Perles (98): «En aquests moments està pensant»

«Ara fa més de quinze anys que vaig replantejar-me la meva relació amb el telèfon. Vaig començar amb el de la feina. Què podia fer perquè deixés de sonar? No hi havia cap botonet que el bloquegés i expliqués que m’estava ocupant de la meva tasca principal, és a dir, pensar. En vaig parlar amb algunes telefonistes i els va semblar que una resposta com ara: “La senyora Jönsson no s’hi pot posar; en aquest moment està pensant”, probablement faria enfadar la persona que trucava. Les telefonistes creien (i amb raó) que qui truqués en aquell moment podia objectar, indignat, que si jo no feia altra cosa que pensar, no hi havia cap motiu perquè no pogués agafar el telèfon.»

Bodil Jönsson, Deu reflexions sobre el temps, Columna 2000

Qüestions de llengua (56): «No es sap mai»

Jo no ho he sentit, però es veu que hi ha gent que ho diu així: «No es sap mai.» Encara més, hi ha lingüistes que defensen que s’ha de dir i s’ha d’escriure això. Que l’element pronominal se, en català, davant del verb es realitza es, i que establir distincions i excepcions en funció de si el verb comença per una consonant o una altra és complicar la llengua.

Però fixeu-vos que en la llengua parlada encara se sent –es sent?– gent que diu:

- Com te dius?
- Com te trobes?

És a dir, que quan el pronom de segona persona ensopega amb un verb que comença per t o d, de vegades tendeix també –o tendia, i la norma ha obligat a corregir-ho– a no realitzar-se de la manera normal en català –et–, sinó te. Ara, en el cas de la t i la d, és molt poques vegades que passa això –que es fa l’adaptació esmentada–, i molt pocs parlants conserven el tret. La immensa majoria de la gent pronuncia les dues t seguides –o la t seguida de d– sense cap problema.

I encara una altra cosa. Fixeu-vos que hi ha parlants –potser són tots ja grans– que quan es troben amb la mateixa combinació consonàntica que dèiem (-s + verb començat per s-) i no tenen altres alternatives –com la de se que dèiem abans–, introdueixen enmig una vocal –mitja vocal, podríem dir, una vocal molt fluixeta: se’n diu epentètica– entre les dues consonants, com si trobessin difícil de pronunciar aquelles dues s. No ho fan expressament, potser ni se n’adonen, però ho fan. Com ara:

- Ens (a) sorprèn
- Us (a) serveix

També és veritat que hi ha gent que diu es segueix sense cap dificultat. Els que diem se segueix és, normalment, perquè ho hem après.* I això és el més curiós: que hem après una cosa que potser no feia falta: hem après una corruptela?

*(Parlo de se segueix, de se celebra, de se simula i similars. No parlo del cas concret de se sap, se sent i algun altre, que no els hem après: la majoria de catalunyesos em sembla que sempre els hem dit i els hem sentit així.)

En resum, ara el que trobo una complicació seria canviar una norma que va a favor de la pràctica dels parlants, encara que sigui una excepció. És una norma que ha sorgit de l’ús, no pas a l’inrevés. No crec que ningú perdi el son per aprendre, si no li surt de manera natural, que davant de verbs començats per s- i per ce- ci- (que fan el mateix so de la s sorda inicial de paraula), escriguem, com molts hem fet sempre, se.

* * *

I us deixo amb un article del meu amic Eugeni S. Reig que m’ha portat a fer aquesta reflexió –article que convé tenir en compte que està adreçat a lectors valencians–, i amb una resposta d’allò més assenyada del també amic Joan Mascarell.


Una complicació innecessària de la llengua culta

per Eugeni S. Reig


En la llengua culta s’acostuma –no sé per què, la veritat– a escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-, i així, habitualment, s’escriu se sent, se suposa, se sabia, se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d’escriure es sent, es suposa, es sabia, es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua.

No hi ha cap norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Els qui defenen que es faça d’eixa manera, diuen que és per a evitar una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem la definició següent: “So desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens desagradable. Es sabia és com ho he dit –i escrit– tota la meua vida i com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable se sabia, no es sabia.

Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.

Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d’eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.

(El Punt Avui, 14 maig 2012)

* * *

La resposta:

No és arbitrari

per Joan Mascarell


A l’atac i d’entrada: sobre el punt que tractes en el teu article (es sent / se sent) no tinc una opinió tan clara com tu, ni a favor ni en contra. Però deixa’m fer un parell de matisacions. En el teu article dius:

«Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.»

A priori, penso que no és una arbitrarietat. Per dos motius: perquè respon a una raó fonètica i perquè respon a l’ús de bona part dels parlants de la nostra llengua.

Pel que fa a les raons fonètiques, penso que no és ben bé el mateix es sent que em menjaré o et tiraré. I no parlo de qüestions efectivament subjectives com l’eufonia/cacofonia, sinó de la fusió consonàntica que es produeix normalment en el cas del contacte entre dues consonants fricatives o vibrants. Quan dieu em menjaré o et tiraré feu, sense cap mena de problema, una geminació; ningú diu emenjaré o etiraré, sinó emmenjaré i ettiraré. En canvi quan dues fricatives idèntiques entren en contacte normalment hi ha una fusió en una sola consonant. És evident que podem dir es sent fent una geminació, però només si fem una pronúncia una mica més emfàtica i afectada del que és normal en la parla habitual de tots els registres lingüístics. Per tant, penso que els que dieu es sent, en realitat dieu e[s]ent.

