Cap a on va la Viquipèdia (i 2): El perquè de tot plegat

Ve d’ací.

La faula Animal Farm que va escriure l’any 1945 George Orwell per denunciar una mena de societat que llavors s’havia instal·lat en alguns països i que des de fa vint anys tothom tenia per periclitada, soterrada i podrida continua fent la viu-viu a l’indret que hom s’esperaria menys que reviscolés.

La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.

Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).

Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.

Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.

Per mi, la seva manera d’actuar, vista des de fora, implica una traïció directa als mateixos principis de Viquipèdia. Per això parlava abans d’Animal Farm. Ja sabeu com comença a corrompre’s el paradís descrit per Orwell: del «tots els animals són iguals» es passa al «tots els animals són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres».

Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.

El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.

No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.

Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.

Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.

Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.

En fi, que tot plegat fa pena.

En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.

I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)

* * *

En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.

El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.

Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.

Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).

Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.

És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)

En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.

Cap a on va la Viquipèdia (1): Dos casos

El cas de Josep Saborit

A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:

Ahir feia una ampliació a les característiques fòniques de l’àrea valenciana del domini lingüístic en un article de la Wikipedia anglesa.

Feia menció a l’obertura de è i ò, que en valencià tradicional és igual o quasi igual a /a/ (el valencià té un trapezi vocàlic); comentava la supervivència de /v/, i finalment vaig fer un comentari sobre l’extensió del ieisme entre els parlants jóvens.

Pocs minuts després de gravar la meua contribució en anglés per a l’article en qüestió, em trobe que uns dels savis vigilants de la Wiki m’havia esborrat tots els meus comentaris.

Visite la pàgina de qui m’havia eliminat la contribució i trobe que es tracta d’un jove de 23 anys natural de la Marina Baixa. Quan li demane explicacions em diu que no li consta cap font acreditada sobre els fets fònics que assenyale: l’obertura de è-ò semblant a /a/ i, ara ve el millor, em comenta que “no és veritat que el ieisme siga cosa dels jóvens valencians” ja que ell és jove i fa /ll/ palatal lateral.

Com sabeu sóc molt crític amb el funcionament de la Wikipedia, puix que molt sovint persones sense la formació adequada fan de “jutges” de l’autoritat de les aportacions que apareixen a l’enciclopèdia i en lleven les que volen sense gaire criteri.

(Josep Saborit Vilar, Migjorn, 2 maig 2011)

El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.


El cas del vigilant del far

Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*

El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.

Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.

De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.

El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.

El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.

L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.

O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».

Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.

Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?

Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?

Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...

Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»


Reaccions dels dos casos esmentats

- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)

- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».

Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)


* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.

Casa Tosquella

Qüestions de llengua (50): El gènere no marcat (3)

Els epicens i les alcaldes

Ve d’aquí.

Assumeixo punt per punt el que reproduiré tot seguit del document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» (7 octubre 2010), elaborat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA): «A l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos [androcèntrics o sexistes], especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.»

No sóc lingüista. Per tant, que quedi clar que jo ací no vull plantar càtedra –no en tinc–, ni vull donar solucions, ni tampoc fer judicis definitius –qui sóc jo per fer-los–, ni dir paraules que sonin contundents. Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera serà perquè sóc una mica així, un pèl massa pedagògic en el sentit pejoratiu del terme, massa dogmàtic a l’hora de parlar –de vegades no m’ho sé controlar–, però no és la meva intenció. Ho aclareixo per si de cas.

El que pretenc aquí és rumiar en veu alta i fer reflexionar sobre aquest tema, per si a qui llegeixi aquest bloc –ei, que hi ha algú?– li pot aprofitar.

Des del punt de vista lingüístic més estricte, em sembla, els únics mots gens ni mica marcats pel que fa al gènere són els anomenats epicens: «comú als dos sexes» (DCVB); «que designa indiferentment els individus mascles i femelles d’una espècie» (DIEC); «es diu d’un nom que té la mateixa forma per als dos gèneres o sexes, de manera que pot designar indiferentment un mascle o una femella» (GD62). Aquest darrer diccionari parla només de noms, però em fa l’efecte que podem estendre el que direm dels epicens a gairebé totes les categories de mots que solen tenir morfologia diferenciada per gènere: substantius, adjectius i participis, possessius, altres determinants...

Ho repeteixo. Si fem cas dels diccionaris, els únics mots que funcionen realment com a no marcats són aquests epicens, siguin del gènere gramatical que siguin: substantius com víctima, persona, criatura, nadó, gent, elefant, rossinyol, àguila, eriçó, rata, hàmster, cria; pronoms com tothom, algú i ningú; possessius com nostres i vostres; determinatius com cap, massa, gaire; alguns pronoms plurals com nosaltres, vosaltres, vostès, altres... Si ens cal distingir gèneres, aquí hem de fer servir estratègies per especificar-ho, com ara «la víctima era un home de 38 anys», «una persona de sexe femení», «rossinyol femella» i «elefant mascle», o bé «vosaltres, dones que m’escolteu» i «nosaltres, els homes madurs», «els altres», «les altres»...

Entre aquests epicens hi havia fins fa no gaire el determinatiu bastant, que no tenia flexió de gènere. Ens aniria bé, per al nostre propòsit, tornar on érem abans i continuar dient i escrivint «bastants amigues» i «bastant pasta». Però serà difícil. Moltes (persones) parlants han tirat per l’altra via (bastanta, bastantes) i hi ha diccionaris que ja beneeixen aquest ús.

Després hi ha un segon grup de mots invariables, que en alguns casos eren considerats epicens indiscutibles fins fa quatre dies però que últimament han començat a trontollar i admeten marques perifèriques de gènere: el/la bebè, el/la goril·la, el/la pilot («la pilot» cada cop se sent més, perquè cada vegada n’hi ha més)... Són antics epicens que l’ús ha fet que seguissin el paradigma d’altres mots invariables però amb distinció de gènere com el/la jove, el/la periodista, el/la cantant, el/la turista, el/la testimoni, el/la cònjuge, el/la portaveu, el/la atleta (en aquest cas, al capdavall, l’atleta, tant en la parla com en l’escriptura)...

(El poeta Oliva ja deu tremolar pensant que cada cop s’acosta més el moment en què veurà escrit per primer cop «la pilota de fórmula 1». Però tranquil, Salvador, no crec que s’hi arribi. A les dones pilot segurament ja els està bé ser pilots, i la majoria de parlants em sembla que també es troben còmodes dient-los pilots –aprofito l’avinentesa per recordar que aquest -los de «dient-los» no és masculí.)

