Perles (43): Què és un poema

«La T., de quatre anys, filla única per una estona:
—Pare, què llegeixes?
El pare:
—Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te’n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l’escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s’entén...»

Quim Roig, L’efecte Jauss 2.0, 12 maig 2010

El blat dels bons records

No tenia, en l’adolescència –i després em penso que tampoc gaire, però vam aprendre tots dos a fer-nos–, els mateixos criteris que mon pare en uns quants punts importants, per posar un cas el de la llibertat de moviments o la de pensament, però hi ha virtuts seves que he recordat tota la vida i que vaig valorar sempre de manera invariable: per exemple, era generós –amb la gent de la seva corda, és clar, com gairebé tothom– i era discret en exercir aquesta virtut.

Recordo molt vivament, per exemple, com actuava quan veia que estaven a punt de demanar-li una col·laboració o una almoina per a una causa que ell considerava adequada. Si era una cosa només de compromís, ficava la mà a la butxaca dreta de l’americana on tenia les monedes –sempre en tenia moltes, en recordo la dringadissa com si fos ara.

Però si pensava que la causa valia la pena, obria la cartera, mig d’amagat, i llavors, de vegades, els bitllets que en treia eren de quantitats diferents –per exemple, un de cent i un de cinc-centes, o més endavant de mil... Sempre embolcallava els de valor superior amb el bitllet més modest i, quan passava la safata, la guardiola o la bossa, havia doblegat el paperam en uns plecs tan menuts que només ell, ni tan sols qui venia amb la bacina, podia saber si no s’hi fixava molt que allò no era una monedeta per eixir del pas, o qualsevol altra cosa –que hi ha gent, ho he vist, que quan passen la bossa és capaç de ficar-hi un botó per fer veure que dóna alguna cosa–, sinó que eren bitllets. I si s’hi fixava, només podia veure el color del bitllet que feia d’embolcall, que era el de menys vàlua dels que hi havia dins el manyoc.

Bé, ho sabia el meu pare i ho sabíem els que, tafaners de mena, ja estàvem avesats a l’operació. Però crec que fins i tot li molestava que els fills que érem voyeurs avant la lettre ho sabéssim.

Gràcies a Déu, i/o als mecanismes de la selecció natural –faig aquí un homenatge al gran científic–, el llevat dels bons records els infla, mentre que el jull dels no tan bons, espantat per la fi que l’espera, s’encongeix de por a mesura que passa el temps.

Tot i que ell no celebrava gaire l’aniversari,* avui fa anys que va néixer. Descansi en pau, al cel sia i Déu l’hagi perdonat, que per mi són expressions perfectament sinònimes, diguin el que diguin els que hi volen trobar diferències.

*De vegades fins i tot li agradava que passés inadvertit el dia, i llavors al cap d’una setmana ens deia una cosa com: «Quan tingueu X anys veureu com això és (o no és) així (o aixà).» I tots (especialment la mare): «Com, X anys?, si en tens... Ai jo, que els vas fer l’altre dia! I no vas dir res! Mira que t’agrada fer-te la víctima, eh? Quin home!» El pare somreia, encantat.

Ajustar els objectius de l’artilleria

Aquests dies he sentit un parell de converses al carrer –visc en una zona bastant nacional–, tot passant, de persones que deien: «Ara no es pot morir el rei, justament ara. Seria un desastre.» Es referien al rei d’Espanya, suposo. Jo no entenia què volien dir, ni per què era tan important que no es morís aquest senyor «justament ara».

Hi he rumiat aquest cap de setmana i em penso que ho començo a entendre. Potser parlem molt dels partits polítics i altres instàncies fàctiques –que tenen molt a dir, sens dubte, i moltes culpes a expiar respecte a la situació actual– i no ens fixem en un càrrec que segons la seva constitució (l’espanyola) és només simbòlic però que potser té molt de poder a l’ombra i l’exerceix.

