos que a tots ens poden trasbalsar, desorientar i fer-nos fer alguna cosa estranya, si més no en els primers moments o el primer dia: robatori de la casa i/o de tots els estalvis, accidents greus, incendis, abandonaments de la llar amb maletes, morts properes. No parlo d’això.

Vull dir les crisis que a gairebé a tothom toquen, visqui com visqui, senzillament perquè no som en un món perfecte.

Parlo, doncs, de problemes simplement una mica més que ordinaris, contratemps de la feina o de la salut, xacres sobrevingudes per l’edat –una tova fora de lloc, inesperada, d’un avi–, crisis momentànies de relacions, encàrrecs inesperats que ens fan canviar el plantejament de la tarda, de la setmana o de les vacances o que ens fan cancel·lar un viatge o un programa que ens feia molta il·lusió i que preparàvem des de feia mig any.

Parlo dels petits daltabaixos de la vida, perfectament previsibles, que et toquen per pura estadística.

Doncs bé, hi ha gent que sembla que no hi està preparada i, quan s’hi troba, gira la cara i no en vol saber res. Decideix que allò no l’afecta i continua fent el que feia. No és una reacció momentània, aquesta, sinó que sembla rumiada: «Si mai m’hi trobo, ja s’ho faran, no és el meu problema.»

I diuen: «Jo me n’haig d’anar, fins al vespre», com si no hagués passat res. O potser ni tan sols piulen, aixequen el vol discretament.

Eres massa llesta

Com series ara, Montserrat? No t’imagino, per descomptat, com una senyorassa tocada i posada, conservadora pel pas dels anys, presumida –bé, presumida potser sí–, distant i creguda i tota maquillada de dalt a baix.

No, impossible.

I aquella cabellera, la tornes a tenir com abans de...? Segur que sí. Segur que continues sent com eres, natural, tan bella, amb uns seixanta-cinc anys que ni es noten perquè els teus ulls atrapen com sempre tota la mirada dels altres. I si es noten els anys no hi fa res. Quins ulls més vius i més magnètics.

Sí que estic segur d’una cosa: continuaries escrivint molt, et ficaries en totes les batalles que valen la pena, series com sempre molt simpàtica i alhora molt contundent, punyent, coratjosa. Honrada i conseqüent. I també t’arreglaries prou –hem quedat que presumida sí– per sentir-te bé tu mateixa.

Recordo el primer cop que vam parlar. Jo havia corregit un llibre d’uns senyors... Ehem, només l’havia mirat pel damunt, però ara no cal que ho escampis, eh? Suposo que amb els anys aquesta mena de delictes o faltes o el que sigui prescriuen. És que llavors encara no havia corregit mai cap llibre, només articles i textos breus, sempre amb diccionari –el Fabra!, encara no tenia el d’Enciclopèdia– i sense conèixer gairebé gens la sintaxi. No se sap per què, hi havia gent que deia que jo hi entenia. Però em feia por corregir aquells autors perquè ells segur que en sabien més que jo.

I te’l passaren, el llibre, després de la meva presumpta revisió prèvia, perquè hi fessis un últim cop d’ull. Sort. Hi vas fer unes observacions que ara no em vénen al cap, però que em van meravellar i a ells encara més: poques, justes i precises. Sí que en recordo una. La recordo segurament perquè tu ja eres una persona encimbellada i jo una mena de marrec cregut –que no sé si l’he deixat de ser.

Vas dir que havia de ser afecció, no afició. T’ho vaig discutir, agosarat, perquè havia vist aquella afició, o un aficionat, en algun escrit que em mereixia confiança. Potser era Pla? Capmany –vint anys també, Déu meu–? Rodoreda? Una patum d’aquestes.

Aquella te la vaig guanyar, Montserrat! I tu ja eres qui sap què! Em vaig sentir tan cofoi!

