Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Sense paraules

(Imatge original cedida per M. Olivet, [c] 2013)

Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.

Improvisat (1)

Fem un pacte. M’has de creure. Aquesta sèrie que enceto avui, i que se m’acaba d’acudir, i que no sé si tindrà continuïtat, estarà formada per articles improvisats. Crec en aquesta mena d’articles, que poden ser interessants aquestes experiències. Per a mi, esclar. Aquest mateix article l’estic improvisant, us ho asseguro.

Els escric en el word perquè surtin les cometes i els guions i tot això com a mi m’agrada que surtin, però improviso, us ho asseguro. M’heu de creure, ja us ho deia.

Ara penso en els músics que són capaços d’improvisar i de crear peces úniques, irrepetibles, quan es deixen portar pel ritme, pels dits, per la respiració, pel cor. Jo tot això sé que no ho faig, i sobretot no pretenc ser un virtuós de les tecles de l’ordinador, però ho intentaré.

Que pretensiós m’ha sortit. Però dec ser jo.

També prometo solemnement que un cop escrita la improvisació no la tocaré tret de per corregir errors de picatge i d’ortografia i coses així. Però no corregiré en el sentit que es diu aquesta paraula: refer, retocar, maquillar, tot això. No, us prometo que no ho faré.

O lapsus linguae. Això sí que també ho corregiré. Com si ara hagués escrit, en comptes de corregiré, cantaré, o vés a saber.

El problema d’improvisar és que el cap et va més de pressa que les mans.

Ah, una altra cosa... tenia una altra cosa al cap i l’he oblidat. Veus?

Miraré de ser breu i de fer molts punts i a part.

Però no sé si seguiré.

Ah, aquella cosa ... No, no era això, era més important, més de fons. Però serà inevitable que en aquest exercici apareguin de vegades, no ho sé, m’ho imagino, coses de l’actualitat immediata, més pròxima, que al cap d’uns dies o d’unes setmanes ja no tindran sentit. En aquest cas no sé què fer. Potser afegir-hi més endavant una nota a peu de pàgina? Però això seria contradir el principi establert.

Ah, la cosa que he dit que havia oblidat crec que era aquesta... Veus, ja l’he tornat a oblidar. Tinc memòria de peix. I era important.

No sé si seguiré... Això potser ja ho he dit?

Esclar, si algun articlet d’aquests quan el corregeixi em fa molta vergonya, em penso que no el publicaré. Però prometo que si el publico serà el mateix dia, no m’ho rumiaré més. O el publico o no el publico.

I no hi posaré fotos, en aquests.

Prou. Quin rotllo. Pobra gent.

 * * * 

[Nota posterior (també els asteriscos previs), no improvisada. Em trasllado perquè he pensat després que els continguts d’aquesta sèrie, si tira endavant, no farien per al Vigilant autèntic.]

Roben davant meu

Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)

Fotografies de fars (5): El Fangar, Baix Ebre, Catalunya

Far del Fangar, Deltebre (foto: Mar Pascual @MarPascual)

Com que el far del Fangar té entrada pròpia a la Viquipèdia, ja no cal que n’expliqui res.

(L’autora de la fotografia és gairebé [o sense gairebé?] una professional; valoreu-ho vosaltres. O comproveu-ho aquí, aquí i aquí (aquesta és del far del Fangar, també), per exemple. I ací encara teniu una altra vista del far al capvespre, de la mateixa autora.)

Fotografies de fars (4): Tossa, la Selva, Catalunya

(foto: Jordina Puñet @jorpuqui)

Una vista ben original des far de Tossa de Mar, a la Selva Marítima. (“Es far”, sí, no és una errada.) La imatge vol explicar que els fars no eren simplement unes torres amb un llum al capdamunt, sinó que molts tenien a sota una edificació dins la qual vivia qui es cuidava del bon funcionament del llum (el faroner) amb la seva família.

I una altra, arribada després, del mateix far però de més a prop i centrada en la llanterna:

(foto: JOI)

Històries dels Saumell (13): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (4)

Portal conservat a l'interior del castell de Solivella (foto: CCCB)

Hipòtesi quarta: l’origen dels Saumell és plural, tot i que cadascuna de les famílies prenguessin el nom del poble de Selmella per algun motiu que no coneixem i encara que estiguessin escampats gairebé pertot del país. El fet cert és que des de molt aviat, i tots gairebé al mateix temps –amb un segle de diferència–, n’hi ha a l’Alt Camp (Saumell i Salmell), al Penedès (Saumell), a l’Anoia (Saumell), a la Conca de Barberà (Salmell) i un d’esporàdic a Guissona (el notari Salmell).

Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen almenys tres famílies Saumell: la dels Salmell de Solivella (documentats des de mitjan segle XVI), la dels Saumell/Salmell de l’Alt Camp (documentats des del s. XVII) i la dels Saumell del Montmell i Capellades (també s. XVII).

Dades que podrien donar suport a aquesta hipòtesi:

1. El fet que convisquin al mateix temps i en un mateix indret les grafies Salmell i Saumell.

Però que la manera d’escriure el cognom sigui diferent no té cap mena d’importància: la pronúncia de Salmell i Saumell era exactament la mateixa en aquella època a la major part de Catalunya. Ja ho vaig explicar en un article anterior:

La L és tan palatal que esdevé U en la pronúncia, com passa amb molts altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les L prou palatalitzades, com el polonès.

2. El cognom Saumell apareix per primera vegada escrit exactament d’aquesta manera l’any 1649 a Capellades, a uns 40 quilòmetres al nord de Selmella, i no hi ha dades que permetin aventurar cap relació amb els Salmell de Solivella.

Museu del Molí Paperer de Capellades (foto: Catalunya)

Saumell és un dels «nous» (sic)* cognoms (sense nom de fonts, de moment) de caps de casa capelladins apareguts en el capbreu (declaració pública de béns) elaborat per Josep de Masnovell l’any esmentat, només nou anys després del començament de la Guerra dels Segadors i vint-i-dos anys després de l’anterior capbreu de la població, fet l’any 1627.

* cf. Esteve Busquets i Molas, Història de Capellades, 1972

En els censos i capbreus anteriors no apareix aquest cognom, o de moment jo no l’he sabut trobar, ni a Capellades ni enlloc, des del que havia aparegut aïllat a Solivella en el cens del 1553 (Salmell), que hem de considerar el primer testimoni escrit del cognom desaparegut del mapa, aparentment, des del segle XIV (escrit Saumella, a Font-rúbia, 1379). El del 1649, però, és el primer document amb el qual tenim notícia relativament extensa –alguna cosa més que l’antropònim nu– sobre el cognom Saumell.

Recordem que fins poc abans de mitjan segle XVII i des de feia potser un segle, a Selmella només hi vivia una família. Van ser aquests mateixos els que van fugir a Capellades (a 40 km) arran de la guerra i van adoptar com a cognom el del seu poble de procedència? Això podria implicar, de nou, que hi ha almenys dos orígens del cognom Saumell: els Salmell de Solivella, que ja teníem documentats des de feia un segle, i els Saumell de Capellades. Però també és possible que fossin la mateixa família, un descendent de la qual anà des de la Conca de Barberà a la veïna Anoia i s’instaŀlà a Capellades. Malauradament, no existeixen dades censals, com ja vaig explicar, entre 1553 i 1717.

Un Jaume Saumell (potser l’anterior?), i igualment a Capellades, instaŀla un pou de glaç al terreny que justament després es va conèixer com a Costa del Glaç. I a Capellades mateix ens torna a aparèixer un Jacinto Saumell el 1699; és propietari d’un camp i sembla que ha de ser per força fill o nét del Saumell referit en el cens del 1649.

No sembla tan difícil, en qualsevol cas, que un Saumell provinent de la família de Solivella es traslladés a Capellades (i a altres llocs, segur) des del poble de Solivella, relativament proper (uns 40 km en línia recta).


3. Per la mateixa època d’en Jacinto Saumell, o sigui, cinquanta anys després de la guerra, apareix consignat per primer cop al Dietari Oficial (juliol 1692) un notari públic anomenat Salmell, la mateixa escriptura del cognom que ja havíem trobat a Solivella en el cens de l’any 1553. No sembla que d’una família de pagesos, diu la hipòtesi, pugui sortir-ne un notari en tan poc temps.

Vista aèria de les excavacions de Guissona (foto: IEC)

La dada que ens proporciona el Dietari* esmentat és que el cognom està vinculat a Guissona (comarca de la Segarra, llavors bisbat d’Urgell i actualment de Solsona), al nord de la Conca de Barberà i a l’oest de l’Anoia.

