Des del pla del Magre a la prehistòria

Del pla del Magre n’hem parlat aquí força i per això em fa il·lusió copiar textualment aquest article que es va publicar fa trenta-cinc anys al periòdic bisetmanal Igualada (1942-1997), el 19 de desembre del 1987 (pàgina 28), recollint una excursió del 13 de desembre anterior organitzada pel Club Excursionista UEC-Anoia. L’article va aparèixer, sota l’epígraf «Matinals a la UEC», amb el mateix títol d’aquesta entrada del blog («Des del pla del Magre a la prehistòria»), i anava signat per «A. Caballé», és a dir, Amadeu Caballé i Solé (1926-2005), articulista habitual del periòdic, soci de la UEC i autor de la sèrie esmentada. El retall de l’article el va tenir arxivat el meu pare durant anys i després, durant més anys, l’ha tingut guardat un meu germà. El reprodueixo tal com raja, amb una mínima edició ortotipogràfica, i hi afegeixo algunes notes. 

 

Des del pla del Magre a la prehistòria 

Sens dubte el punt destacat de la matinal de diumenge passat fou el pla del Magre. Un planell que té quasi dos km de llargada per un km d’amplada. Situat a la zona oest de la Conca d’Òdena, la seva silueta allargada es veu des de la carretera a Tous. Lloc deshabitat, és poc visitat pels excursionistes. 

Aquest planell té la seva història humana, agrícola i industrial. Ens ho comentà Rafel Tort i Miquel,(1) qui a la vegada, junt amb Antoni Gili i Vich, es responsabilitzaren de tot l’itinerari. Fou aquest: inici des de la Mallola, cap a la Casa Roja, pla del Magre, coll Roig, font de l’Orant, font de la Nou, pla de Llenes, plans de Ferran i Mas del Vent. 

Un itinerari que als seixanta-quatre assistents que el trepitjàrem ens agradà molt. Racons, panoràmiques, serres i valls, ens oferiren una personalitat indubtable d’aquella part de l’Anoia. Una comarca, aquesta nostra, que, més bonica o no tant com altres, l’estimem i la sentim com a cosa molt pròpia. En aquesta estimació i coneixement hi té des de fa unes temporades, part positiva la UEC igualadina amb les seves matinals, que aglutinen un bon grup d’igualadins en contacte obert i franc. 

L’itinerari es feu sota cel ennuvolat. La pluja, però, ens respectà. La humitat, densa, es respirà en tot el trajecte on els trams de fangueig ens feren xipollejar una mica. Ambientació ja experimentada en sortides anteriors i que els «uequencs» (perdoneu!), acceptem amb tranquil·la serenitat per a moure’ns-hi adequadament. 

El pla del Magre 

A redós de les ruïnes de La Punta (masia que es troba així que arribes dalt el pla),(2) en Rafel Tort i Miquel ens feu una xerrada de la vida que allí hi hagué; les dades les havia recollit oralment. Hi era present Isidre Miquel i Saumell,(3) que l’ajudà a puntualitzar-ne detalls. Ambdós tenen una branca genealògica, que més llunyana o més propera, en procedeix. 

Al pla del Magre, l’any 1850 hi havia dotze masies. Tenien cisterna i bassa i es proveïen d’aigua a les fonts Grevalosa, la Mata, en un pou d’aigua viva i també a la bassa de coll Roig. Vivien de conrear les terres del pla i feixes de l’entorn. «Llavors guanyar-se la vida no tenia el significat d’ara. Si una família collia per alimentar-se ella, el matxo, l’aviram i el porc, ja ho tenia tot. L’estalvi es feia per a una malaltia, o per a comprar un altre matxo o eines de treball. Si tenien aviram, fruits, bolets i altra cosa sobrera ho venien a la plaça. Dels diners en compraven roba, trossos per apedaçar la vella i les espardenyes. L’home es feia un vestit en casar-se que servia pel bateig dels fills, casaments d’aquests i familiars, i de mortalla en morir. El vestit de núvia, sovint, també servia per a casar la filla. No els preocupava la vellesa, ja que era llei de vida que els fills atenguessin els pares quan eren vells i no podien valer-se per si sols.» 

Posteriorment vingué l’auge de la pedra. Els qui no havien emigrat del pla s’hi dedicaren de ple. Per a treballar-la vingué gent de Jorba, Clariana, Tous, Igualada i també un grup de gallecs. La pedra era traslladada amb carro de trabuc de tres i quatre animals; els gallecs instal·laren un funicular elemental que funcionava amb el mateix pes de la pedra que davallava de dalt el pla. A Igualada, amb aquella pedra es feu l’asil del Sant Crist, les Escolàpies, molts portals, pilars, cantoneres i les voravies i lloses dels carrers. Amb el tren se n’enviava a Barcelona. 

La decadència del pla l’ocasionà de mica en mica l’evolució industrial, on la construcció utilitzà pedra artificial. També la mà d’obra absorbida per la indústria mateixa i la manca d’iniciativa en la modernització de la mecànica per a treballar la pedra. Actualment encara es treu pedra d’allí per a determinades construccions. 

La cista megalítica 

L’itinerari, en general, oferí ascensió lenta. Bona part per camí boscós, en el qual, fins arribar a l’Hostal del Vent, es trobà alguna llenega a la vorera i també pel mig, a més de pins joves que creixien en igual lloc. Poc transitats ni agençats per l’home, en aquests camins la naturalesa s’hi desenvolupa lliurement. 

En ésser al final teníem temps sobrer. I es decidí d’arribar-nos fins a la cista megalítica dels plans de Ferran, que no era lluny. És una tomba prehistòrica de l’edat del bronze, ja estudiada pels arqueòlegs, que conserva l’estructura exterior de lloses de pedra rudimentària i simple, resulta ben interessant. Hom, en fotografia, l’havia imaginat de grosses proporcions; la realitat no arriba a l’altura de l’home. 

Al seu entorn la imaginació pogué fer-se córrer des d’aquells habitants prehistòrics que enterraren allí un dels seus, en mig d’un paisatge ara difícil d’imaginar, fins els qui, avant- passats nostres, habitaren el pla del Magre austerament. Dues formes de vida plenament diferenciades i que en relació amb nosaltres encara ho són més. En reflexionar-ho, costa d’encaixar-nos-hi. 

A. Caballé. 

------ 

(1) Rafel Tort i Miquel era cosí germà d’Isidre Miquel, esmentat més endavant. 

(2) La Punta és un dels noms populars que reben les ruïnes encara anomenades «Cal Saumell» en els mapes oficials. En una de les dues cases que hi havia allà va néixer el meu pare. 

(3) Isidre Miquel i Saumell era, si no vaig errat, cosí segon del meu pare i, per tant, tenien besavis comuns, Joan Saumell Piquer i Maria Palomas Rovira, que van viure a Jorba i segurament al mateix pla del Magre.

La Festa Major d'Igualada 2015

(Foto: InfoAnoia)

Vinc d’Igualada. La festa major d’Igualada, la dels Reis. També podria escriure la Festa Major, encara que oficialment no ho és... Perquè ho és, i tant si ho és.

Ara feia anys que no hi anava. Entre unes coses i altres, allò d’estar fora de joc o fora de combat o de cobertura, o fora de la circulació o de la civilització, digueu-ne com vulgueu. Feia anys. Una bona colla d’anys, no em feu dir quants perquè no ho sé.

M’han avisat: mira que han canviat coses, que no tinguis un desengany. O un trauma, qui ho ha dit que els traumes infantils només es poden tenir a cinc o vuit o deu anys?

No, no hi he notat canvis essencials. Sí que les carrosses eren diferents, galàctiques, la del blanc amb un pop d’aquells fastigosos de moltes potes de l’estil dels pirates del Carib. Ja passarà la moda. I la del ros amb tot de planetes. I la del negre –quin goig, el negre, quina festassa al seu voltant– amb un altre planeta però més gros, que no he sabut endevinar si era la Terra o la Lluna o... Però si tu només mires el rei! T’és igual si van amb una carrossa o una altra, l’important és que vagin a la carrossa.

I l’estrella del davant, la que guia els Reis, era la de sempre. Quan dic la de sempre vull dir la de sempre, no la de fa uns anys. L’estrella de quan es va inventar la electricitat a bord, devia ser. Allà era, potser amb unes quantes puntes més, al damunt del jeep.

I quin munt de jeeps!, jo diria que no n’hi havia hagut mai tants!

I l’estol dels patges negres al darrere –uns quants de rossos i de blancs, també, però pocs, aquests dos reis no deuen tenir gaire bon predicament al seu regne o bé són conscients que a Igualada els reis dels patges són els patges negres–, i les escales de colors per enfilar-se a les cases. I la pluja de caramels, i que bons, diu tothom –jo no, no els puc tastar.

