Els arbres de l’estiu, doncs

Acàcies diverses, alzina, alzina surera, alvocater, arboç, avellaner, cedre roig i cedre de l’Atlas, cirerer, cirerer bord (gatzerí), eucaliptus blanc i vermell, figuera, garrofer, llorer, magnòlia grandiflora, magraner, mimosa, nesprer, oliveres diverses, palmera canària (datilera) i palmera washingtònia, pebrer bord, pi de Monterrey (pi insigne), pi blanc, pi negre, pi roig, pi pinyoner, plàtan anglès, plàtan hispanica, plàtan oriental, roure de fulla grossa i de fulla petita, tamarinde, teix, til·ler cordata (tell de fulla petita), til·ler platejat, tipuana, xiprer sempervirens, xiprer de Lambert, xiprer stricta, i un munt més que no he apuntat perquè en aquell moment no tenia paper i llapis o que no he trobat ningú que me’n digués el nom en aquell moment.

Són arbres que he vist aquest estiu a la zona que us deia i que m’han anat explicant gent del país. No n’he après prou per retenir les descripcions de cadascun, però sí els noms, que he anat apuntant meticulosament.

També plantes i arbustos (només una selecció, que si no no acabaríem): acant, agapant, àloe, argelaga, baladre, bambú, begònia rex i begònia tuberosa, boix, buganvíl·lia, cinta, clavell, clavellina, clívia, crisantem, dàlia, esparreguera, espígol, espírea, evònim, farigola, ficus, figuera de moro, flor d’abril, gerani i gerani d’heura, gessamí blau i groc i sud-africà, ginesta, glicina, gramó, heura, hibisc, hortènsia, iuca, lantana, marduix, marfull, margall, margarida, menta, murta, nenúfar, olivereta, orenga, ortiga, palmito, parra, pitòspor, ponsètia, romaní, rosella, roser de garlanda i altres rosers, sajolida, sàlvia, trèvol, tuia, verònica, vinca...

I les que no he vist o no he apuntat, la feinada que em queda per a l’any que ve.

Les imatges són del Pi de les tres branques, a Campllong, prop de Castellar del Riu (Berguedà): la primera tal com era fins fa un segle (autor desconegut), la segona de pocs anys després (1919), ja mort, perquè es va assecar l’any 1913 (Fons Salvany), i la d’aquí al costat del mes de juliol passat (Juanma Ramos, Avui). Actualment aquest pi es diu Pi vell, perquè hi ha a uns dos-cents metres un altre pi, el Pi jove (de només dos-cents anys), també de tres branques, que ha estat adoptat com a successor

Arbres

Us ho explicaré amb detall, però he vist un munt d'arbres, aquests dies. Totes o gairebé totes les espècies existents dins el quadrilàter format pel Masnou, Teià, Cabrils i Vilassar de Mar. Més de seixanta, n'he comptat. Ja us en faré la llista. El que hi ha aquí a la vora no són només palmeres, alzines, pins, xipresos i para de comptar, com jo em pensava.

Ja he acabat vacances però tinc feines diverses endarrerides, de manera que no em busqueu fins dilluns. Dimarts, més aviat, que dilluns és festa.

El fill del picapedrer, delinqüent (i 2)

Ve d’aquí.

Reprodueixo tot seguit les llistes publicades al Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada, setembre del 1936. El fill del picapedrer és el segon de la primera llista. Pertanyia a la lleva del 1939 i, per tant, va ser cridat tres anys abans del que li correspondria. Des del començament de la guerra, van convocar els nois a partir dels disset anys i fins als vint-i-vuit (tret dels que se’n salvaven, com en totes les guerres, gràcies a influències).

«Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors»

«Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets»

«Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars»

No us perdeu la crida que apareix al final de la tercera llista:

«Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte a la no incorporació d’algun minyó comprès en les lleves cridades, en formulin la corresponent denúncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!»

En temps de guerra, desertar o no presentar-se a files quan et cridaven era un delicte gravíssim que normalment es castigava amb pena de mort.

El fill del picapedrer tenia divuit anys i no volia anar a la guerra. No sols amb els «rojos», sinó tampoc, de bon començament, amb els «nacionals». Va desaparèixer, va estar amagat un any i mig, ningú no sap on.

Pot ser que això el marqués per sempre. Cap persona actualment viva no sap com era ell abans, i ell, quan vivia, no en parlava mai. Ningú no sap què va passar en aquells divuit mesos.

No sabem si era «facciós» fins aleshores, tal com es deia llavors; sí que sabem que la seva família era religiosa i que l’argument de la religió va ser decisiu en el seu capteniment d’aquells anys crítics.

El fill del picapedrer, el dia de la primera comunió, ca. 1926. Deu anys després d’aquesta foto, aproximadament, el van cridar a files

A partir d’aquí, com que no es va presentar a la crida de l’exèrcit «roig», el van convertir en «facciós» sisplau per força. I la seva família, també catòlics, com que no van dir on s’amagava el xicot, van ser declarats còmplices del delicte.

A casa seva no sabien on era, però. Ell no els va voler comprometre.

És una incògnita, doncs, el que va fer el fill del picapedrer durant el primer any i mig de la guerra. Només sabem que va estar ocult.

El picapedrer i el seu fill delinqüent no van dir res. ¿Potser es van amagar tots dos una temporada a casa la tia Antònia, la germana del picapedrer, a Cal Barraquer o a Cal Puiggròs? Potser al pla del Magre, a la casa abandonada? Potser van estar refugiats tots dos a l’Hospital d’Igualada?

Ara fa poc he descobert que la plaça dels Porcs, al costat de la qual vivia, pacíficament, la família del picapedrer, es va rebatejar en aquella època, quan va començar la guerra, com a «plaça dels Picapedrers».

Dels 74 canvis de noms de carrers i places que es van fer els anys 1936-39, només se’n van dedicar tres a professions. Dues eren inexcusables a Igualada: els Blanquers (antic carrer de Sant Antoni Baix) i els Teixidors (antic carrer de Sant Faust). La tercera, sorprenent: plaça dels Picapedrers (plaça de Pi i Margall des del 1931 fins al 1936, plaça d’Espanya a partir del 1939, i, de sempre, plaça dels Porcs).

Pot ser que els picapedrers tinguessin tanta importància a Igualada en aquella època? Si se’n coneixen només dos o tres!

Ara bé, si els picapedrers s’havien fet mereixedors de tenir una plaça com aquella, amb antecedents tan gloriosos (el nom de Pi i Margall, president de la I República, passà a donar nom a la rambla, anomenada fins aleshores de Sant Isidre), més motius perquè als del «comitè antifeixista» els fes ràbia que un d’aquells picapedrers hagués sortit «facciós», segons les etiquetes fàcils de la guerra.

O potser en van dir «plaça dels Picapedrers» perquè tenien molt en compte que el nom popular de la plaça era «plaça dels Porcs», i amb aquell canvi de nom volien bescantar el picapedrer traïdor, el fill covard i la resta de la família, que vivien a la cantonada?

Però no es pot jutjar com a covardia el fet que algú no vulgui ser còmplice del que interpreta com a terrorisme d’estat. I el fill del picapedrer té proves d’aquest terrorisme, ho ha vist amb els seus propis ulls: ha vist com aquella gent s’emportava i assassinava, sense cap judici, enemics polítics i gent que per ell era innocent. Ha vist com han destruït la Soledat, com han cremat el santuari dels Caputxins –els Caputxins, on s’havia casat feia tot just un any la seva germana!– i altres esglésies i escoles, ha vist com al final, després d’uns primers dies que semblava que la volien respectar, buidaven i apilonaven a la plaça tot el que hi havia dins la basílica de Santa Maria. Ha vist com aquella gent s’ha presentat a les cases, les ha saquejades, se n’ha emportat l’amo i l’ha mort rere el primer revolt de la carretera.

Església dels Caputxins d'Igualada al final de la guerra

Ha vist, sobretot, com anaven a casa seva a buscar el pare, un humil i honrat proletari que, ai las, havia comès el delicte de ser... sindicalista, sí, però també membre d’una confraria catòlica. El van anar a buscar per emportar-se’l, com als altres, a fer un passeig.

Per sort per a ell, el picapedrer s’havia trencat el braç la vigília i era a l’hospital. Com és lògic, ja no va tornar a casa.