* cf. vol. IX Dietaris de la Generalitat de Catalunya, p. 269

4. El cognom Saumell (re)apareix al Camp de Tarragona (concretament a Vila-rodona, Alt Camp) vuitanta anys després de la guerra (1721). No tenim cap dada, segons aquesta hipòtesi, que permeti relacionar aquests Saumell ni amb els de Solivella, ni amb els de Capellades ni amb el notari de Guissona.

Castell de Vila-rodona (foto: Alt Camp Info)

Fins a aquestes dades que tot seguit direm* no hem trobat per ara informacions sobre els Saumell ni a l’Alt Camp ni al Penedès... des de les que teníem de la família noble del segle XIV, per mi evidentment extingida amb Guillem de Selmella.

El 1721, Pau Saumell, del Mas Sarrà de Vila-rodona,** es casa amb Magdalena Alarí. El 1725, Miquel Saumell, també de Vila-rodona, es casa amb Eulàlia Comes. El 1731, un altre Pau Saumell, del Mas de la Parrica de Vila-rodona, es casa amb Cecília Rovira. El 1734, Pere Saumell Sanpera, igualment de Vila-rodona, es casa amb Rosa Calaf Baixeras, i el Pau Saumell del Mas de la Parrica els fa de padrí. El 1736, Ramon Saumell, de Vila-rodona, es casa amb Magdalena Domingo, del Mas de l’Alzinella de Vila-rodona. Aquests Saumell podrien ser descendents d’un Pau Saumell (i un seu germà?) natural del Montmell*** (Baix Penedès), arribat a Vila-rodona a començament de segle amb la família i mort el 1747 a la mateixa vila. Tots els Saumell esmentats són pagesos, com els de Capellades del 1649.

* Informacions de Dolors Saumell, novembre 2011
** Vila-rodona és a uns 8 km a l’oest del Montmell i a uns 15 km al sud de Selmella
*** El Montmell és a uns 15 km al sud-est de Selmella i a uns 35 km al sud de Capellades

5. Per aquella mateixa època, a la mateixa comarca de l’Alt Camp, però enregistrat el cognom* amb la forma Salmell, el trobem p. ex. a Alió, l’any 1734, i a Figuerola, el 1737.** No sembla raonable, segons aquesta hipòtesi, que convisquin en una mateixa comarca uns Saumell amb uns Salmell.

Celler de la Cooperativa Agrícola d'Alió (foto: Alt Camp Info)

Tots dos municipis són de l’Alt Camp. Sembla clar, doncs, que o bé aquests Salmell vénen d’una família que no té res a veure amb l’altra, la de Vila-rodona (que no hi ha, doncs, avantpassats comuns), o bé tots, els Saumell i els Salmell, provenen dels de Solivella (1553), potser uns passant per l’Anoia i els altres venint directament de la Conca de Barberà. En aquest segon cas, ens traslladaríem a la hipòtesi 1 d’aquesta sèrie.

* Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
** Alió és a 4 km a l’oest de Vila-rodona i a uns 12 km al sud de Selmella. Figuerola és a uns 10 km al nord-oest de Vila-rodona i a uns 8 km a l’oest de Selmella.

Conclusió d’aquesta hipòtesi. Al final del segle XVII i començament del XVIII el cognom està ja força estès per les comarques mare*: l’Alt Camp, l’Anoia, el Penedès i la Conca de Barberà,** fet que s’explicaria per l’origen divers de totes aquestes famílies que duien el mateix cognom.

Però és una hipòtesi, per mi, amb molt poc fonament: no sembla fàcil que tot d’un plegat ací i allà famílies diverses apareguin alhora i siguin portadores d’un mateix cognom, d’altra banda prou rebuscat. No estem parlant d’uns Font o uns Garriga, d’uns Reus o uns Tarragó. Torno a dir-ho, l’única explicació versemblant de l’origen del cognom és la de la procedència única.