La llàstima, quina ràbia! és que hem arribat uns minuts tard i no hem vist passar la columna de camions que aniran a tots els barris tocant el clàxon per obrir-se pas –no els costarà gaire que els obrin pas, no, avui– i que els patges pugin els paquets a cada casa, a cada planta, a cada pis.

A més a més, al racó de sempre, allà on ens em hem situat tota la vida la gran família –la materna, en aquest cas–, sota el portal de cals pares la dissenyadora famosa, gairebé davant per davant de la Soledat, s’hi ha aturat un moment aquell patge ja grandet, ara deu rondar la setantena però vés a saber –amb els patges no se sap mai–, que ens fa iŀlusió que s’hi aturi perquè s’assembla tant a un amic de la parentela, i ens fa allò d’acostar-nos a la cara els punys negres tancats i: «Bufa», diu amb un somriure, i bufes allà dins i es produeix el miracle: dels punys closos en surt una moneda d’or. Només pots bufar una vegada, però sembla que tothom qui el cridi amb prou dolcesa i encert –«patge, patge, que som aquí!»– hi pot bufar. Diuen –diuen– que és el patge que fa més anys que ve a Igualada, unes quaranta-cinc vegades. I no se’n cansa.

Quina meravella. Fins i tot m’han preguntat si havia fet bondat aquest any. No m’han sortit les paraules, però volia dir que sí, que havia ajudat a parar taula, que m’havia acabat el plat, que no havia dit mentides, que no m’havia barallat amb els germans. Que havia cregut els pares.

Tornes a casa amb les galtes enceses i els ulls plens d’estels lluminosos.

I encara no s’acaben les emocions sinó que comencen, perquè arribes a casa i els Reis ja hi han passat, són rapidíssims, i ens han deixat l’entrada atapeïda de regals.

Acabo d’escriure i me’n vaig corrents a jugar.

La nit de reis a Igualada. La nostra Festa Major.

El picapedrer del pla del Magre (4)

El dia 19 de març de 1925, Miquel Saumell Palomas, el pare del picapedrer del pla del Magre, que l’havia precedit en l’ofici al mateix pla del Magre, va anar a Cal Llacuna, una de les moltes adoberies del barri del Rec d’Igualada, a polir alguna mola o un bombo de remull, o potser a esvorellar una molineta que s’havia descantellat. S’hi va estar un dia sencer, treballant, no cal dir-ho, a l’adoberia mateix.

Uns dies després, el 22, passà factura al senyor Antoni Llacuna per valor de 12 pessetes i 5 cèntims, és a dir, poc més de dos duros i vuit rals.

En Saumell encara tenia la pedrera al pla del Magre, però havia obert despatx a Igualada –del qual es cuidava el seu soci Pau Perelló, comptable– per tal que els industrials igualadins que requerissin els serveis de talla d’un pedraire no haguessin de desplaçar-se fora de la capital.

Més ben dit, segurament en Saumell va plantar oficina a Igualada per no deixar-se perdre els possibles clients de la capital, que si no haurien anat a altres especialistes més assequibles. I, amb molt bon ull, va obrir la finestreta a la travessia de Sant Domènec n. 2, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, a tocar del barri del Rec on hi havia totes o la majoria de les adoberies d’Igualada, que s’estenien amunt i avall del riu Anoia molt més enllà dels límits de la ciutat.

El fill del picapedrer, delinqüent (i 2)

Ve d’aquí.

Reprodueixo tot seguit les llistes publicades al Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada, setembre del 1936. El fill del picapedrer és el segon de la primera llista. Pertanyia a la lleva del 1939 i, per tant, va ser cridat tres anys abans del que li correspondria. Des del començament de la guerra, van convocar els nois a partir dels disset anys i fins als vint-i-vuit (tret dels que se’n salvaven, com en totes les guerres, gràcies a influències).

«Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors»

«Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets»

«Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars»

No us perdeu la crida que apareix al final de la tercera llista:

«Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte a la no incorporació d’algun minyó comprès en les lleves cridades, en formulin la corresponent denúncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!»

En temps de guerra, desertar o no presentar-se a files quan et cridaven era un delicte gravíssim que normalment es castigava amb pena de mort.

El fill del picapedrer tenia divuit anys i no volia anar a la guerra. No sols amb els «rojos», sinó tampoc, de bon començament, amb els «nacionals». Va desaparèixer, va estar amagat un any i mig, ningú no sap on.

Pot ser que això el marqués per sempre. Cap persona actualment viva no sap com era ell abans, i ell, quan vivia, no en parlava mai. Ningú no sap què va passar en aquells divuit mesos.

No sabem si era «facciós» fins aleshores, tal com es deia llavors; sí que sabem que la seva família era religiosa i que l’argument de la religió va ser decisiu en el seu capteniment d’aquells anys crítics.

El fill del picapedrer, el dia de la primera comunió, ca. 1926. Deu anys després d’aquesta foto, aproximadament, el van cridar a files

A partir d’aquí, com que no es va presentar a la crida de l’exèrcit «roig», el van convertir en «facciós» sisplau per força. I la seva família, també catòlics, com que no van dir on s’amagava el xicot, van ser declarats còmplices del delicte.

A casa seva no sabien on era, però. Ell no els va voler comprometre.

És una incògnita, doncs, el que va fer el fill del picapedrer durant el primer any i mig de la guerra. Només sabem que va estar ocult.

El picapedrer i el seu fill delinqüent no van dir res. ¿Potser es van amagar tots dos una temporada a casa la tia Antònia, la germana del picapedrer, a Cal Barraquer o a Cal Puiggròs? Potser al pla del Magre, a la casa abandonada? Potser van estar refugiats tots dos a l’Hospital d’Igualada?

Ara fa poc he descobert que la plaça dels Porcs, al costat de la qual vivia, pacíficament, la família del picapedrer, es va rebatejar en aquella època, quan va començar la guerra, com a «plaça dels Picapedrers».

Dels 74 canvis de noms de carrers i places que es van fer els anys 1936-39, només se’n van dedicar tres a professions. Dues eren inexcusables a Igualada: els Blanquers (antic carrer de Sant Antoni Baix) i els Teixidors (antic carrer de Sant Faust). La tercera, sorprenent: plaça dels Picapedrers (plaça de Pi i Margall des del 1931 fins al 1936, plaça d’Espanya a partir del 1939, i, de sempre, plaça dels Porcs).

Pot ser que els picapedrers tinguessin tanta importància a Igualada en aquella època? Si se’n coneixen només dos o tres!

Ara bé, si els picapedrers s’havien fet mereixedors de tenir una plaça com aquella, amb antecedents tan gloriosos (el nom de Pi i Margall, president de la I República, passà a donar nom a la rambla, anomenada fins aleshores de Sant Isidre), més motius perquè als del «comitè antifeixista» els fes ràbia que un d’aquells picapedrers hagués sortit «facciós», segons les etiquetes fàcils de la guerra.

O potser en van dir «plaça dels Picapedrers» perquè tenien molt en compte que el nom popular de la plaça era «plaça dels Porcs», i amb aquell canvi de nom volien bescantar el picapedrer traïdor, el fill covard i la resta de la família, que vivien a la cantonada?

Però no es pot jutjar com a covardia el fet que algú no vulgui ser còmplice del que interpreta com a terrorisme d’estat. I el fill del picapedrer té proves d’aquest terrorisme, ho ha vist amb els seus propis ulls: ha vist com aquella gent s’emportava i assassinava, sense cap judici, enemics polítics i gent que per ell era innocent. Ha vist com han destruït la Soledat, com han cremat el santuari dels Caputxins –els Caputxins, on s’havia casat feia tot just un any la seva germana!– i altres esglésies i escoles, ha vist com al final, després d’uns primers dies que semblava que la volien respectar, buidaven i apilonaven a la plaça tot el que hi havia dins la basílica de Santa Maria. Ha vist com aquella gent s’ha presentat a les cases, les ha saquejades, se n’ha emportat l’amo i l’ha mort rere el primer revolt de la carretera.

Església dels Caputxins d'Igualada al final de la guerra

Ha vist, sobretot, com anaven a casa seva a buscar el pare, un humil i honrat proletari que, ai las, havia comès el delicte de ser... sindicalista, sí, però també membre d’una confraria catòlica. El van anar a buscar per emportar-se’l, com als altres, a fer un passeig.

Per sort per a ell, el picapedrer s’havia trencat el braç la vigília i era a l’hospital. Com és lògic, ja no va tornar a casa.

