El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a
a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.
(Joan Tudela,
Avui, 16 juny 1989)
