El vigilant del far: de maig 2016

dimarts, 31 de maig del 2016

Qüestions de llengua (índex d'articles monogràfics)

Qüestions de llengua (índex alfabètic): de la A a la G

Qüestions de llengua (índex alfabètic): de la H a la Z

dimarts, 17 de maig del 2016

Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.

dimarts, 10 de maig del 2016

Fotografies de fars (12): Barcelona, Catalunya (i 2)

Ve d’aquí.

Hi ha i hi ha hagut més fars a Barcelona. I alguns tenen molta història. Repasso els que conec:

1. Far del Moll (actual Torre del Rellotge): 1772-1860?, a la banda est del Port Vell, actual Moll de Pescadors de la Barceloneta. Quan es va prolongar el Moll Nou, a la segona meitat del s. XIX, a l’extrem s’hi va haver d’instaŀlar un fanal, a manera de balisa, perquè el far del qual parlem havia quedat en una zona ja interior del port, i de fet aviat es va deixar d’utilitzar. Però l’any 1904, com que se n’havia conservat l’estructura i estava en bones condicions, es converteix en rellotge.

Si es prolonguessin pel sud i per l’oest l’avinguda Meridiana i la del Paraŀlel, respectivament, convergirien justament en aquest punt. No se sap si Ildefons Cerdà es va fixar o no en el detall; el fet cert és que el projecte Cerdà incorporava el projecte Rafo, per a un nou port encara no construït però que en bona part respectava els molls i dics existents i que, per tant, podria conservar l’antic far, tot i que just aleshores hagués quedat fora d’ús.

Pla Cerdà, amb la localització del far del Moll.

Aquí he reunit unes quantes fotos del far del Moll i la posterior Torre del Rellotge, sempre a la mateixa localització:

Il·lustració sobre el setge de 1714.

Il·lustració, potser, de la Guerra del Francès (?). (Ho haig d’investigar més.) Si fos així, el far ja seria l’actual Torre del Rellotge. Procedeix de Barcelona Rutas.

Una vista del far de l'any 1880. La imatge és del fotògraf M. Esplugas.

Amb la primera gran ampliació del port del final del s. XIX, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, el far queda ja en zona interior (encerclat en negre). Il·lustració de Quina La Fem, adaptada.

Des de la posada en marxa del far del Llobregat fins que el far es convertí en Torre del Rellotge, l'edificació es va anomenar popularment "Fanal del Port", com testimonia aquesta postal (foto: Fons Fotogràfic Popular Barceloneta, sense data)

Fotografia (o gravat) de començament del s. XX. Encara no s'hi ha instal·lat el rellotge. Segons la data que dóna Barcelona Rutas, la imatge és del 1906, però ha de ser anterior, perquè l'any 1904 és quan es transforma la torre.

Torre del Rellotge, al Moll de Pescadors. Data desconeguda, procedència incerta.

La Torre del Rellotge, tal com és avui. Data desconeguda (1962?). Procedent de Barcelona Rutas.

2. Far del Llobregat: 1852-actualitat, a la desembocadura antiga del Llobregat (orienta els vaixells que vénen del sud i de l’est). Va substituir, de fet, el far 1 com a far principal de Barcelona, per les raons dites. El pla focal està a 32 m d’altitud, la llum abasta unes 50 milles marines (uns 92,5 km) i està conjugat amb el far de Maó. Llampegueja cada 5’’.

Foto procedent de Trons a Remolar. Data desconeguda.

El far, quan estava a tocar del mar. La foto és de J.M. Có de Triola, del 17 de maig del 1952, i es conserva a arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Procedent del blog L’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia de la revista Drassana. Data desconeguda.

3. Far i torre de pràctics del Moll de Contradic (el moll paral·lel, al sud, del Moll de Ponent): 1912-193?, al contradic de la primera (primera del s. XIX-XX) ampliació del port, que seguia l’esmentat projecte Rafo; el far només era per al servei durant el temps que van durar les obres (per assenyalar el nou tancament, per allotjar la torre de pràctics i per a ús dels treballadors).

Fotografia procedent de Barcelofília. Data desconeguda.

4. Far de Montjuïc: 1906-actualitat (l’edifici actual és del 1922), un far que estava previst que substituís el far del Llobregat, però finalment no s’hi va trobar una ubicació prou adequada i es van deixar tots dos). Està situat a 108 metres d’altura i la potència lumínica abasta 26 milles nàutiques (cap a 48 km). Fa un llampegueig doble cada 15’’.

Fotografia de Turisme de Barcelona.

Fotografia de la revista Drassana. L’afegeixo a l’anterior perquè es vegi bé la dificultat del terreny.

5. Far i torre de pràctics de l’Escullera (“Rompeolas”): 1926-1968, al final de l’escullera de la nova ampliació (per assenyalar la nova entrada del port). Més informació i fotos a l’article precedent.

6. Fars bessons: 2015-actualitat, a les bocanes nord i sud d’entrada al port actual (permeten distingir amb claredat les bocanes dels centenars de balises i altres llums del port). Acabats d’instal·lar. Fan 14 m d’altura, la llanterna té 2,2 m de diàmetre i emeten una llum de 80.000 candeles, visible des de més de 10 milles nàutiques (uns 18 km). El de la bocana sud emet una pulsació cada pocs segons i el de la nord n’emet dues, perquè les puguin distingir els vaixells. De dia s’identifiquen també per les franges verdes en espiral (nord) o horitzontals (sud). Funcionen amb alimentació solar.

Fotografies: Port de Barcelona i BTV Notícies.

* * *

Al mapa que segueix teniu la localització de tots els fars esmentats. Elaboració pròpia a partir d’un plànol de Port de Barcelona (feu-hi un clic per veure’l més gran).