Segurament, el bon home es devia amagar un cop que el van fer fora de l’hospital, on va estar-s’hi tant de temps com el van deixar. Potser, per protegir-lo, van trigar més del compte a donar-li l’alta, i va tornar a casa quan ja s’havia posat una mica d’ordre al descontrol del primer mig any de guerra. L’Hospital d’Igualada sembla que va tenir un cert estatut d’inviolabilitat durant uns quants mesos.

Edifici d’entrada a l’antic Hospital d’Igualada

I doncs, el fill del picapedrer, el picapedrer mateix i la seva família van veure aquells desastres i no tenien la sensació que tot plegat fos obra d’uns incontrolats, perquè els incontrolats seguien actuant, ufanosos, sense cap problema, enmig del carrer. Van transcórrer massa dies, massa setmanes, massa mesos sense que Barcelona, la Generalitat, la Guàrdia d’Assalt, l’exèrcit, qui fos, actués per posar fi a la disbauxa.

Igualada no va ser, durant mesos, una ciutat democràtica que lluitava contra la revolta militar. Allò era una altra cosa.

Després d’aquella temporada desastrosa encara hi va haver molts problemes, però ja era diferent: eren els problemes que, en efecte, es podien atribuir a una situació de guerra. Ara bé, molta gent havia quedat marcada per sempre.

El fill del picapedrer no era pacifista, cal dir-ho de seguida. Si més no, va arribar un moment que va deixar de fer-li por el front de guerra. I per això, un any i mig després d’estar amagat, veient que la cosa s’allargava i no volent de cap manera allistar-se amb els que havien amenaçat la seva família... va creuar la frontera i es va passar als «nacionals». Era el mes de novembre del 1937.

No era carlí, ni tan sols monàrquic, però com que coneixia gent que s’hi havia apuntat, anà a parar als requetès de Montserrat, aquells que diu que cantaven cançons piadoses durant les batalles –quines barreges blasfemes. «Sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament.» I a continuació potser deien: «Disparem al pecador aquest!», i ja s’oblidaven del port, i del salvament i de tot. També cantaven, cal dir-ho, L’emigrant, L’Empordà, Muntanyes del Canigó i similars: «Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més!»

El periodista Eloi Vila, al seu llibre Cartes del front (Ara Llibres, 2012),* recull una sèrie de documents escrits sobre la guerra, gairebé tots d’antics combatents republicans. Explica la raó per la qual li falten testimonis de «nacionals»: «Ningú vol explicar un passat franquista.»

* En aquest paràgraf i el que segueix he comès plagi de la ressenya de Sílvia Marimon publicada al diari Ara, 16 agost 2012.

Però un dels que ha col·laborat amb ell és l’escultor de Vic Salvador Puntí. Diu que el seu pare, també escultor, tenia un taller d’imatgeria religiosa i va ser detingut i empresonat a la Model. En Salvador té por que li passi el mateix i decideix marxar i lluitar al bàndol feixista. Lluita a la batalla de l’Ebre amb el terç de Montserrat i és dels pocs que sobreviu.

Gairebé calcat al periple del picapedrer i el seu fill.

El fill del picapedrer va ser ferit a la batalla de l’Ebre, a Vilalba dels Arcs –els seus quatre companys d’esquadra van morir el mateix dia. Andreu Canet, combatent republicà de la Lleva del Biberó, ho explicava fa unes setmanes en un altre diari: «A Vilalba dels Arcs matàvem requetès franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè poguessin enterrar els seus morts.» (La Vanguardia, 25 juliol 2012).

El picapedrer no era facciós. El seu fill es va amagar per no incorporar-se a la lleva de l’exèrcit republicà, sí, i després va anar a la guerra amb els «nacionals», però la seva trigança a decidir-se va comportar que després de la guerra hagués de fer tres anys més de servei militar. El gendre del picapedrer, també catòlic i casat de feia poc amb la filla gran, no va voler amagar-se i es va allistar amb els «rojos» fins que se’n va poder escapolir cap al final de la guerra. Un dels dos germans del picapedrer, Jaume, solter, que vivia a Cal Peret Sení del Pla del Penedès, va lluitar també amb els republicans, va ser fet presoner pels franquistes i va passar una bona temporada, després de la guerra, a la presó Model de Barcelona. I la dona i la filla petita del picapedrer anaven, un cop acabada la guerra, a la presó d’Igualada a portar cigarretes als presos.

La del picapedrer era una família com tantes altres de l’època, hi hagué de tot segons com els va tocar el rebre les primeres setmanes i segons com van desenvolupar-se després els fets al seu voltant.

Escola i convent de Sant Agustí d’Igualada. S’utilitzà com a presó després de la guerra

(Ja que hi som: al començar la guerra hi va haver un gran escàndol perquè la presó s’instal·là a l’església dels Dolors. Després de la guerra a tothom li va semblar «normal» que la presó estigués al convent de Sant Agustí, propietat dels escolapis.)

Sigui com sigui, no s’hi val a jutjar la gent segons el que va fer un cop acabada la guerra. No s’hi val a dir: «Ja que va fer la guerra amb els nacionals, era normal que abans el perseguissin», per exemple. És un argument completament demagògic. Ja deien els clàssics que el post hoc ergo propter hoc (després d’això i, per tant, per això) és mentida.

Per això era important saber amb detall el que va passar a Igualada els tres primers mesos de la guerra per poder entendre una mica el que van fer –o van deixar de fer– una bona quantitat de joves que van ser cridats a files per l’exèrcit i no s’hi van presentar o, un cop presentats i allistats, van decidir desertar. I per això em vaig entretenir tant a explicar-ho amb tots els ets i uts.

Hauria anat de la mateixa manera la història del fill del picapedrer si no hagués estat perseguit per no anar a la guerra amb els republicans? Hauria anat tot igual si no hi hagués hagut aquella acusació pública i oficial i aquella amenaça a la seva família? Hauria fet el que va fer –anar a la guerra– si l’haguessin deixat en pau?

Potser sí o potser no.

Quants misteris que amaguen les guerres.

El fill del picapedrer, delinqüent (1)

El fill del picapedrer va delinquir aquell estiu del 1936. No es presentà a la crida militar i el mes de setembre va ser declarat pròfug per l’anomenat «comitè antifeixista» d’Igualada.

Reclutes de l’exèrcit popular al camp de l'Ateneu d’Igualada (foto: Rafael Vilarrubias, 1937)

Tot s’ha de dir. Anar a la guerra, almenys en aquells primers moments a Igualada, no era «defensar la democràcia», ni tan sols «defensar la república». En els primers mesos de guerra feia tot l’efecte que donar peixet a aquella gent era, entre altres coses, anar contra l’alcalde d’Igualada Josep Morera i Miserachs, d’Esquerra Republicana de Catalunya, escollit democràticament i apartat del govern de la ciutat sense eleccions prèvies.

Hi ha el seu testimoni, escrit aleshores i publicat ara fa poc –era inèdit– a la Revista d’Igualada. Terrible testimoni que ha obert els ulls de molta gent i ha ajudat a matisar condemnes i aplaudiments sumaris.

«Dia 20 de juliol [1936], dilluns

»Abans de migdia vénen a l’Ajuntament els individus que componen el Comitè Antifeixista, alguns amb poques maneres, faltats de respecte, [...] volen la total llibertat de l’Ajuntament, no els ho consento, m’hi oposo, refuso formar part del Comitè de cap manera i no puc cedir l’Ajuntament perquè depèn del poble en general i no haig de cedir sinó a un nou organisme igual, o sota pena de destitució.

»Disposen, ordenen, manen amb les facultats que diuen que tenen, com un veritable govern de la ciutat, i també van i vénen individus que diuen que són o seran milícies que volen formar.»

Etcètera.

Morera, de facto, va ser rellevat de les seves funcions polítiques pel «comitè antifeixista». Antifeixista ho era, sens dubte, però també antidemocràtic. Els extrems es tocaven. Hi va haver a Igualada uns mesos de caos i de terror. El «terror roig» destruí l’adjectiu «democràtic» durant molts mesos, llargs, de la guerra.

I doncs, no presentar-se per anar a la guerra no volia dir necessàriament ser un «facciós», com es deia aleshores.