(Que egoistes que som, només recordem el vent que ens va a favor. No, tampoc és això, perquè tinc molt viu el record de les grans espifiades, que encara m’esgarrifen quan hi penso.)

Quina bestiesa, vaig pensar no gaire temps després. I encara més ho penso ara, és clar. Era com allò del ratolí que corre per l’estepa amb un elefant al costat –una elefanta, en aquest cas, si no et fa res que ho digui així– i que tot d’un plegat es gira, dóna un cop de colze a la companya proboscídia i li diu: «Quina polseguera que aixequem, eh?»

Recordo l’última vegada que ens vam veure. Més ben dit, que ens vam escriure. M’havia enfadat amb tu. És curiós, no en recordo el motiu, però era alguna cosa que havies escrit en un dels teus melindros. Ni idea de quan va ser.

No, ara no faré el que fa alguna gent, de demanar-te disculpes per haver-te renyat o per haver-te dit que allò no m’havia fet cap gràcia. No em va agradar gens i punt, t’ho vaig dir i t’ho tornaria a dir si passés de nou. A tu no et va fer peça la meva correcció –no pas el fet que t’ho digués, que els feedbacks sempre els rebies encantada de la vida, almenys els meus i els de molts altres que jo coneixia– i em vas dir que no tenia raó. I suposo que devia ser així, que cap dels dos no tenia raó del tot, o potser tots dos la teníem. Però jo et vaig titllar de superficial, crec, o d’haver-te plegat acríticament a alguna moda, cosa que no feia per tu, i tu em vas dir que era un cregut o un setciències o una cosa semblant. No em va saber greu. Eres bona discutidora, gens demagoga, conseqüent.

No sé com et deu haver anat a l’altra vida, tots aquests anys, vint per a nosaltres i suposo que un pessic per a tu. Però vas fer tant de bé a tanta gent, vas desvetllar tantes consciències, vas investigar i denunciar tantes injustícies i vas revolucionar tant el pati que no m’imagino que puguis estar enlloc més que en aquell cel del qual et foties de temps en temps a còpia de parlar-ne desenganxadament, suposo que per espantar els dogmatismes que tots i totes –tothom, també la gent que diuen que no en tenen cap– covem dins nostre.

Eres massa llesta per deixar-te’l perdre, el cel, si n’hi ha.

(Que n’hi ha, ja saps que jo sempre n’he estat convençut. I, ara que hi som, ja sé que això d’estar-ne convençut no em dóna més punts que els que poguessis tenir tu o qualsevol altre en el moment de passar els darrers comptes: el que importa és el compromís real, personal, tangible. I en això tu eres campiona, mentre que jo... bé, daixò, en fi, vaig fent el que puc i encara gràcies.)

(La fotografia és de Pilar Aymerich)

Perles (81): Pobre Bécquer

«Celebrem el 175 aniversari del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer retent homenatge al seu univers poètic. Les Rimas y leyendas van sorgir de la seva ànima romàntica amb la mateixa força amb què l’aigua de Vichy Catalán brolla de la seva deu.»

(Text [traduït] de l’etiqueta d’una ampolla de Vichy Catalán, any 2011; penso que les autoritats sanitàries haurien de prendre mesures per evitar els calfreds i/o fogots que produeixen ensurts d’aquesta mena en qui només pretenia beure una mica d’aigua de vixí.)

Noms de guerra

Ja sabia que Woody Allen es deia en realitat Allen Stewart Konigsberg, que Marilyn Monroe era Norma Jean Baker, que Rita Hayworth era Margarita Cansino, que Terence Hill era Mario Girotti, que Ringo Starr era Richard Starkey, que John Wayne era Marion Michael Morrison, que Kirk Douglas era Issur Danilovitch Demsky, que Bob Dylan era Robert Zimmermann, que els Marx es deien Leonard, Arthur i Julius i no pas Chico, Harpo i Groucho –per aquest ordre d’edat–, i fins i tot que Compay Segundo es deia en realitat Máximo Francisco Repilando.

