Dos bàndols, Europa?

La foto és del diari Haaretz, de Tel Aviv

Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles sobre això.

Per mi, és indiscutible que la llei, justa o injusta, no pot fer complir-se a cops de porra tret del cas que afecti drets bàsics, fonamentals, de tercers: la vida, la integritat física, la llibertat de moviments, etcètera.

Així, pots explicar-te que es dissolgui a cops de porra un grup de gent borratxa que entorpeix injustificadament la lliure circulació de persones, i no volen deixar de fer-ho; pots defensar els cops de porra si uns ciutadans n’ataquen uns altres; es poden entendre els cops de porra si alguna autoritat o la mateixa policia corren perill físic...

Però de cap manera són justificables els cops, la violència policial, per fer complir una llei –justa o injusta, no és aquest el tema– l’incompliment de la qual no comporta cap perill immediat per a la llibertat espacial o la integritat física de ningú.

En aquest país s’ha arribat a l’extrem contrari: justifiquen que s’infligeixi mal físic –cops de porra, puntades de peu, empentes, estirades de cabells, arrossegaments–, és a dir, que s’atempti contra la integritat física de la gent, emparant-se en el no compliment d’una llei.

Una abominació legal, un contrasentit, una degeneració, una execració, una atrocitat.

Però això no és el pitjor. El pitjor és que hi ha gent que ho aplaudeix, que ho justifica. Molta gent. I pretenen que el càstig físic no és més que un equilibri, una compensació: “S’ho han buscat!” “Más dura será la caída”, es titula de manera literal el document del fiscal teòricament agent de la justícia.

No hi ha cap equilibri, no hi ha dos bàndols del mateix gruix moral si no s’adverteix la malignitat intrínseca de la violència. No es pot acceptar.

Una persona que ho accepti ni tan sols és respectuosa dels drets humans. És una altra cosa. Sembla que molta gent no és conscient que els seus aplaudiments, les seves aprovacions tàcites són tan perverses, per exemple, com qualsevol justificació de la violència sexual. En aquest camp ningú dubtaria que hi ha víctima i hi ha botxí, i que el botxí és qui pega, qui viola, qui abusa, sigui quin sigui el motiu que aŀlegui. Posar-los tots dos al mateix nivell –qui pega i qui és pegat– és un autoengany, una faŀlàcia que només pot convèncer la gent que desitja absolutament el mal físic de l’altre; és a dir, només convenç a l’atacant i a qui odia la víctima fins al punt de voler-li aquests mals. Tots són còmplices de l’agressió.

Malauradament, en el cas català hi ha molts còmplices d’una agressió general. N’hi ha que viuen a Catalunya, n’hi ha sobretot a Espanya. Que no vinguin amb argumentacions legals: si hi ha violència en una pretesa reprensió –fora dels casos que he dit al començament–, qualsevol argumentació a favor de la part violenta és parcial, és abusiva, és doblement insultant.

I mentre no es resolgui aquesta qüestió i no es repari el greuge a favor de la víctima –en la mesura que sigui possible fer-ho!–, és impossible restablir cap ordre ni legal ni legítim. Perquè s’han traspassat unilateralment un límits mínims. Qualsevol reacció de la part ofesa és aleshores absolutament comprensible. I si la reacció és no violenta, serà plenament justificable, per no dir justa. I caldrà aplaudir-la o, si et sembla molt contrària als teus interessos, almenys caldrà respectar-la silenciosament.

Si no, no ets humà, ets una bèstia.

I no sols no es desagreuja, sinó que van a més, sempre més.

No ho hauria dit mai, que Europa estigués tan profundament malalta.

Perles (169): "...pues nosotros trillaremos!"

«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.

»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.

»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.

»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»


(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»

(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Perles: (89) Que parisquen els hòmens!

«Propose que els governs aviven la investigació R+D per a aconseguir que els hòmens donen a llum. És l’única solució. Sentiran la vida en el seu si, pariran amb dolor i alegria, se sentiran més formosos i educaran les cries en el respecte a la seua mare i a la civilització. Trobaran el seu lloc veritable en el futur, seran el cos de la república humana i, per fi, deixaran de matar-mos.»