Després dels epicens hi ha encara uns altres mots (que també poden ser o bé masculins o bé femenins) que no tenen ni flexió ni marca de gènere visible perquè es redueixen a l’arrel del mot: paraules masculines com amor, camió, cap, mas, peu, port, prat, puny, o bé femenines com col, dent, nau, por, sal... Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana, esborrany provisional, p. 103-104. Aquesta gramàtica afegeix rei entre els exemples masculins que es redueixen a l’arrel, i segur que és així –evidentment rei és un radical–, però per mi, i d’acord amb el que he estat exposant fins ara, en el moment en què tenim una reina al costat d’un rei, el rei ja no pot estar al costat del prat, del puny i de la dent; o sigui, jo demanaria una mica de comprensió al IEC en aquest punt i afegiria a la classificació un grup de radicals amb flexió de gènere.

Perquè si hi ha flexió de gènere –i no diguem si s’utilitzen mots d’etimologies diferents per al masculí i el femení: cas home-dona, nora-gendre, oncle-tia, genet-amazona (tot i que ara també tenim geneta)–, hi ha marca de gènere, encara que aquesta marca s’anomeni no-marca. Però és una no-marca compartida amb el masculí, i per tant en aquests mots la no-marca, en absència d’altres indicadors, ens remet alhora tant al masculí i com al col·lectiu de mascles i femelles. (Subratllo «alhora» perquè em fa l’efecte que molts i moltes que han escrit sobre la qüestió obliden que és així, que hi ha de fet una remissió paral·lela al masculí en els mots masculins considerats no marcats, cosa que no passa amb els epicens, siguin masculins o femenins.)

No estic gaire d’acord, doncs, amb l’afirmació de Carme Junyent: «Quan tractem el gènere més que tractar un díctic o un element d’identificació dels interlocutors, estem tractant amb un element gramatical el funcionament del qual està sotmès a unes regles que no tenen res a veure amb la biologia.» (Carme Junyent «Gènere, sexe, llengua», UB, s.d.). I dirà ella –i qualsevol dels altres (éssers humans) que he citat fins ara–: qui és aquest paio per estar d’acord o no amb una cosa de la qual no sap re? I li respondré de seguida, sense recança: no sóc ningú. Però estimo la meva llengua i em sembla detectar en el català que he heretat una certa pàtina –segons com, força gruixuda– de sexisme i de menysvaloració, no tant del gènere gramatical femení com de les persones humanes que utilitzen el gènere gramatical femení per autoidentificar-se quan s’expressen. Persones que se senten invisibles molts cops quan qui parla –sobretot de fets humans, deixem ara de banda la resta del gènere gramatical– utilitza un gènere masculí anomenat no marcat d’una manera potser de vegades no definible com a masclista o discriminadora però que és exactament la mateixa que utilitzaria si el col·lectiu al qual s’adreça el o la parlant fos només un col·lectiu d’humans mascles.

Intentaré demostrar-ho en sentit contrari: posem que hi ha dues mil dones i un home en una reunió –va, dos homes, que un de sol no hauria gosat anar-hi. La persona que parli, en veure els dos homes, s’ha d’adreçar al públic a partir d’aquell moment utilitzant el «gènere no marcat»? Ho podrà fer sense sentir-se gens incòmoda, ni ella ni ningú del públic, perquè en el moment en què hi ha un home el «gènere no marcat», com que és un simple fet de llengua, purament gramatical, no influeix gens en aquella situació? Algú creu de veritat que alguna vegada arribarem a fer-ho així? Que tota la gent estarem tan ben informats sobre la no-marca del gènere masculí que no ens farà res actuar d’aquesta manera? Que l’oradora dirà a les dues mil dones i als dos homes: «Tots vosaltres, que esteu aquí asseguts, segur que sou uns bons ciutadans...»? Per favor.

L’altre dia en vam tenir una prova a la premsa: «Un home mata deu nenes i un nen en una escola del Brasil» (8 abril 2011). Seria igual si hagués dit «onze nens»? De deveres algú creu que el titular respon a un afany de correcció política? No és més aviat un desig d’ajustar-se al màxim a la realitat dels fets?

És que passa això: que els noms que tenen una forma diferent en el masculí i el femení, continuem sentint-los molts i moltes parlants com a marcats –mig marcats, dèiem l’altre dia–, encara que el costum ens faci utilitzar-los molt sovint com a no marcats pel que fa al gènere.

Hi ha expressions que potser ens podríem posar d’acord que són més innocents, com «els catalans», «els ciutadans de Catalunya», «els antics habitants de Selmella» o «l’home de Neandertal». Aquí s’utilitza una accepció de les paraules catalans, ciutadans, habitants i home que no les sentim (crec) com a discriminadores. No ens costa tant pensar que quan es parla de catalans, d’habitants, de ciutadans o d’una espècie d’homínids extingits, sense més precisions, hi sol haver la voluntat d’incloure tothom.

En canvi, expressions com «els homes d’Igualada», «aquests nois tan peluts» o «uns brètols del barri» a mi em sembla clar que tenen més marca de masculí que les anteriors citades. I doncs, depèn força del context, de les paraules, del públic...

Crec sincerament que no s’ha parlat prou de la necessitat de recuperar lingüísticament per a les dones la part alíquota exacta que els correspon en molts termes que la tradició i els costums han fet masculins –i per tant teòricament «no marcats»– però que en realitat no haurien de ser masculins necessàriament. O podrien no ser-ho.

Llavors, una de les vies per aconseguir que hi hagi menys discriminació –o menys invisibilitat, diguem-ho així– en el llenguatge quan ens referim als éssers humans és que hi hagi més mots invariables per raó de gènere. I no a l’inrevés, que és el que s’ha fet fins ara: multiplicar els doblets fins a l’extenuació –fet que ha provocat les burles dels més immobilistes. O sigui, per mi com més epicens millor. I llavors, posant per cas –reprenc aquí l’argumentació que feia en un article anterior sobre les distincions de gènere en les professions–, no hi ha cap motiu per considerar els noms de professions acabats en -e com a masculins. I això vol dir, per ser conseqüents, que caldria recuperar com a invariables alguns mots com alumne (un/a alumne), mestre (el/la mestre), etc. I, per descomptat, ministre, metge, alcalde, batlle, deixeble, psiquiatre... (el/la ministre, el/la metge...). En el plural, quan calgués –que no caldrà sempre–, es podria doblar l’article: els i les alumnes, els i les ministres...

No seria tan difícil, em penso, fer aquest petit pas.

I, per favor, deixem les terminacions en -essa per a les duquesses i les comtesses i, en general, per a mots antics (amb marca d’antiguitat, d’exclusivitat o d’especialització en determinats àmbits: doctoressa, papessa, pabordessa, abadessa). «Antic», «exclusiu» o «especialitzat» no volen dir dolent ni pejoratiu, volen dir que ens serviran per a uns contextos determinats: història, contes, literatura, religió, cròniques roses de casaments reials... Així sabrem, quan llegim un relat de Narcís Oller o de la primera època de Caterina Albert, que si ens parla de «la metgessa» o de «l’alcaldessa» vol dir la dona del metge o la de l’alcalde, i no pas una alcalde ni una metge, que en la seva època no existien.