Potser al darrere dels canvis d’actitud d’alguns líders polítics –de l’«apoyaré...» a l’asserviment respecte a d’altres ideals; dels magistrats suposadament progressistes del tribunal constitucional espanyol a les martingales transversals, si el que s’ha de jutjar és Catalunya–, al darrere, dic, potser hi ha un personatge amagat que, des de la fosca i fent veure que només es gasta els nostres calés en activitats de plaer –que també se’ls gasta–, treballa per no perdre ni un centímetre quadrat del regne que ara governa. I potser aquest personatge i molts altres que li fan la gara-gara pensen que el seu fill no està prou madur si les coses van per als seus interessos mal dades.

I per això «justament ara» seria «un desastre» que es morís el rei d’Espanya.

Doncs potser valdria la pena que més d’un dels que parlen i critiquen tan sovint les qüestions espanyoles des de l’àmbit català fossin una mica valents i rumiessin si no caldria deixar de considerar aquest senyor només com una mena de bon home ingenu i imparcial, com un sòsies del Toni Albà. Potser va arribant l’hora de desviar l’artilleria (moral i argumental) cap a palaus diferents dels que s’han assetjat fins ara.

Ideologia de gènere i perspectiva de gènere

La ideologia de gènere, tal com es formula actualment com a substitutiu de la diferenciació sexual –si l’he acabada d’entendre, que també podria ser que no–, no la comparteixo, perquè em fa l’efecte que menysté massa allò que abans se’n deia la natura, que es manifesta de maneres diferents en les femelles i els mascles humans.

Només tenint en compte el fet que «quedar-se embarassat» sigui un impossible, un oxímoron, ja n’hauríem de tenir prou. Perquè un embaràs –jo no ho sé, per allò de l’oxímoron– em sembla que et canvia tota la vida, o almenys canvia tota la vida –fins a la mort– de la majoria de les dones.

També ens hauria de canviar la vida als homes i de fet cada cop és més així, però mai arribarem a la fondària de la transformació psicològica femenina en un embaràs i un part. Mai. Pretendre-ho és utòpic. En aquest punt, doncs, podem mirar de ser solidaris amb elles, i que la nostra solidaritat sigui feta de Loctite Super Glue™, però no les podem substituir. Si ni tan sols tenim glàndules de Skene, la nostra es diu de Cowper, pobreta.

A més, la complementarietat i l’especificitat dels dos sexes no és, per mi, només una qüestió física, és també psicològica.

En resum, no crec que les peculiaritats del gènere femení i les del masculí es puguin explicar només amb raons pedagògiques, costums ancestrals, transmissió de rols i totes aquestes coses.

Que cap mascle no entengui aquestes afirmacions, si pot ser, com una excusa per no esforçar-se a incorporar cada cop amb més fondària en la seva vida de cada dia el fenomen humà integral i les obligacions que comporta, a no fugir d’estudi, a comprometre-s’hi.

En canvi la perspectiva de gènere sí que l’entenc, i la comparteixo –o m’esforço per fer-ho–, crec que és un gran avenç de la humanitat que cresquem en aquest punt.

Per exemple, el llenguatge no sexista, del qual vaig parlar fa temps –per sort, la feina grossa ja estava feta– és un fruit de la perspectiva de gènere. En canvi la ideologia de gènere, ficada en aquest terreny, em penso que més aviat produeix monstres, o almenys bunyols lingüístics.

Darrere la perspectiva de gènere –de gènere femení sobretot, ho aclareixo per si calia fer-ho, perquè és aquesta la perspectiva que ha estat menystinguda fins ara, posposada– no cal que hi hagi ideologia ni creences. Només és seny, sentit comú, potser instint de supervivència i prou.

(M’han renyat amablement perquè feia els paràgrafs massa llargs, «il·legibles». Avui, almenys, procuro esmenar-me. A veure si el propòsit dura més d’un dia. Dono les gràcies a la persona que m’ha fet el suggeriment... i jo la renyo també, apa, per haver trigat tant a dir-m’ho sent com és una de les persones que em consta que segueixen aquest bloc d’estrassa des de gairebé el començament, ara fa sis anys.)