Mercè Ibarz, El País, 1 febrer 2012

La presó és massa barata

Estic d’acord amb l’Ada Castells i amb tantes altres dones, i també alguns homes, que han manifestat la seva sorpresa pel preu tan barat que ha hagut de pagar el maltractador del metro, caçat in fraganti mentre insultava i pegava una jove que fa relativament poc temps que viu a Catalunya. «Vuit mesets per set minuts d’infern», titulava l’article la senyora Castells despús-ahir. En reprodueixo l’essencial: «Només imagina’t que ets una noia sola, en un tren, i al vagó hi entra un paio com un boig i et comença a estomacar, a pessigar-te un pit i a dir-te porca. Imagina’t que això et passa a l’estranger i l’individu en qüestió també et deixa anar que ets una immigrant de merda i que hauries de ser morta. Imagina’t que, abans de sortir, et clava una guitza amb tota la seva violència de mascle prepotent. Imagina’t que tot això ho grava la càmera de seguretat del vagó i l’agressió es pot veure per totes les teles. [...] Imagina’t que li cauen vuit mesos de presó. [...] Imagina’t que fins i tot havent-hi imatges tan dures i contundents no s’acusi l’agressor de xenòfob i sexista. [...] Imagina’t que tot això està escrit en una sentència redactada perquè no l’entengui ningú i que encara et fa sentir més estúpida i més indefensa. [...]» (Avui, 23 març 2009)

No crec que en la immensa majoria dels casos la presó –que aquest agressor segurament no complirà, perquè em penso que no tenia antecedents– serveixi de res. Ara, si aquest noi, en comptes de ser condemnat a vuit mesos teòrics de presó, fos condemnat a perdre tots els seus diners actuals i a tenir embargats uns quants anys una part important dels ingressos, pocs o molts, fins que pagués una indemnització realment seriosa a la víctima i a la societat –sí, justament en aquest cas i no en altres potser no tan clars: aquí hi ha totes les evidències i garanties per poder estar segurs que una condemna forta seria exemplar–, potser la pròxima vegada sí que s’ho pensaria una mica més. Ell i altres bèsties com ell.

En canvi, la presó no ve gaire d’aquí, em penso, des del punt de vista de l’exemplaritat i el penediment, que siguin vuit mesos o dos anys. Allà dins, en general, tothom diu que segons quin tipus de delinqüents encara es corrompen més (a altres segur que els aniria molt bé, però aquests no hi solen anar mai, tenen sempre mitjans i recursos, i racons a Suïssa, per impedir-ho). En canvi, a aquests desgraciats els toques l’armilla present i futura i, ep, això sí que els fa mal.

Que consti que jo he estat més d’un any, com tanta gent de la meua generació i anteriors, en una situació psicològicament molt similar a la de la presó (el que se’n deia servei militar) i un engabiament d’aquest tipus no és cap cosa per fer cleques,* però la presó no crec que sigui pedagògica de cap manera, tret dels casos que deia dins els parèntesis del paràgraf anterior. (I, és clar, hi ha d’haver també un lloc per isolar els criminals perillosos incurables, però ara no parlem d’això, em penso, d’aïllar, sinó de la manera de castigar algú de manera eficaç.)


* Qüestió de llengua (afegitó del 28 març 2009): m’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

Per què no és als diccionaris? Perquè és impossible ficar en un llibre tot el que existeix, vet-ho aquí. Si us digués que he fet un buidatge de les Memòries de Sagarra i hi he plegat més de cinc-centes paraules, expressions i frases fetes que no sé trobar documentades enlloc (més), em creuríeu? Doncs és veritat.

Ah, fer cleques vol dir riure amb ganes, sorollosament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les raons de la perversitat

He continuat rumiant sobre el mal.

Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Slavenka Drakulić en un assaig* sobre els criminals de guerra i els genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims.

Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.)

La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.**

En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.

És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.

Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.

------

* Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). El pare d’Elisabeth Fritzl no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.

* Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho.

Curiosament –o potser no– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»

S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.

La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència.