I potser era previsible, encara que no ho sabia, que Freddie Mercury no es digués Freddie Mercury (Farook Pluto Bulsara) i que també fossin noms de guerra Iggy Pop (James Newell Osterberg), Johnny Halliday (Jean Philippe Smet), Nicola di Bari (Michele Scommegna), Suzi Quatro (Susanna Quattrocchi), Winona Ryder (Winona Laura Horowitz), Ginger Rogers (Virginia McMath) o Hulk Hogan (Terry Jean Bollette).

Però el que no m’havia aturat a pensar mai és que potser Edith Piaf no era un nom real (Edith Giovanna Gassion), ni Elvis Costello (Declan Patrick McManus), ni Tina Turner (Anna Mae Bullock), ni Michael Caine (Maurice Joseph Micklewhite), ni Chuck Norris (Carlos Ray), ni Fred Astaire (Frederick Austerlitz), ni Dean Martin (Dino Paul Crocetti), ni Jennifer Aniston (Jennifer Anistonapoulos), ni Whoopi Goldberg (Caryn Johnson), ni Demi Moore (Demetria Guynes), ni Meg Ryan (Margaret Mary E. A. Hyra), ni Jerry Lewis (Joseph Levitch), ni Walter Matthau (Walter Matuschanskayasky). I sembla que ni tan sols Frank Sinatra no era Sinatra sinó Sinagra.

Tot això ho he trobat a Italian Names, que com veieu no parlen només d’italians. Si hi feu un cop d’ull veureu molts més noms a part dels que he dit.

Bé, jo també em faig dir vigilant del far, però només ho saben uns quants amics, no ho faig córrer pel món pretensiosament com si fos qui sap què ;-)

Paradoxes lingüístiques (8): Dièresis innecessàries?

Avui copio la paradoxa, per no cansar-me. També és un pèl polèmica:

«La meua filla, d’11 anys, em pregunta per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, i algun més d’eixa índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià, eixa pregunta (o pareguda) l’he sentida moltes vegades, i mai he sabut contestar-la satisfactòriament.

»Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores, que la dièresi fa que sone la u en paraules com conseqüència o ungüent i que marque la i i la u en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong (i no procedix l’accent), com en veïna, països, llaüt o Raül, però no en veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc.

»Una indiscutible autoritat lingüística, com era Joan Solà, opinava que caldria simplificar l’ús de la dièresi. També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una proposta alternativa a eixe maldecap. L’explicació filològica de la dièresi en eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt bé. També s’hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen agrair, agrairé, agraint i agrairia. Ni coincident, reincidència, altruisme, egoista, etc.

»L’accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de sentit; per exemple, canviàrem és un passat, mentres que canviarem és un futur. I en ungüent llegim totes les vocals i en unguent la segona u seria muda, però diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor, etc., es lligen igual que es llegirien sense dièresi, com diumenge, fluida/fluidament, traiguera, etc.

»L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L’AVL ja ha transitat pel camí de fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana, sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i segur.»

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira, Levante-EMV, 21 octubre 2011

Continua.

«Retos y desafíos»

A part del que llegeixo perquè em ve de gust, per feina he de llegir o almenys fullejar bastants materials en espanyol. Tot sovint són tesis doctorals, assaigs o treballs acadèmics similars. També escrits per a congressos, conferències, comunicacions científiques... He recollit fragments d’alguns títols que m’han cridat l’atenció per tòpics i que en algun cas es repeteixen bastant:

- [Tal assumpte]: pasado, presente y futuro
- [Tal assumpte]: situación actual y perspectivas de futuro
- [Tal assumpte] en el umbral del siglo XXI
- [Tal assumpte] en el umbral del nuevo milenio
- [Tal assumpte] en el inicio de un nuevo milenio
- [Tal assumpte] en la encrucijada de dos siglos
- [Tal assumpte] en la encrucijada
- [Tal assumpte]: retos y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: retos, oportunidades y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: dificultades, oportunidades, amenazas y retos [i les mateixes paraules en ordre divers]
- [Tal assumpte]: derecho comparado
- [Tal assumpte]: su naturaleza y sus partes
- [Tal persona]: biografia autorizada
- [Tal persona]: biografia no autorizada
- [Tal persona]: biografia no oficial