Segurament, el bon home es devia amagar un cop que el van fer fora de l’hospital, on va estar-s’hi tant de temps com el van deixar. Potser, per protegir-lo, van trigar més del compte a donar-li l’alta, i va tornar a casa quan ja s’havia posat una mica d’ordre al descontrol del primer mig any de guerra. L’Hospital d’Igualada sembla que va tenir un cert estatut d’inviolabilitat durant uns quants mesos.

Edifici d’entrada a l’antic Hospital d’Igualada

I doncs, el fill del picapedrer, el picapedrer mateix i la seva família van veure aquells desastres i no tenien la sensació que tot plegat fos obra d’uns incontrolats, perquè els incontrolats seguien actuant, ufanosos, sense cap problema, enmig del carrer. Van transcórrer massa dies, massa setmanes, massa mesos sense que Barcelona, la Generalitat, la Guàrdia d’Assalt, l’exèrcit, qui fos, actués per posar fi a la disbauxa.

Igualada no va ser, durant mesos, una ciutat democràtica que lluitava contra la revolta militar. Allò era una altra cosa.

Després d’aquella temporada desastrosa encara hi va haver molts problemes, però ja era diferent: eren els problemes que, en efecte, es podien atribuir a una situació de guerra. Ara bé, molta gent havia quedat marcada per sempre.

El fill del picapedrer no era pacifista, cal dir-ho de seguida. Si més no, va arribar un moment que va deixar de fer-li por el front de guerra. I per això, un any i mig després d’estar amagat, veient que la cosa s’allargava i no volent de cap manera allistar-se amb els que havien amenaçat la seva família... va creuar la frontera i es va passar als «nacionals». Era el mes de novembre del 1937.

No era carlí, ni tan sols monàrquic, però com que coneixia gent que s’hi havia apuntat, anà a parar als requetès de Montserrat, aquells que diu que cantaven cançons piadoses durant les batalles –quines barreges blasfemes. «Sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament.» I a continuació potser deien: «Disparem al pecador aquest!», i ja s’oblidaven del port, i del salvament i de tot. També cantaven, cal dir-ho, L’emigrant, L’Empordà, Muntanyes del Canigó i similars: «Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més!»

El periodista Eloi Vila, al seu llibre Cartes del front (Ara Llibres, 2012),* recull una sèrie de documents escrits sobre la guerra, gairebé tots d’antics combatents republicans. Explica la raó per la qual li falten testimonis de «nacionals»: «Ningú vol explicar un passat franquista.»

* En aquest paràgraf i el que segueix he comès plagi de la ressenya de Sílvia Marimon publicada al diari Ara, 16 agost 2012.

Però un dels que ha col·laborat amb ell és l’escultor de Vic Salvador Puntí. Diu que el seu pare, també escultor, tenia un taller d’imatgeria religiosa i va ser detingut i empresonat a la Model. En Salvador té por que li passi el mateix i decideix marxar i lluitar al bàndol feixista. Lluita a la batalla de l’Ebre amb el terç de Montserrat i és dels pocs que sobreviu.

Gairebé calcat al periple del picapedrer i el seu fill.

El fill del picapedrer va ser ferit a la batalla de l’Ebre, a Vilalba dels Arcs –els seus quatre companys d’esquadra van morir el mateix dia. Andreu Canet, combatent republicà de la Lleva del Biberó, ho explicava fa unes setmanes en un altre diari: «A Vilalba dels Arcs matàvem requetès franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè poguessin enterrar els seus morts.» (La Vanguardia, 25 juliol 2012).

El picapedrer no era facciós. El seu fill es va amagar per no incorporar-se a la lleva de l’exèrcit republicà, sí, i després va anar a la guerra amb els «nacionals», però la seva trigança a decidir-se va comportar que després de la guerra hagués de fer tres anys més de servei militar. El gendre del picapedrer, també catòlic i casat de feia poc amb la filla gran, no va voler amagar-se i es va allistar amb els «rojos» fins que se’n va poder escapolir cap al final de la guerra. Un dels dos germans del picapedrer, Jaume, solter, que vivia a Cal Peret Sení del Pla del Penedès, va lluitar també amb els republicans, va ser fet presoner pels franquistes i va passar una bona temporada, després de la guerra, a la presó Model de Barcelona. I la dona i la filla petita del picapedrer anaven, un cop acabada la guerra, a la presó d’Igualada a portar cigarretes als presos.

La del picapedrer era una família com tantes altres de l’època, hi hagué de tot segons com els va tocar el rebre les primeres setmanes i segons com van desenvolupar-se després els fets al seu voltant.

Escola i convent de Sant Agustí d’Igualada. S’utilitzà com a presó després de la guerra

(Ja que hi som: al començar la guerra hi va haver un gran escàndol perquè la presó s’instal·là a l’església dels Dolors. Després de la guerra a tothom li va semblar «normal» que la presó estigués al convent de Sant Agustí, propietat dels escolapis.)

Sigui com sigui, no s’hi val a jutjar la gent segons el que va fer un cop acabada la guerra. No s’hi val a dir: «Ja que va fer la guerra amb els nacionals, era normal que abans el perseguissin», per exemple. És un argument completament demagògic. Ja deien els clàssics que el post hoc ergo propter hoc (després d’això i, per tant, per això) és mentida.

Per això era important saber amb detall el que va passar a Igualada els tres primers mesos de la guerra per poder entendre una mica el que van fer –o van deixar de fer– una bona quantitat de joves que van ser cridats a files per l’exèrcit i no s’hi van presentar o, un cop presentats i allistats, van decidir desertar. I per això em vaig entretenir tant a explicar-ho amb tots els ets i uts.

Hauria anat de la mateixa manera la història del fill del picapedrer si no hagués estat perseguit per no anar a la guerra amb els republicans? Hauria anat tot igual si no hi hagués hagut aquella acusació pública i oficial i aquella amenaça a la seva família? Hauria fet el que va fer –anar a la guerra– si l’haguessin deixat en pau?

Potser sí o potser no.

Quants misteris que amaguen les guerres.

El fill del picapedrer, delinqüent (1)

El fill del picapedrer va delinquir aquell estiu del 1936. No es presentà a la crida militar i el mes de setembre va ser declarat pròfug per l’anomenat «comitè antifeixista» d’Igualada.

Reclutes de l’exèrcit popular al camp de l'Ateneu d’Igualada (foto: Rafael Vilarrubias, 1937)

Tot s’ha de dir. Anar a la guerra, almenys en aquells primers moments a Igualada, no era «defensar la democràcia», ni tan sols «defensar la república». En els primers mesos de guerra feia tot l’efecte que donar peixet a aquella gent era, entre altres coses, anar contra l’alcalde d’Igualada Josep Morera i Miserachs, d’Esquerra Republicana de Catalunya, escollit democràticament i apartat del govern de la ciutat sense eleccions prèvies.

Hi ha el seu testimoni, escrit aleshores i publicat ara fa poc –era inèdit– a la Revista d’Igualada. Terrible testimoni que ha obert els ulls de molta gent i ha ajudat a matisar condemnes i aplaudiments sumaris.

«Dia 20 de juliol [1936], dilluns

»Abans de migdia vénen a l’Ajuntament els individus que componen el Comitè Antifeixista, alguns amb poques maneres, faltats de respecte, [...] volen la total llibertat de l’Ajuntament, no els ho consento, m’hi oposo, refuso formar part del Comitè de cap manera i no puc cedir l’Ajuntament perquè depèn del poble en general i no haig de cedir sinó a un nou organisme igual, o sota pena de destitució.

»Disposen, ordenen, manen amb les facultats que diuen que tenen, com un veritable govern de la ciutat, i també van i vénen individus que diuen que són o seran milícies que volen formar.»

Etcètera.

Morera, de facto, va ser rellevat de les seves funcions polítiques pel «comitè antifeixista». Antifeixista ho era, sens dubte, però també antidemocràtic. Els extrems es tocaven. Hi va haver a Igualada uns mesos de caos i de terror. El «terror roig» destruí l’adjectiu «democràtic» durant molts mesos, llargs, de la guerra.

I doncs, no presentar-se per anar a la guerra no volia dir necessàriament ser un «facciós», com es deia aleshores.

És clar que tot plegat segurament no hauria passat si els anomenats «nacionals» –o sigui, els militars facciosos, facciosos sense cometes– no haguessin fet un pronunciament militar, no s’haguessin revoltat contra el govern legalment constituït i no haguessin posat en marxa la màquina infernal de la guerra. Van fer el mateix els anarquistes, sí, però els militars i companyia ho van fer abans i, en fer-ho, van obrir la capsa de Pandora, la caixa dels trons.