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Idòlatres de la norma

El professor Culla parlava l’altre dia d’un vici molt mediterrani. Copio el que deia, perquè em sembla que hi toca un cop més: «Al llarg dels darrers 200 anys, els espanyols han elaborat fins a 11 constitucions, i malgrat això han viscut la meitat d’aquest temps sota governs absolutistes, dictadures, suspensions de garanties i altres règims d’excepció. Els britànics, en canvi, no han tingut ni tenen cap constitució, però gaudeixen des de fa segles d’un exemplar sistema de llibertats.

»Aquí, quan sorgeix o s’agreuja una determinada problemàtica col·lectiva, la reacció immediata dels governants i dels polítics en general és promulgar una norma severa i emfàtica, plena de casuística i ben proveïda de sancions, que faci front a l’afer... sobre el paper. Un cop que aquesta norma ha aparegut en el corresponent butlletí o diari oficial, l’autoritat entén que el principal ja està fet, que la solució ja està donada. I el seguiment de l’aplicació de la norma, l’anàlisi crítica de la seva eficàcia pràctica i del seu encaix en la realitat? Això són tasques administratives àrdues i sense lluïment a les quals cap ministre, conseller o alcalde dedicarà ni una roda de premsa.

»Per no parlar de les successives i contradictòries reformes del Codi penal, presentades en tots els casos com la panacea de la inseguretat ciutadana, o de l’augment de la drogaaddicció, o de la saturació carcerària, o de la sinistralitat en el trànsit [...]. Per tal de tallar l’escalada del masclisme sagnant, es promulgà a bombo i platerets una llei contra la violència de gènere que augmentava la protecció policial i jurídica de les víctimes i alhora enduria les penes per als agressors. Però un problema social, cultural i psicològic com aquell no se soluciona només ni principalment des de les columnes del BOE, els jutjats i les comissaries, de manera que el nombre de dones assassinades per marits, promesos o companys continua augmentant any rere any.» (Joan B. Culla, El País, 28 desembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Violència moral vers la independència

«La violència física és, no cal dir-ho, execrable. Però, i la violència moral de les mentides sistemàtiques, de la demagògia sense fi, de la distorsió premeditada de la realitat, de la dimonització conscient de tota una comunitat política o social? Aquesta, té butlla? […] Què és més greu, què deteriora més la convivència, esbroncar els participants en un míting o proclamar des d’una trona radiofònica que després del referèndum Catalunya ja no és una democràcia, sinó “una Corea parraquera i morta de gana”, un sistema “essencialment dictatorial” en què impera “una política de terror blanc” i on aviat funcionaran les “txeques lingüístiques de la Generalitat”, mentre esperem a veure com “corre la sang Llobregat avall”?

»A Catalunya, aquests missatges demencials tenen una audiència limitada i, a més a més, contrasten tant amb la realitat que fins i tot els receptors més fervorosos els relativitzen. Però, i a Lugo, Valladolid, Jaén o Múrcia? Des d’un punt de vista catalanista o nacionalista, que enllà de l’Ebre un contingent gros de persones sigui intoxicat cada dia en la creença que milions de conciutadans seus són o bé uns criminals polítics o bé uns esclaus submisos (o sigui, o bé uns feixistes, o bé uns súbdits contents del feixisme) resulta desagradable i grotesc. Des de la perspectiva del patriotisme democràtic espanyol i de la preservació de la pau civil, aquest enverinament mediàtic és devastador.» (Joan B. Culla, El País, 23 juny 2006)

Doncs sí, és devastador, però com que no hi podem fer res, val més que ens preparem per aprofitar-lo. Perquè si des d’Espanya s’atia com es fa ara el fantasma –per ells– del separatisme, si des de Madrid es difon la mentida sistemàtica, cada cop seran més els catalans de naixença o d’adopció que es faran seua la certesa que amb Espanya no hi ha res a fer, que no ens entenen ni ens hi entendrem mai, que són ells els qui no ens volen. I, d’altra banda, potser podria ser aquesta dinàmica nacionalista exacerbada dels espanyols l’única manera d’aconseguir finalment el que alguns voldríem haver aconseguit per voluntat pròpia: que ens declarin infectats, empestats i podrits, que ens desterrin, que ens facin fora, que ens expulsin... que ens deixin en pau.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Bufetades a temps?

Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.

Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.

Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.

Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?

Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?

I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?

O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?

I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?

En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.

En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.

Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.

O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?

Jo no.