Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

100 anys de les Normes

Dues xerrades interessants a la UB, abans-d’ahir (17 de juny), sobre l’ortografia fabriana, amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al darrere de l’organització, Daniel Casals, Neus Nogué, com (gairebé) sempre a la sala de màquines, Gemma Rigau, també bona amiga, Mila Segarra, antiga professora del vigilant, i Marta Xirinachs.

Som-hi.

Mila Segarra
“L’ortografia catalana de 1913 a 1932”

Repassa exhaustivament les propostes de Fabra per a les normes del 1913, les acceptacions i rebuigs que va aplegar, els trucs que es va empescar per reintroduir-ne algunes o modificar-ne unes quantes que havien proposat altres ponents, les renúncies i les transaccions i bescanvis que va haver de fer davant la resistència que va trobar en determinats casos.

Encara més interessant, les insistències i matisacions que va fer en la Proposta de reforma de les normes ortogràfiques (1914) i, sobretot, els canvis de gran entitat sobre tot plegat introduïts, com qui no vol la cosa, en el Diccionari ortogràfic signat per ell mateix l’any 1917.

Finalment, explica de manera succinta com quedarà tot plegat en el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra de l’any 1932.

No us dono exemples perquè seria interminable. Qui hi tingui més interès, pot demanar a la mateixa doctora Segarra el parell de pàgines (un full) que ens va proporcionar al començar la sessió.


Brauli Montoya
“Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica”

La segona ponència, de Brauli Montoya, es ficava dins un bosc bastant més impenetrable, molt difícil, que era proposar canvis ortogràfics que fessin possible una millora de les normes i, per altra banda, aprofitant l’avinentesa, altres canvis de l’ortografia que facilitessin la unitat de tot el domini lingüístic.

Encara que no ho sembli pel que ve a continuació, vaig prendre poques notes, i no sé si exactes –ja em corregireu, si de cas–, i el que em va quedar és això:

• Parteix del fet, per ell (i per molts) constatable, que l’ortografia fabriana depèn molt, globalment, de la parla oriental, de manera que la majoria de les propostes que farà avui van en la línia d’occidentalitzar una mica l’escriptura de la llengua estàndard. (Neus Nogué afegirà durant el diàleg posterior que la distribució fabriana d’accents greus i aguts reflecteix no ja el dialecte oriental, sinó concretament la parla barcelonina.)

• Si s’han fet canvis recents en l’ortografia, com els d’Isaïes (abans Isaïas), atles (abans atlas), rere i derivats (abans rera), per què no es poden fer més canvis per acostar els diversos dialectes del domini lingüístic en la distribució de a/e neutra? El parlant oriental quan troba e, si és àtona, la pronuncia exactament igual que si hi ha a (també àtona, s’entén), i la grafia e facilitaria en moltes paraules que els parlants occidentals hi trobessin més reflectida la seva pronúncia.

• Cas -è/-é (alè/alé, francès/francés, comprèn/comprén, etc.). Proposa unificació en -é.

• Els noms de les lletres: l’escriptura de la denominació de les lletres f, l, m, n, r, s (efa, ela, ema, ena, erra, essa), establerta així per afany de distinció respecte a l’espanyol, allunya els parlants occidentals dels orientals. Es podrien unificar aquests noms per a tothom en ef, el, em, en, er, es, tal com es denominaven en algunes de les primeres propostes que es van fer sobre la qüestió i tal com es pot constatar que es feia en temps més antics.

• Per part de l’occidental –i particularment del valencià–, una possible cessió seria prescindir de l’escriptura patix, agraïx i companyia (verbs que admeten aquest increment -eix/-ix, o sigui, quasi tots els acabats en -ir) i unificar occidental i oriental en pateix, agraeix (lògicament, com en tantes altres coses, després cadascú ho pronunciarà a la seva manera).

• Accents diacrítics

- En els diacrítics damunt la e, el mot accentuat (és a dir, l’excepció del cas general, que va sense accent) sol dur accent agut. Per tant, es privilegia (sense accent) el català oriental, en què predominen les e obertes a les tancades en els monosíŀlabs i altres mots diacrititzats; pel que fa a la o la coincidència en l’obertura o el tancament és força similar en l’occidental i l’oriental.

- Hi ha diacrítics que no canvien la pronúncia: és realment útil l’accentuació?

- Hi ha monosíŀlabs en què no posem accent diacrític tot i que són equívocs: moc, ros, tos, cor. Llavors? (Cal dir ací, afegeix, que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià sí que distingeix tos/tòs.)

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): ja podem dir tant com vulguem que és (del verb ser) s’escriu amb accent (tancat) per distingir-lo de es (pronom de tercera persona i reflexiu dels verbs amb forma pronominal), que els parlants de Girona continuaran pronunciant ès i els de Mallorca ës (neutra tònica). I no passa res. Llavors, tornem-hi, per què el diacrític?

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): convindria reservar els accents diacrítics per a mots de la mateixa categoria gramatical. És a dir, podria tenir sentit en el cas bóta (recipient) i bota (calçat), tots dos substantius; o en vénen (verb venir) i venen (verb vendre). Però no en el cas de dóna (del verb donar) i dona (substantiu: senyora); o de són (verb ser) i son (substantiu: ganes de dormir); o de si (substantiu: nota musical) i sí (adverbi: afirmació), perquè no hi ha gaires possibilitats de confusió. (Ja s’ha proposat altres vegades, diu Mila Segarra, i en molt diversos fòrums, i no hi ha manera que s’accepti.)

Doncs això.

Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.