I les mestresses?, em direu. Doncs, potser sí, perquè segons com mestressa és el femení d’amo des de fa segles... Però això mateix no comporta una certa discriminació plasmada clarament en el llenguatge? El diccionari Labèrnia (segle XIX) defineix mestressa així: «Dona que és cap o duenya [sic] d’una casa [...] / La dona de qualsevol mestre d’un ofici.» Nosaltres som amos i elles són mestresses? Jo diria, doncs, que no és el mateix cas el de amo/mestressa que el de mare/pare, oncle/tia... o porc/truja, amb perdó del darrer exemple. En el primer cas hi ha una diferència de significat que ha estat causada per usos històrics; en els altres hi ha una especialització de gènere que es troba en l’origen mateix dels noms i que (segurament) és innocent.

Oi que hem deixat de fer servir gairebé del tot el mot qualsevulla i no ha passat res? Trobes poques vegades escrit –i gairebé mai dit– «qualsevulla». Eh que la majoria de dones que fan poesia no volen de cap manera ser anomenades «poetesses»? I gairebé cap noia avui dirà d’ella mateixa que és «estudianta», tot i que seria perfectament correcte que ho digués? Per què? Jo crec que és simplement perquè ni estudiant, ni qualsevol, ni poeta –ni tothom, posats a dir, malgrat el seu origen etimològic– es perceben com a mots masculins.

En qualsevol cas, ja es veu que la llengua i els i les parlants no anem per la vida amb l’automàtic, amb regles fixes i immutables. Aquest argument, justament aquest, és el que m’he esforçat a repetir unes quantes vegades –i encara ho faré algun cop més– en tota aquesta llarga reflexió.

I ja em sap greu la pallissa, però em queden coses per dir.

No hi tornem

Exactament igual com es va recuperar la Generalitat perquè tant a fora com aquí alguna gent hi treballava des de feia temps –una altra qüestió és quin tipus de Generalitat es va recuperar–, ara el sobiranisme em sembla que es construeix també de manera transversal. I no només dins d’alguns grans partits (una part important de CiU, una part menys important del PSC [?], Iniciativa, Esquerra) i dins també dels petits, que fan d’estímul i de corcó, i ni tan sols en primer lloc en aquests àmbits partidistes. Sinó sobretot fora dels partits, que és on creix de debò la llavor: a la societat, a les famílies, a l’escola, als mitjans de comunicació convencionals i als més nous. A tot arreu.

Aniria bé que els polítics que enarboren la bandera de la independència exprés no s’apropiessin l’exclusivitat de la proposta sobiranista i que, sobretot, no titllessin tots els altres de botiflers. Perquè el sobiranisme es construeix des de molts fronts.

Em costa dir-ho així. Perquè haig de reconèixer, i ho faig avui sense embuts, que jo he sigut d’aquests, dels que tenien les idees tan clares que ho volien tot d’avui a demà. Ara veig que no pot ser. Jo proclamaria la independència avui mateix al Parlament de Catalunya, sense esperar res més, però és evident que les coses es poden mirar d’una altra manera i que molts catalans que pensen en el fons el mateix que jo –ara la independència per a molta gent és simplement una qüestió de dignitat... i també de calés– en canvi no veuen de la mateixa manera ni l’estratègia concreta ni les etapes ni el tempo que ens hi han de portar.

Doncs això: em sembla que és absurd que ens tirem els plats pel cap. Perquè, veient-nos, segur que els enemics comuns de la nostra sobirania i de la nostra dignitat com a catalans gaudeixen d’allò més.

Aniria bé, en fi, no tornar a aquelles discussions de la dictadura sobre la puresa o la impuresa dels que es van exiliar, dels que es van quedar aquí per fer el que poguessin, d’amagat o no, dels que van tornar al cap de pocs anys o al final del franquisme i fins i tot dels que van rebre los nacionales amb víctors a la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939 però que aquell mateix vespre ja n’estaven penedits.

La unitat que tant reclamen alguns quan parlen de «candidatures úniques» –aquest punt sí que no el comparteixo: em sembla fer volar coloms; i ho dic conscient que vaig ser un dels que ho van proposar, encara que fos mig de broma– hauria de començar per això, per acceptar que molta gent, cada cop més, volem el mateix però ho volem de maneres diferents.

Ahir vam veure el primer número de La Vanguardia en català i si ens haguessin anunciat fa deu anys, i no diguem vint, que això passaria no ens ho hauríem cregut. Jo deia, per exemple: La Vanguardia eixirà en català l’endemà de proclamar-se la independència; com ha fet sempre, tirarà per on tiri «la gent» –el que ells consideren «la gent», o sia, l’establishment. I mira, no.

Ahir hi va haver un nou punt d’inflexió a Catalunya. I em sembla que l’hauríem de valorar com cal. Hi ha moltes maneres de matar puces, tota pedra fa paret. O sigui, tot suma.

Perles (70): El català aparent

El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.

(Joan Tudela, Avui, 16 juny 1989)

Perles (69): Unitat i diversitat

«D’acord que cal adoptar UNA llengua literària amb UN sistema gramatical; tots hem adoptat aquesta llengua i aquest sistema, però això no significa que tots els aspectes del sistema tinguin una única solució. El castellà no pateix gens pel fet que un escrigui tuviera i un altre tuviese. [...] Els suïssos no sols s’esforcen molt poc a parlar l’alemany literari (fora quan s’han de fer entendre dels no suïssos) sinó que en el periòdic i en el llibre usen prou mots i formes regionals; i el belga diu septante en lloc de soixante-dix; i els escriptors francesos actuals estan lluny de respectar la rigidesa dels preceptistes; i l’anglès té multitud d’idiotismes que no el preocupen gaire... [...] Tenim la llengua literària i la gramàtica unificades fins allà on és necessària la unificació. El que no és necessari és el que [es propugna] amb el nom de “concentració unitarista”. [...] La dita “concentració unitarista” a ultrança ni és convenient ni viable.»

(Francesc de B. Moll, «Cap d’Any Raixa 1961», a L’home per la paraula, Editorial Moll, Palma de Mallorca 1974)

L’altra llegenda de sant Jordi

He trobat una llegenda de sant Jordi diferent de la clàssica –el drac, la princesa, etc.– en el revers d’uns goigs de la parròquia de Canillo, del principat d’Andorra.* La lletra dels goigs és d’Artur Riera i Colomer (1860-1929) i la música de Joan Salvat (1868-1938). La tornada fa:

Patró de cavalleria,
vetlleu per la pàtria mia
i pel seu renaixement.

La llegenda que dic, escrita al revers dels gojos, no està signada ni datada, però m’ha semblat tan original –i per mi desconeguda– que us en reprodueixo un extracte:

23 d’abril, Sant Jordi, patró d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia. No hi ha gaires sants que siguin tan populars. [...] Qui era sant Jordi?

