Paradoxes lingüístiques (11): No apostrofeu «la R», apostrofeu «l’RNA»

(A veure si amb aquesta paradoxa l’encerto més, després de la relliscada de l’última.)

Diu l’esborrany de la Nova gramàtica del IEC (heu d’anar al capítol «La grafia dels mots», dins l’apartat d’Ortografia): «No s’apostrofa l’article femení singular [...] davant les lletres i el nom de les lletres (la e, la s; la a, la efa).» (La cursiva és meva.)

I també diu, una mica més avall: «S’apostrofa l’article singular i la preposició de davant números i davant sigles que es lletregen, en aquells casos que, en ésser pronunciades, comencen per un so vocàlic: l’1 de febrer, l’XI Simposi de Ciències Socials; l’RNA, l’FM; d’11,5 milions d’euros, una emissora d’FM.»

De fet, aquesta norma (provisional) ja l’apliquen la majoria de publicacions.

Ara, algú em pot explicar la norma amb un exemple de tractors i arades? Vull dir, que ho pugui entendre fins i tot jo o qualsevol altre fill de pagès?

Fixeu-vos que la gramàtica diu que no s’ha d'apostrofar l’article o la preposició «davant les lletres». El IEC distingeix entre «les lletres» i «el nom de les lletres». Ara deixem el «nom de les lletres» de banda. És un cas particular que evitarem expressament per no ficar-nos en dibuixos massa complicats. Fixem-nos només en «les lletres».

No trobeu que és una paradoxa notable? Per què no s’apostrofen «les lletres» i en canvi sí que s’apostrofen aquelles mateixes lletres quan van seguides d’altres lletres però es continuen pronunciant amb el seu nom –continuen sent «lletres»– i no amb el seu valor fonètic estricte, o quan signifiquen una altra cosa diferent de ‘primera [o la que sigui] lletra de l’alfabet’?*

* Tampoc se sol apostrofar almenys en un cas en què la lletra no té el valor únic de nom de lletra, sinó que té valor d’apartat o subapartat d’algun concepte, article, etc. que s’ha volgut desglossar expressament per facilitar la comprensió o l’ordre. Per exemple, si ens referim a la fase e d’un procés que hem dividit seguint l’alfabet (a, b, c, d, e, f...), quan l’anomenem normalment no direm (ni escriurem) l’e (la fase e), sinó la e.

Perquè jo entenc que no s’ha d’apostrofar l’article (ni la preposició de) davant la lletra a, però sí davant la preposició a –o sigui, davant l’a (preposició)– i també davant una hipotètica botiga que es digués A, i també, per exemple, davant E quan significa ‘nombre irracional equivalent a 2,7182..., que és la base dels logaritmes naturals’. Però què canvia de substancial en un cas (lletra) respecte als altres?

Em direu: el que canvia és el mateix que canvia en qualsevol altre fet de llengua: una lletra que no va sola sinó que va seguida d’altres lletres, o que no significa només tal lletra, ja no és una lletra sola, és o forma part d’una paraula, d’un mot –d’un morfema, tècnicament, si cal ser precisos.

És clar que és això, d’acord, però no em direu que és fàcil d’entendre el raonament si continuem pronunciant aquell morfema lletrejant-lo. Aquelles lletres juntes potser formen un mot, però no les pronunciem com un mot, sinó com lletres separades. Em continuareu dient: el mateix passa amb la majoria de les paraules encapçalades per una vocal, que comencem a pronunciar-les, d’alguna manera, lletrejant-les.

D’acord, sí. Però qui ha sigut capaç d’arribar fins aquí? Vull dir, totes les paradoxes tenen explicació (paradoxa vol dir contradicció aparent), però no deixen de ser paradoxals. I aquesta norma (provisional) ho és força, de paradoxal. No us ho sembla?

I, a més a més, també podríem començar per demanar-nos la raó per la qual no apostrofem davant les lletres i els noms de les lletres...

Deixem-ho ara de banda. Però ja que en aquest cas la paradoxa ens l’hem inventada fa no gaire, francament, jo l’eliminaria.