És clar que tot plegat segurament no hauria passat si els anomenats «nacionals» –o sigui, els militars facciosos, facciosos sense cometes– no haguessin fet un pronunciament militar, no s’haguessin revoltat contra el govern legalment constituït i no haguessin posat en marxa la màquina infernal de la guerra. Van fer el mateix els anarquistes, sí, però els militars i companyia ho van fer abans i, en fer-ho, van obrir la capsa de Pandora, la caixa dels trons.

Els feixistes –mantindré en aquest article les denominacions de l’època– van estar després durant quaranta anys, tota la dictadura, assenyalant els crims dels rojos com a desencadenants de la seva «croada» beneïda pels bisbes –tret del primat català Vidal i Barraquer, que per aquest motiu va ser condemnat pel «molt catòlic» Franco a morir a l’exili–, però no podran negar mai que tots aquells crims dels rojos es van produir després de l’aixecament militar, no pas abans.

Els facciosos –i els seus hereus, que es neguen a condemnar allò– ens continuaran dient sempre que els assassinats que hi havia durant la república ja eren d’ells sols una guerra i que la revolució roja hauria tingut lloc exactament igual, amb colpistes o sense colpistes. No són capaços de distingir –no volen– entre el que és una guerra i el que és una situació de violència social. Hi ha hagut molts altres moments de violència, disbauxa, terrorisme i assassinats indiscriminats al nostre país, i també a Espanya –força recentment, ja que hi som–, i la gent no ha decidit tirar pel dret i declarar la guerra.

Abans del pronunciamiento es cometien crims per totes bandes: de pistolers n’hi havia dels dos colors. Tothom de la meva generació recorda José Calvo Sotelo i poca gent sap qui era José Castillo –no ens en van dir res. I van ser pelats tots dos Josés el mateix dia, abans d’esclatar la guerra: un pels uns, l’altre pels altres. És veritat: abans de la guerra hi havia terrorisme als carrers. Però n’hi havia tant d’una banda com de l’altra, i no anaven gaire desequilibrades.

Portada de la revista republicana Ahora, 14 juliol 1936, amb les fotografies de Castillo (esquerra) i Calvo Sotelo (dreta)

Els facciosos no podran negar mai que quan hi ha un conflicte sagnant, la responsabilitat principal és de qui diu «Declarem la guerra!», i tot seguit engega el primer tret.

(Un exemple –polèmic, sens dubte–: és fàcil fer recaure en els líders occidentals que van cedir tantes coses a Hitler al final dels anys trenta –Renània, Àustria, Sudets txecs– tota la responsabilitat del que va succeir després. Però jo almenys reconec a Chamberlain i companyia un mèrit que no els podrà prendre ningú: ells no van fer guerra fins que no va ser atacat a foc i a sang un dels seus aliats –res a veure amb les «annexions» esmentades. I això per mi és molt important, decisiu, a l’hora d’establir responsabilitats històriques: qui ha començat. Aquest punt clau és, molts cops, el que dóna i treu raó històrica. Si els futurs aliats haguessin atacat Alemanya abans d’hora, com diu tanta gent que havien d’haver fet, Hitler s’hauria carregat de raons per a la seva guerra i hauria tingut probablement uns quants països més al seu costat, o almenys neutrals, que li reconeixerien una certa legitimitat pel fet d’haver estat atacat abans.)

La guerra espanyola del 36-39 –o del 36-75, segons com– la van començar els militars. Ells són, sens dubte, els primers i principals responsables de l’espiral sanguinós que es va desfermar a partir d’aquell moment.

Ara bé, això no lleva ni un bri de responsabilitat als autors dels crims comesos a les rereguardes del front de guerra.

I en el cas que comentem, la rereguarda suposadament republicana, a Igualada, va començar com deia per rellevar de facto, sense cap mena de consulta popular, l’alcalde republicà de l’ajuntament.

Morera i Miserachs era un home de pau i mirava de ser alcalde de tothom.

És en bona part per fets com aquest, repetits en tants indrets de Catalunya, que els republicans van perdre la guerra. No pas perquè el general Franco fos un gran estrateg, ni pels bombardejos alemanys i italians.

Conec una família de Barcelona que els van bombardejar casa seva l’any 38, els van matar un fill i van ferir de gravetat la mare, i, tot i això, van expressar el desig –no fatalista, sinó sincer– que «guanyés Franco d’una vegada, els proveís de pa, fes fora els indesitjables de la ciutat i s’acabés el malson de la guerra». Textual.

A cal Picapedrer deien el mateix: «No a la guerra.» I després: «Mai més una guerra.»

Cal anar amb molt de compte, doncs, a l’hora de jutjar les reaccions i els resultats que provoca una guerra, perquè molts cops la gent fa coses del tot inesperades. I no en tenen la culpa, no en són responsables, actuen sota una pressió inaguantable.

Perquè, tornem-hi, els primers mesos de caos i violència, almenys a Igualada, havien fet que força gent es decantés anímicament cap a l’altre costat o almenys posés entre parèntesis les idees que podia tenir fins llavors; gent que potser era inicialment imparcial. Devien pensar allò que diu la facècia: «Déu, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me’n cuido jo.»

Hi va haver molta gent a Catalunya –més de la que després ha estat capaç de reconèixer-ho, moltes famílies d’una suposada trajectòria democràtica immaculada, de la qual ningú no dubta ara– que volia que guanyessin els «nacionals» senzillament perquè no sabia ni qui eren ni com eren: el que no volia de cap manera era que guanyessin els que tenia més a la vora, que considerava uns salvatges. Dels altres se suposava que, si més no, portarien una mica d’ordre.

L’ordre i la pau dels cementiris, van portar, tal com es va veure de seguida.

Sí, molts, especialment aquí, es van penedir de la tria el mateix mes de gener del 39, quan l’exèrcit franquista entrà a Igualada, primer, i dies després a Barcelona. Resultava que de terror, efectivament, n’hi havia a les dues bandes i que l’única diferència era que el dels nacionals no havien tingut ocasió de tastar-lo.

Era el «terror blanc», proclamat obertament des dels primers dies per alguns dels seus responsables:

“Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.” (General Emilio Mola, ordre a l’exèrcit, 19 de juliol del 1936)

“Serán pasadas por las armas, sin formación de causa, las directivas de las organizaciones marxistas o comunistas que en el pueblo existan, y en el caso de no darse con tales directivas, serán ejecutados un número igual de afiliados, arbitrariamente elegidos.” (General Gonzalo Queipo de Llano, ban militar del 24 de juliol del 1936)

“¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a esos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mí, que yo se lo pegaré [...] Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombre de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará.” (General Gonzalo Queipo de Llano, declaracions a Radio Sevilla)

La repressió franquista, doncs, va ser preparada, volguda i beneïda, s’exercia sota l’autoritat de l’estat i continuà en temps de pau. Mentre que el «terror roig» de durant la guerra era teòricament obra d’«incontrolats» –incontrolats davant els quals molts cops els responsables polítics van preferir mirar cap a una altra banda, tot s’ha de dir. Però em sembla que no hi va haver dirigents republicans que manessin públicament, en un ban o a la ràdio, eliminar els homes de l’altra banda –a la rereguarda, vull dir– i violar les dones.

Això que escric aquí, doncs, i el que escriuré en el segon capítol d’aquesta minisèrie, no és cap mena de justificació del franquisme ni de la guerra –espero, de veritat, que ningú pugui pensar això, tot i que sé que em fico en un vesper. Al contrari, és un intent de matisar coses, de dir que no tot és blanc i negre, és mirar de posar-se en el context i entendre com va ser que tanta gent –hi torno, molts més que no sembla– es van sentir empesos per les circumstàncies a bascular cap a l’altra banda.

Un cop acabada la guerra, a poc a poc es van anar posant a lloc les coses i les persones, i molts dels que havien esperat amb candeletes els militars facciosos començaren a protestar o a conspirar contra ells. I altres van estar encantats de la vida durant quaranta anys.

Llavors sí, llavors la gent va anar triant si volia estar d’una banda o de l’altra, o enmig. «Enmig» volia dir ser facciós, perquè en una dictadura qui no es mulla, almenys privadament, és còmplice. No còmplice de la guerra, però sí còmplice de tot el que va passar després.

