Què fan els bancs amb els diners?

Aquí parlem de tot i avui toca economia.

Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.

Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.

Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.

Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?

En volen una prova? Mirin els últims resultats dels principals bancs i caixes que operen a Catalunya, durant el període gener-juny 2004. Aquests resultats no són una excepció. Sempre és així, des de fa uns quants anys. Hi ha bancs i caixes que ajusten les comissions de tal manera que si no fos per això, no tindrien cap benefici, o seria gairebé ridícul per a una entitat d'aquesta categoria, o fins i tot tindrien pèrdues.

Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)

Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)

Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)

BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)

BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)

Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.

És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).

Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.

He optat pel gat

El ruc no m’acabava de convèncer, tot i que és més estètic i més acostat al brau que mira de substituir. És justament això, per una banda, el que no m’agrada: que el burro té massa a veure amb el toro, ni que sigui per anar-hi a la contra. Voler ser “independents” és en primer lloc tenir independència de criteri i per tant ser proactius i no reactius i tenir idees pròpies i prescindir de l’adversari. Volem un símbol popular? Doncs, busquem-lo i triem-lo, però amb criteri independent, cercant el nostre profit i la pròpia finalitat. Si no té les connotacions animals, bèsties, brutes i encara toixes que tenen els rucs i els braus, i que poden fer opaca o almenys translúcida la visió primera que els altres puguin obtenir de nosaltres, millor per nosaltres. I si és un símbol que pot servir de presentació immediata i espontània del nostre nom i la nostra realitat nacional a l’exterior, en aquest cas a través de l’anglès (“cat”), millor per nosaltres.

I a més, darrere el ruc sembla que hi ha alguna mala jugada al darrere. Sembla, pel que he llegit, que els promotors del ruc no han jugat prou net amb el dissenyador del dibuix. No m’agrada.

Per acabar, sembla que el ruc s’imposa més que el gat, si més no de moment, i a mi sempre m’ha agradat anar una mica contra el corrent general, mentre hi hagi marge de maniobra per rectificar. Quan sigui l’hora i la cosa esdevingui oficial, ja m’ho tornaré a rumiar.

Decebut

La revista info-reflex ha tingut aquesta darrera setmana un parell de notícies de les bones, i gairebé podríem dir que les ha tingudes en exclusiva, perquè tot i ser del domini públic per als mitjans de comunicació, ben poc han sortit en aquests mitjans. Només un col·laborador anònim de l’Avui n’ha dit alguna cosa.

Decebut, doncs, perquè en un cas la notícia és que uns inspectors d’Hisenda han denunciat l’Agència Tributària per tenir molt collades les rendes petites i mitjanes (fins a 30.000 euros anuals) i en canvi fer els ulls grossos davant els grans contribuents, sobretot els que ingressen més de 30 milions (d’euros!) l’any. Crec que era una notícia que podia haver sortit en la portada de qualsevol diari amb un titular com “Inspectors d’Hisenda denuncien tracte de favor als grans contribuents”. I no ha sortit en cap portada, sinó amagada en un breu dins d’uns quants mitjans, uns quants i no pas tots, ni de lluny.

L’altra notícia és la gran ofensiva per terra, mar i aire, com els contestataires del Ferum de les Cultures..., per cert, que cal felicitar-ne els protagonistes: l’acte va fer que la contestació al Fòrum fos portada de tots els diaris, i malgrat que tothom es va posicionar, només faltaria, a favor de l’ordre, el bon govern i els valors del diàleg entre ells –alternatius, tibetans i pobres en general, absteniu-vos, que això és el pluralisme sostenible–, si més no s’ha parlat també d’aquest gran cop d’imatge, d’opinió pública, que han fet uns quants sobretot amb imaginació, sense recórrer a la violència i amb només dos-cents voluntaris, és a dir, gairebé de franc. Bé, és veritat que després tots ens voldrem penjar medalles del Fòrum (de debò?), i en parlarem potser amb orgull (sí?), i reconeixerem que els seus efectes han estat més positius que negatius (Déu t’escolti, Peric), i... Però ara, sisplau, deixeu-nos fer de joves i protestar, que tampoc no passa res.

Deia que l’altra notícia és la gran ofensiva dels grans empresaris espanyols, amb l’ajuda inestimable d’un banc solvent –sense aquesta mena de garanties no s’hi atrevirien– que té interessos molt directes en l’assumpte, per fer decaure els propòsits del govern de Madrid d’ajustar la legislació als criteris restrictius respecte a horaris comercials i a controls de les grans superfícies que ja s’apliquen amb caràcter provisional i subsidiari a Catalunya, les Illes, el País Basc i Navarra. Curiosament, són les “comunitats autònomes” amb més bona salut econòmica de l’Estat, si descomptem Madrid, que també prospera en bona part perquè l’ajuntament i la comunitat s’aprofiten –i ben fet que fan– de la condició de capital i treuen tot el suc que poden del mamellam estatal. Doncs bé, surten una rere l’altra les notícies dels diversos pronunciaments del banc en qüestió i dels seus galifardeus contra aquestes normatives ja existents en algunes “comunidades autònomas”, com diuen ells, o pròximes a existir a tot l’Estat, i els diaris considerats normals i autoproclamats independents publiquen aquests estudis i informes sense qüestionar-se res i sense la més mínima autocrítica. A info-reflex hem mirat d’oferir les poques dades de què disposàvem sobre els envitricolls de la qüestió –sóc ben conscient que no puc competir amb els mateixos mitjans que altres–, hem passat la nostra informació complementària a alguns diaris... i res, com si sentissin ploure. I això que, de manera confidencial, un redactor en cap d’Economia d’un dels grans ens ha confirmat que la nostra informació és bona. Ja li ho hem agraït també de manera confidencial.