Ja sé que diràs que això no vol dir res. Feu el mateix que fem tots quan diem les sabates (le[s]abates) o ens sent / mos sent (en[s]ent / mo[s]ent). Però, en el cas del pronom feble es, hem d’afegir que aquesta fusió pot provocar algunes ambigüitats o seqüències poc clares, especialment quan la paraula anterior acaba en vocal. Per exemple, quan algú pronuncia no es celebra cap títol sona igual que no celebra cap títol. El mateix en casos com no es sent soroll / no sent soroll, etc.

Siga com siga, crec que no podem dir que és el mateix, des del punt de vista fonètic, em menjo (clara geminació) que no es sent (fusió de fricatives que provoca una seqüència fònica que pot arribar a resultar fins i tot ambigua).

Per altra part, penso que no és una arbitrarietat perquè escriure es compra al costat de se sent respon a l’ús de bona part dels catalanoparlants. Si és així, podem qualificar el cas de la manera que vulguem, però no d’arbitrari.

En aquest punt, reporto l’exemple, prou eloqüent, del meu parlar. Com saps, i si no t’ho explico, en tortosí no usem les formes reforçades. Diem te dixaré la moto, me compraràs lo llibre, lo vaig vore ahi(r) i, és clar, se comprarà un cotxe. Si diem se comprarà diem, també és clar, se celebra o se sent soroll.

Ara bé, quan la paraula anterior acaba en vocal fem: ara·t dixaré la moto, ara·m compraràs lo llibre, ahi(r)·l vaig vore... Però ara no se sent soroll o ja se sap que... No diem, com pertocaria, ja·s sap, sinó que tornem a usar les formes plenes malgrat anar precedides de vocal.

Per tant, mira si és poc arbitrària la recomanació que fins i tot respon a l’ús dels parlants que conserven les formes plenes dels pronoms febles davant de verb.

Dius:

«Escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- [...] és, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua. [...] Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us.»

Quan dius “senzilla” què vols dir? Si vols dir “fàcil”, cal dir que si les dues opcions d’un dilema són “correctes” el dilema és facilíssim de resoldre. Si el que vols dir és que ha de ser simple perquè s’ha de limitar a prioritzar en exclusivitat allò regular, que respon a unes regles... extrapolar-ho pot qüestionar decisions ja preses.

Per exemple, si nou-nova, blau-blava, tou-tova... llavors caldria escriure meu-meva i no meu-meua, no? Ara, jo penso que meua no és una frivolitat ni una arbitrarietat: respon a allò que diuen centenars de milers de persones (potser algun milió i tot), que parlen una llengua tan irregular i complexa com les altres i, en tot cas, si no és tan forta com altres no és per culpa d’aquestes coses que ara discutim.

(Migjorn, 17 maig 2012)

(La fotografia que encapçala l’article és de l’escriptora lleidatana Imma Monsó, la primera novel·la de la qual es titulava No se sap mai.)

Perles (97): Por de vèncer

«Qui és elegit pel destí per portar a terme les proeses més grans ensorra alhora una part de la pròpia vida. Com més convençut està, més fondament sent a l’interior el tall que ha provocat en l’ordre del món. Aquest és el secret del dolor, el remordiment de tot pensament històricament gran.»

Gustav Freytag, Bilder aus der deutschen Vergangenheit (Imatges del passat alemany), 1859-1867


(Deu ser per això que ningú dels que manen ara no gosa fer el pas decisiu. Temen pel seu futur, tenen por d’arriscar el que cal arriscar quan hom ha de fer història.)

Històries dels Saumell (9): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (1)

Vista parcial del poble de Selmella: a l’esquerra, la que anomeno Casa de l’Arcada; a dalt de tot, una part del castell; a la dreta, l’església de Sant Llorenç (foto: Miquel Essa, 2008)

Hipòtesi primera: la família «Saumell», l’única que quedava a Selmella al final del segle XV, és obligada a marxar perquè el poble canvia de propietari o almenys d’administrador –canvien només els titulars, de fet. Com a reivindicació del que consideren una despossessió injusta, renuncien al cognom propi i adopten el de la vila on fins llavors eren únics estadants. Aquesta hipòtesi situa l’origen de l’antropònim (cognom) Saumell a mitjan segle XVI.

He recollit fins ara cinc dades documentals a favor d’aquesta hipòtesi:

1. Els Alemany de Cervelló perden la titularitat senyorial de Selmella en un moment determinat entre el 1496 i el 1550: «Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI» (Dolors Saumell i Calaf, a Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999). Ja havia reproduït aquesta citació altres vegades.

2. Segons Francisco José Morales Roca (Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid 1983, p. 142), els de la família Armengol són senyors de Salmella (sic) almenys des de mitjan segle XVI. Ja ho és Joan Salvi d’Armengol i de Pons (circa 1550), baró de Rocafort de Montagut i de Salmella, i ho continuen sent els seus hereus: Joan d’Armengol i de Terré (circa 1575), Geroni d’Armengol i de Cardona, i Antoni d’Armengol i de Macip, tots ells també senyors de Rocafort de Montagut. Per tant, el canvi de titularitat es produeix en els pocs mes de cinquanta anys que van entre el fogatge del 1496 i els voltants de l’any 1550, en què consten per primera vegada com a propietaris els Armengol. Sabem també que la casa de Cervelló cedeix l’any 1528 una propietat veïna, la del castell de Querol, als senyors de Vilafranca, marquesos de Barberà de la Conca. Si les cessions de les propietats dels de Cervelló es van fer totes alhora, la forquilla del canvi de titularitat de Selmella quedaria situada entre els anys 1525 i 1550.