Els facciosos van triomfar i van ser reconeguts i van passejar amb orgull les seves idees antidemocràtiques, i els altres van haver d’esperar quaranta anys per treure el cap –i encara els ho discuteixen determinats poders fàctics que sembla que no han estat afectats per l’anomenada «modélica transición».

Aquest article és, de fet, o vol ser-ho, una reivindicació de la legalitat republicana, trencada per l’exèrcit de Franco i trencada també des del primer dia, com a excusa, pels qui volien fer net de tot el que no els agradava, amb l’eliminació sistemàtica dels suposats «enemics del poble», enemics del poble que, en part, havien estat escollits democràticament pel poble, com l’alcalde d’esquerres de l’ajuntament d’Igualada.

És en aquest context que el fill del picapedrer va decidir no presentar-se a la caserna quan el van cridar perquè s’allistés a l’exèrcit.

* * *

«La revolució fou “un huracà, un terratrèmol social” (Josep Termes), i com a tal és lògic que encara avui sigui analitzada de formes molt diverses, perquè una cosa és analitzar avui tranquil·lament, al sofà de casa, els esdeveniments i els seus actors, i una altra cosa molt diferent respondre a un terratrèmol amb rapidesa i sense receptes màgiques.» (Carles Santacana, Quadern El País, 10 maig 2012)*

*Us recomano el llibre de José Luis Martín Ramos, La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937 (L’Avenç, Grup RBA 2012)

Continuarà.

Bona rentrée, adéu-siau

Aquest any –o enguany, que no se m’enfadi l’E.– abans de l’estiu vaig fer una aposta. Vaig decidir que no tancaria la paradeta, primer, i que a més la cosa em sortiria a compte perquè segurament a l’agost hi hauria més fenya que al setembre, tenint en compte el que havia passat els setembres dels últims anys –quatre encàrrecs per fer plorar les pedres.

De moment el primer punt s’ha acomplert, a l’agost he tingut feina per fer parar un tren, o per un tub, o com es digui –va, diguem-ho bé: a manta, a cabassos. Feina endarrerida, sobretot, d’algun client tocatardà. Ara falta que el setembre sigui tranquil.

Però jo no ho sabré fins a mitjans de mes, perquè ara me n’aniré uns quants dies peti qui peti.* No sé quan marxaré exactament, perquè encara em queden algunes coses per terminar d’acabar d’enllestir. Me n’aniré així que pugui, sense dir res, qualsevol dia de la setmana que ve. Vaig aquí al costat, però estaré ben desconnectat d’aparells, almenys al començament. O sigui, ho notareu de seguida al piulador. Tampoc no em podrà trucar ningú, perquè de moment continuo sense mòbil –no acabo de decidir què hauria de fer.

*Hi haurà gent igualment al despatx, concretament el propietari. O sigui: lladregots, rapinyaires, pispes, espanyaportes, rebentapisos, foradaparets, saltaterrats i afanetes que diu que segueixen els blocs i els tuits per saber qui se’n va i tal, absteniu-vos d’intentar-ho. A més, us prometo que no hi ha res de valor, perdríeu el temps. Aquest ordinador, p.ex., ja té més de cinc anys, ni uns rals de ferralla.

Us deixaré preparat un article, en dues parts, que fa temps que escrivia. La segona part encara no la tinc del tot empolainada, però penso que d’aquí deu o dotze dies li donaré l’última empenta, em connectaré alguna estona al món, el penjaré i tornaré al meu desert.

L’article és sobre el picapedrer. L’altre dia vaig mirar les estadístiques del vigilant i vaig quedar parat de veure que els capítols del picapedrer eren dels més llegits del bloc. Centenars i centenars de lectures. Quines coses. Doncs bé, ara en ve una altra entrega, que promet ser polèmica: la novel·la s’endinsa per terrenys pantanosos, amb fatxes i rojos, i hi haurà sang i persecucions i delinqüència i de tot.

En fi, demà o demà passat la primera part d’aquest capítol i cap al dia 10-12, suposo, la segona.

I els que heu estat fora, que tingueu una bona rentrée, o sigui, un bon retorn a la jova.

D’actors, d’actrius i de direcció de pel·lícules

Escrivia fa uns anys Laura Freixas:

De quina manera evoluciona el llenguatge? Hi ha respostes òbvies en el sentit que la llengua reflecteix realitats: la invasió àrab o les noves tecnologies expliquen l’aparició de paraules noves. Però no és això tot el que hi ha. Vegeu si no la signatura d’Emma Thompson al peu d’un manifest pel desarmament nuclear que circula aquests dies. Quan tots pensàvem que la senyora Thompson era una actriu, en anglès actress, resulta que ella firma: «Emma Thompson, actor.» No és l’única: des de fa un parell d’anys és moda al Regne Unit que les actresses es facin dir actors.

La qüestió del masculí genèric –si hem de considerar que amb ciutadans n’hi ha prou per designar els dels dos sexes o si és preferible, per no invisibilitzar les dones, parlar dels ciutadans i les ciutadanes o de la ciutadania– sembla que és l’únic aspecte del sexisme en el llenguatge que és objecte de debat. Un debat del qual sorprèn la virulència però també la superficialitat. Jo m’estimo més dir les i els ciutadans, fórmula menys pesada que les ciutadanes i els ciutadans i menys androcèntrica que els ciutadans sols.

Però malauradament queden pendents moltes altres coses. Per exemple: comparin com el llenguatge tracta el baró i la dona. Amb el primer, tot són elogis: que si home de bé, gran home, home de braç, ser home (que significa ser valent i esforçat), fer-se home (arribar a ser madur i responsable dels seus actes), ser molt home (ser persona de gran talent i instrucció o de gran habilitat). En un mot: tot un home. Una cosa valuosa per ella mateixa: no endebades l’homenia és segons el diccionari un ‘acte d’energia, de vitalitat’, i baronívol, ‘coratjós, intrèpid’...

I les dones?... Allà on del costat masculí trobàvem locucions com les citades [...], del costat femení trobem un bonic enfilall de termes d’allò més amables, sense equivalent masculí: ‘maruja’, pendó, gata maula, pècora, harpia, vespa, dona de la vida, dona pública... [...]

(Extractat i adaptat de l’article publicat a La Vanguardia, 22 febrer 2007)

Respecte al primer punt que toca Freixas –en els altres estic cent per cent d’acord amb ella–, sembla que no s’adona que, amb la seva reivindicació de les actresses, les dones no podran rebre mai el premi de «millor actor de Hollywood», sinó que s’hauran de conformar amb ser la «millor actriu», i no hi ha cap motiu perquè elles no puguin ser els millors actors –campiones del món absolutes, per dir-ho d’alguna manera–, no hi ha motius de sexe. Ser actor no és el mateix que ser atleta, que requereix, per condicions físiques, dues categories de competició.

De fet, què passa en canvi a Hollywood amb la direcció de pel·lícules? Que es diu així, «millor direcció», no hi ha premis al millor director i a la millor directora. No hi ha premis al millor guionista i a la millor guionista, sinó al millor guió. I així en tot.

Perquè d’aquesta manera que dic –acceptant actor per a tothom– competirien en igualtat de condicions dones i homes, com haurien de competir en un munt de facetes en què poden competir perfectament –en gairebé totes les facetes humanes, i preparem-nos perquè en moltes són clarament superiors elles i ens anirà molt rebé que sigui així. Perquè no hi ha cap motiu per discriminar ningú en la immensa majoria dels camps de la vida, en els quals no tenen cap paper les distincions físiques –i en aquests pocs casos excepcionals no hi ha discriminació, sinó especialització, tenir en compte una especificitat natural.

Com passaria amb «best actor», si no fos que alguns i algunes s’entesten a conservar un diferenciat i innecessari «best actress»... per uns motius visibilitzadors que en aquest cas em penso que van justament contra la igualtat de sexes.

El tema, doncs, és prou complicat, però aquests són els motius d’Emma Thompson, que Laura Freixas em sembla que no va tenir en compte quan va escriure el seu article.

Si ho preguntes, després no et queixis

Hi ha gent que t’aprecia –tu també te l’estimes– i que tot d’un plegat, justament perquè t’aprecia i vol saber més coses, et fa una pregunta molt personal. Només una. Però és aquella pregunta. La pregunta.