Els feixistes –mantindré en aquest article les denominacions de l’època– van estar després durant quaranta anys, tota la dictadura, assenyalant els crims dels rojos com a desencadenants de la seva «croada» beneïda pels bisbes –tret del primat català Vidal i Barraquer, que per aquest motiu va ser condemnat pel «molt catòlic» Franco a morir a l’exili–, però no podran negar mai que tots aquells crims dels rojos es van produir després de l’aixecament militar, no pas abans.

Els facciosos –i els seus hereus, que es neguen a condemnar allò– ens continuaran dient sempre que els assassinats que hi havia durant la república ja eren d’ells sols una guerra i que la revolució roja hauria tingut lloc exactament igual, amb colpistes o sense colpistes. No són capaços de distingir –no volen– entre el que és una guerra i el que és una situació de violència social. Hi ha hagut molts altres moments de violència, disbauxa, terrorisme i assassinats indiscriminats al nostre país, i també a Espanya –força recentment, ja que hi som–, i la gent no ha decidit tirar pel dret i declarar la guerra.

Abans del pronunciamiento es cometien crims per totes bandes: de pistolers n’hi havia dels dos colors. Tothom de la meva generació recorda José Calvo Sotelo i poca gent sap qui era José Castillo –no ens en van dir res. I van ser pelats tots dos Josés el mateix dia, abans d’esclatar la guerra: un pels uns, l’altre pels altres. És veritat: abans de la guerra hi havia terrorisme als carrers. Però n’hi havia tant d’una banda com de l’altra, i no anaven gaire desequilibrades.

Portada de la revista republicana Ahora, 14 juliol 1936, amb les fotografies de Castillo (esquerra) i Calvo Sotelo (dreta)

Els facciosos no podran negar mai que quan hi ha un conflicte sagnant, la responsabilitat principal és de qui diu «Declarem la guerra!», i tot seguit engega el primer tret.

(Un exemple –polèmic, sens dubte–: és fàcil fer recaure en els líders occidentals que van cedir tantes coses a Hitler al final dels anys trenta –Renània, Àustria, Sudets txecs– tota la responsabilitat del que va succeir després. Però jo almenys reconec a Chamberlain i companyia un mèrit que no els podrà prendre ningú: ells no van fer guerra fins que no va ser atacat a foc i a sang un dels seus aliats –res a veure amb les «annexions» esmentades. I això per mi és molt important, decisiu, a l’hora d’establir responsabilitats històriques: qui ha començat. Aquest punt clau és, molts cops, el que dóna i treu raó històrica. Si els futurs aliats haguessin atacat Alemanya abans d’hora, com diu tanta gent que havien d’haver fet, Hitler s’hauria carregat de raons per a la seva guerra i hauria tingut probablement uns quants països més al seu costat, o almenys neutrals, que li reconeixerien una certa legitimitat pel fet d’haver estat atacat abans.)

La guerra espanyola del 36-39 –o del 36-75, segons com– la van començar els militars. Ells són, sens dubte, els primers i principals responsables de l’espiral sanguinós que es va desfermar a partir d’aquell moment.

Ara bé, això no lleva ni un bri de responsabilitat als autors dels crims comesos a les rereguardes del front de guerra.

I en el cas que comentem, la rereguarda suposadament republicana, a Igualada, va començar com deia per rellevar de facto, sense cap mena de consulta popular, l’alcalde republicà de l’ajuntament.

Morera i Miserachs era un home de pau i mirava de ser alcalde de tothom.

És en bona part per fets com aquest, repetits en tants indrets de Catalunya, que els republicans van perdre la guerra. No pas perquè el general Franco fos un gran estrateg, ni pels bombardejos alemanys i italians.

Conec una família de Barcelona que els van bombardejar casa seva l’any 38, els van matar un fill i van ferir de gravetat la mare, i, tot i això, van expressar el desig –no fatalista, sinó sincer– que «guanyés Franco d’una vegada, els proveís de pa, fes fora els indesitjables de la ciutat i s’acabés el malson de la guerra». Textual.

A cal Picapedrer deien el mateix: «No a la guerra.» I després: «Mai més una guerra.»

Cal anar amb molt de compte, doncs, a l’hora de jutjar les reaccions i els resultats que provoca una guerra, perquè molts cops la gent fa coses del tot inesperades. I no en tenen la culpa, no en són responsables, actuen sota una pressió inaguantable.

Perquè, tornem-hi, els primers mesos de caos i violència, almenys a Igualada, havien fet que força gent es decantés anímicament cap a l’altre costat o almenys posés entre parèntesis les idees que podia tenir fins llavors; gent que potser era inicialment imparcial. Devien pensar allò que diu la facècia: «Déu, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me’n cuido jo.»

Hi va haver molta gent a Catalunya –més de la que després ha estat capaç de reconèixer-ho, moltes famílies d’una suposada trajectòria democràtica immaculada, de la qual ningú no dubta ara– que volia que guanyessin els «nacionals» senzillament perquè no sabia ni qui eren ni com eren: el que no volia de cap manera era que guanyessin els que tenia més a la vora, que considerava uns salvatges. Dels altres se suposava que, si més no, portarien una mica d’ordre.

L’ordre i la pau dels cementiris, van portar, tal com es va veure de seguida.

Sí, molts, especialment aquí, es van penedir de la tria el mateix mes de gener del 39, quan l’exèrcit franquista entrà a Igualada, primer, i dies després a Barcelona. Resultava que de terror, efectivament, n’hi havia a les dues bandes i que l’única diferència era que el dels nacionals no havien tingut ocasió de tastar-lo.

Era el «terror blanc», proclamat obertament des dels primers dies per alguns dels seus responsables:

“Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado.” (General Emilio Mola, ordre a l’exèrcit, 19 de juliol del 1936)

“Serán pasadas por las armas, sin formación de causa, las directivas de las organizaciones marxistas o comunistas que en el pueblo existan, y en el caso de no darse con tales directivas, serán ejecutados un número igual de afiliados, arbitrariamente elegidos.” (General Gonzalo Queipo de Llano, ban militar del 24 de juliol del 1936)

“¿Qué haré? Pues imponer un durísimo castigo para callar a esos idiotas congéneres de Azaña. Por ello faculto a todos los ciudadanos a que, cuando se tropiecen a uno de esos sujetos, lo callen de un tiro. O me lo traigan a mí, que yo se lo pegaré [...] Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombre de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará.” (General Gonzalo Queipo de Llano, declaracions a Radio Sevilla)

La repressió franquista, doncs, va ser preparada, volguda i beneïda, s’exercia sota l’autoritat de l’estat i continuà en temps de pau. Mentre que el «terror roig» de durant la guerra era teòricament obra d’«incontrolats» –incontrolats davant els quals molts cops els responsables polítics van preferir mirar cap a una altra banda, tot s’ha de dir. Però em sembla que no hi va haver dirigents republicans que manessin públicament, en un ban o a la ràdio, eliminar els homes de l’altra banda –a la rereguarda, vull dir– i violar les dones.

Això que escric aquí, doncs, i el que escriuré en el segon capítol d’aquesta minisèrie, no és cap mena de justificació del franquisme ni de la guerra –espero, de veritat, que ningú pugui pensar això, tot i que sé que em fico en un vesper. Al contrari, és un intent de matisar coses, de dir que no tot és blanc i negre, és mirar de posar-se en el context i entendre com va ser que tanta gent –hi torno, molts més que no sembla– es van sentir empesos per les circumstàncies a bascular cap a l’altra banda.

Un cop acabada la guerra, a poc a poc es van anar posant a lloc les coses i les persones, i molts dels que havien esperat amb candeletes els militars facciosos començaren a protestar o a conspirar contra ells. I altres van estar encantats de la vida durant quaranta anys.

Llavors sí, llavors la gent va anar triant si volia estar d’una banda o de l’altra, o enmig. «Enmig» volia dir ser facciós, perquè en una dictadura qui no es mulla, almenys privadament, és còmplice. No còmplice de la guerra, però sí còmplice de tot el que va passar després.

Els facciosos van triomfar i van ser reconeguts i van passejar amb orgull les seves idees antidemocràtiques, i els altres van haver d’esperar quaranta anys per treure el cap –i encara els ho discuteixen determinats poders fàctics que sembla que no han estat afectats per l’anomenada «modélica transición».

Aquest article és, de fet, o vol ser-ho, una reivindicació de la legalitat republicana, trencada per l’exèrcit de Franco i trencada també des del primer dia, com a excusa, pels qui volien fer net de tot el que no els agradava, amb l’eliminació sistemàtica dels suposats «enemics del poble», enemics del poble que, en part, havien estat escollits democràticament pel poble, com l’alcalde d’esquerres de l’ajuntament d’Igualada.

És en aquest context que el fill del picapedrer va decidir no presentar-se a la caserna quan el van cridar perquè s’allistés a l’exèrcit.