3. Segons la Gran Geografia Comarcal (vol. «El Camp de Tarragona», Fundació Catalana, 1981), a Selmella ja hi havia tres focs (llars) el 1553 –ja són propietaris els Armengol. Si això és exacte, vol dir que la família anomenada «Selmella/Salmella» i després «Saumell» –si és aquella única família que hi quedava l’any 1496, segons l’últim fogatge conegut quan la família Alemany de Cervelló encara n’era propietària– va marxar d’allà, si és que va marxar, entre el final del segle XV i el 1553, en què el llogaret és novament repoblat de moment amb tres famílies, que són les que segurament fan fora la que hi quedava, que a partir d’aquell moment, despitada, va decidir anomenar-se «Selmella/Salmella» (o la gent del poble on van anar a parar va anomenar-los «els de Selmella/Salmella», perquè fins llavors eren els únics que hi vivien).

4. L’historiador Manel Güell assegura que el 1538 ja hi havia «un batlle» a Selmella, que es deia Joan Avella (cf. Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108). Aquest Joan Avella ha de ser del grup dels nouvinguts a Selmella un cop que han marxat –si és que han marxat– els únics estadants que quedaven l’any 1496. I doncs, tanquem la forquilla de temps d’aquesta hipòtesi: entre el 1496 i el 1538. És força versemblant que les coses anessin d’aquesta manera, dins d’aquesta hipòtesi que estem contemplant, perquè el fet que se’n parli l’any 1538 és a causa dels usos de la font de la Constança, a l’indret anomenat Comaverd, a tocar del terme de Vallespinosa. Amb motiu d’aquell plet es va establir que la font era, en efecte, de Vallespinosa, però que els de Selmella també se’n podrien servir. Les disputes s’allargaren durant segles, però no es coneixen d’abans. No tindria sentit discutir una cosa com aquesta si no era que uns nous habitants han arribat a Selmella i defensen les propietats dels seus amos tal com els les havien descrites. Ara bé, quan passat el temps tant Selmella com Vallespinosa quedaran deshabitades, trobarem que aquells terrenys disputats segles abans tornaven a dependre de Selmella, perquè en l’actualitat formen part del Pont d’Armentera (Alt Camp), municipi en el qual es troba Selmella, i no de l’antiga Santa Perpètua de Gaià, avui Pontils (Conca de Barberà), dins el terme del qual hi ha l’antiga Vallespinosa.

5. Cal recordar en aquest punt de l’explicació una dada que ja vaig donar: és en el fogatge del 1553 on ens apareix per primer cop el cognom Saumell –amb la forma Salmell– a Solivella (Conca de Barberà): una sola família a tot Catalunya –i al món, cal suposar. Si el cognom provingués dels antics senyors de Selmella o de la família que duia aquest cognom i vivia a Font-rúbia dos segles abans –amb la forma Saumella, en aquest cas– (vegeu l’article tot just esmentat), per força hi hauria d'haver més Saumells en algun indret, o almenys a Font-rúbia mateix. Encara més, si els Salmell de Solivella provinguessin dels Saumella de Font-rúbia –i, per tant, d’alguna manera, dels senyors de Selmella o dels seus acostats– no haurien recuperat la L que ja havien perdut per evolució fonètica i havia esdevingut U. Si la recuperen, vol dir que són una altra gent i que ha començat de nou l’evolució fonètica del cognom a partir del topònim original: Selmella/Salmella.

* * *

Una subhipòtesi d’aquesta primera que he exposat en aquest article és que «els últims de Selmella/Salmella» abans del repoblament del segle XVI fossin una família mora que treballessin allà com a parcers de l’amo de les terres. Potser Alemany de Cervelló va voler defensar-los i això va fer que perdés la titularitat de Selmella? Potser van intentar salvar-los els mig amos de Santes Creus donant-los un altre nom (el del poble)? Potser fins llavors els deien Morell (o Morella, Morelles, Moret o Moreta, Maur, Mor, Maurell o Mauri, Morató o Moretó...*) i, per dissimular l’origen, van decidir prendre el nom del poble? Cal recordar que la pragmàtica del rei Ferran, anomenat «el catòlic», en què ordena «la conversió o expulsió» dels musulmans de tota la Corona Catalanoaragonesa, tret dels nois menors de catorze anys i les noies de menys de dotze, va ser promulgada el 14 de febrer del 1502, o sigui, just en l’època en què ens trobem, i que «la conversió o expulsió» s’havien de verificar abans de l’abril del mateix any. (Aquesta pragmàtica, ara que hi som, es contradeia directament amb els compromisos signats pels reis catòlics amb el rei moro Boabdil a les capitulacions per a l’entrega de Granada, capitulacions que garantien als musulmans granadins la preservació de la llengua, la religió i els costums. El pacte, això és segur, no es va respectar amb els granadins. A Catalunya i l’Aragó sembla que ni tan sols hi va haver cap pacte.)

*També hi ha cognoms d’aquests en altres idiomes: Mouro i Mourinho, en portuguès; Moro, Morillo, Moreno, Morena, en espanyol; Maureau, Moureau, Morel, Morelon, en francès; Mauro, Morini, Morandi, Morelli, Moretti, en italià; More, en anglès... (recull de Ramon Solsona, La Vanguardia 19 novembre 2010, i collita pròpia).

Tòpics desemmascarats (11): «No es va poder fer res per salvar-li la vida»

Es va morir, no? És que sembla que estigui prohibit parlar de la mort, que sigui de mal gust fins i tot en les notícies de successos.

Fixeu-vos-hi, que és constant quan hi ha un accident, un infart, una feridura que són fatals. Auxilien el ferit, potser metges i equips especialitzats, o fins i tot l’ingressen a l’hospital, i «no van poder fer res per salvar-li la vida».