No et molesta que te la facin, però l’has d’avisar: «Pensa que potser no t’agradarà el que et diré. Pensa que segurament no t’ho esperes ni de mi ni de ningú pròxim a tu, i que, quan et contesti i t’ho expliqui, primer empassaràs saliva, després diràs ‘no pot ser’, i finalment ‘que fort’. I tot seguit, si no m’aprecies prou per suportar-ho tot tot tot, potser t’aixecaràs de taula –si som en una taula–, tal vegada amb llàgrimes als ulls, o amb un grandíssim emprenyament –com volent dir: ‘I m’ho havies amagat fins ara, traïdor?’–, i desapareixeràs per sempre.»

Després d’avisar dient tot això, encara afegiràs: «Vols que t’ho digui de debò o continuem com fins ara?»

Llavors la reacció d’aquella gent a aquest darrer advertiment teu i el desenllaç de la conversa dependran de la valentia o la temeritat per enfrontar-se al desconegut que tingui la persona amb qui parles, la que t’ha fet la pregunta compromesa, i la seva capacitat d’entomar imprevistos.

Però ja has dit que no et molesta que et facin preguntes personals, si no és que algú les fa per pura tafaneria insubstancial –que això es veu de seguida.

(La il·lustració, de Rosa Pursals, l’he presa del seu bloc Petite Margueritte)

Iniciativa contra Eurovegas?

Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.

Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):

Hola X,

Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.

Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.

[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]

Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.

Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona

* * *

Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):

Projecte No a Eurovegas

Lema:
NO A EUROVEGAS

OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya

FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions

IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres

TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)

*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]


CAMPANYA EN DUES FASES

1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.

a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:

You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson

Your kind of business doesn't fit our kind of country

Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]

L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)

b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.


2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.

[...]

X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)

* * *

Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)

Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).

Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.

És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.

No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Històries dels Saumell (10): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (2)

Torre oval del castell de Font-rubí (foto: Ricard Ballo, 2010)

Hipòtesi segona: una família d’origen noble pren el cognom «Selmella» perquè vol amagar un passat vergonyós. La hipòtesi situa l’origen de l’antropònim Saumell a cavall dels segles XVI-XVII.

Els Saumell podrien procedir de la branca noble dels Alemany de Cervelló, subbranca Selmella i Font-rubí, i aquesta seria l’explicació de l’origen de les Cases d’en Saumell que encara hi ha a Font-rubí. Aquests Saumell d’origen noble podrien procedir, fins i tot, de la família Saumella que hi havia precisament a Font-rúbia (Font-rubí) segons el cens del 1379, tal com vaig explicar, i llavors l'origen dels Saumell es remuntaria al segle XIV. El fet que aquests Saumella no apareguessin en els censos posteriors s’hauria d’atribuir, segons aquesta hipòtesi, no a l’extinció de la nissaga amb Guillem de Selmella i els seus acostats, sinó a errors dels mateixos censos –cosa no tan difícil, tot s’ha de dir.

Font-rubí era una més de les antigues possessions dels senyors de Selmella. «El territori fou conquerit per Ansulf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí», diuen les cròniques.

(Manca una dada cabdal en aquesta hipòtesi: les Cases d’en Saumell de Font-rubí no les he pogut documentar abans del segle XIX. Les primeres dades que en tinc són poc anteriors al 1800. I doncs, seria més raonable que aquell Saumell de Font-rubí, abans Font-rúbia, fos algú de la família pagesa –vassalla, vull dir, no noble–, que hi va fer fortuna en algun moment del segle XVIII, o poc temps abans.)

Font-rubí (foto: Ajuntament de Font-rubí)

Dades que donen suport (feble) a la hipòtesi de l’origen noble dels Saumell (o d’una part dels Saumell):

- Hi hagué un Carles Alemany [de Cervelló?], noble, «amb un historial criminal que es remuntava a 1594, i el més conegut falsificador de moneda del Principat», que «va defugir la justícia durant vint anys vivint en cases tocant a les esglésies, dins les quals podia desaparèixer quan els perseguidors s’acostaven massa» (cf. Arxiu Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, llig. 370, «Virrei al rei», 24 de juny 1623; citat per J.H. Elliott a La revolta catalana, Vicens Vives, Barcelona 1966, p. 92). Si aquest Alemany era de la família propietària de Selmella fins al segle XV-XVI, podria tenir un bon motiu per canviar de cognom i adoptar el del poble que havia sigut de la seva família fins feia un segle.

- La idea anterior potser enllaça amb aquesta altra dada: «Pel Llibre de Canaler de 1571 ens enterem d'un fet, que devia tenir lloc el dia de Sant Vicenc, 22 de gener, en el qual anant un grup d'homes amb el Veguer, amb sometent contra els bandolers, devien ser sorpresos per aquests, en el terme de Salmella, ja que les baixes que sofriren els homes del Veguer foren en nombre de vint-i-una mentre que dels bandolers tan sols en moriren un parell. Deixem constancia dels tres textos dels quals n'extreiem la notícia: [1] “Dilluns a XXVIIII [29] de dit (gener) feren cos present, misses i capdany del senyor en Frasquet, vedrier de la present vila [Vilafranca], lo qual anant ab lo senyor Veguer ab somatent contra bandolers l'han mort ab vint-i-u de la companyia del senyor Veguer i soterrats tots en lo cementiri de Çolmella [sic] perque tingueren la brega en dita parroquia i de dits bandolers no n'hi han morts sinó dos homes.” [2] “Dimarts a XXX [30] de dit (gener) hi hagué misses i capdany de Pau Balle, menor de dies, ferrer de la present vila, lo qual també és mort i soterrat en lo mateix lloc anant ab lo senyor Veguer segons esta especificat a la contrasenta carta.” [3] “Dissabte a XXVIII [28] de dit (abril) hi hagué missa de Nostra Senyora per lo senyor en Montserrat Colomer, teixidor de lli qº, lo qual mataren lo dia de Sant Vicenc anant ab lo somatent contra los bandolers a Solmella [sic].”» (Antoni Massanell i Esclassans, Retalls per a una historia vilafranquina (segles XVI i XVII), p. 168-169, 1979; deixo la redacció i l’ortografia com l’he trobada a l’original; només he fet notar expressament amb uns [sic] la peculiar manera de grafiar Selmella –«Çolmella» i «Solmella»– per part de la crònica reproduïda per Massanell, senyal, potser, que llavors no devia ser un indret gaire conegut. Aquesta citació pot no tenir res a veure amb el delinqüent de la família Alemany esmentat a l’ítem anterior, però com que parla de Selmella...)

- En qualsevol cas, els problemes venien de lluny a cals Alemany d’aquella contrada, perquè consta a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera que ja l’any 1380 aquesta ciutat (Cervera), amb «balestes e bombardes de tro», s’afegeix a altres forces municipals al servei del rei «per anar ab les hosts en la excequció de justícia la qual lo molt alt senyor rey feye contra lo noble mossèn* Ramon Alemany de Cervelló en lo loch de Querol**». (cf. Flocel Sabaté, El sometent a la Catalunya medieval, R. Dalmau Editor 2007).
*«Mossèn» no vol dir «capellà», aquí, sinó «mon senyor», tractament de noblesa.
**Querol és a pocs quilòmetres de Selmella, baixant cap al sud-est.

La hipòtesi que hem explicat aquí significaria que «els Saumell» van començar la seva història un segle després del primer despoblament de Selmella i que serien descendents, com hem dit, d’un exnoble anomenat Alemany, falsificador de moneda i fugitiu de la justícia. Una hipòtesi força interessant, segurament, per als Saumell actuals més joves –els pot fer gràcia això de provenir de malfactors–, però poc versemblant, perquè el cognom Saumell modern –«Salmell», primer– ja ha aparegut a Solivella, com vam explicar, l’any 1553.

Una branca dels Alemany nobles van voler recuperar el títol nobiliari de part d’aquelles terres l’any 1930, segles després d’haver-lo perdut a mans dels Armengol, el domini moral dels quals sobre el territori s’allargà fins al final del segle XIX: «El 1747, Antoni d’Armengol i d’Aimeric, baró de Calabuig, obtingué la confirmació, com a títol del regne, de la baronia de Rocafort de Queralt. La seva filla Gertrudis es casà amb Ramon de Peguera, marquès de Foix, la família del qual posseí la baronia fins el 1881. El 1930 el títol fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i de Milà i restà vacant a la seva mort, el 1954.» (Enciclopèdia Catalana, entrada «Rocafort de Queralt»). Selmella pertanyia aleshores a la baronia de Rocafort.