* * *

«La revolució fou “un huracà, un terratrèmol social” (Josep Termes), i com a tal és lògic que encara avui sigui analitzada de formes molt diverses, perquè una cosa és analitzar avui tranquil·lament, al sofà de casa, els esdeveniments i els seus actors, i una altra cosa molt diferent respondre a un terratrèmol amb rapidesa i sense receptes màgiques.» (Carles Santacana, Quadern El País, 10 maig 2012)*

*Us recomano el llibre de José Luis Martín Ramos, La rereguarda en guerra. Catalunya, 1936-1937 (L’Avenç, Grup RBA 2012)

Continuarà.

El picapedrer del pla del Magre (2)

Ja vaig parlar d’algunes de les realitzacions que han arribat fins avui de la feina de Josep Saumell i Soler –o Solé, com ho escrivien llavors. Ara tinc l’oportunitat de reproduir unes quantes imatges* més d’algunes d’aquestes obres.

Un dia que era a Igualada vaig demanar a uns quants vianants, com si fos una enquesta, on era la plaça dels Porcs. Ja sabia perfectament on era, però volia veure com reaccionaven. Tothom, el cent per cent, joves i grans, homes i dones, sense cap estranyesa, sense rialletes ni picades d’ull ni gestos d’indignació, impertèrrits, m’indicaven el camí: cap aquí, cap allà, giri per l’esquerra, el segon carrer a la dreta.

Fa més de seixanta anys –no sé si amb algun parèntesi– que la plaça dels Porcs es diu oficialment plaça d’Espanya! I ara que hi som, la plaça, que abans de la guerra es deia plaça de Pi i Margall, durant la guerra li van canviar el nom i es va dir... plaça dels Picapedrers! Ja tornarem sobre aquest punt un altre dia. Sigui com sigui, el que és segur és que en totes aquestes etapes de la vida de la plaça la gent la continuava anomenant «dels Porcs».

Ara dubto, de fet, que hi hagi gaire gent a Igualada que sàpiga que la plaça dels Porcs es diu en realitat plaça d’Espanya. Franco, o qui fos, va fer realment un bon negoci, amb aquell intent de «dignificar» la plaça i de dedicar-la al seu país. Han quedat ben lluïts. Per a ell i els seus el pollastre.

Som-hi. En aquest indret, la plaça dels Porcs, hi havia fet el nostre picapedrer per encàrrec de l’ajuntament una font de dos brocs, no sabem si acabada de bastir abans de la guerra o poc després.

Josep Saumell no era «el picapedrer oficial d’Igualada», per dir-ho així, era un nouvingut. Saumell era l’altre picapedrer, si fem cas del que explica Glòria Mestre al Bloc de la Memòria, que diu que a Igualada n’hi havia només dos. Aquesta compiladora d’imatges fa referència als anys 50. Vint anys abans segurament no era així: hi devia haver més picapedrers a Igualada, i la prova és la denominació que van donar durant la guerra a la plaça dels Porcs.

Bé, el cas és que mentre els picapedrers de més anomenada, com ara Rafael Mollà i el seu fill Jordi, preparaven les peces de la font monumental de la plaça de la Creu que després havia de treballar l’escultor Ernest Marco...

Ernest Marco, escultor de la font de la plaça de la Creu d’Igualada (foto: Bloc de la Memòria)

...el segon feia, o havia fet anys abans, la font de la plaça dels Porcs i feines similars, més modestes.

Aquesta altra font, la construïda per Saumell, no és la que hi ha actualment a la plaça –la fotografia de la qual us poso tot seguit–, però em diuen que era aproximadament en el mateix lloc. No sé per què van canviar l’una per l’altra, però és això el que van fer quan es va remodelar la plaça. Potser l’antiga la trobaven massa voluminosa? Aquí teniu l’actual (que, com dic, no és feta del nostre picapedrer):

Font actual (2011) de la plaça dels Porcs d’Igualada, anomenada oficialment plaça d’Espanya

Però hem pogut trobar l’original, la font de dos dolls construïda pel picapedrer Saumell. La van instal·lar al cementiri vell, darrere la capella de Bonaventura Bassegoda –el mateix arquitecte, ara que hi som, que havia dissenyat la font de la plaça de la Creu que abans hem esmentat.

La pedra amb què està feta aquesta altra font no sembla pas del pla del Magre. Sigui com sigui, l’ajuntament la devia considerar amb prou qualitat per conservar-la, ni que fos en un altre indret. Aquí en podeu veure un parell de fotografies:

Imatges de l’antiga font de la plaça dels Porcs d’Igualada, actualment instal·lada al cementiri vell

* * *

L’any 1942 el picapedrer del pla del Magre va col·laborar en la reconstrucció de l’església dels Caputxins d’Igualada, a tocar del passeig de Mossèn Cinto, gairebé davant per davant de l’antic hospital. El convent dels Caputxins d’Igualada, fundat el 1609, és cronològicament el segon de Catalunya, després del de Sarrià (1578).

Anem al convent dels Caputxins i ens atén, molt amable, el pare Lluís de Reus. Explica que va arribar allà fa 65 anys (1946) i que, segons les dades que té, tant l’altar major de l’església com les dues trones o púlpits, i els sòcols que hi ha tot al voltant de la nau, i encara també un dels altars laterals –el de la segona capella de l’esquerra, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat–, són del mateix temps, 1942, de la mateixa pedra granítica i, pels vestigis –diu–, del mateix tècnic.

Com que jo sabia, per testimonis personals, que el picapedrer del pla del Magre havia fet «les trones i algunes coses més de l’església actual dels Caputxins d’Igualada», podem concloure que ell va ser l’artífex de la matèria primera de tota aquesta obra, i tal vegada l’instal·lador.

Potser és el primer cop que s’explica això, perquè si alguna cosa sabem del nostre picapedrer és que era un home al qual no agradava gens figurar ni ser mirat –i encara menys admirat.

La pedra utilitzada, com la de la font, no és tampoc del pla del Magre, sens dubte, ja que no és calcària com la que hi ha en aquell turó escapçat de Jorba, sinó granítica, com he dit.

Vegem algunes imatges d’aquesta església. En primer lloc, una fotografia antiga, de fa un segle, quan el convent era fora de la ciutat. Aquell dia es veu que devia ser la festa del Corpus i que s’hi feia pels voltants la processó –professó, a Igualada–:

Voltants del convent dels Caputxins d’Igualada, començament segle XX

I ací teniu una imatge més o menys actual de la façana:

Façana de l'església dels Caputxins d'Igualada (foto: Monestirs.cat)

La fotografia següent, de l’interior de l’església, és presa del mateix web dels Caputxins d’Igualada, i hi he numerat els elements que després il·lustraré i comentaré d’un en un:

Interior de l’església dels Caputxins d’Igualada. Llegenda: 1, altar major; 2, púlpit «de l’Evangeli»; 3, púlpit «de l’Epístola»; 4, capella de Montserrat; 5, sòcol tot al voltant de la base de la nau (foto: Caputxins d’Igualada)

Ara vegem amb detall els diversos elements que deia, gairebé tots fets amb la mateixa pedra granítica. Primer, l’altar major, al centre del presbiteri –un altar de cara al poble, doncs, fet l’any 1942, vint anys abans del concili Vaticà II–:

Altar major de l’església dels Caputxins d’Igualada

Tot seguit, les dues trones. La que s’anomenava «de l’Epístola», a la dreta mirant el presbiteri des de la nau, té dues petites representacions en baix relleu dels evangelistes sant Marc (un lleó alat) i sant Lluc (un toro alat):

Púlpit de la dreta, a l’església dels Caputxins d’Igualada

I la dita «de l’Evangeli», a l’esquerra, llueix les representacions de sant Joan (una àguila) i sant Mateu (sembla un àngel, però en realitat vol ser un home –amb ales com les altres tres figures–):

Púlpit de l’esquerra, a l’església dels Caputxins d’Igualada

Les imatges dels quatre evangelistes, anomenades tetramorf, són fetes probablement del mateix picapedrer a la mateixa pedra –no semblen peces encastades–, però no en tenim la seguretat. En l’origen devien estar cobertes amb pa d’or (or batut), perquè totes quatre conserven racons daurats, especialment a les aurèoles que emmarquen els caps dels quatre personatges.

Els símbols esmentats –lleó, brau, àliga, home– provenen d’una imatge presa d’una profecia de la Bíblia, en concret del començament del llibre d’Ezequiel, 1,1-10 (segle VI aC):

«El Senyor va comunicar la seva paraula al sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, quan tenia trenta anys [...]. El cel s’obrí i va tenir visions divines. Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. [...] Al centre hi havia la figura de quatre vivents [...] Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d’àguila.»