No cal dir que títols crossa d'aquesta mena, o similars, també els trobes en català i en altres idiomes, però em sembla que moltes menys vegades, i la majoria no tan estereotipats i repetits. (Google: «Retos y desafíos», 1,65 milions de resultats; «Reptes i desafiaments», 22.800 resultats; deunidó).

(La imatge no és de cap treball que hagi passat per les meves mans; és una il·lustració que he trobat per la xarxa.)

Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà

Ara és moda: tot és més enllà de. Com si haguessin desaparegut –o gairebé– a part de, (al) darrere de, a (l'altra) banda de, deixant de banda això, a més a més de, més lluny de, de més a més, així mateix, fora de, de propina... segons els contextos.

Ho trobes a les notícies (Ara, El Punt Avui, VilaWeb, TV3 i companyia, les ràdios catalanes, Regió 7, El Periódico en català, La Vanguardia en català...), als articles d’opinió –que se suposa que han escrit els autors que els signen i que, per tant, les seves tries lingüístiques són personals, no depenen de cap llibre d’estil–, a les declaracions dels polítics i d’altres personatges mediàtics, als llibres... A tot arreu. En fi, com si s’hagués convertit en una mena de mantra obligatori.

Google (17 octubre 2011) et dóna 5,7 milions de resultats amb aquesta locució, escrita entre cometes i demanant resultats només en català –o sigui, bandejant els resultats per aproximació, que inclouen altres idiomes. (Només he fet la cerca per conèixer tendències i diferències, no pas perquè cregui que els resultats siguin científics, ni tan sols per propensió.) «A banda de» dóna 6 milions de resultats, però pel que he vist en les primeres pàgines n’hi ha molts sobre música, sobre lladres i altres delinqüents, etc., perquè en la cerca s’inclou la frase «la banda de» i no hi ha manera d’afinar-ho més. «A part de» –que mira que és (era?) ben coneguda, usada i senzilla–, 5,2 milions. «A més a més de», 4 milions i escaig. «Així mateix», 3,4. «A l'altra banda de», 2,4. «De més a més», 1,5. «Deixant de banda» no arriba al milió, igual com «més lluny de» i «darrere de». «De propina», 34.000.

Aquell «més lluny de l’avui que ara us encadena» –suposo que el recordeu– hauria sigut ara, quasi necessàriament, «més enllà de l’avui que ara us encadena».

Miro el diccionari de Raspall-Martí i la locució «més enllà de» no hi és. Miro el DIEC (i el diccionari d’Enciclopèdia) i sí que hi és però amb un significat diferent, em sembla, fins i tot gairebé contrari al que ara triomfa: «Més amunt de, referit a quantitat. No eren més enllà de dotze» ( = no eren més de dotze). El diccionari d’Espinal ofereix uns sinònims que s’acosten més al significat actual: «en amunt, passa de, per damunt de». Però encara no arriba, crec, a ser sinònim del significat que avui és moda i que queda definit amb les altres locucions que hem dit al començament.

A veure, cap problema amb el més enllà de, eh? Si fa servei, endavant. I segurament deu ser útil si és tan unànime com trobo últimament als mitjans de comunicació.

Però voldria remarcar tres coses, per si no s’han tingut en compte:

1) Aquest ús i aquesta presència abassegadora jo diria que ens vénen d’una altra llengua, concretament del francès (au-delà de) passant pel castellà, que em sembla que va adoptar la locució primer que nosaltres. I no passa res, però ho dic per si algú no hi havia caigut.