Segons uns autors, sant Jordi va néixer a Lida, Palestina, l’antiga Diòspolis dels grecoromans, i segons uns altres a Mitelene (Capadòcia). Però en el que sí que coincideixen tots és en l’any del seu naixement (270) i en la data exacta de la seva mort (23 d’abril del 303).

El nom Jordi és un mot grec que vol dir “home que treballa la terra”. Les actes més antigues afirmen que, des de la concepció, Jordi està destinat a grans coses. Fill d’un noble persa i d’una dama palestina, educat com a cristià, el jove entra a l’exèrcit de Roma, on es guanya el grau de tribú. Quan Dioclecià (o Dacià) ordena la persecució dels cristians, Jordi dóna els seus béns als pobres i es confessa cristià davant la mateixa cort imperial. Convidat per l’emperador en persona a sacrificar als déus, s’hi nega.

Torturat i empresonat, se li apareix Jesucrist per anunciar-li set anys de turments, tres morts i tres resurreccions. Cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat pel mag Anastasi, ressuscita cada vegada. Així converteix els seus guardians, l’emperadriu Alexandra i el mateix mag Anastasi. Se li atribueixen resurreccions d’altres morts, guariments de malalts i la destrucció de les estàtues dels ídols. Finalment decapitat, els seus botxins són devorats per un foc celestial. Tres servents van prendre el seu cos i el van enterrar a Lida, a Palestina, la pàtria de la seva mare.

La coneixíeu?

Actualització 26 abril. M’avisen que a Ordino hi ha un dels tres únics museus d’Europa occidental dedicat a icones orientals, i que aquest museu es diu Museu Iconogràfic Sant Jordi. Ara ja no m’estranya tant que a prop d’allà hagin trobat uns amics meus els esmentats goigs de sant Jordi amb la història que us he reproduït. Ja es veu que per aquelles valls la cultura sobre sant Jordi i els seus orígens –orientals, sens dubte– és més estesa i variada que no pas per ací, que només en coneixem el conte de context medieval ideat el segle XIII.

Fa deu anys

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»

Juan Carlos I, rei d’Espanya, 23 abril 2001

* * *

Han passat deu anys... i quasi tres segles, i ningú no ha demanat encara cap mena de disculpes. I mentrestant Felipe VI, successor d’aquell Felipe V de 1714, es prepara per regnar, i tothom content.

N’hi ha que s’estranyen que molts catalans tinguem una peça de la casa dedicada a la il·lustre família.

(Aquestes fotografies i aquests texts van encapçalar durant uns anys la portada de la desapareguda revista infoReflex, 2003-2009)

Perles (68): Quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses

«Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d’una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d’una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s’han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua –i continuarà– baixant de preu); c) l’estat va acabar sent el gran beneficiari d’aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d’un habitatge, per exemple).»

(Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2011)

La casa dels Noble-Malvido

La imatge és relativament recent, del 2007, d’Àlex Garcia, prové de l’arxiu de La Vanguardia i ha estat retocada (barroerament, ho reconec) perquè no faci tanta pena, ja que es va prendre quan feia temps que la casa s’havia abandonat.

Aquí teniu una foto posterior, feta ja l'any 2017, quan han començat (diuen) les tasques de restauració de la casa, tants anys ajornades. De moment, almenys l'han pintada. El jardí continua fet una calamitat.

 

 

L'aparença de possible restauració, però, era enganyosa. El mes de febrer del 2024 la casa ha estat enderrocada. 

Vet aquí la seva història. 

Construïda en els darrers decennis del segle XIX (entre 1880 i 1896),* la torre barcelonina del carrer d’Alfons XII número 51, cantonada amb Madrazo, l’havien feta fer segurament els senyors Ernest Noble, anglès –o sigui, cal pronunciar-ho «Èrnəst Nòbəl», o una cosa així–, i la seva esposa María (de las Angustias) Malvido Nocedo, andalusa de Jerez. La casa es va anomenar «Villa María», potser en honor de la senyora de la casa.**

Ernest i María s’havien conegut a Jerez cap al 1865 i havien vingut a Barcelona l’any 1885. Entre el 1885 i el 1896 van viure a la rambla de Catalunya, primer, i després en una altra casa de la falda del Tibidabo, a la recerca d’aire sa per a un fill malaltís que finalment es va morir el 1895 a vint-i-un anys.

Noble era corredor d’assegurances, representant de l’empresa escocesa Standard Life i de les asseguradores marítimes Sun Insurance, anglesa, i La Polar, basca, entre d’altres. Tenia el despatx a la plaça de Catalunya n. 13, on poc després s’edificà un hotel i encara més tard una baluerna destinada a gran magatzem. Era una família amb quartos. George Noble, germà d’Ernest, fou un dels promotors principals de la instal·lació del corrent elèctric a l’estat espanyol.

Ernest Noble –al final de la seva vida, «don Ernesto Noble y Barber»– i la seva esposa María foren el pare i la mare de Clara Noble Malvido (1872-1944), esposa del poeta Joan Maragall i Gorina (1860-1911), del qual l’any passat i aquest estem celebrant els 150 anys del naixement i el centenari de la mort.

Willie Noble Malvido (1874-1895), el germà malaltís de Clara, és el protagonista d’un poema prou conegut de Maragall, «En la mort d’un jove». Una altra filla dels Noble-Malvido es deia María Luisa i es va casar amb Andrés «Ripol» Marrugat, el pare del qual, ben català, havia accedit a treure’s una L del cognom a petició de la dona, per no semblar «tan catalans». Un quart fill d’Ernest i María es deia Ubaldo Ernesto («el tio Ubaldo», per als fills de Maragall). Tots tret de Willie van viure a la Villa María.

* * *

L’any 1899 Clara Noble i el seu marit, Joan Maragall, que s’havien casat el 1891, es van traslladar des del carrer Consell de Cent 344, on vivien, al carrer d’Alfons XII número 79, un parell de cantonades més amunt de Madrazo (on vivien els Noble, els sogres del poeta) i ja a tocar de la llavors menuda plaça Molina, on tenia parada el trenet de Sarrià. Joan Maragall treballava des del 1890 com a secretari de redacció de Joan Manyé i Flaquer, director del Diari de Barcelona («El Brusi»), a dos minuts a peu de la nova casa. Clara ja havia tingut cinc nenes, les dues darreres, bessones; li anava bé viure a prop dels sogres.

L’any 1911, quan es va morir de manera sobtada el cèlebre poeta, Clara havia donat a llum tretze criatures, sis noies i set nois, llavors entre zero i divuit anys.