És que no és veritat, perquè van fer coses, moltes coses, un munt de coses. De manera que caldria dir «tot i els esforços fets, es va morir». Però suposo que és aquesta mania de no utilitzar la paraula «mort», o «morir-se»...

O potser és algun altre motiu que se m’escapa.

Reptes publicitaris (11): Iogurt gelat

No sé si algú pensa que m’he proposat fer propaganda de determinats productes en aquesta sèrie. No: encara més, em fan ràbia i ho faig amb desgrat, perquè són d’empreses que han tingut el mal gust, la mala educació de no fer-se publicitat en català a casa nostra.

Però el mateix motiu que em provoca el descontentament és el que que em fa plantejar els reptes: com ho haurien de fer si decidissin fer la propaganda en català? Una vegada em van fer cas i des de llavors que m’enganyo pensant que potser algú altre tornarà a fer-ho.

El que vull dir és que no em paguen, vaja. Ja m’agradaria. O no. De moment, però, sóc jo qui tria gratis et amore els casos que apareixen aquí.

I el d’avui és un iogurt gelat la publicitat del qual fa així:

¿YOgur o heLADO?
Te quedarás YOLADO
nuevo YOLADO

Doncs bé, encara que sembli mentida, traduir això és tan fàcil com fer-ho literalment, i de seguida us ho explico:

IOgurt o geLAT?
Et quedaràs IOLAT
nou YOLADO

No grinyola, no, encara que ho sembli. Tampoc grinyolaria –encara menys– si ho féssim en portuguès:

IOgurte ou geLADO?
novo YOLADO

I en italià:

YOgurt o geLATO?
nuovo YOLADO

En occità, gairebé com nosaltres:

IOgurt o geLAT?
nau YOLADO

No grinyola en aquests casos perquè el lector estableix immediatament la relació entre el que li proposen en la pregunta inicial i la resposta: en el seu idioma les paraules clau comparteixen etimologia i la forma resultant pròpia de cada llengua (IOLAT, IOLADO, YOLATO) és substancialment coincident amb l’espanyola, de la qual ha sorgit la marca.

En canvi, no ens funcionaria en francès («Yaourt ou glace?») ni en anglès («Yogurt or ice cream?»), ni en alemany («Yoghurt oder Eis?»)... per la manera com diuen gelat en aquests idiomes, ja que s’aparta massa del nom de la marca del producte anunciat i no l’evocaria.

És clar, seguint el raonament que he encetat abans hauria estat millor que una empresa com la que fa aquest anunci, amb seu a Barcelona, hagués tingut el detall de posar un nom d’inspiració menys espanyola al nou producte, i tal, però som on som ara mateix, ells són com són i deuen pensar que al seu target o públic objectiu no li ve d’aquí un nom com aquest i que aquest públic no els farà pagar el seu pecat de provincianisme castellà.

I en certa manera, tal com hem dit, no ve d’aquí. És perquè ells mateixos ens han explicat d’on ve el nom, que sabem que és espanyol. Si no, podríem pensar que han cercat exclusivament l’eufonia de la marca.

(Ara no entraré en el contingut literal tan infantil i simple [ximple?] de l’anunci. Ja se sap que les criatures són els reis de la casa i que moltes coses es compren perquè ho demana la canalla. Els publicitaris ho saben i s’hi adrecen directament.)

(La fotografia és de Llepadits.)

Perles (96): Escriure esborrant

«N’hi ha que escriuen sumant i n’hi ha que escriuen restant. O, dit d’una altra manera, hi ha escriptors per als quals el treball fonamental consisteix a posar una paraula darrere l’altra, mentre que per a d’altres consisteix a esborrar una paraula darrere l’altra. [...] Sóc dels segons: retallar caràcters fins arribar a la mesura exacta és la meva creu, i a aquest objectiu dedico tots els esforços. Calculo que, de mitjana, entre dubtar, pensar-hi, seleccionar i triar, aconsegueixo suprimir deu caràcters cada dos minuts, de manera que mil caràcters de menys em suposen dos mil minuts de més: ¡Més de tres hores suplementàries de feina a la setmana!... Seria just que m’augmentessin l’estipendi, però Déu em guardi de pensar a cometre una falta tan gran de solidaritat. Només vull deixar clar que un escriptor esborrador treballa més com menys frases hagi d’escriure. De fet, el gran desig d’un escriptor esborrador és escriure un microrelat a l’estil Monterroso: sap que li costarà molts anys i molts afanys, però que serà feliç si ho aconsegueix. Ara bé, el seu desig més preuat és aconseguir la pàgina en blanc, la pàgina completament esborrada.»

(Imma Monsó, La Vanguardia, 5-6 abril 2012)

Democratitzar els partits

Per democratitzar –acostar al poble– una mica els partits polítics tan tancats que tenim, potser una primera cosa que hauríem de demanar-los és que quan triessin els líders interns ho fessin sempre amb una votació doble: per una banda, escollir els qui han de manar, amb llista oberta, un per un; per l’altra, el programa, o almenys les línies mestres del programa, amb punts desglossats que es poguessin marcar també d’un en un: aquest tema sí, aquest altre tema no.

Perquè pot ser que et faci més o menys el pes el líder del partit, però no tant el seu programa global –tot i que encara t’agradi menys el programa dels partits rivals–, o a l’inrevés. I això s’hauria de poder expressar d’alguna manera.

Si al polític triat no li agrada el programa que li toca, que dimiteixi i se’n tria un altre. Un altre líder, no un altre programa; un líder del partit que es comprometi amb el programa aprovat per la majoria.