2) Hi ha moltes expressions sinònimes d’aquesta que ara sembla que hagin desaparegut, com les que hem dit més amunt i altres potser ja més poc usades des de fa un temps: sobre de, ultra això, amb tot això, sobrepassant això, ultrapassant això, allà de, no res menys, demès, oi més, de repicó... I fins i tot enllà d'enllà o allà d'enllà, que abans deien a l'Empordà segons que reporta el DCVB.

3) «Més enllà» a molta gent em sembla que els suggereix «l’altra vida», el món d’ultratomba, en fi, no sé com dir-ho.

Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’

Fins ara en aquesta sèrie sobre paradoxes lingüístiques comentava fets de la llengua sense ficar-me en llibres de cavalleries, sense fer-hi polèmica. Avui escric un article amb una mica de controvèrsia, per fer-ho més entretingut.

No he entès mai i per mi és una mena de manifestació d’incultura col·lectiva –dient això sé que segurament el que s'evidenciarà és la meva incultura personal– que apostrofem l’article masculí davant mots començats pel que s’anomena «essa líquida», que se suposa que tots els catalanoparlant pronunciem amb una e prèvia que s’anomena «vocal inicial epentètica» –se’n diu així, ja em sap greu el paraulot.

És com si ens prohibissin pronunciar els-top o els-pin o elS-porting o els-tatu quo, que és, em sembla, com hauríem de pronunciar –o almenys com podríem pronunciar– aquests mots o aquestes expressions mentre no es modifiquin els substantius stop o spin i companyia o no s’adapti, si és que s’ha d’adaptar, la locució llatina statu quo. I el Sporting (de Gijón) suposo que no s’adaptarà mai. Però per què hem de dir leS-porting i no podem dir elS-porting? Què ens ho impedeix?

Entenc que als espanyols els sigui difícil pronunciar elstop..., però els catalans em sembla que no tenim cap ni una dificultat per fer-ho.

No passa res per modificar la grafia de stop, com no ha passat res amb spot, status, stand, sprint, stalinista, stress o slogan, que han passat no fa gaire a ser espot, estatus, estand, esprint, estalinista, estrès i eslògan en els nostres diccionaris. I moltes altres paraules. Hi ha una tradició ininterrompuda, ja des de les primeres adaptacions del llatí, que la majoria de mots que començaven per s seguida de determinades consonants (com studium, sponsus, status, etc.) es van adaptar fins arribar a estudi, espòs, estat, etc.

Però aleshores, per què no es fa en tots els casos en què hom pensi que el mot requereix una vocal de reforç o epentètica i concretament la e? Per què cal prescriure que davant la essa líquida s’ha d’apostrofar? Seria menys català, realment, que davant Smith escrivissim sempre el o la –el Smith, la Smith– i que cadascú pronunciés el Smith com li vingués de gust? Vull dir, seria menys català que uns diguessin leS-mith i altres elS-mith?

I a més, resulta que si aquests mots començats amb essa líquida són femenins, llavors no s’apostrofen, com passa per exemple amb schola cantorum i passava fins fa poc amb scooter (havíem d’escriure la scooter), o snob si parlàvem d’una dona (havíem d’escriure la snob; en canvi, en el masculí, l’snob), tot i que molta gent digués laescooter i laesnob –amb una e potser més fluixa. Ja sé que ara s’escriu l’escúter i l’esnob (ell i ella), els esmento només com a exemples. I és que això mateix –el que passa amb els femenins– parla a favor de no donar per fet que hi hagi d'haver una vocal epentètica tampoc en els masculins –i encara menys que aquesta hagi de ser una e. Perquè si aquesta vocal de suport «ha de ser la a de l'article femení precedent», tal com diu la normativa, però alguns parlants (la majoria?), com acabem de veure, hi inclouen una e fluixa entremig influïts per la tendència de molts altres mots i/o per la norma sobre els mots començats per essa líquida, vol dir, em sembla, que també es pot inculcar als parlants que stop i altres no han de portar una vocal epentètica. Tret del cas que estiguem a punt d'afegir-li una e inicial gràfica, però llavors ja seria hora de fer-ho, no?, que fa molt temps que stop es belluga.