La casa d’Alfons XII 79 els la va regalar segurament el pare de Maragall en compensació per l’esforç que havia hagut de fer el fill poeta, sortint del seu entotsolament habitual, per rescatar de la quasi fallida, l’any 1886, la petita empresa tèxtil en la qual s’havia abocat el patrimoni familiar. El senyor Josep Maragall havia caigut en una forta depressió per la maltempsada, i Joan, que era advocat de carrera, se’n sortí prou bé per remuntar el negoci en relativament poc temps. El seu pare es recuperà i continuà encara uns anys fent duros i reinvertint els beneficis, ara amb més prudència.

Just l’any següent del trasllat dels Maragall-Noble a Alfons XII 79 (o sigui, l’any 1900) es va morir el senyor Josep Maragall, i dos anys després la seva esposa Rosa Gorina. No se sap si Joan Maragall havia fet anar fins llavors molts o pocs diners, però sí que es vantava de no haver de treballar gaire: en aquell temps treballar no feia fi. Els darrers anys havia sigut advocat d’un sol client, el seu pare, i dedicava unes hores al diari abans esmentat.

La mort del pare, que va sentir molt –va haver de marxar una temporada llarga a Cautarés, a la Bigorra occitana, amb una forta depressió–, li va deixar tot el patrimoni: no sols la fàbrica, sinó també unes quantes propietats immobiliàries, de la gestió de les quals viurien els Maragall fins a la mort del poeta i uns quants anys més.

A la casa dels Maragall hi va continuar vivint Clara Noble fins a la seva mort, l’any 1944, i després alguns dels seus fills i néts, i és avui la seu de l’Arxiu Joan Maragall.

Casa dels Maragall-Noble (foto: Biblioteca de Catalunya, Arxiu Joan Maragall), amb tres fills petits de Maragall en un dels balcons del primer pis. Actualment la façana –originàriament lateral– que dóna al carrer Alfons XII és el doble d’ampla i té dues plantes més d’alçada damunt el fris que es veu a la foto. Les dues ales que se li van afegir als costats es van menjar part del jardí, i també la tanca de ferro que es veu a la dreta de la foto i l’entrada antiga a l’edifici que s’entrelluca al darrere d’aquesta tanca. María Luisa i Ubaldo Noble solien picar a una de les finestres que es veuen a la planta baixa quan passaven per allà, per saludar la germana. Com s’observa a la foto, llavors per Alfons XII circulaven els tramvies, que arribaven fins a la plaça Bonanova i més enllà i tot.

* * *

En canvi, la casa dels sogres de Maragall, la Villa María (Alfons XII 51), ha anat canviant d’amos. Quan es va morir el matrimoni Noble-Malvido (ell l’any 1920, ella el 1921), sembla que se la va quedar durant un temps Elvira Milans, vídua del «tio Ubaldo», que havia mort en aquella mateixa casa just un any abans que el seu pare, el 1919. Ubaldo i Elvira tenien dos fills, Ernest i Àngels. Àngels, que seria pintora, es va casar amb Enric Prat de la Riba i Dachs, fill del qui fou primer president de la Mancomunitat de Catalunya. (Era així com es construïa i es refeia a cada generació «l’oasi català», d’acord amb l’expressió que van fer famosa Andreu Farràs i Pere Cullell.)

Cap a mitjan anys 20, la «tia Elvira» –com li deien els Maragall– va vendre la casa i temps després se’n va anar a l’Uruguai. La torre va acollir llavors l’anomenada «Clínica del Doctor Escayola», dedicada a la traumatologia i la cirurgia, però que de fet funcionava també com a centre d’atenció de malalts terminals. Hi ha constància que com a mínim l’any 1929 ja feia aquest servei. Tenia fins i tot una mena de tanatori amb una sala de vetlla –situada, em sembla, on hi havia el menjador dels Noble, a la planta baixa, al fons– per fer el darrer comiat a les persones que es morien allà. La sala la podien llogar com a capella ardent els veïns de la zona que es volien estalviar la molèstia de rebre a casa condols i visites.

Esquela publicada a la portada de La Vanguardia del 25 març 1933. Fixeu-vos que diu que la casa mortuòria és al carrer Bèlgica n. 51 (era el nom del carrer durant la República).

Durant la guerra i vint anys més continuà prestant si fa no fa els mateixos serveis, potser més centrada en la traumatologia però sense abandonar els usos tanatorials. L’any 1958 –i fins al 1975 aproximadament– canvià radicalment els usos i en comptes de dedicar-se a persones terminals i a acomiadar difunts va esdevenir la seu d’una maternitat, l’anomenada «Clínica del Doctor Ripoll», dirigida per Josep Ripoll i Torras. Oficialment es deia Clínica de Maternidad de Nuestra Señora del Carmen, nom que segurament volia recordar la mare del director, Carmen Torras, morta quan ell tenia pocs anys. L’antic menjador / sala de vetlla va ser llavors la capella de la maternitat, on batejaven els infants acabats de néixer.

El Dr. Ripoll davant la porta de l'edifici (fotografia facilitada per Marc Ripoll, nét de Josep Ripoll i Torras, a través de Jordi Llorach i Cendra)

Un cop jubilat el doctor Ripoll, al final dels anys 70 l’edifici va ser adquirit per la firma Aensa –acrònim d’Antonia Encarnación Sánchez Díaz, la propietària– i es va transformar en la Residència Geriàtrica Aensa. Tenia 50 places i a començament de segle (anys 1999-2001) cobraven entre 300 i 1.600 euros/mes a cada resident, segons l’habitació i les condicions d’atenció contractades. No sé en quin moment exacte van tancar, però devia ser cap al 2002-2003: el darrer estat de comptes presentat per la firma Aensa al registre oficial és de l’any 2004. El 2005 l’empresa es va declarar extingida.

Aquell any 2005 va comprar l’edifici la immobiliària Núñez y Navarro, que va tapiar els accessos per evitar l’entrada habitual d’indigents i okupes, els quals utilitzaven la torre de tant en tant des que havia quedat abandonada. Però els okupes, que feien servir la finca només per a trobades i festes esporàdiques, van considerar aquella tàpia una provocació i l’11 de setembre del 2006 van entrar a la casa i s’hi van instal·lar de manera permanent. Els indigents, que fins llavors solien pernoctar al jardí sense molestar ningú, van optar per anar-se’n.

L’empresa Núñez y Navarro va presentar denúncia per usurpació, va aconseguir en un temps rècord una sentència judicial favorable i la policia va desallotjar l’edifici el mes d’abril del 2007. Fa quatre anys.

NyN no ha fet res des de llavors per arreglar la casa, que es troba en un estat lamentable. A Pasqual Maragall, nét de Clara Noble i del poeta i persona notablement sensible, cada cop que passa per allà se li humitegen els ulls. L’exalcalde de Barcelona, que com se sap té alzheimer, conserva encara força bé els records seus més antics, sap que aquella casa era «de la família» i ha insistit unes quantes vegades als seus successors Clos i Hereu que fessin alguna cosa a fi de recuperar-la per a la ciutat.

