Reformes

Tres apunts sobre la reforma constitucional de l’estat espanyol acordada entre el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, amb el suport de les respectives delegacions «provincials» i «autonòmiques» –així s’anomenen– d’aquests partits polítics, suport que no ha faltat mai fins ara durant els trenta-tres anys de vigència de la constitució espanyola:

- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.

- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.

- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.

I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.

Balances fiscals

De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.

Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.

(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)

Per què el vull, el TGV?

Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.

Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.

Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est, i també els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid, diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.

Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.

Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)

(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)

La història es repeteix, i no avancem

Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:

«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.

»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?

»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”

»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.

»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)

Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.

El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)