Decebut, doncs, del llim de les olles, tot i que a hores d’ara estigui ben curat d’espants, hagi menjat a set hostals i tingui ja totes les dents.

Políticament incorrecte

Ara quedaré malament, perquè el que diré és molt políticament incorrecte, però ho haig de dir. Em cau força bé Karol Wojtyla, altrament conegut com a papa Joan Pau II. Força bé. Admiro la seva capacitat de resistència. Admiro la seva coherència. Admiro la seva força de voluntat i els seus objectius de pau i de concòrdia entre els homes i les nacions. No em vingueu amb històries: aquest home no busca ser políticament correcte, i això ja és un gran què. I no em digueu que la seva coherència té alguna cosa a veure amb la conservació del poder, perquè no m'hi encaixa. Si volgués poder, en tindria prou a cedir tantes coses políticament correctes que no deixem de demanar-li des del món opulent occidental.

Si em dieu que aquesta defensa meva es basa en una hipòtesi ingènua, us diré que al cap i a la fi les acusacions i els judicis d'intencions d'altres són tan poc consistents com la meva hipòtesi ingènua, i tan indemostrable és una cosa com l'altra, si anem per la via del positivisme.

Si escric això avui, és perquè ahir vaig llegir a El Periódico de Catalunya una informació titulada "Joan Pau II, presentat com el gran valedor del diàleg en el Parlament de les Religions", i amb el subtítol "Jueus i musulmans elogien els gestos d'aproximació del Papa". I això passava a Barcelona, el 10 de juliol del 2004 (la notícia d'El Periódico és de l'11). I El Periódico no és que sigui gaire procliu a les tesis catòliques. Llavors, potser és que en aquest país, i potser en general a Europa, vivim tancats en una mena de gueto ideològic que no ens permet veure que el paper d'aquest papa al món pot haver estat transcendental en els darrers 25 anys.

Pel que fa al país, cal mirar sobretot, més que determinats gestos anecdòtics que potser no són del tot responsabilitat d'ell sinó d'alguns dels seus col·laboradors, de vegades més papistes que el mateix papa -mai més ben dit-, la sòlida doctrina sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, sobre les identitats nacionals i les cultures autòctones, tal com es posava de manifest en l'estudi del teòleg Joan Costa Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani (M&M Euroeditors), publicat ara fa uns anys gràcies en bona part a l'empenta de Ramon Juncosa. Hi ha un fonament doctrinal, doncs, com una constitució bàsica, que va a favor nostre. Per al Vaticà, ja se sap que el temps no compta gaire, el que compta són els corrents de fons. Ja ens arribaran.

Abans que ningú se'm tiri al damunt, doncs, demano una mica de prudència. Podria ser que el judici de la història sigui diferent del judici mediàtic més pròxim al qual estem ara subjugats. La meva tesi és que Karol Wojtyla començarà a ser realment valorat també entre nosaltres, i de manera com més vagi creixent, des del dia mateix que es mori. Mentrestant, molts senten -sentim- pànic de fer un pas endavant en aquest cor de cantaires escèptics, descreguts i autosuficients que som els europeus. Però ja està fet.

[Afegitó del 22 de juliol del 2004: Ja he begut oli. Acabo de trobar això: “Cada vegada que sento algú que m’anuncia que es disposa a ser políticament incorrecte, ja em preparo: no escoltaré cap declaració poc convencional o cap novetat avantguardista, sinó tot el contrari; em preparo per escoltar un fatxa.” (Isabel-Clara Simó dixit, Avui 21 juliol 2004). La Isabel-Clara, que tant m’estimo, sembla que no obre la porta a cap mena d’excepció. Dec ser fatxa, doncs. Esteu avisats. Qui m’ho havia de dir...]

Cap a una nova majoria absoluta a Espanya

Em vaig proposar no parlar aquí de política, i no paro. Bé, l'anterior president del govern espanyol ha decidit que ell no és amic del políticament correcte i ha dit el que pensa. Em sembla bé: és important saber què pensa la gent en el fons del fons i sense frens, sobretot si és gent que t'ha de governar encara que no vulguis, o que t'ha governat tot i que no ho volies. És bo saber quines mans han menat o poden menar el destí de l'estat al qual, t'agradi o no, pertanys oficialment.

Ara diu que no a la Constitució europea perquè és poc espanyola -jo entenc altres motius per dir no, i jo mateix no sé què votaré, però la Constitució europea no pot ser gaire espanyola per definició, perquè és europea-, ara es rebel·la contra el resultat de les últimes eleccions, ara vol tornar a fer guerres.

Sembla clar que ens encaminem cap a una nova majoria absoluta... del PSOE, doncs. I les majories absolutes són molt i molt dolentes. Per dir-ne només dues, la del 82 del PSOE va comportar que s'estronqués en aquest país la possibilitat de tenir un poder judicial independent de l'executiu, i la del 2000 del PP va comportar fer una guerra absolutament injusta -si se'm passa la tautologia- i contra la certesa de tothom. Per dir-ne només dues.

I no parlem més de política. Havia de deixar-ho anar, i ja ho he fet.