Els llibres dels famosos

Ja ho van fer l’any passat i em va semblar una molt bona idea. Enguany hi han tornat. La Vanguardia va explicar el dia de Sant Jordi quins llibres llegien o recomanaven ara alguns famosos. Us en faig el resum per ordre alfabètic d’autors (entre parèntesis, el nom del personatge que fa la recomanació; tradueixo el títol dels que tenen versió catalana; les consideracions que feia fa un any serveixen també ara):

- Yasser Abdel-Latif, Herències del Caire (Ariadne Arpa, directora Intermón-Oxfam)
- Muriel Barbery, Rapsòdia Gourmet (Santi Santamaria, cuiner)
- Alan Bennet, Una lectora poc corrent * (Carme Chacón, ministra defensa Espanya)
- Silvio Berlusconi, L’amore vince sempre sull’invidia e sull’odio (Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia)
- Lolita Bosch, Elisa Kiseljak (Judith Colell, cineasta)
- Jaume Cabré, Les veus del Pamano (J.A. Duran i Lleida, president UDC)
- Francesc Canosa, República TV (Artur Mas, president CiU)
- John Carlin, El factor humà + (Mariano Rajoy, president PP; Albert Agustí, Reial Club Tennis BCN)
- Màrius Carol, L’home dels pijames de seda (Enrique Lacalle, president BCN Meeting Point)
- Carlos Castaneda, Viaje a Itzlán (Ester Formosa, actriu)
- Camilo J. Cela, Viaje al Pirineo de Lérida (Àngel Ros, alcalde Lleida)
- C.W. Ceram, Déus, tombes i savis * (Benedetta Tagliabue, arquitecte)
- Winston Churchill, Memòries * (Josep Pont, Borges)
- Julio Cortázar, Rayuela (Vicenç Pagès, escriptor)
- Norman Davies, Europa en guerra, 1939-1945 (Helena Guardans, Sellbytel Group)
- Miguel Delibes, Señora de rojo sobre fondo gris (Alicia Sánchez Camacho, president PPC)
- Fiodor Dostoievski, Crim i càstig * (Pius Alibek, escriptor)
- Jean Echenoz, Me’n vaig (Pepe Serra, director Museu Picasso)
- Manuel Estiarte, Todos mis hermanos * (Josep Oliu, Banc Sabadell)
- Pau Faner, El cant de l’alosa (Guillem López Casasnovas, Economia UPF)
- Raquel Franco, Ocho años de silencio (Pedro L. Yúfera, Col·legi Advocats BCN)
- Eugenio Fuentes, Contrarreloj (Juan Antonio Flecha, ciclista)
- Eduardo Galeano, Espejos, una historia casi universal (Hugo Chávez, president de Veneçuela)
- Mahatma Gandhi, Autobiografia + (Víctor Valdés, futbolista)
- Alan Grenspan, The age of turbulency (Gordon Brown, primer ministre britànic)
- Arnaldur Idridason, La veu (José Montilla, president Generalitat Catalunya)
- Joseph Joubert, Sobre art i literatura (Àngels Margarit, coreògrafa)
- Enric Juliana, La deriva de España (Antoni Trilla, hospital Clínic BCN)
- Hiromi Kawakami, El cel és blau, la terra blanca (Joan Carles Gallego, CCOO)
- Guy Kawasaki, The art of start (Dídac Lee, Inspirit)
- Jhumpa Lahiri, Una terra estranya (Isabel Coixet, cineasta)
- Stieg Larsson, Millennium (Alberto Contador, ciclista)
- Clarice Lispector, L’hora de l’estrella (Flavia Company, escriptora)