* Vegeu l’apartat n. 1 d’aquest enllaç, que forma part d’un article escrit de manera festiva i indocumentada ara fa cinc anys. No us el prengueu, en conjunt, seriosament, però sí les dades inicials sobre el nombre de Saumells a cada comarca, que són certes i verificables als arxius d’Idescat.
** Certament, com ja s’ha dit, per la mateixa època també hi ha un Salmell a Guissona (la Segarra), però podria ser un funcionari passavolant procedent de la mateixa família. Ha transcorregut un segle i mig i no seria estrany que almenys un Salmell anés a Barcelona i algun dels seus néts hagués arribat a fer estudis. El fet cert és que encara avui no arriben ni a deu a tota la Segarra les famílies que es diuen Saumell de primer o de segon cognom, i això que és una comarca adjacent a la Conca de Barberà i a l’Anoia. Cosa que fa pensar, efectivament, que el Salmell del 1692 era un visitant temporal establert allà amb l’esperança de trobar com més aviat millor un destí més favorable.

Sigui com sigui, Solivella sembla que té un paper important en tot plegat, vull dir en totes les hipòtesis. I és que és allà on apareix el primer testimoni escrit sobre el cognom o antropònim Salmell/Saumell després dels gairebé dos segles transcorreguts des de l’extinció de la família noble «De Selmella». Alhora, però, tenim la certesa que la forma del cognom prové del topònim Selmella. El problema és que aquestes dues dades certes –Salmell + Solivella– no sabem amb seguretat com es combinen. Què va passar?

Torre del Castell de Solivella (foto: CCCB)

Apostes

No m’agraden les apostes serioses, ni m’agraden en general els jocs que determinats polítics molt o poc cínics anomenen «lúdics»: casinos, bingos, escurabutxaques, lotos, timbes i tot plegat. Quan veig gent pitjant botonets un cop i un altre davant una màquina de coloraines que fa tot de sorolls o quan veig gent que cada dia dóna al botiguer uns paperets per veure si els ha tocat encara no sé què –no he vist que mai els toqui res, o almenys no en fan la cara–, ja em poso nerviós, o trist.

Per això quan m’haig de jugar alguna cosa amb algú, o bé dic que m’hi jugo 1.000 milions o bé, ja seriosament, que m’hi jugo una ració d’olives trencades i una cervesa.

I llavors hi ha corresponsals que han perdut alguna aposta i t’envien, amb simpatia, les olives trencades. (Queda pendent la cervesa per quan en pugui tastar, que ara com ara no se’m posaria gaire bé.)

Fotografies de fars (3): Bugio, Oeiras, Portugal

Far de Bugio, a la desembocadura del riu Tejo (foto: MSS-1)

Aquest far està davant de Lisboa i situat dins el fort circular de São Lourenço do Bugio. Se’n tenen notícies des del final del s. XVII. La construcció de l’estructura actual és del 1775. No s’hi permeten les visites.

Tòpics desemmascarats (20): «Hi havia ‘diverses’ persones (o coses)»

Ho trobes cada cop més als diaris.

Diverses? Si són persones, animals o coses (o qualsevol altre ens metafísic) han de ser diversos entre ells quan són més d’un. O sigui, diferents. Sempre.

És veritat, hi ha una accepció del diccionari que permet aquesta altra lectura que jo denuncio: «Divers: [...] 3 Alguns, diferents, un cert nombre de.»

Però em sembla una traducció invasora absolutament dependent del vario -a de l’espanyol, si se’n fa un ús abusiu, com passa ara.

Com ho hem de dir?

Així: més d’un, i més de dos, i més de tres... uns quants, alguns, dos o tres, tres o quatre... o quatre gats, un grupet, un grup, mitja dotzena, vuit o deu, o cap a vuit o deu, una desena, una dotzena o una quinzena, o devien ser uns quinze o vint, o com uns quinze o vint, o cap a quinze o vint, o una vintena, una trentena... poca penya, o molta, o no gaire gent, o simplement gent, o uns semovents –aquesta és broma–, o una colla, una bona colla, força, o 20.361 persones... no, això ja no seria varios –però sí diversos!!–, això seria molts, o moltíssims, o Déu n’hi do els que hi havia, o deunidó.

Tenim unes quantes –no diverses, si pot ser, encara que siguin diverses entre elles– maneres de dir-ho.

En general, perquè s’entengui, divers és més aviat sinònim de variat. O sigui, és més un qualificador que un quantificador.

