L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).
Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)
O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.
I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.
I doncs?
Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).
Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Termcat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Termcat. Mostrar tots els missatges
dimecres, 14 de gener del 2009
dijous, 30 d’octubre del 2008
Qüestions de llengua (XXXIV): Els americans
Us copio un extracte del que escriurà Quim Monzó al Magazine de diumenge 2 de novembre, amb el seu permís presumpte:
«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.
»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.
»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»
(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)
Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!
O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.
* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)
«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.
»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.
»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»
(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)
Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!
O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.
* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)
dimarts, 25 de setembre del 2007
Ressonància
Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.
Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.
Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.
*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)
(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)
Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.
Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.
*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)
(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)
divendres, 22 de juny del 2007
Qui ha ajudat els xinesos?
La notícia era aquesta: «El Termcat, Centre de Terminologia de Catalunya, acaba de signar un acord amb el Comitè Nacional Xinès de Terminologia Científica i Tècnica per a la cessió de terminologia olímpica amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín l’any 2008.»
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