Aquí ningú no pot al·legar, com quan es parla de regenerar el sistema electoral, que la llei diu tal cosa o tal altra, i que ja canviarem les lleis però que mentrestant cal atenir-se al que diuen, com asseguren tots durant la campanya quan els demanes unes eleccions més transparents, llistes obertes, etc. Que per canviar la llei electoral, s’excusen, cal que els altres partits hi estiguin d’acord, i que això no és fàcil. I tal i qual i pasqual.

Doncs no, aquí no hi ha llei que imposi res. Els partits, internament, poden fer-s’ho anar com vulguin.

Els polítics es queixen –relativament, i només quan són a l’oposició– del descrèdit dels polítics? Doncs que comencin per democratitzar el seu funcionament intern.

Bé, de tant en tant em ve de gust fer volar coloms.

(La il·lustració és de l’humorista El Roto, d’El País)

Perles (95): Saber idiomes

per gentilesa de Víctor Iñúrria, Migjorn, 3 maig 2012

Diuen que un ratolí anava a corre-cuita fugint d’un gat que volia acaçar-lo. En qualsevol lloc que s’amagués, el gat li anava al darrere, i a poc que es feia amb ell.

Però sobtadament li apareix al davant un albelló i ell es llança dins amb forts batecs de cor i l’alè a punt de trencar.

El gat es queda fora bastant enrabiat, fins que pensa una estona i comença a bordar, dient allò de guc, guc, guc, bub, bub, bub.

El ratolí es diu: “Tan valent que era i ara que ha vingut el gos se n’ha anat. Ja puc eixir.”

Tan aviat ix el ratolí, el gat, que l’esperava, l’agafa i se’l menja.

En acabar, el gat, satisfet, es llepa els llavis, s’acarona la panxa i diu molt satisfet:

–Diran el que vulguen, però no hi ha res com saber idiomes.

Perles (94): «La sortija de metal»

(En aquest cas, inexcusablement, cal reproduir la perla en la llengua original.)

«Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa. [...]

»Y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837.»

(Extracte d’un edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares, 1837)

* * *

Com deia aquell –el dia de Sant Jordi va fer onze anys–, «nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».

«La millor directora»

L’altre dia deia aquí mateix, parlant de l’inefable «govern dels millors»:

Ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys

Si dic que Mònica Terribas ha estat «la millor directora de TV3» des de la creació d’aquesta emissora, què hem d’entendre?

1) Que ha estat la millor de totes les persones que han dirigit TV3?

2) Que ha estat la millor de les dones que han dirigit TV3 i que, com que ella ha sigut la primera i única dona directora d’aquesta cadena, en realitat el que dic és que la seva gestió ha estat més aviat penosa i llavors només puc afirmar que ha sigut «la millor» de manera irònica?

Em penso que una immensa majoria dels que llegeixin la frase inicial conclouran –entre altres motius perquè he defensat públicament Terribas, però no només per això– que el que vull dir és que de totes les persones que han dirigit TV3 fins ara, ella ha sigut la millor. O sigui, la resposta número 1.

I llavors, on queda aquí el «gènere no marcat» segons el qual només l’anomenat masculí compleix la funció d’englobar els dos sexes? Si dic «la millor directora» i el context al qual em refereixo són tots els que han passat pel càrrec –que han estat tots homes, tret de Terribas–, no hauríem de concloure, un cop més, que necessitem un context i no tant un gènere gramatical suposadament «no marcat» per saber si parlem de dones, d’homes o de tots dos sexes? I no hauríem d’acceptar que aquest context, de vegades, pot venir condicionat per qui és la protagonista del discurs, que si és una dona, com en aquest cas, arrossega darrere seu el gènere gramatical que li correspon, hi hagi qui hi hagi al seu voltant com a coprotagonistes –i també subjectes– del discurs, i no es pot dir de cap manera que aquella construcció sigui incorrecta gramaticalment?

O havia d’haver dit necessàriament –gènere masculí suposadament «no marcat»– que Terribas era «el millor director de TV3» de la història?

I si, canviant-ho una mica, ho diguéssim utilitzant el plural? Terribas és «una de les millors directores de TV3 de la història», o Terribas és «un dels millors directors de TV3 de la història»?

O bé en aquest cas les i els apòstols del «gènere no marcat» sí que ens concediran que convé canviar l’expressió i dir una cosa com «una de les persones que millor han dirigit TV3 a la història»? Aquí sí que seria correcte utilitzar l’estratègia de «les persones»? Aquí no seria «llenguatge artificial»? Ja els sento: «En aquest cas sí, però només en aquest cas.»

Bé, en fi, pensem-hi. (O no, perquè potser tot plegat és una bestiesa que no dóna més de si.)

Qüestions de llengua (55): ‘amb què’ i ‘amb que’

Copie, amb adaptacions xicotetes, un article de J. Leonardo Giménez, i hi afegisc una nota final:

Hi han punts de la normativa que no s’assimilen com prescriu la norma, ni de cap manera, perquè són excessivament complexos i innecessàriament artificiosos, com es desprén d’opinions tan solvents com les d’Antoni Badia i Margarit i Joan Solà (Albert Pla Nualart, Això del català).

Per exemple, els llibres de text emfatitzen que davant de la conjunció “que” no hi van preposicions (a, amb, de, en), i que estes només poden anar davant de “què” si va accentuat (per ser un interrogatiu o un relatiu fort), amb profusió d’exemples.*

Però no hi ha explicació, en molts manuals, del cas de la conjunció condicional “amb que” (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”). En conseqüència, a la immensa majoria d’usuaris, incloent-hi els d’alta competència lingüística, no els quadra l’estructura “amb que”, sense accentuar, i opten sistemàticament per llevar la preposició o per accentuar el “que”, com en el cas de la frase comentada.