Fets diferencials (24): Anar pel carrer amb carretons

M’ho diu un amic de Madrid que de tant en tant ve per aquí. Que li sorprèn trobar a Barcelona tanta gent, molta més que enlloc, que va pel carrer arrossegant carros amb rodes. Diu que a Madrid això no passa –no passa tant– i que li crida molt l’atenció.

Per mi ha sigut una sorpresa. Però des que m’ho va dir m’hi he fixat. I sí, és veritat. Molta gent porta coses amb rodes darrere o davant seu: maletes amb rodes, carros i carretons d’anar a comprar, motxilles amb rodes, cotxets de criatures, bosses amb rodes, carros de supermercat (robats?, trobats?), carteres amb rodes i tota mena d’estris i d’invents rodats. Si us hi comenceu a fixar ho veureu.

Es compleix, en paraŀlel, allò que fa un segle deien que passava a Vic: si no veus un capellà davant teu, ni darrere teu, ni a la teva dreta ni a la teva esquerra vol dir que el capellà ets tu. O sigui, si no veus ningú que porti carretó amb rodes al teu voltant, vol dir que el carretó el duus tu.

(La il·lustració està presa de Садовед)

Tòpics desemmascarats (19): «És patètic»

Avui manllevo la denúncia del tòpic de Jordi Llavina:

«Engego la ràdio, una emissora líder del país –encara que ja se sap que això dels lideratges, en radiodifusió i en aquest país, és un assumpte tan difícil d’entendre com la llei D’Hondt. Un tertulià una mica repatani s’esplaia de gust contra les tisorades del Govern. I, tot d’un plegat, deixa caure, pel broc gros, que es tracta d’unes “retallades brutals”.

»Em sap greu, no m’acostumaré mai a tanta brutalitat lèxica. Brutals ho són les ganivetades que un energumen clava a la seva víctima, sense pietat. Però, ¿una acció de govern? I això quan l’adjectiu no designa una cosa magnífica, meravellosa: “Ei, que he aprovat l’examen d’estadística... Brutal, nen! Enhorabona!”. [...]

»També em repugna l’ofegós patetisme que ens envolta. Mai com ara no s’havia devaluat tant aquell preuat intangible de la tragèdia grega –i de totes les tragèdies que es fan i es desfan. Si Orestes i sa mare Clitemnestra aixequessin el cap, s’esgarrifarien de sentir que una nena li diu a la seva amiga que l’Adonis llepadet d’en Justin Bieber sovint resulta patètic. I ja no els dic res dels personatges de tants poemes d’Ausiàs March. Acabats de sortir de la tomba –amb un sever patetisme, ells sí– es trobarien pertot amb l’adjectiu i farien cara de zombis, tot i no saber què són els zombis! Se’n tornarien de dret al forat, d’allò més fastiguejats! [...]

»La mandra mental i la manca de precisió lèxica s’han convertit, més que mai, en clàssics (amb perdó) de la nostra societat. I el fet és que quan sento certes expressions grollerament o perversament desplaçades del seu recte sentit no puc sinó aŀlucinar (i torno a demanar perdó).»

Jordi Llavina, La Vanguardia 8 juny 2011

Tòpics desemmascarats (18): Els comentaris anònims

(Una versió anterior d’aquest article es va publicar com a comentari sota un escrit de Núvol.)

Hi ha un tema al darrere dels anònims amb què la gent comenta articles i notícies als diaris, blogs i altres mitjans de comunicació digital que caldria tenir en compte, valorar-lo. Quan es parla d’“anònims” no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.

Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.

Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?

Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.

I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.

Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.

Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!

Doncs això.

Música clàssica

Fa uns dies, no sé quants, vaig llegir no sé on, i de no sé qui –ja em sap greu, però només vaig anotar la dada bàsica– que hi havia tres obres clàssiques que anaven bé per aixecar els ànims. He fet la prova i em funciona.

Són aquestes:

- Concert 21 en do major (Mozart)
- Resurrecció (Mahler)
- Simfonia sorpresa (Haydn)

S’han d’escoltar en un lloc silenciós i sense interrupcions –condicions difícils d’obtenir, especialment en els moments en què necessites més aquesta teràpia–, i deixar-se emportar pel so.

Afegitó del 4 juliol 2013. Una lectora atenta m’informa que la recomanació prové del director de l’Orquesta Académica de Madrid Íñigo Pirfano, entrevistat a La Vanguardia per Víctor M. Amela el 19 març 2013.