De fet, però, han estat més aviat el grups municipals de l’oposició els que han defensat que la torre es conservés, de manera que si finalment d’aquí unes setmanes guanyen les eleccions tindrem ocasió de comprovar la sinceritat dels seus desigs.

Xicrandes centenàries del carrer Alfons XII 51, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, vistes des del carrer Oliana (foto: PAG 2010)

A l’antic jardí de la casa Noble-Malvido hi ha dues de les xicrandes (en portuguès jacarandá) més espectaculars de Barcelona. Són dos arbres centenaris, un al costat de l’altre, que es devien plantar allà poc després de construir-se la casa –el 1905, diu un rètol que hi ha al costat, però segurament són anteriors. Potser els va portar del Brasil algun dels vaixells assegurats per mister Noble. Per primavera, com ara, cobreixen tot el carrer de flors violetes. Vistes de lluny, amb la florida encara fan goig, però com que el solar està envoltat de tanques metàl·liques i ple d’escombraries, tot plegat fa força pena.

A la fotografia que encapçala aquest article no hi apareixen les xicrandes: són a l’esquerra de la palmera que es veu en primer pla, més endarrere, ja tocant al carrer, com es veu en aquestes dues fotos que he posat aquí.

Soca d’una de les xicrandes, que neix fora de la tanca metàl·lica que envolta el solar actual de la casa. Suposo que això vol dir que aquests dos arbres ja no formen part de l’antiga propietat dels Noble-Malvido (foto: PAG 2010)

* * *

NOTES:

* Lluís Permanyer, periodista i considerat «cronista oficiós de Barcelona» –no «oficial», perquè em sembla que no ha acceptat mai el títol–, assegura que la casa és del 1915 aproximadament; a l’Arxiu Maragall estan convençuts que és d’abans del final del segle XIX i que Joan Maragall i Clara Noble van anar a viure al carrer Alfons XII 79 (1899) quan els seus sogres ja vivien a Alfons XII 51.

Crec que tenen raó els de l’arxiu. A favor de la tesi de Permanyer només he trobat la dada que l’ajuntament de Barcelona acorda l’octubre del 1915 instal·lar fanals a la cruïlla Alfons XII - Madrazo (La Vanguardia 23 octubre 1915), que podria fer pensar que fins llavors allà no hi vivia ningú. Però em penso que no pot ser així de cap manera.

Segons l’antic registre municipal de Sant Gervasi, hi ha sengles permisos d’obres de l’ajuntament per al solar del carrer Alfons XII n. 51, el primer a nom de Juan Juvé Padrol, de l’any 1880, i un altre a nom de Maria Solé, de l’any 1893. (Aquest és el motiu pel qual dubto si el nom de «Villa Maria» que tenia la casa era per María Malvido o bé prové de l’època d’aquesta propietària anterior.) En qualsevol cas, consta també a l’arxiu municipal un tercer permís de l’any 1896 per fer obres al carrer Alfons XII, sense número, a nom d’un tal «Ernesto Moble». Estic convençut que aquest darrer és el nostre protagonista. Atès que el senyor Josep Maragall, pare del poeta, dedicava part dels estalvis a la compravenda i al lloguer d’immobles, podria ser que els dos terrenys tan pròxims –n. 51 i n. 79 d’un carrer no del tot urbanitzat– arribessin als consogres i al fill per mediació seva.

Crida l’atenció, de tota manera, que en cap de les biografies de Maragall no s’esmenti explícitament que, quan el matrimoni Maragall-Noble, amb les cinc filles grans, canvia de barri i gairebé de municipi –Sant Gervasi fins feia dos anys era independent–, al costat de la nova casa hi ha els sogres. ¿Potser en realitat els Noble-Malvido van ajudar econòmicament els Maragall-Noble perquè es poguessin traslladar allà i llavors tota la família, sogres inclosos, decidiren tàcitament que valia més no comentar-ho gaire? Hi ha una gran confusió entre els biògrafs de Joan Maragall –si concedim que hi ha hagut realment, fins ara, cap biografia veritable de Maragall– pel que fa a l’origen dels diners i del patrimoni de la família.

Sigui com sigui, el fet que els Noble-Malvido ja vivien al n. 51 d’aquell carrer de Sant Gervasi abans que els Maragall-Noble sembla prou documentat. Per exemple, la filla gran, Helena Maragall i Noble (1893-1988), escriu en els seus diaris personals, inèdits fins avui, sobre «les anades a casa dels avis Noble que vivien al carrer Alfonso XII, 51, Villa Maria. Hi anàvem [des del passeig de Gràcia, on vivien els Maragall-Noble del 1893 al 1896, o des del carrer Consell de Cent, on van viure del 1896 al 1899] o amb tren de Sarrià baixant a Gràcia o amb el tramvia de vapor que passava per la rambla de Catalunya i ens deixava al davant de la casa, això potser més endavant...» (p. 3) Tenint en compte que quan els Maragall-Noble es traslladen a Alfons XII l’Helena té set anys, l’anotació al diari és sobre fets ben primerencs i denota una bona memòria de la infància.

-----

** Es va dir Alfonso XII a partir del 1879. Entre el 1874 i el 1879 s’havia dit carrer Colegio; i abans del 1874, fins a la cruïlla amb Sant Eusebi (més amunt no s’havia urbanitzat), carrer Paloma; durant els anys 1931-1939 es va dir carrer de Bèlgica.

* * *

(Aquest article està subjecte a revisió permanent i a modificacions constants que s’aniran incorporant al text a mesura que m’arribin dades que confirmin o desmenteixin les que ara avanço. Fins ara, per exemple, no he trobat cap foto prou vella de la casa, tal com era abans, ni a l’Arxiu Maragall, ni a la Biblioteca de Catalunya, ni a l’arxiu de La Vanguardia, ni al de Lluís Permanyer, ni a l’Arxiu Històric de Barcelona, ni al de Sant Gervasi, ni a la Memòria Digital de Catalunya, ni a Fotos de Barcelona, ni a Barcelona Imatges amb Història... ni a cap altre arxiu, però continuaré buscant.)

Quin horror

Aquesta fotografia (distribuïda per diverses agències) d’uns soldats del president electe de Costa d’Ivori, Alassane Ouattara, vexant l’esposa de l’expresident Laurent Gbagbo, Simone –no sols la fan eixir a la foto, diguem-ne, mal vestida, sinó que els porcs li posen les grapes al damunt, com es fa amb els trofeus de guerra o de caça, o amb els toros–, em fa pensar que la transició en aquell país, on tinc coneguts, no serà gens fàcil.

Tret que una de les primeres coses que faci Outtara sigui arrestar aquests sis soldats i fer-los un judici públic i exemplar. Però no sembla que hagi de ser així. Tant de bo m’equivoqui. De moment, Outtara ha dit que no hi hauria revenges –sí judicis–, però... què és aquesta fotografia sinó una revenja, i d’allò més repulsiva?