Discapacitat

Això de la discapacitat, segons com, és igual que l’home dels nassos, que n’hi ha prou amb mirar-te al mirall la vigília de Cap d’Any. Hi ha dies que ets més incapaç que altres, i llavors entres al quarto de bany, t’hi fixes bé, i veus un discapacitat.

Però a partir d’ara, en el meu cas, l’home dels nassos serà tooot l’any. I l’any que ve també. I l’altre. M’han declarat discapacitat de manera definitiva.

M’han declarat incapaç! Diu que només un terç de mi ho és –encara sort–, però sóc incapaç.

I no han canviat gaire les coses, d’ahir a avui. Vull dir, tot és més o menys igual: ha sortit el sol, fa caloreta, la gent de casa et somriu, has esmorzat els teus cereals i el teu pa amb oli i fuet –i les pastilles, ai– i després has agafat el 27 –i el seu maleït aire condicionat– per anar a pencar, com tothom, i ara pensaves què més farem avui.

M’han declarat incapaç i no sé encara si haig de riure o haig de plorar.

I ja està, ja ho he explicat. De moment jo diria que continuo sent el mateix que ahir.

L’agència tributària espanyola, lladre

M’he esperat fins al final per explicar-ho, ara que ja ha passat tot.

Ara fa un any, el divendres 29 de juliol del 2011, l’últim dia hàbil d’aquell mes, al migdia, vaig rebre una comunicació de l’agència tributària espanyola (ATE) en la qual m’acusaven d’haver inclòs una deducció per donacions en la meva declaració d’IRPF del 2007 –fixeu-vos, per començar, en això: em reclamen el 2011 una cosa del 2007, en comptes d’haver-m’ho dit en el seu moment; volen diners i interessos– i no els constava que el 2007 hagués fet cap donació.

Sí que n’havia fet, però això no és l’important del cas.

El «reny» del 29 de juliol del 2011 incloïa una nova «proposta de liquidació» del 2007, i una sanció, molt desfavorables per a mi. I em donava 10 dies per al·legar. Us recordo que això m’havia arribat el 29 de juliol, i que el mes d’agost, justament en aquest punt –per a les seves execucions sumàries– era hàbil a tots els efectes. El termini no s’hauria allargat gaire en el cas que no hagués acceptat la comunicació postal de la ATE o en cas que la víctima –jo– no hagués estat al domicili fiscal, ja que en tots dos casos hauria d’haver anat a recollir-la a correus abans de 7 dies –m’haurien deixat un avís a la meva bústia– i, si no, la comunicació s’hauria publicat al BOE i seria executiva de manera automàtica al cap de deu dies de la publicació. Això ens hauria portat al 29-30 d’agost.

No tinc dubtes –no crec que en pugui tenir ningú– que el que pretenien els de la ATE era agafar contribuents –víctimes– de vacances i, per tant, convertir en executives abans del final d’agost les comunicacions de «regularització» i sanció que «proposaven». La majoria dels destinataris no s’haurien ni assabentat de la comunicació –ni, per descomptat, de la publicació al BOE– fins al retorn de vacances. Queda clar, doncs, que l’actuació de la ATE era feta de manera abusiva, premeditada i amb traïdoria. No amb nocturnitat, però sí amb vacacionalitat. Com els lladres que roben amb escalament quan saben que amb molta probabilitat la majoria dels propietaris o usuaris d’aquells pisos o despatxos seran fora uns dies.

Sembla mentida però és així. Tenia de temps fins al 12 d’agost per al·legar, i amb això guanyar simplement una pròrroga, no pas que em donessin la raó. El problema és que el meu gestor havia tancat just aquell divendres 29 de juliol al migdia, i els «experts» de circumstàncies amb els quals vaig poder comentar l’assumpte em deien que la ATE tenia raó i que la meva deducció del 2007 havia estat irregular. (I, per tant, també les del 2008, 2009 i 2010.) O sigui, pagar i callar.

Per sort, vaig atrevir-me a al·legar en contra de la resolució, amb les poques dades, documents i raonaments que se’m van acudir i que em semblava que anaven a favor dels meus interessos. A la seu central de la ATE a Barcelona –plaça Letamendi, que és si fa no fa com la comissaria franquista de la Via Laietana però en format modern i, suposo, constitucional–, després de fer una bona cua de persones que havien rebut comunicacions executives –o executores– similars, em van assegurar que no es resoldria l’al·legació fins al mes de setembre. Vaig marxar d’allà respirant una mica, després d’uns quants dies de bogeria, angúnies i paperam injustificats i també innecessàriament comminatoris.

La primera setmana de setembre vaig poder parlar amb el meu gestor, que em va dir que no li sorprenia que hagués rebut una reclamació executiva el 29 de juliol al migdia, perquè «ara van a totes per veure si pesquen algú desprevingut». Va aplaudir la meva decisió d’al·legar contra la resolució i també va trobar adequats els documents que havia aportat per fer-ho.

Després, efectivament, va resultar que la ATE tenia raó parcialment, però ni de lluny no em podien sancionar per allò que havia fet i ni de lluny amb aquelles xifres, perquè la llei tenia una lectura que es podia interpretar a favor del que havíem fet amb els gestors. La qual cosa vol dir que simplement ara havia de pagar una part del que no havia pagat aquell any –i els tres anys següents– però no tot el que em reclamaven. I, per descomptat, ni sancions ni interessos. O sigui, d’alguna manera tot plegat anava a favor meu, perquè simplement havia ajornat quatre, tres, dos i un any uns diners que havia d’haver pagat en el seu moment, però ni un cèntim més.

Ara, això és el de menys.

L’important és que la ATE –Madrid, per tant– havia actuat d’una manera traïdora per mirar d’enxampar-me.

I tot plegat, que és real com la vida mateixa, és alhora una paràbola del que passa en aquest país. Quedeu avisats.

Notícia de Kampala

Cada any en aquesta època m’arriba l’informe anual de la meva escola d’infermeria i nutrició de Kampala. Ja han acabat la carrera allà dues-centes cinquanta noies i n’hi ha ara mateix cent cinquanta que hi estudien.

Abans m’enviaven regularment un munt de material, fins i tot amb aportacions personals de moltes alumnes, fotografies per donar i per vendre, informes econòmics completíssims. Ja els vaig demanar que ho reduïssin i fins i tot que no calia que m’enviessin res, que era una despesa que seria millor que dediquessin a coses més necessàries.

Però en això últim no hi van estar gens d’acord i em va semblar fins i tot que se’m podien enfadar si hi insistia. De manera que ara envien un anuari senzill, una mena d’orla amb la fotografia conjunta de les noies de l’última promoció –totes escandalosament somrients, crida l’atenció– i una carta d’un parell de fulls que es nota que és personal, que no és rutinària.

La fundació que ha fet totes les gestions des del començament fins ara s’ha endut en total el 0,5% del total. Penso que és una quantitat raonable. Sabia que em podia refiar d’ells i, efectivament, m’han cobrat el servei –de mà a mà, i en les tongades més convenients per a mi i per a ells– a preu de cost.

La veritat és que no crec que es pugui fer cap inversió més profitosa i més gratificant que aquesta. I no conec cap mitjà més eficaç per sentir-se realitzat. Penso que els que em van deixar aquella herència perquè la invertís com volgués deuen estar satisfets, allà on siguin. I al cap i a la fi, els diners eren seus.

Però la gent que té mèrit és la que sense parlar tant se’n va cap allà i es deixa d’històries. I a això sí que no m’atreveixo.

Ara no sé per què ho explico. Suposo que és perquè estic content i m’he sentit empès a escriure-ho, tot i que em fa una mica de vergonya dir aquestes coses més personals. Però no se sap mai: potser algú que ho llegeixi no sap què pot fer per ser feliç, i aquest és un bon camí per aconseguir-ho. Has de tenir pasta disponible, això sí. Ni poca ni molta: la que tinguis.

El picapedrer del pla del Magre (3)

Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler Inglès, filla de Josep Soler i Antònia Inglès (del Montmell, Baix Penedès), i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. Josep Saumell Soler fou picapedrer al pla del Magre, Jorba, a l'Anoia. El seu pare, Miquel Saumell Palomas, també ho havia estat.