Josep Lacreu sí que posa l’aplec normatiu “amb que”, amb valor de conjunció condicional, en el capítol dedicat a les preposicions en l’imprescindible Manual d’ús de l’estàndard oral: “Amb que li ho recordes, n’hi ha prou.” També ho enregistra la GNV: “Amb que Neus parle, tot s’aclarirà.”

No falla l’usuari, falla la norma, que cal reformar-la o revisar-la, per evitar les contínues errades. De la mateixa manera que s’eviten molt els accidents de trànsit quan s’eliminen els encreuaments i les revoltes innecessàries i/o perilloses.

(Adaptat de l’article publicat en el diari Levante-EMV, 11 novembre 2011)

* * *

* Quan s’escriu “amb què”? Ja està dit: quan què fa de relatiu (“Les paraules amb què t’acomiadares ahir han causat sensació” [= amb les quals]) i quan fa d’interrogatiu, o bé directe (“Amb què penses anar a Gandia?” [= amb quin mitjà de transport]) o bé indirecte (“Ja em diràs amb què vols acompanyar el llomello, si amb pebrot o amb xampinyons” [= amb quina guarnició]). Ja es veu que l’exemple de Giménez (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”) no té res a vore amb cap d’estes tres possibilitats.

Naturalment, construccions com les que reporta Giménez poden formular-se d'altres maneres, com ara: “No cal que els personatges tiren la porta, n’hi ha prou que l’estiren”, “Només que li ho recordes, n’hi ha prou”, “Si Neus parla, tot s’aclarirà”. Etcètera. Però eixe “amb que” no es pot considerar de cap manera incorrecte.

Com ens agradaria fer-ho

Com ens agradaria –en secret– a molts homes, segurament, tenir cura de les criatures i fer les feines de casa:

Il·lustració de Monsieur Cabinet presa del bloc de Tara Parker-Pope,
New York Times

Perles (93): Professionals de la infidelitat

«Després de la sèrie Infidels, ara estrena la cinta francesa Les infidels. Un tema recurrent en el seu currículum. Ho has estat? No, mai. Miro, i repregunto: Mai, mai? No. Mai, mai. Desvia la vista al plat. Perdonaries una infidelitat? Sí; si la puc entendre, sí. Creus que és inevitable la infidelitat? No. El que és inevitable és sentir-te atret per diverses persones al llarg de la vida. Fa una pausa i segueix: També és veritat que hi ha professionals de la infidelitat: hi ha qui està entrenat per ser infidel. Una patologia? O simplement una qüestió de cara dura.»

(Extracte de l’autoentrevista de Bibiana Ballbé a l’actriu Aina Clotet, Ara 12 abril 2012)

* * *

«Si apostes de debò per la parella estable, no té lògica que deixis el cònjuge al sofà i surtis a lligar cada nit, ni que vulguis anihilar el matrimoni així que tingueu la primera discussió pujada de to. Ara la gent es casa fins que el divorci els separi, d’acord, però tampoc té sentit casar-se (i qui diu casar-se diu hipotecar-se, o ajuntar els comptes corrents, o reproduir-se) amb l’objectiu de poder-se divorciar.»

(Eva Piquer, revista Òmnium n. 20, primavera 2012)

Govern dels millors (6): Fer plegar la número 1?

La gestió de la CCMA és una temàtica que entra en conjunt en aquesta sèrie sobre el nostre «govern dels millors», sèrie que desitjava sincerament que s’hagués acabat amb un o dos capítols que hauríem pogut considerar espifiades de novells. Els que llegiu aquest bloc d’estrassa sabeu que no em ve d’aquí aquests o aquells i que no em fa res aplaudir a uns o a uns altres quan em sembla que ho han fet bé.

Però no, no paren. No ens hem recuperat de l’ensurt de l’Eurovegas –que, pel que fa al govern, l’ha deixat ben retratat, vingui o no vingui al final aquí el senyor Adelson– que ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys (ara tocaria el símbol de la bestiola aquella rodoneta que pica l’ull).

És clar, no conec els envitricolls de l’assumpte, no sé per quins motius la fan cessar (diuen), però em fa l’efecte que si me’ls expliquessin tampoc els entendria.

Jo no estic d’acord amb Mònica Terribas, per exemple, en la seva visió cofoia sobre el «lideratge» de TV3. Perquè és un lideratge patètic que diu ben poc de qui es podia pensar que seria més ambiciosa, que menysprearia els campionats d’hivern i perseguiria lideratges reals, majoritaris: qui s’acontenta amb poc val poc, senyora Terribas.

Però poca gent sabria dir altres coses substancials contra ella i encara menys contra la seva gestió, jo no en sé dir més amb prou entitat. No sé dir en què es pot haver equivocat en la seva gestió, vaja, almenys del que s’ha vist des de fora.

O sigui, que la facin plegar (si és que és així) és sorprenent.

La sospita, a falta d’informació, és que el (presumpte) cessament es degui a una manca de sintonia amb el nou govern. Potser la directora no agafava el telèfon quan li trucava segons qui? O s’hi posava però no feia cas del que li deien? Vés a saber. Ara, que no diguin que el cessament és una qüestió purament professional que decideixen els consellers de la nova CCMA després de llargs estudis. Això no pot ser veritat perquè del comiat de la directora se’n parlava abans que fos constituït el nou consell de la CCMA, amb l’ínclit vicepresident racista dins del paquet. (Una feta, la de col·locar allà aquest vicepresident, només comparable a la de posar un altre falangista anticatalà –disculpes per la redundància– a dirigir la informació de la cadena d’emissores COM-Ràdio. Els millors.)