Ara, el que em sobta de debò –i d’aquí ve aquest comentari, perquè ja sabeu que normalment no em ve gaire de gust repetir el que ja ha dit tothom o la majoria– és que la foto s’ha publicat en un munt de diaris occidentals de manera només descriptiva, apàtica, distant: «Soldats d’Outtara custodien la dona del president derrotat Gbagbo», expliquen la majoria dels mitjans. I no entren a jutjar el que es veu, no fan cap esment que la imatge mateixa és un reflex de la màxima perversitat de què és capaç l’ésser humà embrutit per la sang.

Espero que hagi estat resultat de la manca de reflexió i de les presses i no el símptoma d’una mena de comprensió del fet retratat a la fotografia: «era la dona del dictador... ella és còmplice... a l’Àfrica ja se sap... ells també havien abusat del poder...»

Quin horror.

Actualització 18 abril 2011. Malauradament es confirma la sospita. Bru Rovira (Ara, 17 abril) explica que aquesta fotografia la va fer el fotògraf oficial d’Outtara i la van distribuir a les agències els mateixos col·laboradors del nou president, amb altres imatges similars de l’expresident Gbagbo i la seva esposa Simone humiliats i escarnits.

Don Niceto

L’altre dia parlava un diari de les memòries desaparegudes –robades– i fa tres anys recuperades, que potser es publicaran aviat, de qui va ser el primer president de la II República Espanyola, Niceto Alcalá-Zamora. Serà interessant fer-hi un cop d’ull. Un personatge inclassificable, don Niceto.

Mon pare explicava sovint un acudit sobre Alcalá-Zamora. Devia córrer cap al final de l’any 1933, poc després de les eleccions (novembre 1933) en què la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va ser el partit que va obtenir més vots a l’Estat, tot i que no va superar els vots del conjunt dels altres partits.

Segons el que explicava el meu pare, els protagonistes de la facècia eren el president de la república i el líder de la CEDA, José María Gil-Robles. Gil-Robles, diu l’acudit, va enviar un telegrama al president que deia una cosa com:

«CEDA ganadora elecciones. Pienso su excelencia debería ceder a voluntad popular y citar humilde servidor para encargar gobierno. José María.»

La resposta d’Alcalá-Zamora:

«Ni CEDA, ni cedo, ni cito. Niceto.»

Fins aquí l’acudit.

Curiosament, en una cerca ràpida per internet he trobat l’anècdota amb adjudicacions diferents de l’autoria del primer telegrama. El segon protagonista, per descomptat, sempre és don Niceto, no pot ser cap altre. Però Màrius Serra, posant per cas, atribueix el primer telegrama a l’exrei Alfonso XIII, cosa realment inversemblant en aquella època, ni com a acudit.

D’editorials i traduccions

Unes reflexions genèriques que he fet en un altre fòrum sobre les traduccions de llibres escrits originàriament en altres llengües i que volia compartir també aquí:

(1) Les editorials no solen tenir inconvenient a afegir el nom, fins i tot a la portada, de la persona que fa la traducció si aquesta persona té un nom ja consagrat, bé per altres traduccions que ha fet o bé perquè aquella mateixa persona és coneguda en àmbits paral·lels (escriptor/a d'èxit, per exemple).

(2) O sigui, dins del rang "traductor(e)s" hi ha una mena de primera divisió, després una segona i encara més tard el pilot (en sentit ciclista).

(3) En els casos que no són els del n. 1 a les editorials els costa més posar el nom destacat perquè si ho fessin es trobarien obligats a fer-ho en tots els casos, per coherència. I generalment a les editorials no els interessa destacar noms, sobretot els de la gent del pilot.

(4) Ara bé, últimament, per motius diversos, és estrany que no trobis algun nom almenys a la pàgina de crèdits del llibre. El problema (afegit) és que en algun cas he vist que apareix exactament el mateix nom com a traductor/a de tres o quatre idiomes (en llibres molt venuts d'abast mundial, traduïts en pocs mesos i amb una qualitat de traducció ínfima) i no puc evitar pensar que aquell nom és un nom de palla; que s'ha fet una mena de traducció googletrans i després s'ho ha mirat pel damunt algú, que podia ser, p.ex., un/a estudiant d'idiomes ibèrics (o no). O sigui, el que dic al n. 3 no interessa gaire a les editorials, tampoc, perquè actualment es publiquen traduccions que fan pena: o bé perquè la persona que l'ha feta no té prou competència, o bé perquè no ha tingut prou temps, o bé perquè la feina no ha estat ben pagada (o totes tres raons alhora)... o bé perquè al darrere d'aquella traducció amb prou feines hi ha una persona de carn i ossos.

(5) En resum, les editorials (grups editorials) que conec ara com ara produeixen llibres com qui produeix llambordes per als carrers, i no els ve d'aquí la qualitat excepte en alguns casos (alguns llibres) molt concrets: només volen vendre com més millor i com més de pressa també millor, per tal de subvencionar amb aquestes vendes els seus productes de qualitat (que com he dit també ofereixen algunes editorials). Així t'ho expliquen els editors i editores que encara conserven una miqueta de l'ànima minuciosa que tenien en altres temps (era la seva mateixa ànima, que ara està mig jubilada i ja no segueix el dia a dia).

(6) He dit "les editorials", en general, perquè fins fa no gaire encara se'n salvava alguna, però ara ja no te'n pots refiar. Aquí parlo de les editorials catalanes; en altres idiomes encara hi ha segells de qualitat. Jo aquí, dins del nostre domini lingüístic, ja no en sé veure cap (no els conec tots, és clar, però sí un bon nombre; si algú en coneix cap que m'ho digui, sisplau, que li ho agrairé). Evidentment, hi ha nivells i nivells (o sigui, hi ha grups editorials i segells de més qualitat que altres), però la qualificació AAA que abans mereixien algunes editorials pel conjunt de tota la producció em penso que ha passat (de moment) a la història.

(7) La qual cosa em porta a dir que potser hi ha un espai comercial per a un nou segell editorial de qualitat en català, potser xicotet de moment, que es caracteritzaria per tenir molta cura no sols en la selecció del catàleg (per encertar-les totes o quasi totes: hi ha camp per córrer, penso, fora del món del que és estrictament la moda mundial de l'autoajuda i el best-seller), sinó també en el procés de producció (aquest seria el seu tret diferencial), de manera que les traduccions fossin realment tan bones com l'original.

I aquí se m'acaba de moment el discurs. No sé si sona massa contundent, ara que l'he rellegit. No pretenia ser-ho: només volia fer una aportació al tema sense cap pretensió de dir la darrera paraula.