D'altra banda, tots sabem que schola –i altres–, si es catalanitzés, passaria a ser escola –o eschola, si volguéssim mantenir el mot com a culte–, per influència de l'altra escola que ja grafiem així des de fa segles. Llavors, quin sentit té que en aquest cas i en els altres femenins fem escriure a la gent la schola i no l'schola, que és com en realitat ho pronuncia?

Ja sé que segurament no m'explico prou bé, però el que vull assenyalar és aquesta paradoxa: si creiem que els mots començats per essa líquida ja duen, amagada, una vocal de suport inicial i aquesta vocal, per tendència general o per influència de la norma, és la e, per què no apostrofem l'article en tots els casos, masculins i femenins? O bé, com jo proposo, per què no deixem d'apostrofar-los tots... fins que no adquireixin en la grafia aquella e ara amagada?

Perquè després, davant tots aquests mots amb la famosa essa líquida inicial, no s’ha d’apostrofar la preposició de: de stop, de statu quo, de schola cantorum. Ja sé que és perquè aquí –tornem-hi– la e de l'article de fa de vocal epentètica (de reforç), però... visca la claredat i la senzillesa de les normes.

Per mi, doncs, aquesta apostrofació és una complicació innecessària en l’ortografia de la llengua. O escrivim estop i estaf i espin i Esmith i Esporting o no hauríem d’apostrofar l'article. Per què no l'hauríem d’apostrofar? Senzillament, perquè són paraules que no comencen amb vocal i perquè la majoria de la gent no sap què és exactament –ni aproximadament– una essa líquida ni una vocal epentètica. Ni sap si Schindler i Schmidt i Schmauss i schola cantorum i streaming i Scala i Stanford i Skype s'han d'apostrofar, perquè potser no estem segurs de si els hem de considerar masculins o femenins, o perquè la essa inicial va seguida de dues o més consonants. Com pot saber la gent que aquests mots són com stop, staff, Smith, Stendhal i Spielberg o no? O sigui, com pot saber per què unes sí i altres no?

En fi: hem d’aprendre totes les possibilitats de «essa líquida» que hi ha en tots els idiomes, una per una? O bé la essa líquida és una essa seguida d’«una consonant» i prou, com diuen els manuals? Però si són dues consonants, com en alguns dels exemples que acabem de veure, què passa, ja no és essa líquida? Llavors què fem amb streaming? S’ha d’apostrofar o no? I com sabem que aquell mot és masculí o femení, si és el primer cop que ens el trobem?

Ja ho dic, si un dia stop es converteix en estop, llavors d’acord, ens haurem d’acostumar a afegir aquesta e- al davant de la paraula i a pronunciar l’estop. Però mentrestant, per què? Què ens obliga a fer-ho així? Per què el IEC, les gramàtiques i els manuals ens manen apostrofar aquestes esses líquides inicials? Voleu dir que no és servilisme o mimetisme respecte a alguna llengua veïna?

Sobre aquest tema ha parlat, entre d’altres, Joan Costa Carreras, però fa unes propostes diferents de les meves –i segurament més assenyades, perquè en sap molt més que jo.

He escrit sobre altres qüestions relacionades amb l’apòstrof ací i aquí, per si a algú li interessa calfar-se encara més el cap.

(La il·lustració l’he presa del bloc Treballem la llengua i literatura catalanes.)

Tres cants a la pàtria enyorada

1. «Salm 137»
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:

Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes d’aquella ciutat.

Els qui ens havien deportat
volien que cantéssim;
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»

Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si deixés d’evocar el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

Interpretació: Rahel, 2008

2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:

Vés, pensament, amb les ales daurades,
vés i posa’t als plans i a les collades,
on es flaira tebi i suau,
l’aire dolç de la terra natal!