Torno al cas concret de TV3. Per una vegada que arriba un nou govern i troba que en un alt càrrec hi ha una persona transversal, independent, incorruptible, amb principis ètics, aplaudida per la immensa majoria de la gent, una professional de les que no es casen amb ningú i tracten tothom de la mateixa manera, i la fumiguen. És veritat que ella és una mica setciències, fins i tot un pèl messiànica, però això és peccata minuta, ni s’hauria de tenir en compte. És eficaç? Sí? Doncs tira endavant.

Però no: fora, no se sap ben bé per què, però fora, despatxada (sí?).

És clar que podria ser que fos Terribas qui ho deixés córrer (o no) simplement perquè ja no s’hi troba bé, perquè no li agraden les trucades, perquè està cansada de la feina o perquè s’estima més fer altres coses. Si fos així, agrairia que ens ho aclarís. Per exemple, voldria saber si la seva (suposada i ara com ara inversemblant) dimissió té a veure amb una cosa que deia fa cinc anys, poc després de prendre possessió del càrrec:

«Si tu mesures la teva vida professional només en funció dels teus interessos personals i no del treball que fas a la societat, al final és molt empobridor. No fem les coses només per nosaltres, sinó per la gent que ens estima i per la societat. Crec que la suma de l’esforç de tots ens farà ser millors.» (Mònica Terribas, El Periódico, 15 juny 2008)

O bé amb això altre:

«Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s’esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: “Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.” En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut.» (Mònica Terribas, Avui, 7 juny 2009)

Mentrestant, seguiré pensant que tot plegat és (està a punt de ser?) una nova gesta idiota i injustificable del govern dels millors.

(Prometo esborrar aquest apunt del bloc en el cas que Mònica Terribas continuï sent la directora de TV3 quan hagi passat la incertesa actual. Mentrestant, serveixi de modest suport a Terribas i de pobra però honrada pressió al govern.)

(25 abril 2012: s’ha perpetrat la cosa.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
- Govern dels millors (5)

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Joan Maragall no té biografia?

Em penso que he llegit totes les biografies que s’han fet de Joan Maragall. Quan dic totes vull dir totes. Però no és tan difícil, perquè no n’hi ha gaires. Més: jo diria que no n’hi ha cap. Perquè la que s’acosta més a descriure qui era Maragall no és una biografia sinó una tesi doctoral, la de Moreta. I no tracta, en teoria, de la vida de Maragall sinó del seu pensament filosòfic i religiós. Doncs és la que retrata més bé qui era, com era i què va fer el poeta al llarg de la seva vida. I, no cal dir-ho, què pensava, com pensava.

La resta d’obres que tracten sobre la vida de Maragall són semblances, esbossos, aproximacions, perfils, descripcions col·laterals. No és que no donin informacions valuoses sobre Maragall, però són clarament insuficients, parcials, superficials o del tot acrítiques.

O sigui, no hi ha biografies, ni una, de qui és considerat un dels màxims exponents de la literatura catalana des de la Renaixença, el primer poeta del Modernisme –el primer poeta modern, podríem dir–, un dels primers assagistes catalans, un gran polemista, la consciència crítica de la burgesia de Catalunya, un introductor a casa nostra de tants autors estrangers imprescindibles: des d’Homer i Píndar fins a Goethe, però també Nietzsche i Schopenhauer, passant per autors tan diversos com Novalis, Carlyle o Ruskin...

No hi ha biografies de Maragall, mira que és trist.

Abans que s’apagui la flama dels últims que en van sentir a parlar de primera mà i dels quals encara es podria obtenir un testimoni de segona mà, potser alguna editorial s’hi haurà de posar. O, més ben dit, alguna institució pública, perquè parlem de patrimoni general. O alguna entitat privada que es vulgui gastar els quartos i fer aquest servei a la comunitat. Però algú s’hi hauria de posar, i de seguida. Em sembla, vaja. Ni que sigui per recuperar documents que, fins i tot en casos com aquest, a partir de la tercera generació poden deixar de tenir interès per als descendents i, doncs, poden desaparèixer.

Em consta que hi ha documents, papers, matèria primera. Però s’han de demanar, aplegar i ordenar. I això vol temps.

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Fer una biografia de Maragall requereix temps i vocació. Ignasi Moreta –al qual només conec de vista, i fa tants anys que ens vam veure que segur que ell no em pot recordar– potser tindria vocació per fer-ho. El que no crec que tingui són massa diners. Però potser algú n’hi podria facilitar. Si és que li interessa entomar el repte, que no ho sé.

Bé, queda dit.

(Aquí vaig parlar també de Maragall i de la seva vida, fa un temps, de manera col·lateral.)

Afegitó 14 abril: aquí Ignasi Moreta contesta.

Històries dels Saumell (8): De Selmella a Saumell

Avui us volia explicar com el topònim (nom de l’indret) va esdevenir antropònim (nom de persona).

L’evolució de Selmella –o Salmella– a Saumell, que com vaig dir degué produir-se cap al segle XVI, ja la vaig aventurar en un altre article. (L’enllaço aquí però tingueu present que en aquell text hi havia moltes intuïcions i molta ficció i poques dades reals, tot i que en això que reprodueixo em sembla que sí que s’ajusta bastant a la realitat.)

Deia aleshores, referint-me als primers Saumell (ara edito una mica aquell text per adaptar-lo al discurs actual):

Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. Potser ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l primera és tan palatal en el català que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots. Per exemple, bauma, saule [sic], aubercoc, paupar, saupa, vauma [sic] o auba a Mallorca, que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa, malva i alba respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món.