El cristianisme, iniciat al segle I dC, va aplicar aquests quatre símbols a Jesús de Natzaret: l’àguila i la seva capacitat d’enlairar-se fins al cel volia dir que Jesús era Déu; l’home, lògicament, que era home; el lleó, considerat el més fort dels animals, que era rei; i el toro volia dir que era sacerdot, perquè les ofrenes més valuoses que els sacerdots jueus oferien al temple de Jerusalem eren vedells i braus.

Més tard els cristians van pensar que els quatre cronistes principals de la vida de Jesús es podrien representar justament amb aquests mateixos símbols, com donant a entendre que entre tots quatre oferien el mosaic complet sobre qui era en realitat aquell profeta misteriós nascut a Betlem de Judà.

Les representacions més antigues que es conserven dels quatre evangelistes amb aquests símbols gràfics són del segle VI dC.

És aquesta, doncs, la raó per la qual hi ha aquests quatre baixos relleus als dos púlpits de l’església dels Caputxins.

Tornem al nostre picapedrer.

La feina més poc lluïda que Saumell –probablement– va fer en aquest edifici, però sens dubte la que li va comportar més hores, va ser el sòcol que ressegueix tota la nau, amb diverses altures i formes. Aquí en teniu un racó:

Detall del sòcol de la nau

Tots els elements que hem vist fins ara són fets amb la mateixa pedra granítica i, en general, amb els mateixos acabats o amb elements que fan pensar en un mateix autor.

Tenim, finalment, l’altar que hi ha a la capella lateral que hem esmentat al començament d’aquest apartat, una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat:

Altar lateral presidit per la Mare de Déu de Montserrat

A sota de l’altar hi ha també un baix relleu, en aquest cas un crismó –monograma, o representació gràfica, de les primeres lletres del nom de Crist en grec–, mig tapat per un cistell amb uns quants panets i, a sota, un peix, elements que recorden el famós miracle de la multiplicació de pans i peixos que els evangelistes expliquen que va fer Jesús. El cercle està completat amb les lletres alfa i omega, també de l’alfabet grec –en concret, la primera i la darrera lletra de l’alfabet–, que en el cristianisme s’atribueixen també a l’Home-Déu, considerat el començament i la culminació de la història de la humanitat:

Crismó en baix relleu sota l’altar de la capella de Montserrat

Aquest altar, segons el pare Lluís de Reus, és de la mateixa època i ell pensa que ha de ser del mateix artista, però hi ha un factor no sé si decisiu que podria desmentir el testimoni del bon frare –un testimoni com hem dit indirecte perquè quan ell va arribar al convent ja feia quatre anys que tota aquella feina estava enllestida. Aquest factor en contra és que no sembla que l’altar estigui fet amb la mateixa pedra ni amb la mateixa tècnica que els altres elements que hem vist fins ara. Podria ser que la pedra fos simplement més polida que la de l’altre altar i la de les trones i el sòcol, i potser tractada amb algun producte químic protector o blanquejant? Jo diria que no. Només incloc aquest altar aquí per la confiança que m’inspira el testimoni del nostre caputxí.

A favor de la mateixa identitat de l’artesà hi ha, però, a part del testimoni del pare Lluís, el fet que en el crismó esmentat sí que hi ha indicis que podria estar fet per la mateixa mà que els baixos relleus dels evangelistes.

Ara bé, tal com he dit no podem saber amb seguretat si els evangelistes van ser fets pel nostre picapedrer o per un altre artista –només sabem del cert que ell va fer els púlpits–, de manera que la hipòtesi segons la qual tots els baixos relleus podrien ser del mateix escultor no és concloent respecte a l’autoria de l’altar de Montserrat.

Sigui com sigui, jo diria que el crismó no està encastat a la pedra, sinó esculpit en el mateix bloc i després brunyit, mentre que en el cas dels evangelistes teníem un dubte que per resoldre’l caldria que algun expert fes un examen més detingut de la pedra.

Però hi ha també un argument de conveniència que justificaria que el nostre picapedrer hagués fet aquell altar: Saumell i la seva esposa, catòlics de vella fornada, podrien tenir motius psicològics que explicarien un interès personal a fer precisament aquell altar de Montserrat, i justament en aquella època, ja que és possible que atribuïssin a la Moreneta el fet d’haver sobreviscut tots cinc a la guerra, i especialment el fill baró, que va estar a la primera línia del front de l’Ebre. Fins i tot podria ser tot l’altar una mena d’exvot ofert per Saumell a l’església, un cop enllestida la feina que li havien encarregat, i això explicaria que fos fet d’una pedra diferent, potser aportada per ell mateix. Però tot plegat és suposició.

Costa de creure, en qualsevol cas, que tot aquell volum de pedra –trones, altar principal, sòcol– el pogués picar un sol tècnic, fins i tot sense comptar l’altar de Montserrat. Potser Saumell va subcontractar altres professionals perquè l’ajudessin?

* * *

Anem ara a la basílica de Santa Maria d’Igualada, la catedral de l’Anoia. Primer de tot, una foto antiga:

Interior de la basílica de Santa Maria d’Igualada, començament del segle XX

Observeu les trones a banda i banda, encara que aquí no es veuen prou bé. Es distingeixen pel tornaveu que tenen al damunt, una mena de sostret que es posava com a element decoratiu però també per ajudar a l’acústica de les lectures i prèdiques que es feien des d’allà dalt. Convé tenir en compte que en aquella època no hi havia micròfons, i llavors l’acústica natural era decisiva en les esglésies i altres llocs on es fessin parlaments públics (aclariment obvi però potser necessari per als nascuts després del 1960 aprox.).

I ara, la fotografia d’una de les trones que fabricà i instal·là Saumell durant la reconstrucció de l’església que va dirigir l’arquitecte Cèsar Martinell entre els anys 1939-1944 (durant la guerra l’edifici, buidat del tot, s’havia fet servir com a mercat i garatge, i les trones havien desaparegut):

Púlpit o trona actual de la basílica de Santa Maria d’Igualada

* * *

Ja vam parlar de l’asil del Sant Crist, l’obra principal del nostre pedrapiquer, acabada l’any 1943, tot i que la feina de Saumell en aquell asil potser havia acabat anys abans –abans de la guerra i tot?–, ja que la construcció s’havia interromput el 1937 o 38 però probablement els materials ja els tenien llavors tots o gairebé tots a peu d’obra o en algun magatzem proper. L’interès afegit d’aquest treball és que és fet tot, aquest sí, amb pedra calcària del pla del Magre. I és una obra realment monumental. Aquí en tenim una imatge de l’època:

Obres de l’asil del Sant Crist d’Igualada, 1943

I tot seguit, unes fotos recents de l’asil:

El conjunt de l’asil, vist des de l’exterior, a dalt; i la capella, a sota (fotos preses del web Panoramio)

* * *

Els Saumell-Carles, quan van anar a viure a Igualada des del pla del Magre, es van instal·lar primer al n. 4 del carrer del Carme –durant la guerra es va dir carrer de Leopold Sàbat–, i a començament dels anys 40 a pocs metres d’allà, al carrer de la Indústria, també n. 4, davant mateix del taller de picapedrer (n. 9) que ja hi tenia Josep Saumell des del trasllat a la capital de la comarca.

Casa del picapedrer Saumell, al pis segon d’aquest edifici del carrer Indústria n. 4 d’Igualada

Aquí dalt hem reproduït, com a record, una imatge de l’edifici en el segon pis del qual van viure durant gairebé vint anys Josep Saumell i Clara Carles amb el fill segon Miquel i la filla petita Rosa,* al carrer de la Indústria d’Igualada, a tocar de la plaça dels Porcs que hem esmentat al començament d’aquest article.

* La filla gran, Magdalena, s’havia casat abans de la guerra (1935) i vivia amb el seu marit, Narcís Marimon, al carrer de l’Argent n. 16, 1er, on va morir el picapedrer l’any 1964. Feia poc temps que, ja malalt, havia deixat el pis del carrer Indústria i havia anat a viure amb els Marimon-Saumell, que llavors tenien dos fills adolescents.

Finestró enreixat de l’escala que puja al primer pis de l’immoble del carrer de l'Argent n. 16, on va morir Josep Saumell Soler (foto: MS 2012)

* * *

Finalment, tenim el nínxol on reposen les restes del picapedrer del pla del Magre, Josep Saumell Soler, i la seva esposa, Clara Carles Torres. El nínxol és el núm. 2844 del cementiri vell d’Igualada.

Nínxol de Josep Saumell i Clara Carles al cementiri vell d’Igualada

La peculiaritat d’aquesta tomba és que la làpida, de marbre gris fosc amb vetes blanques i negres, diferent de totes les altres dels voltants pel tipus de lletra i la disposició del cognom, fou feta pel mateix picapedrer quan es va morir la seva esposa, l’any 1958. Potser la inscripció («FAMÍLIA Saumell») no es veu prou bé, perquè ha quedat massa esclarissada amb el pas del temps.