(Informació de NVD / foto: El picapedrer, de Sergei Konenkov)

Unes eines del picapedrer del pla del Magre:

Plomada i nivell de Josep Saumell per als treballs amb la pedra
(foto: Fujifilm 14MP Zx5, 2012)

Falçó per collir el raïm que cultivaven al pla del Magre
(foto: Fujifilm 14MP Zx5, 2012)

Més informació sobre el picapedrer.

Gràcies, Vodaf...

El 14 de juny del 2012 la meva empresa de telefonia em va prendre la línia telefònica (núm. 610 094 371), format targeta de prepagament, que tenia amb ells des de fa una pila d’anys, i el mateix dia la va traspassar a un un senyor gallec, un tal Castillo.

El senyor Castillo, ja m’hi avanço, no en té cap culpa.

La raó que al·leguen la gent d’aquesta empresa amb què he parlat és que «segurament» jo feia «poc ús» de la línia. Tenen raó: en feia poc ús. Em pensava que quan compraves una cosa en podies fer l’ús que volguessis, si era teva. Es veu que no.

No em van avisar abans: ni un mes abans, ni una setmana abans, ni un dia abans. De fet, just la vigília d’assabentar-me del robatori –mira quines casualitats– havia recarregat la targeta. D’acord, només 5 €, però l’havia recarregada.

Regularment carregava la targeta, sí, perquè sabia que si no la recarregava, en efecte, podrien pensar que la línia havia estat abandonada.

La recarregava, també, perquè gairebé cada dia no sols engegava el mòbil –que hi ha gent del meu redol que ho posa en dubte–, sinó que de tant en tant fins i tot l’utilitzava: em trucaven i em deixaven missatges –especialment quan, en hores de feina, havia de sortir del despatx–, i jo també trucava de tant en tant a un grup de contactes limitat, si no podia utilitzar en aquell moment els meus telèfons fixos, que són els que faig servir habitualment –el de casa i el del despatx–, o si calculava que em sortiria més a compte trucar amb el mòbil.

Els de l’empresa em diuen que tot plegat «és molt estrany» –a fe que ho és– i que ho investigaran... «si vostè vol». Però m’han avançat que, arribin a la conclusió que arribin, la línia ja l’he perduda per sempre, perquè el senyor Castillo, com deia jo i diu la gent de l’empresa, no té cap culpa del que ha passat. Em demanen col·laboració per investigar-ho, però si el resultat final és el que m’han anunciat, per què hi haig de col·laborar?

La informació que dic aquí sobre el comportament que l’empresa segueix en aquests casos me l’ha facilitada la Mamen, abnegada, responsable i servicial –no eficient, però, perquè en l’episodi que comento l’eficiència no depèn d’ella– treballadora d’aquesta empresa roïna. En aquest cas, el mosso –la mossa– no fa l’amo. O, com dirien els castellans: «¡Dios, qué buena vassalla, si oviesse buen señore!» (cf Cantar de Mio Cid, verset 20)

Podria denunciar-los, és clar. Però què en trauria? I quan? I quin temps –i per tant diners– hi hauria de dedicar?

Bé, ara estaré una temporadeta sense mòbil. I, no ho sé, potser aquesta temporada s’allargarà, ja que hi som.

(Serveixi aquest article com a avís, per als [pocs] que de tant en tant em trucàveu al número esmentat i no us he explicat personalment aquesta bella història.)

Paradoxes lingüístiques (14): Per què IVA i no iva?

No sé si té gaire sentit que una expressió complexa que és indubtablement un concepte comú, quan l’escurcem per fer més via, agafem cadascuna de les inicials que formen el conjunt i les posem amb majúscules.

Els italians van al davant en aquest punt, i també en diverses qüestions de la llengua pràctica, com ara en allò dels teclats que ja vaig explicar i en altres coses acostades: n’hi ha prou de pensar en l’eliminació de la h muda, i no s’ha mort ningú.

Si bé encara, en aquest punt de les sigles, per mi s’han quedat a mig camí.

Ells escriuen les sigles, normalment –almenys en textos divulgatius–, posant la primera lletra amb majúscula i les següents amb minúscula, siguin sigles antigues com modernes, tant italianes com estrangeres, tant si corresponen a noms propis com a substantius per a nosaltres comuns. Així, escriuen Onu, Ue, Fmi, Usa, Dsk (Dominique Strauss-Kahn), Spd (Sozialdemokratische Partei Deutschlands), però també Esm (european stability mechanism, ara de moda), Opa, Isbn... Sí que hi ha casos de sigles corresponents a noms comuns i d’ús ordinari en què han fet un pas mes i també les escriuen amb minúscules, com ara ndr (nota della redazione), ct (calcio trainer), etc.

I per això no tenen tants problemes com nosaltres, que no sabem mai si hem d’escriure Unesco o UNESCO, Unicef o UNICEF, VAO o Vao o vao (vehicles d’alta ocupació), ACC1Ó o Acció o Acci10, ADIFAD o Adifad, Once o ONCE, Pirmi o PIRMI o pirmi (i la gent diu [o deia, snif] “la pirmi”, en femení, quan la P inicial és de programa), TAC o Tac o tac (i la gent diu “el tac”, en masculí, quan la T és de tomografia).

O bé: ¿té sentit que escrivim amb majúscules una sigla que alhora és acrònim* i per tant ha estat creada, justament, perquè soni com una paraula –i a més a més, tot sovint, amb la intenció que sigui eufònica, com en algun dels casos que acabo d’esmentar–? Té cap sentit que l’escrivim amb majúscules,** com si fos un crit?

* Acrònim: sigla (o abreviació formada amb lletres o segments inicials o finals d’una sèrie de mots) pronunciable com un mot ordinari. Que sigui acrònim no depèn, tal com es veu a la definició, del fet que els segments siguin només les inicials de la sèrie de mots o que de cada mot s’agafi més d’una lletra (o potser d’algun dels mots del conjunt no se n’agafa cap element): el fet diferencial de l’acrònim és que ha de ser pronunciable com un mot ordinari. De manera que IVA, UNICEF, Ibex, euríbor i Idescat són acrònims, mentre que UPC, Fecetc o IRPF no ho són, i iCat FM és un mig-mig.
** Escric, tal com ens han ensenyat a fer-ho, les sigles pures i dures –només les lletres inicials de cada paraula– amb majúscules; i els mots formats amb elements diversos del conjunt, i no sols les inicials de les paraules, amb majúscula al començament i la resta minúscules o, en algun cas com euríbor, tot amb minúscules.

I jo encara aniria més enllà que els italians: les sigles que corresponguin a noms comuns –els que, desplegats, no siguin noms propis– els escriuria amb minúscules, també la primera lletra de la sigla. Igual com hem fet en alguns casos, quan ha passat el temps i la sigla, com diuen, «ja s’ha consolidat»: ovni, sida, làser, sembla que també pime, etc. Doncs jo no esperaria aquesta consolidació i faria com amb qualsevol altre mot que s’incorpora a la llengua.

I doncs, si és nom propi, com els italians, majúscula inicial de nom propi: Eua, Nasa, Oit, Gec, Diec, Ciu, Icv, Pp, Psoe, etc.

I si és nom comú, tot amb minúscules: iva, ipc, irpf, r+d, sos, din, rpm, uci, asap (as soon as possible), rip (requiescat in pace), acs (al cel sia), sa (societat anònima), cp (codi postal)...

Quin problema hi ha? Si, a més a més, ara tothom tendeix a les minúscules inicials en els noms comercials; si a les adreces d’internet no hi ha majúscules; si tothom està cansat d’escriure http i www i tantes altres de similars! A qui li sorprendria aquesta evolució de la llengua, d’altra banda ben lògica?

No pot ser que estiguis obligat a mirar manuals contínuament, en aquest cas per saber si allò és una sigla o un acrònim, o si està consolidat o encara li falta un bull –com ara les esmentades pime, rpm, din, Nasa, Unesco, asap, etcètera.

El munt d’avenços que es podrien fer si ens decidíssim a simplificar tantes coses ara mateix complicades.