- José Carlos Llop, En la ciudad sumergida (Enrique Vila-Matas, escriptor)
- Henning Mankell, L’home inquiet (Miguel Ángel Remacha, director Rodalies)
- Sándor Márai, La dona justa (Laura Mañá, cineasta)
- Guy de Maupassant, Pierre et Jean (Nicolas Sarkozy, president de França)
- Herman Melville, Moby Dick * (Ángel Gabilondo, ministre educació Espanya)
- Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (J.L. Rodríguez Zapatero, primer ministre d’Espanya)
- Patrick O’Brien, Capità de mar i guerra (Ileana Bladé, investigadora clima UB)
- Barack Obama, Els somnis del meu pare (Fidel Castro, president d’honor de Cuba)
- Marcos Ocaña, Bruce Lee, el guerrero de bambú (Jorge Lorenzo, pilot de motos)
- Andrés Oppenheimer, Cuentos chinos (Álvaro Uribe, president de Colòmbia)
- Miquel de Palol, Girona i jo (Anna Pagans, alcalde Girona)
- Viktor Pelevin, T (Dmitri Medvèdev, president de Rússia)
- Pere Antoni Pons, Sis dies de conversa amb Joan F. Mira + (Joan Font, Bon Preu)
- Richard Price, La vida fàcil (Javier Cercas, escriptor)
- Eduard Punset, El viatge al poder de la ment (Maria Lluïsa Pérez, mare de futbolista famós, i Manel Adell, Desigual)
- Isaac Rosa, El país del miedo (Juan Manuel Lillo, entrenador futbol)
- Philip Roth, La humiliació (Jordi Villacampa, president Joventut Badalona)
- Amartya Sen, La idea de la justícia (Agustín Cordón, Fira BCN)
- Ramón J. Sender, Crónica del alba (Ian Gibson, historiador)
- William Shakespeare, Hamlet, El rei Lear * (Barack Obama, president dels EUA)
- William Shakespeare, Obres completes * (Vicente Molina Foix, escriptor)
- Lorenzo Silva, La estrategia del agua (M. Dolores de Cospedal, secretària PP)
- Adam Smith, La teoria dels sentiments morals (Wen Jiabao, primer ministre de la Xina)
- Sergi Sol, Carpe diem (Joan Puigcercós, president Esquerra)
- Lev Tòlstoi, Anna Karènina * (Angela Merkel, canceller d’Alemanya)
- Steve Toltz, Una part del tot (Santi Balmes, músic)
- Bonaventura Ubach, Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (Josep M. Soler, abat Montserrat)
- Manuel Vicent, Son de mar (Fernando Echegaray, director aeroport del Prat)
- Enrique Vila-Matas, Dublinesca (Josep M. Ayala, president ICO)
- Max Weber, El polític i el científic (Pilar Almagro, Vertisub)
- Josef Winkler, Friedhof der bitteren Orangen (José Luis Pardo, filòsof)
- Don Winslow, The Power of the Dog (Cristina Manresa, Mossos d’Esquadra)
- Monica Zgustova, Contes de la lluna absent (Joan Herrera, secretari ICV)
- Diversos autors, Apòcrifs de l’Antic Testament (Joseph Ratzinger)
- Diversos autors, El timo de la superwoman (Sita Murt, dissenyadora moda)
- Diversos autors, Lideratge Guardiola (Mohamed Iqbal, Camí de la Pau)
- Diversos autors, Tocats del bolet (Josep Fèlix Ballesteros, alcalde TGN)

He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir.

(La il·lustració de dalt, de Sandra Pirie-St.Amour, és presa del bloc Bibliopoemes.)

Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005

Perles (41): Mompou, estranger a Espanya

«6. Acentuación de palabras extranjeras
6.1. Palabras extranjeras no adaptadas. Los extranjerismos que conservan su grafía original y no han sido adaptados [...], así como los nombres propios originarios de otras lenguas [...], no deben llevar ningún acento que no tengan en su idioma de procedencia, es decir, no se someten a las reglas de acentuación del español: disc-jockey, catering, gourmet, Wellington, Mompou, Düsseldorf.» (Diccionario panhispánico de dudas, sota l’entrada tilde)

Veges tu, tanta història amb el Tribunal Constitucional, i la RAE ja havia dit fa temps (en incloure “Mompou”, cognom català, en els exemples de paraules estrangeres) que els mots catalans són d’una altra nació:

«extranjero, ra (del fr. ant. estrangier).
1. adj. Que es o viene de país de otra soberanía.
2. adj. Natural de una nación con respecto a los naturales de cualquier otra.» (Diccionario de la Lengua Española)

Bo, una brometa i avant.

Josep Molés, Castelló de la Plana, Migjorn 28 abril 2010

Sí o no al vel

Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...

Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.

Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...

Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»

Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»

María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»

Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.

Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)

I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.

En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.

Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.

Perles (40): La culpa és dels pares

«Se sol donar les culpes al cine, a la televisió, a internet, als videojocs, a la rebosteria industrial, al menjar escombraria... Però la clau de tot això la tenen els pares: els pares tenen l’obligació de filtrar el món per als seus fills! Dimiteixen com a pares... i alhora exigeixen censures i prohibicions! La culpa del que estiguin veient ara els seus fills no és meva.»

Robert Englund, actor, intèrpret de Freddy Krueger, entrevistat per Víctor M. Amela, La Vanguardia 16 abril 2010

Perles (39): L’esclavatge dels famosos

«De vegades penso: per què em fan a mi determinades preguntes, si jo l’únic que sé fer és cantar? M’han arribat a demanar des d’un diari que pronostiqui el resultat d’un Barcelona-Madrid... Si responc que no em fico en aquest tema, diran que sóc una creguda. Si contesto, altres diran que sóc una frívola. Però burxa que burxaràs, els periodistes vinga a fer preguntes sobre coses que no haurien de demanar-me, perquè són qüestions que no domino, incloent-hi cosir i cuinar. Només sé cantar. I això no és gaire a la vida.»

Ainhoa Arteta, Magazine 18 gener 2009

Perles (38): De gran vull ser princesa

«Que les nenes vulguin ser princeses no és culpa de la literatura infantil, és culpa dels contes de fades contemporanis que ocupen les portades dels diaris i el prime time televisiu. I entre tots el contes, el més real, el més fascinant dels últims temps, mamat per totes fins a la sacietat, és la història d’una professional del periodisme que és salvada de l’esclavatge del treball diari per un príncep que se n’enamora immediatament i la tria entre totes les dones que té a l’abast. Un príncep que no només li omple l’armari i la vida de glamur, sinó que li acaba pagant una remodelació del nas. Ah, però no, no, de fet no és el príncep qui l’hi paga, som tots nosaltres, feliços contribuents que perpetuem el conte de fades més publicitat de la història.»

Najat el Hachmi, El Periódico 13 abril 2010

(Un conte de prínceps i princeses per commemorar el 14 d’abril.)

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.

Perles (37): Doncs n’aprens!

«La ignorància, real o fingida, és –paradoxalment– l’argument més potent en favor de l’ús constant del castellà. Només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l’idioma dels valencians, i no viceversa. Aquesta situació és conseqüència directa d’una imposició que ha estat més brutal o més subtil, segons les èpoques. L’arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s’apliquen no provoquen canvis socials reals.

»És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d’ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:

»–Doncs si no en saps, n’aprens!»

Ferran Suay, doctor en psicologia, Universitat de València, El Punt, 30 març 2010

Fets diferencials (21): Festes i diaris

Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.

*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.

Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.

Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):

- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)

Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.

* * *

Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:

«Atenció:

»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.

»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.

»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.

»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.

»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.

»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]

»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.

»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»

* * *

Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.