També s’esdevé el mateix en l’occità (mau, cau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau, sautar... [corresponents als nostres mal, cal, palpentes, salvar, cel, mel, fals, falta, animal, saltar]), un fenomen fonètic que en aquesta llengua ha cristal·litzat en l’escriptura i que fins i tot ha exportat al francès actual. I en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès: la seva famosa l ratllada (ł / Ł; no sé si aquest caràcter, que he reproduït en caixa baixa i alta, es veurà bé en el vostre navegador), que en l’estàndard d’aquesta llengua ja es pronuncia sistemàticament u, sent com és una consonant.

Segons en quines comarques i segons quins parlants, a Catalunya també és possible sentir la l pronunciada gairebé com a u.

L’evolució l > u queda resolta, doncs.

Abans de la conversió de la l en u, però, ja de temps molt antic la e primera de Selmella havia esdevingut a per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Sovint ja s’escrivia així (Salmella o Çalmella) en documents dels segles XII i XIII, quan Selmella era només un topònim i un sobrenom dels senyors del lloc, però no cognom pròpiament dit.

Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions, el cognom encara patí una darrera modificació –si és que no l’havia patida abans–, en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.

Pel que fa a la pèrdua d’aquesta -a final, ara puc afegir que aquest petit pas fou afavorit justament pel fet que el topònim (nom de lloc) passà a ser antropònim (nom de persona) i s’ajustà a altres antropònims similars: Carbonell, Castell i Castells, Rosell/Rossell –en aquest cas amb pèrdua de la -o original–, Morell, Vendrell, Borrell, Balcells –i Baucells, per cert; ho dic per la variació l/u–, Martorell, Güell. Amb cadascun d’aquests cognoms hi ha una xifra de famílies només a Catalunya que van entre les 4.000 i les 10.000. I després hi ha els Vilardell, Montmell, Calmell, Adell, etc., ja amb molts menys portadors. Com Saumell.

En canvi, amb la terminació -ella hi ha ben pocs cognoms amb un nombre significatiu de portadors: el més important és Castella, d’origen ben transparent –hi ha unes 5.000 persones a Catalunya que es diuen així–, i després Abella –que s’ha conservat amb la -a final segurament per la coincidència amb el nom comú abella, que també s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles–, amb unes 3.000 famílies. I ja molt endarrerits tenim Olivella*, Vilella, Caselles/Casellas, Comella/Comelles/Comellas, Canyelles/Canyellas/Cañellas i, sobretot al País Valencià, Morella, per la població d’aquest mateix nom. Com veieu, les etimologies de cadascun d’aquests cognoms són de procedències ben diverses: en la majoria no hi ha un topònim concret (nom propi) al darrere, sinó un nom comú.

(Ja que hi som, noteu que Morella –com l’abans esmentat Morell, molt més freqüent a Catalunya que els Morella, i això ja ens diu alguna cosa sobre les preferències fonètiques dels catalans del mig– remet etimològicament a moro, i que Selma, i potser la derivació Selmella i tot, eren denominacions d’origen àrab.)

*També hi ha gairebé mil persones amb el cognom Solivella i Solivelles –Solivelles sobretot a les Balears i Pitiüses–, i volia esmentar aquest cognom específicament pel fet que sens dubte prové de sa olivella i no ha derivat pas cap a uns impossibles sauvella o sauivella o salivella, sinó fins a solivella o solivelles, exactament de la mateixa manera com un hipotètic sa omella no podria derivar fins a saumella sinó solament fins a solmella o sulmella, i a partir d’aquí solmell, sulmell o soumell, inexistents.

Evidentment, a partir de Saumell(a) i Salmell(a) sí que podem evolucionar posteriorment fins a Sumell(a). Ho demostra la forma de l’actual cognom Sumell i la denominació popular de Selmella en alguns dels pobles de la rodalia, com es veu en la fotografia que encapçala aquest article, presa a Vallespinosa (Conca de Barberà).

A la baronia de Rialb, i potser en altres indrets de les terres de ponent, un mot com olmer (sinònim d’omeda i d’omella), sí que pot haver derivat fonèticament fins a aumé, però notem que sense article previ (Coromines, DECat, VI 58a 17-20), per la pronúncia que fan en alguns d’aquells indrets de la a- o la o- inicials de paraula: aufals per alfals, auliva per oliva, aureneta per oreneta, fins i tot aumella [sic] per ametlla; una evolució fonètica, doncs, que a més a més que encara es veu com a vulgar, no es dóna en els mots que porten un article prèviament soldat com a prefix.

L’article previ, hi insisteixo, porta necessàriament a una evolució cap a lo- o -lu, so- o su- sense passar per uns hipotètics estadis intermedis lao-, -lau, -sao, sau-. I de fet el que ha passat amb les omelles i les omedes a Catalunya és que quan han esdevingut antropònims s’han quedat en Olmeda, en Omedes o simplement en Omella –tots tres casos amb uns 300-350 portadors a Catalunya.

També hi ha, per cert, el poble dels Omells –actualment els Omells de na Gaia–, amb una història de molts segles (almenys des del XIV), que per si sol desmenteix allò de l’article salat. Perquè no hi ha ni Solmells, ni Solmelles, ni Solmedes.

Amb tot això que he dit crec que queda demostrat, si més no per descart, que el cognom Saumell ve de Selmella. O, dit altrament, que el topònim (nom de lloc) Selmella va evolucionar fins a l’antropònim (cognom) Saumell d’una manera ben raonable.

(La fotografia que encapçala l’article està presa del bloc Le Petit Roc, de Pep Ulldemolins)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)