Perles (100): «El fet cultural és un desastre»

«Detesto el fet cultural, és espantós. [...] La gent confon completament el que és la verdadera cultura, que és difícil, que és rara, que és íntima, que és profunda, amb el fet cultural, és a dir, amb el consum de la cultura [...]: aquests llibres que no condueixen enlloc, quina pel·lícula o quina exposició has vist, què fas, ah, no coneixes aquell... Jo prefereixo discutir amb un pagès que mai ha llegit cap llibre, que ha cultivat el seu tros, abans que amb un parisenc aparentment molt cultivat. No m’interessa gens. Per a mi el fet cultural és un desastre.»

(Yasmina Reza, dramaturga, entrevistada per Carles Capdevila, Ara, 17 juny 2012 [extracte adaptat])

Goebbels no era tan important?

Joseph Goebbels va ser un personatge importantíssim, transcendental, dins el nazisme. Sembla que aquesta afirmació no hauria de discutir-la ningú, que tothom hi estaria d’acord.

Doncs no. Peter Longerich, a la seva biografia sobre el personatge –la més completa, sembla, publicada fins ara–, i segons una ressenya de Jacinto Antón al diari El País, diu que Goebbels era «molt menys important al si del règim del que es creia».

Dient això sembla, de primer, que el defensi –i no és aquesta, sens dubte, la seva intenció. Perquè algú podria pensar que si no era tan important vol dir que no va ser tan responsable dels crims nazis com tothom es pensava.

Longerich en sap infinitament més sobre els nazis que jo, i molt més encara sobre Goebbels: la seva biografia té més de 1.000 pàgines, aviat és dit. Al cap i a la fi, jo només he llegit uns quants llibres sobre el tema. Longerich no sols n’ha llegit molts més que jo, i documents inèdits, i testimonis, i els ha analitzat a fons, sinó que fa molts anys que s’hi dedica professionalment. Estic segur, doncs, que tot el que diu Longerich a la seva biografia és veritat, que totes les dades han estat contrastades. I això meu no és més que una idea indocumentada.

Però és que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació –«Goebbels era molt menys important al si del règim del que es creia»–, com una síntesi de la seva vida. El propòsit de Longerich es posar en el seu lloc Goebbels, com un personatge mediocre, i cal lloar aquest objectiu, perquè és veritat que ho era i convé que se sàpiga. Però no n’hi ha prou. La seva mediocritat s’ha d’estudiar en funció de la figura de l’amo, Adolf Hitler, i potser acabarem descobrint que en realitat –per mi– són dos els personatges mediocres importants d’aquesta història tràgica –tràgica sobretot per a les seves víctimes–, dels quals un mana més que ningú i l’altre obeeix, com un gos faldiller, també més que ningú.

Des d’aquest punt de vista, Hitler necessitava Goebbels com el pa que menjava. No per a les grans estratègies. Per a això ja tenia els seus generals i ja tenia Himmler, Göring, Bormann, Hans Frank, Heydrich, Rosenberg...

El que vull dir és que sense Himmler, Göring, Bormann, etc. el nazisme hauria tirat endavant –com, per exemple, va tirar endavant sense Rudolf Hess o, abans, sense Ernst Rohm–, i en canvi sense Goebbels jo diria que no. N’estic segur, vaja. Sé que és intuïtiu i indemostrable. I pretensiós: hi torno, Longerich en sap molt més que jo. Però n’estic força convençut i dubto que quan llegeixi el llibre de Longerich –que el llegiré– canviï gaire d’opinió.

Hitler necessitava Goebbels com a personatge fidel, com a escuder de confiança al qual potser fa fora de la sala en molts moments –perquè els altres còmplices de la conxorxa criminal contra la humanitat se sentien incòmodes davant la seva presència i el seu ull examinador– però en el qual diposita alhora moltes esperances el factòtum del muntatge, unes esperances que no li poden proporcionar els altres galifardeus.

Hitler necessitava Goebbels més del que necessitava Eva Braun, però en un terreny similar: el de l’autoestima, el de veure’s superior, el de no sentir-se constantment traït, el de saber que hi hauria sempre algú que el comprendria digués el que digués i fes el que fes. Sabia que a Goebbels no li calia estar a prop d’ell per fer aquest paper i, encara més que això, per creure-se’l fins a les darreres conseqüències.

Hitler tenia l’experiència que els seus altres col·laboradors s’emprenyaven quan el dictador no comptava amb ells. Hitler sabia que Goebbels no s’enfadaria mai. Hitler necessitava les constants justificacions de Goebbels perquè Goebbels era sincer quan justificava el monstre. Els altres potser no, o no sempre.

La majoria de l’elit nazi feien veure –potser n’estaven convençuts i tot– que tenien pensament propi. No sé si això els fa més culpables, més importants o més responsables. Però sí que sé –o ho intueixo– que el que Hitler necessitava, més que cap altra cosa, era tenir un gos fidel al costat. Un gos que bordés amb lladrucs autènticament hitlerians. Aquest rol només Goebbels el va saber fer. I el va fer amb perfecció.

Hitler tenia defectes físics, però davant els de Goebbels eren no res. Hitler era insegur, però davant Goebbels i amb Goebbels superava els seus dubtes i emprenia cada dia una nova fugida endavant. Hitler sabia que decidint el que decidís, sempre tindria la resposta favorable i immediata de Goebbels, el gos faldiller, mentre que dels altres, encara que li diguessin que sí, no se’n podia refiar. Hitler sabia que fins i tot si mai aconseguia sorprendre Goebbels, Goebbels engegaria immediatament la màquina de rumiar els perquès d’aquella decisió inesperada i els arguments decisius i incontrovertibles que la justificarien sense cap mena de dubte.

Hitler sabia que Goebbels se suïcidaria quan ell se suïcidés amb Eva Braun. I que no sols se suïcidaria, sinó que se suïcidaria amb la dona i assassinaria abans els sis fills perquè no visquessin en un món en el qual no hi havia Hitler.

Ningú més dels pròxims a Hitler, tret de Goebbels, va fer això. Ningú com Goebbels –del redol immediat– tenia tanta devoció per Hitler. I els déus que no són Déu necessiten devots incondicionals.

És per això que penso que Goebbels va ser molt important per al règim de Hitler. Va ser transcendental. Després de Hitler, o al costat de Hitler, Joseph Goebbels és, per mi, el personatge principal del malson nacionalsocialista alemany.

El resum que fa el diari esmentat sobre la biografia de Longerich, doncs, o bé és un mal resum o bé, si és bo, no fa justícia al personatge.

Em puc equivocar, evidentment.

Tot això no impedeix, és clar, dictaminar que Joseph Goebbels fou un personatge mediocre i menyspreable. Com Adolf Hitler.

Perles (99): «Les funestes institucions que ens desgovernen»

«Deixo aquesta terra perquè cada cop em sento més adversari de les funestes institucions que la desgovernen [...], [per] la dificultat que hi ha aquí per fornir-se, a partir de la tasca intel·lectual, del que és indispensable per cobrir les necessitats d’una família [...]. És desesperant haver de subjectar durant deu hores l’atenció i la ploma a tasques de periòdic i d’escriptori comercial i que no sobrin quatre hores, ni tan sols una, per a l’expansió de l’esperit [...]. Per tal de no seguir així, paga la pena exposar-se a cercar l’avenir en terres noves on la vida i la llibertat són més generoses i els mitjans econòmics més florents [...]. Alguna cosa val fer realitat una il·lusió, i ara la meva consisteix a tornar a Cuba [...] a on m’orienta avui la meva voluntat i la meva noble intenció d’identificar-me totalment amb aquella naixent democràcia.»

Josep Conangla i Fontanilles (1875-1965), extracte d’una carta a Eduard Benot, 22 març 1905. Conangla havia estat enviat per força a Cuba com a soldat de lleva durant la guerra d’independència de l’illa (1895-1898). Pocs anys després de tornar a casa, a Montblanc (Conca de Barberà), decideix anar-se’n de nou, ara voluntàriament, i amb la família –s’havia casat a Montblanc mateix l’any 1901 amb Maria Tomàs i havien tingut una nena i un nen–, i començar una nova vida al Carib. Va morir a l’Havana l’any 1965. (Carta i dades extretes i adaptades de la introducció a l’edició curada per Joaquim Roy de les Memòries de la meva joventut a Cuba, de Josep Conangla, ed. Acantilado, Barcelona 1998).