Catalans del segle XIV, espanyols del segle XXI

«La nuova colonia catalana d’Alghero [...] vi è definitivamente fissata nel 1372, quando Don Pietro ingiunge ai Sardi, abitanti in Alghero, di uscirne e vendere le loro possessioni, con di vieto perpetuo di più abitare in essa città o possedervi beni stabili. Diventò da allora Alghero la prediletta dei Catalani, che la tennero come importante punto d’appoggio per le loro relazioni con la Sardegna e col regno di Napoli. E non solo il linguaggio sardo, ma anche l’italiano vi fu interdetto, e non é dunque meraviglia che ess’abbia finora conservato quasi intatto il parlare dei nuovo coloni.»

P. E. Guarnerio, «Il dialetto catalano d’Alghero (saggio)», dins G.I. Ascoli, Archivio glottologico italiano, vol. IX, ed. Ermanno Loescher, Roma-Torí-Milà (1886), p. 267*

(Traducció: «La nova colònia catalana de l’Alguer [...] va establir-s’hi de manera definitiva l’any 1372, quan [el rei] En Pere [III el Cerimoniós] obligà els sards, habitants de l’Alguer, a eixir-ne i a vendre llurs possessions, amb la prohibició perpètua de tornar a viure en aquella ciutat o de posseir-hi béns estables. Des d’aleshores, l’Alguer va esdevenir la predilecta dels catalans, que la tenien com a punt de suport important per a les seves relacions amb Sardenya i amb el regne de Nàpols. I no sols el llenguatge sard, sinó també l’italià, hi foren prohibits, de manera que no és estrany que la parla dels nous colons s’hi hagi conservat quasi intacta fins avui.»)

Així funcionaven les coses el segle XIV, i no ens n’hem d’escandalitzar. El que ens ha d’escandalitzar és que en el segle XXI hi hagi encara estats com Espanya o França, i unions d’estats (la Unió Europea) que posin pals a les rodes dels parlants que, dins d’aquests estats i d’aquestes unions d’estats, tenen una llengua pròpia, materna o adquirida, que només es parla en aquell indret. S’hagi esdevingut el que s’hagi esdevingut en els segles passats, hi ha ciutadans dels estats esmentats que ara, al segle XXI, tenen dificultats per usar la seva llengua amb normalitat fins i tot dins els llocs de naixença d’aquesta mateixa llengua, per la pressió contínua i omnímoda de les respectives llengües estatals. Això és el que és escandalós. Que els nostres avantpassats europeus, catalans o no, fossin uns bèsties, no pot ser una excusa –«Mireu, vosaltres al segle XIV fèieu el mateix!»– perquè uns coetanis nostres es comportin de la mateixa manera bàrbara amb nosaltres. I ho fan. Són, doncs, medievals.


*Dec aquesta citació excepcional al col·lega Jordi Minguell Roselló, que va distribuir un facsímil d’aquest llibre a través de la llista Migjorn, 4 març 2010.

Perles (36): «Cada día son menos»

«Gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana, y cada día son menos los interesados por estos temas.»




Comentari del censor franquista, anònim, a propòsit dels tres volums publicats l’any 1955 de les Converses filològiques de Pompeu Fabra, traspassat set anys abans. Tret de Quim Torra i Jaume Clotet, Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), ed. Acontravent, 2010

Perles (35): L’habilitat artística

«S’han malbaratat més possibilitats artístiques per excés d’habilitat que no pas per mancança. D’exemples, la història de l’art n’és plena: Botticelli hauria estat molt més gran amb una mica menys d’habilitat; un cas contrari és el de Cézanne, que si hagués tingut més habilitat no hauria arribat a ser allò que finalment fou.»