Detall de la làpida

Allà reposa, doncs, el picapedrer, traspassat l’any 1964, amb la seva muller. Ningú més. Dels seus tres fills, la gran està enterrada amb el seu marit en un altre nínxol del mateix cementiri; el mitjà es troba en un altre cementiri, amb la seva dona; i la petita no para de córrer pel món, té una salut de ferro i segurament quan es mori, que per mi serà d’aquí molts anys i no sé pas si jo mateix podré sobreviure-li, l’esdeveniment l’enxamparà lluny de casa.

Per tant, la «FAMÍLIA Saumell» d’aquell nínxol és i serà segurament per sempre més el picapedrer Josep, que va esculpir la làpida, i la seva dona Clara. Tots dos sols.

*Les fotografies antigues, en blanc i negre, provenen del bloc de Jordi Vivancos A recer de Montserrat, tret de la de l’encapçalament de l’article, que és de l’arxiu familiar del picapedrer, i la de l’escultor Marco, que és de la col·lecció del Bloc de la memòria, tal com s’ha explicat; les altres, si no es diu el contrari, són de PAG, 2011.

Més informació sobre el picapedrer.

Dues Igualades, o més

Ara fa una setmana vaig anar a Igualada un parell de cops i feia temps que no hi anava. Més ben dit, hi havia anat no feia gaire, i hi havia passat unes quantes vegades més, però sempre era per fer una gestió ràpida, per veure algú, pim-pam i cap a casa falta gent. Dimecres i dissabte de la setmana última hi vaig anar tots dos dies amb més temps, i sobretot dissabte vaig passejar-m’hi una estona llarga, dues o tres hores ben bones.

El primer dels dos dies va ser per a un assumpte familiar. L’altre, per fer visita a un parell de persones i també per enllestir un reportatge fotogràfic que publicaré parcialment d’aquí uns dies en aquest mateix bloc. Un reportatge que tenia pendent de fa temps i que mai no arribava el moment de fer-lo. Però no és d’això del que volia parlar, sinó de les dues Igualades que vaig veure.

La primera Igualada era, com he dit, la d’un dia de cada dia, un dimecres a l’hora de dinar. I em va fer l’efecte que Igualada es moria. És clar que era aquella hora, que no hi havia gairebé ni una ànima al carrer, al centre de la vila. Però em va semblar que el panorama era el mateix a mitja tarda, quan me n’anava. No trobaves gaire gent i la poca que veies era com si vagués errant, gent grisa, com deixada, sense rumb. O que seia als bancs del passeig, aparentment sense fer res.

Segurament la majoria de la gent dinava quan jo hi vaig arribar i després, quan tornava a passar per aquells mateixos llocs a la tarda, devien treballar –els que tenen feina. Però en tots dos moments, com dic, em va semblar una ciutat buida, com si estigués a punt de fer el darrer badall i anar-se’n al calaix.

També vaig anar, el primer dia, al barri de les antigues teneries –així ho deia mon pare–, el carrer del Rec i adjacents, i allò sí que era i és objectivament ben trist. Em va explicar un expert del ram que a la majoria de les adoberies que no havien tancat hi treballaven molt poques persones. Preparaven matèria primera al detall, per a grans firmes de productes de luxe. Només n’hi havia una de les que vam veure que continuava funcionant amb una certa normalitat, com en altres temps, amb més d’un centenar de treballadors, potser dos. Però els edificis estaven tots, també aquest darrer, tocats de mort, almenys per fora. Un ambient devastador i fosc.

És veritat que el dia no acompanyava, no feia bo.

Què queda a Igualada i la rodalia?, vaig repassar mentalment, descoratjat, aquell dimecres. Alguna cosa de gènere de punt i d’articles de pell, algun instal·lador de mobles, alguna empresa d’arts gràfiques i alguna altra de transports, una fàbrica de globus aerostàtics –molt reconeguda internacionalment i amb una producció que arriba fins qui sap a on, però amb pocs treballadors– i quatre coses més, algunes de les quals amb la majoria de la producció potser deslocalitzada en altres indrets. I després, serveis per a aquesta poca gent. I prou?

* * *

La Igualada del dissabte següent semblava tota una altra ciutat, radicalment diferent. Viva, alegre, amb l’aspecte de tenir una empenta admirable, amb tot de gent riallera i expressiva, virolada... Com si fos un altre món. La majoria dels carrers per on vaig passar eren també els del centre, si fa no fa els mateixos que els de dimecres, tret del barri de les adoberies, que dissabte no m’hi vaig acostar. Vaig estar a la plaça de l’Ajuntament, a la de la Creu, a la dels Porcs, vaig passar pels carrers Òdena, Sant Josep, Nou, Santa Maria, Sant Roc, Argent, Sant Agustí, Indústria, la rambla... També vaig estar a la plaça de Cal Font i per alguns carrers del voltant. A més a més del passeig, és clar.

Vaig veure amb uns altres ulls, i amb colors, totes aquelles petites i mitjanes iniciatives empresarials –en sentit etimològic: emprenedores– que no havia vist en la visió blanca i negra, grisa, de tres dies abans. En vaig veure moltes, i un munt de possibilitats de futur amb tanta gent decidida, dinàmica, que es veia pels carrers.

Dissabte, a més a més, feia molt bon dia a Igualada.

En els dos casos, els motius que m’hi havien portat eren gratificants i encara més un cop complerts els objectius, de manera que les dues percepcions tan diferents no es poden atribuir a motius psicològics. Va ser només el clima, la meteorologia?

Una primera conclusió és que segurament no hi ha dues Igualades, sinó tantes com dies, i com hores del dia, i com barris... I que això passa, suposo, a tot arreu on vagis que sigui prou gran com per tenir barris diferents i gent variada que fa horaris diversos segons el dia i l’hora. Totes aquestes diferències i aquests canvis són vida, la rutina pot ser –pot ser– símptoma de mort propera.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que... no pots treure conclusions de cap visita que facis a cap indret del món al qual dediquis unes quantes hores i prou. Això ja ho sabia, i per aquest motiu sempre m’he resistit a fer viatges ràpids, d’aquells trepidants... Perquè a mi m’agrada conèixer els indrets i la gent, no pas viatjar i fer fotografies i tocar el dos.

Per acabar l’article, un apunt lingüístic. Sempre he pensat que les dones igualadines –no ho sé distingir tant en els homes, només una mica en alguns, i m’equivoco sovint– tenen un accent especial, que crec que es pot reconèixer, i de vegades ho he fet, sense que t’avisin prèviament. Algun cop, a Barcelona, o a Vic, o al Penedès, o a la Garrotxa, fins i tot a l’estranger, he sentit unes paraules i he gosat preguntar: «Vostè és d’Igualada?» I m’han dit sempre: «Sí, com ho sap?» O potser: «No, de Castellolí», o «No, de Vallbona», o «No, de Tous».

Són uns trets específics, una nasalitat, una entonació i una cantarella que em resulten inconfusibles. No sé descriure aquests trets amb precisió fonològica –ni la fonètica ni la fonologia són el meu fort precisament–, però segur que algú podria fer-ho i potser algú ja ho ha fet.

Crec que ni l’àvia materna ni la mare no tenien o no conservaven aquest tret. Però sí alguna cosina d’allà i encara més la germana gran del meu pare, sens dubte, ja difunta.

Me’n recordo

Ara això del «me’n recordo» diu que és moda.

El meu primer record sóc jo assegut en una trona, de cara a la finestra que dóna a la plaça Pep Ventura, oberta de bat a bat, veient com de tant en tant algú em mira i somriu o em diu alguna cosa tot passant pel carrer, i jo no somric ni contesto de cap manera perquè em fa mal la panxa. Som al 1960, tinc dos anys. La finestra és arran de carrer, a la planta baixa, que era la nostra (bé, «nostra»: de lloguer). Al damunt no sé si hi vivien ja els Baró o uns altres que hi havia hagut abans.

Aquella habitació, vaig saber després, era la que feia servir l’avi quan venia a passar uns dies amb nosaltres des que havia quedat vidu. I potser en altres moments la utilitzava qualque altre convidat. Després seria el «quarto de les nenes», però quan parlo del primer record les nenes no existien.

L’avi es va morir l’any 64 i segurament l’any anterior, o els dos últims, no devia venir perquè ja no estava prou fi o no era prou valent per viatjar. Però l’any abans del meu primer record, i segurament els dos o tres següents, venia l’avi uns dies i dormia en aquella habitació. Això ho recordo, com deia, d’un any o dos més tard, que l’avi, en aquella mateixa casa i a la porta d’aquella mateixa habitació, em demana si ja em trobo bé. Jo, com que no sé què dir-li perquè del mal de panxa en aquell moment no me’n recordo, li dic que sí.