Saluda les riberes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió,*
oh, pàtria meva, formosa i perduda!
oh, recordança estimada i fatal!

Arpes d’or de fatídics poetes,
per què pengeu mudes dels salzes?
Revifeu-nos al pit la memòria,
parleu-nos del temps que un dia va ser!

Com el destí de Solyma,**
traceu un so de cru lament
o us inspiri el Senyor un cant
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
virtut al patiment!

* Turó sobre el qual s'alça el Temple de Jerusalem. D'aquest mot vénen sionisme, sionista, etc.
** Nom popular de Jerusalem, a partir del grec Hierosólyma

Interpretació: Orquestra i Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, dirigits per Riccardo Muti, juny 2011
(gràcies per aquest enllaç, PLB)

3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Interpretació: The Sydney University Madrigal Society, 2009

Paradoxes lingüístiques (6): Esses sonores en comptes de sordes

Hi ha fenòmens que van en contra de la deriva que fa que el català del carrer cada cop estigui més castellanitzat, i no és fàcil explicar aquests fenòmens. Per això cal considerar-los una paradoxa. He tret la idea d’una carta publicada fa uns mesos a La Vanguardia, el dia 23 juliol 2011, signada per Toni Granda Pinart, de Montcada i Reixac. Aquí la teniu:

Podria algun filòleg o lingüista il·lustrar-me sobre la incomprensible i misteriosa tendència de locutors, tertulians o polítics a pronunciar essa sonora de forma indiscriminada en paraules que s’han de pronunciar amb essa sorda? Exemples: pressió, impressió, expressió, dissolució, inadmissible, o les dues que em fan més ràbia, disseny i velocitat. És curiós, però jo diria que aquest defecte no és tan palpable en la conversa habitual de la gent amb què parlo. Podria tractar-se d’un estrany mecanisme mental pel qual les persones que parlen als mitjans de comunicació creuen estar elevant el seu nivell de català si abusen d’un so que no existeix en castellà, com una mena de reivindicació inconscient de la seva catalanitat, o bé és que no ho saben fer millor?

No crec que hi hagi aquesta intenció que l'autor de la carta atribueix als locutors i altres oradors. Resulta que molts catalans ens hem acostumat de petits a pronunciar algunes ss o c com si fossin sonores, en comptes de sordes. I és curiós –d’ací la paradoxa– perquè, com diu Granda, en castellà només hi ha esses sordes i no existeixen pràcticament les sonores.

Alguns exemples de les nostres corrupteles (completo les que deia el senyor Granda):

- pressió [molta gent pronuncia prezió] i derivats: impressió, impressionant, compressió, opressió, repressió, descompressió, depressió, supressió, expressió...
- deessa [deeza] i altres amb la mateixa terminació: abadessa, alcaldessa, duquessa, poetessa...
- missió [mizió] i derivats: admissió, inadmissible, submissió, missioner, comissió, comissari...
- percussió [percuzió], repercussió, discussió...
- agressió [agrezió], agressor, regressió...
- clàssic [clàzic]
- premissa [premiza]
- obsessió [obsezió]
- dissolució [dizolució]
- velocitat [velozitat]
- etcètera [etzètera]

En canvi, no passa amb paraules que acaben igual que algunes de les anteriors, com ara sessió, cessió, confessió, professió, progressió... o altres que tenen la mateixa distribució vocàlica, com oci, soci, setciències...

Naturalment –ho aclareixo per als menys experts en fonètica–, aquesta zeta és la zeta catalana, o sigui, el so que fem quan diem zona o alcoholitzat, que és el mateix so que el de casa o posar.