I llavors:

- la a/A (lletra, preposició, una botiga, un diari...)
- la e/E (lletra, nombre irracional, una entitat, un altre establiment comercial...)
- la AP-7 (autopista), la E-15 (carretera)
- la ABC (cadena de TV americana), el ABC (diari espanyol)
- la OIT (Organització Internacional del Treball)
- la RDA (antiga República Democràtica Alemanya)
- el SMS (com el stop que dèiem l’altre dia, encara que aquí era per un altre motiu)
- la FP
- etc.

No seria força més senzill, tot plegat?

(He escrit més sobre això.)

Paradoxes lingüístiques (5): Lletres geminades

(En aquest article escriuré els noms de les lletres amb majúscula, per facilitar la lectura.)

Geminat vol dir «disposat en parell», segons el DIEC. I això és el que fem amb moltes lletres, que les disposem en parelles iguals, de dues en dues, per resoldre afixacions (prefixos o sufixos) i composicions de paraules, per representar sons que amb una sola lletra no podríem representar o, simplement, perquè hi ha mots que per raons etimològiques, per conjugació verbal o per evolució lingüística duen aquelles dues lletres iguals juntes, una darrere l’altra.

En el llenguatge corrent trobem geminades totes les vocals: contrAAnàlisi, rEElecció, antIIncendis o pronuncIÏ, cOOperació, dUU. I una majoria de consonants: suBBranquial, aCCés, aDDuir, raFFlesiàcies (em sembla que és l’únic mot amb dues F), suGGerir, aLLau o coL·Lega, coMMinar, aNNexió, caPPare, paRRòquia, paSSa, diTTografia (també hi ha un moviment que vol grafiar* actitud, activitat i similars escrivint aTTitud, aTTivitat, etc., tal com fa l’italià) i piZZa.

La resta de lletres (la H, la J, la K, la Q, la V, la W, la X i la Y) només les podem trobar duplicades o geminades, i no totes aquestes, en paraules d’origen estranger encara no adaptades a la nostra grafia.

Tanmateix, només solem anomenar geminada una d’aquestes possibilitats, la L·L... justament l’única en què la geminació és relativa des del punt de vista gràfic, perquè les dues lletres repetides estan separades pel que anomenem un punt volat. Ara, és una geminació que, com la majoria de les altres, només implica efectivament la duplicació del so.

En canvi, les mateixes dues L quan no porten enmig el punt volat (so ella), o la doble R (so erra), o la doble S entre vocals (so s sorda), esdevenen un so diferent que el d’una L simple repetida (que ja hem dit que escrivim L·L), una R simple repetida (que no existeix en català) o una S sonora repetida (que tampoc existeix en català). De fet, si volguéssim representar aquests dos darrers sons dobles no tindríem cap més remei que fer-ho amb un punt volat: R·R (i encara ens seria molt difícil pronunciar la segona R fluixa com la primera; tendiríem a fer-la forta, com la fem en l’adjectiu cor-robat/ada) o S·S (o potser, en aquest últim cas, canviaríem la grafia de la lletra, per assegurar-ne la sonoritat: si mai ens trobéssim en la necessitat de grafiar* una doble S sonora, hauríem d’escriure Z-Z o Z·Z, perquè la pronúncia de ZZ de moment la fem S sorda [simple?], com a jaZZ [pronunciat igual com jaç?] o RaZZmataZZ [nom d'una sala de festes barcelonina: Raçmataç?], o bé DZ, que és el so de la Z doble de piZZa [fa relativament poc que hem incorpora la Z doble al català i encara no ha derivat cap a una pronúncia pròpia: depèn de la llengua d’origen]).

Com que de fet no topem gaire, per no dir gens, amb aquestes teòricament possibles R·R i Z·Z, la nostra gramàtica no ha trobat necessari institucionalitzar-les gràficament. Només ho ha fet amb la L, ja que la seva geminació és força productiva i d’alguna manera calia distingir quan és simplement una L doblada (que representem amb L·L) de quan fa el so ella, que escrivim amb la L (també) geminada junta (LL).

*Grafiar no és als diccionaris. Caldria dir, suposo, representar, escriure, dibuixar, traçar. Però crec que ens aniria bé poder escriure i dir grafiar. Seria més gràfic.