Aquell any del primer record, doncs, l’avi es va haver d’instal·lar al passadís, o potser a la galeria que feia de menjador, perquè no hi havia més habitacions a banda de la dels pares, la dels nois i la de la Conxita.

* * *

L’avi Josep el recordo també feliç i atabalat en la que seria la seva penúltima vigília del dia de Reis, l’any 63 –es va morir just un any després, el 6 de gener del 1964–, amb els néts, a casa seva, que llavors ja era a casa la seva filla gran, i en recordo també com calia avisar-lo cada vegada quan tancàvem les portes del cotxe perquè no s’hi enganxés els dits.

I finalment el recordo de cos present en el mateix pis fosc del carrer de l’Argent, al menjador. Aquella imatge em va revenir amb força trenta-quatre anys després, que vaig veure també de cos present moltes vegades, i des d’una perspectiva similar, el seu fill, i em van semblar tots dos físicament la mateixa persona. Un dia el cos present serà el meu i tal vegada algú, en veure’m allà, veurà mon pare, i empentarem de nou la bola del món perquè faci una altra volta.

Recordo –continuo amb el comiat de l’avi, tres anys i mig més tard del primer flaix– la processó a peu rere el cotxe fúnebre –sense flors: havia dit que no en volia cap ni una, segons que ens va explicar el pare– des del carrer de l’Argent suposo que fins a Santa Maria, allà a tocar. D’aquella missa només recordo que es va llegir un text que, tal com jo el vaig entendre, deia que abans de morir-se la gent havia d’anar a la presó –suposo que devia ser Lluc 21, 12–, i allò em va espantar i vaig demanar a la mare si l’avi havia estat a la presó o no. Em va dir que li semblava que no. Recordo l’enterrament al mateix nínxol on descansava l’àvia Clara des de feia sis anys: àvia que, és clar, no havia conegut perquè quan es va morir l’avi jo tenia just sis anys. Però aquell dia sí que vaig poder veure la poca cosa que en quedava, pobreta. No em van espantar les restes, senzillament me’n va sorprendre l’esquifidesa.

* * *

Tornant enrere, el segon record meu és d’una gran vomitada –«ha descanviat no la pesseta, ha descanviat mil peles!», clamava la Conxita– després de beure’m a galet, cluc, cluc, una bona part d’una tassa de xocolata desfeta. «Ai, ai, ai, a veure si tornarem a allò», temia la mare. No hi vam tornar perquè no tenia res a veure una cosa amb l’altra, però no he pogut prendre mai més xocolata, si no és d’aquella amarganta –o sigui, la bona– i encara en bocinets menuts, molt poqueta quantitat.

De fet, ara que hi som –i vaig altra vegada al primer record–, llavors ja no tolerava els dolços –tot i que encara em devia venir de gust almenys la xocolata, pel que acabo d’explicar–, com tampoc no menjava poma ni altres astringents com el plàtan o el codony, que m’haurien anat tan bé, perquè tot això ho vomitava i a més no m’agradava, sobretot el plàtan no el podia sofrir. Pel que em va dir després la mare, només menjava arròs bullit, patata bullida, llimona i pastanaga. Pastanaga, pastanaga i pastanaga, suposo que per suplir l’altra fruita que no païa bé. La broma de la mare –«tu ja vas quedar ben tip de pastanaga, oi?»– va durar molts i molts anys, cada vegada que hi havia pastanaga a taula, també quan ja no vivia amb ells i de tant en tant hi anava. Ara, que consti que no tinc cap plet obert ni cap trauma amb la pastanaga: no ens avenim del tot, però en puc menjar i en menjo sense problemes.

* * *

Allò d’aquell estiu del primer record era una infecció intestinal, no se’n sabia el motiu, i anava de ventre tot el dia, més de vint vegades i trenta, segons em van explicar després. Completament deshidratat. Vaig estar a punt de fer l’ànec, diuen, però d’això no me’n recordo. Duia la panxa inflada «com els nens de Biafra», em van contar després –i n’hi ha alguna foto. La paraula «Biafra», durant uns quants anys, jo la relacionava sempre amb la meva panxa. Fins quatre o cinc anys després no vaig saber que Biafra era una regió de l’Àfrica, cap a l’oest de Nigèria. M’ho va explicar un dia el mestre, al qual em vaig atrevir a preguntar-ho perquè m’havia dit que li podia demanar qualsevol dubte que tingués. El mestre devia ser el Muro, però no ho sé segur. Potser va ser el capellà de l’escola, abans de la comunió. Si va ser mossèn Izard segur que es devia ficar prou content que aquella criatura li demanés per Biafra. Del mossèn només en recordo el nas afilat, els ulls sempre riallers i un detall simpàtic, les xiruques. I de la comunió, ara que hi som, recordo sols que em van obligar a posar-me en una mena de balcó –el balcó encara hi és, l’he vist fa poc–, al costat de l’església, per fer-me una foto, i les fotos llavors ja no em devien agradar gaire. Recordo també un quadre que em va regalar la tia Montserrat i que vam tenir penjat molts anys a la meva habitació –o sigui, al «quarto dels nois», del qual jo ja vaig ser digne de formar part després d’haver superat les vomitades i cagarines–, i recordo un rellotge amb corretja marró. De la cerimònia, que diuen que la gent pietosa la rememora tota la vida, jo no en recordo re, ni un flaix.

Torno a la panxa inflada «com un nen de Biafra». Quan vaig preguntar temps després a qui m’havia ofert confidencialitat què era Biafra i em va dir que era a Nigèria, a l’Àfrica, la informació em va semblar suficient. Allò de l’Àfrica ja sabia més o menys què era, perquè havia vist córrer pel carrer les guardioles amb cara de negritu i m’havien explicat que els diners eren «perquè els nens de l’Àfrica no passin fam». Llavors, però, encara vaig trigar uns anys més a saber què era Nigèria i a entendre per què la gent gran deia «Nigèria» o «Biafra» i no «Àfrica», si semblava que tothom estava d’acord en el nom d’«Àfrica».

* * *

Tanmateix només veig, d’aquell any de la primera imatge fugissera, la finestra oberta i jo sol mirant –amb poques ganes– la gent que passava, com si la finestra fos la tele. Llavors la televisió no existia, si no era en cases de molta categoria. Era, com he dit, el 1960 i a casa la televisió no va arribar fins al gener del 1968, per Reis. Me’n recordo perfectament perquè va ser el primer any que vam veure el Festival de Eurovisión, tot i que era a la nit, molt tard, i a més a més la mare es va enfadar perquè la Massiel duia una faldilla massa curta. Li vam dir que «les nenes» –les nostres, que ja havien arribat– encara la duien més curta, però la mare va dir que no era el mateix, que les nenes eren nenes i la Massiel era massa gran per portar la faldilla tan curta. No recordo si vam veure el final de la cançó, crec que sí. El pare només mirava la tele algun dia a l’hora del Telediario.

Llavors a mi no m’agradava gens el futbol i en canvi m’encantava Superagente 86, Bonanza, Viaje al fondo del mar i també Galas del sábado, o sigui, tot el que podíem veure el dissabte –els altres dies no hi havia tele–, i un cop l’any el Festival de Eurovisión, que jo encara anava a favor d’Espanya –no sabia res de l’afer Serrat, només llegia Enid Blyton, Tintín, Kasperle i el Cavall Fort–, almenys aquell any 68 i fins a l’any de Mocedades, que va ser el 1973. Entremig, però, els anys de Julio Iglesias i Jaime Morey ja no em va importar gens que no guanyessin. I amb Peret (1974), a banda que no em feia gens de gràcia tot i que fos català i tingués el meu mateix nom, jo ja havia fet el tomb culturalment i sobretot nacionalment.

Perquè el tomb definitiu el situo amb molta claredat el mes de març d’aquell any (1974), amb l’assassinat de Salvador Puig Antich i Heinz Chez per l’Estat espanyol, tot i que el rau-rau ja venia d'abans, sobretot del Judici de Burgos i de les sis penes de mort finalment commutades. Ja en parlaré un altre dia, de quan jo encara no sabia res, i em sentia emocionalment espanyol, i del tomb i de tot plegat.

Perquè tot això va ser mooolt després del primer record.

* * *

Avui és el meu sant, fa set anys que es va morir Katharine Hepburn i cada cop que recordo la Kate penso en la M.

(La imatge de dalt l’he treta d’aquí, però no sé si és original d’aquest lloc.)