La raó per la qual passa això se m'escapa, deixant de banda la generalitat de dir que és per influència d'altres mots. Perquè llavors les raons a favor d'un fenomen contrari al que expliquem aquí serien com a mínim les mateixes. Però el que és clar és que aquests errors de pronúncia no ens vénen del castellà, estan força estesos i no minven. I cal no descartar que al final escrivim misió, abadesa, etzètera o velositat. Perquè quan passa el temps i aquestes coses no es corregeixen, acaben afectant l'ortografia. A mi no em semblarà malament: les llengües evolucionen també a partir dels errors de pronúncia, és un fenomen natural.

(Il·lustració presa del web Art i folklore de Catalunya, d’Antoni Gimeno, feta amb la col·laboració dels alumnes de l’escola Els Pinetons de la Garriga)

Perles (80): La dreta

«Un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d’un poble que mai s’acaba de fer gran.»

Albert Pla Nualart, Ara, 5 octubre 2011

(Què és l’esquerra, en canvi, no és gens fàcil de definir. El mateix Pla [6 octubre 2011] aventura que «l’essència de l’esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats», però això és tan bonic com difús i ell mateix ho confirma quan diu que, per exemple, «per ser del tot coherents [la gent d’esquerres] hauria d’estar en contra de la propietat hereditària i –no cal ni dir-ho– de la monarquia».)

Perles (79): #twitterencatala

[...] Es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s’havia d’escriure #twitterencatala a l’ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l’invent, els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l’idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d’escriure #twitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s’escrivissin com s’escrivissin, perquè el Twitter no entén d’accents ni majúscules. Es tractava, però, d’una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l’estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l’abat Oliba.

(Extracte de l’article publicat per Manuel Cuyàs, El Punt Avui 20 setembre 2011)

Israelians i palestins

Per mi, els jueus són “els meus germans grans”, de manera que me’ls miro amb afecte i tendeixo a comprendre les seves actuacions. Però cal distingir entre els jueus o hebreus com a ètnia i com a religió –aquests són els meus germans grans–, i els israelians que manen a l’estat d’Israel i que fan una política determinada en un lloc geogràfic concret.

Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.

Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.

Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.

Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.

I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.

Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.

Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.

Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.

Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.

Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.

I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.

És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.

Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.

Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.

No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.

I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.

No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.

Perles (78): Els motius de Barcelona l’any 1714

«[...] Qui ha escrit mai que la Guerra de Successió fos una guerra independentista de Catalunya contra Espanya? I on, en quin text s’ha afirmat que el sistema juridicoinstitucional català abolit per la Nueva Planta fos el propi d’una democràcia contemporània? No podia ser-ho, com tampoc ho eren les llibertats i franquícies de les ciutats castellanes a començament del segle XVI, aquelles en la defensa de les quals van prendre les armes els Comuneros. Fet que no va impedir que, des del Vuit-cents, el seu alçament i el seu penó morat fossin reivindicats pel liberalisme espanyol, ni que avui la data de la batalla de Villalar sigui el dia de la comunitat de Castella i Lleó. [...]

»No, Felip V no va abolir una democràcia inexistent, però sí que va reduir Catalunya, d’estat sobirà amb lleis, impostos i institucions propis, a província subjecta a un absolutisme uniformitzador, i desterrà la llengua catalana de qualsevol ús oficial, i tot això no sembla que sigui una fotesa. [...] En la seva crida final a la resistència, Rafael Casanova va instar els barcelonins a lluitar “per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya!”. En efecte: la pàtria dels catalans del 1714 era Catalunya, i la causa austriacista havia estat des del primer dia una causa panhispànica, o “espanyola”. Com es pot explicar, si no, el paper d’un Antonio de Villarroel? Tanmateix, la idea d’Espanya que els austriacistes defensaven [...] era la d’una entitat pluriestatal i plurilingüe, un aglomerat dinàstic de sobiranies diferents: l’Espanya que havia existit i funcionat durant dos segles i que, des del 1714, no ha tornat a ser possible ni per aproximació.»

(Joan B. Culla, historiador, extracte de l’article publicat a El País, 16 setembre 2011)

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)