Eduardo Chillida, escultor (1924-2002), citat per Antonio Niebla, «Sobre Chillida», al catàleg de l’exposició Chillida: Reflexió-Matèria, ed. Caixa Girona, Girona 2010, p. 58


I de seguida, llegint això, penses en Goya i El Greco i els seus defectes, penses en les avantguardes del final del segle XIX, penses, en fi, en Miró o Munch o Kandinski –per dir-ne tres a l’atzar, tal com m’han rajat del cap–, o penses en Picasso i la seva decisió de deslliurar-se de l’art realista, que ja dominava a la perfecció amb setze anys (Ciència i caritat), i de començar nous camins. «Realista» amb cursiva, sí, perquè ja deveu conèixer aquella conversa de Picasso amb un admirador: «Com és que pinta els seus personatges tan poc realistes?», li demana el bon home a l’artista. I Picasso es queda una mica parat. «Poc realistes, diu?» Una altra pausa. «Com hauria de pintar-los, segons vostè, perquè fossin realistes?» L’admirador li ensenya una fotografia: «Miri, així, és la meva dona.» Picasso es mira la foto amb calma. A la fi diu: «La seva dona és una mica massa plana i fràgil, no? I a més molt petitona, no troba?» (No recordo on vaig llegir aquesta anècdota.)

Mal cardats

L’associació Catalans i Catalanes Mal Cardats i Mal Cardades (KKMK) ens ha fet arribar el comunicat següent:

«A l’opinió pública

»Ja sabem que l’origen de la polèmica actual en referència al nostre col·lectiu va ser exactament l’expressió “mal follada”, però rebem una subvenció de Cultura i un dels nostres objectius com a grup és contribuir a la normalització lingüística. I encara que això s’adigui més aviat poc amb la condició tan galdosa dels membres, en el bon sentit, de la nostra associació, volem complir el que hem pactat (ens hi juguem la subvenció de l’any que ve).

»Els estatuts no ens permeten revelar noms dels nostres associats, però no ens impedeixen desmentir adscripcions errònies. Per això podem afirmar amb contundència que la Sra. Mònica Terribas i Sala no pertany ni ha pertangut mai a KKMK i que ni tan sols n’és simpatitzant. Ja ens agradaria.

»La veritat és que la immensa majoria dels socis de KKMK som homes. Homes normals i corrents, això sí, amb els seus problemes d’origen ben divers, que cadascú se sap. Mirem de portar-ho més o menys bé, tot i que alguns es facin de vegades els matxotes i els milhomes per dissimular i a algun dels nostres socis se li puguin escapar de tant en tant manifestacions extemporànies, causades per la seva permanent frustració.

»Hem de reconèixer que no tenim entre nosaltres gaire gent coneguda. Potser un dels nostres membres més sobresortints, amb perdó, era fins ara un obscur funcionari d’ajuntament, i just aquest obscur funcionari ha estat donat de baixa de l’associació aquesta mateixa setmana. No podem revelar noms, però sí que hem de dir, amb el cap ben alt, que a KKMK acceptem persones mal cardades i també malgirbades, malaptes, malastrugues, malmenades, malparlades, malaconsellades, malaguanyades, malcontentes, malcarades, maldients, malfixades, malvistes, malhumorades, malsofertes i fins i tot maltusianes, malaguenyes i mallerengues, qualsevol d’aquestes possibilitats i moltes més, però no acceptem les malparides.

»O sigui, som mal cardats però honrats.

»Barcelona, dissabte 20 de març del 2010.»

Més exemplaritat

Tornem-hi amb les «vides exemplars». Dinava ahir amb un amic en una casa de menjars que tenen el menú del dia a vuit euros, i ha entrat un home conegut, líder d’un partit de l’esquerra més extremada. Anava sol, de manera que no era allà perquè hagués de demostrar res a ningú. Ha dinat a la barra, com aquell gran empresari que em va cridar l’atenció pel contrast. L’home d’ahir no m’hauria d’haver cridat l’atenció, perquè feia senzillament el que s’espera que hauria de fer un personatge com ell si un dia es troba obligat a dinar lluny del seu barri habitual. Potser tenia un compromís immediat per allà a la vora. En qualsevol cas, una persona coherent. Molt bé.

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.