I aclareixo que fa molts anys que no he treballat per a cap editorial... en bona part perquè les condicions que m'han ofert alguna vegada no eren gens competitives ni satisfactòries. En altres àmbits et tracten més bé. Almenys fins ara.

Històries del metro (23): És lògic...?

Com dic sempre, no cal que ho escrigui jo quan ja ho han escrit altres:

«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?

»És lògic que, en canvi, al costat del conductor hi hagi un poligoner amb jaqueta del zoo* de Barcelona que no para de xerrar amb ell a crits i que li diu coses com: “¡Es que estoy hasta los cojones, y por mí se lo puede meter por el culo!”? I així tota l’estona, fins que arriba la seva parada i s’acomiada: “Ya nos veremos. Hasta luego.” Què se’n va fer, d’aquells bonics rètols que especificaven: “Prohibit parlar amb el conductor”?

»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»

(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)


* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...

Històries dels Saumell (4): El topònim Selmella

Fotografia aèria actual de Selmella, a partir de Google Maps. Llegenda: (1) església de Sant Llorenç (2) castell (3) torre de defensa del castell (4) “Casa de l’Arcada”*

El pare mercedari Manuel Mariano Ribera va escriure per encàrrec de Francesc de Cervelló, baró de Samatzai –i segurament fill de Miquel de Cervelló i de Castellví, nomenat l’any 1704 marquès de Conquestes per Felip V, de feliç memòria (ehem)– una Genealogía de la nobilíssima familia de Cervellón. Dedícala D. Francisco de Cervellón, Barón de Zatmazay, en Cerdeña, a su parienta Santa María de Cervellón. L’obra, de 250 pàgines, es va confeccionar a Barcelona l’any 1733, a la impremta de Pablo Campins.

Ribera, a la p. 126 d’aquest llibre, assegura el següent:

Advierto que el Castillo, y lugar de Salmella, oy se llama assí, y que el proprio nombre en latín era Olmela, y por cuanto en Cathaluña à muchos nombres latinos, vulgarisados en el idioma Catalàn, les añadian el ça, o ço, com v.gracia los nombres latinos de Riaria, de Ciraria, de Costa, Comella, etc., llamandolos en Catalàn dezian Çariera, Çacirera, Çacosta, Çalmella, assi se hizo con el nombre latín Olmella, llamandose en Catalàn Zalmela, Çaumella ò Salmella.

Efectivament, en els documents que ell cita en la seva narració, els mateixos sotasignats –o potser els seus escrivans, més aviat– escriuen cada vegada una cosa diferent: «Ego Guillermus de Ceumella, qui fui filius Bernardi Geraldi de Cervilione...» (1182), o «Ego Guillermus de Solmella et uxor mea Berengaria...» (1194), o «Ego Geraldus de Olmela...» (1240), i així «Zolmela», «Zalmellas», «Çalmellas», «Çalmella»...

La teoria podria estar bé, i segurament era això el que creien fermament alguns dels personatges esmentats (com el «Geraldus de Olmela» del 1240, o el seu escrivà), però no se sosté si tenim en compte que ja es parla de Salmella / Selmella / Celmella en els primers documents en llatí que tenim sobre el lloc (segle X) en el moment en què es va fer fora d’allà els Mauri (moros), i que no hi ha cap document intermedi (o no s’ha trobat fins ara) que esmenti «Ça Omella» o «Sa Omella», cosa que seria lògica si el procés hagués anat per aquella via, perquè sí que n’hi ha de «Ça Riera» o «Sa Riera», de «Ça Costa» o «Sa Costa», etc.

I sobretot, Ribera no té en compte que molt a prop de Selmella hi ha un poble –avui també abandonat–, que es diu Selma, que ja es deia així abans de l’arribada dels repobladors francs i catalans i del qual Selmella degué ser sens dubte un cap de pont. Però Ribera no cita Selma, ni Celma, ni Salma, ni Çolma, ni Çalma, ni res que s’hi assembli, perquè Selma és a l’altra banda del Gaià, a l’est del riu, i va pertànyer als templers i després a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. O sigui, res a veure amb les propietats dels senyors de Cervelló. Ribera, al qual havien encarregat la genealogia dels Cervelló, només va cercar documents que parlessin d’aquesta família.

Fins i tot hi ha la possibilitat que Guillermus de Ceumella, Guillermus de Solmella, Geraldus de Olmela i companyia ni tan sols haguessin estat mai a Selmella. Perquè les seves famílies devien ser senyors d’altres llocs més importants i de més anomenada, encara que a ells els hagués tocat el títol de Selmella segurament pel fet de no ser hereus. Però Selmella era pobra; l’únic punt d’avantatge de la població era l’indret estratègic on està situada i, és clar, la seva història gloriosa... que es remuntava molt enrere, al final del segle X i el començament de l’XI. I ells eren del XII i del XIII. Parlar de l’heroica Selmella aleshores devia ser com parlar ara de les batalletes del rebesavi a les guerres carlines.

En fi, tothom es pot imaginar el rigor amb què es feien –i es fan?– les genealogies per encàrrec. Però en volia deixar constància, per si de cas.

Cal tenir en compte que, abans de Coromines (que sol situar perfectament l’origen dels noms basant-se en la toponímia dels llocs, i si cal la que hi havia abans de l’arribada dels «cristians», com en el cas de Selmella), era molt general la creença que tots els noms començats per «sa» es devien a l’article salat. Una mica més de coneixement sobre l’evolució fonètica catalana hauria fet veure de seguida que «sa» + «olmella» pot donar «solmella» i d’aquí «sulmella», però no «salmella» ni «selmella», si no vaig errat –la fonètica no és el meu fort, ni com a aficionat.

Ara bé, ni el mateix Coromines sabia amb seguretat què volia dir selma. I si ell no ho sabia, no m’atreviré pas jo a fer teories. Ell diu que el nom ja hi era i que per tant devia ser d’origen àrab. Llavors ens hauríem d’embrancar per les possibles etimologies a partir de l’àrab salm o selm. La més senzilla és que tingués la mateixa arrel que salaam ‘pau’. Però em sembla que enfilar-se per aquí ja depassaria una mica massa l’objectiu d’aquest article.

Sí que convé avançar una dada que explicaré amb detall més endavant. Aquests senyors de Selmella dels segles XII-XIII no són els que donen origen al cognom Saumell actual. Aquella família noble es va extingir al segle XIV, i llavors van passar més de 200 anys durant els quals sembla que ningú no va utilitzar el topònim com a cognom. I qui ho va fer a partir dels segles XVI-XVII no ho va fer per lluir-lo –la gent ja no recordava que Selmella havia estat títol de senyor–, sinó més aviat per dissimular. Ja hi arribarem.

*La que anomeno “Casa de l’Arcada” de Selmella:

(Teniu fotos normals del poble de Selmella, una de més o menys actual i una altra de fa gairebé un segle, aquí.)