diumenge, 28 d’abril del 2013

Qüestions de llengua (62): Comptar amb



Això és català de tota la vida:
- Montilla diu que Pere Navarro ha fet “el que havia de fer” [votar diferent del PSOE] i que compti amb el seu suport (El Punt Avui, 4 març 2013)
- Si tens cap problema, compta amb mi.
- Diumenge a dos quarts de cinc de la tarda, sardanes a la plaça. Comptem amb vosaltres!
- Demà necessitaria que m’ajudessis a portar el rentaplats a la deixalleria. Puc comptar amb tu? –Compta-hi, i tant.
(vg. GDLC «comptar» 9.3: Confiar, esperar, en algú o en alguna cosa. Compto amb el teu ajut. Compteu amb mi per a les vacances.; ara també a Enciclopèdia.cat)

Això em penso que no és català (o no ho era fins fa quatre dies):
- Amb quants cavalls compta aquest cotxe?
- El despatx d’advocats Barallat & Plets compta amb tants membres.
- Berenguera obre una nova botiga a Riudànecs dels Passerells. Compta amb quatre plantes, 4.000 metres quadrats i qui-sap-los nous productes!
- Nou complex residencial L’Enredol d’en Folrera. Comptem amb 80 xalets. Preus increïbles.
- Si ara no comptes amb prou diners no pateixis, ja m’ho pagaràs un altre dia.
- Així que deixi d’exercir com a sant pare, Benet XVI deixarà de comptar amb la protecció de la guàrdia suïssa (La Vanguardia, 27 febrer 2013)
- La moció de censura contra Barcina no compta amb els vots suficients per prosperar (cf. El Periódico, 18 abril 2013)

D’on ve –de quin país, de quina llengua, de quina mena de parlants de la nostra– que «comptar amb» es faci servir amb el significat de ‘tenir’? Doncs compteu amb cinc segons per endevinar-ho. 5, 4, 3, 2, 1, 0. Ja hi heu caigut, oi?

Però també, agafeu-vos, la confusió pot defensar-se a partir d’això que trobem al DIEC i que remarco amb lletra negreta, dins l’entrada «comptar»:
[...] 8 intr. [LC] comptar amb quelcom: a) Tenir-ho per segur. Compteu amb el nostre ajut. Compto amb vós per a anar a París. Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci. Compto que vindrà.
Em sembla clar: el tercer exemple, «Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci» no pot significar pas ‘sembla que no tindré prou capital per a emprendre un negoci’ sinó ‘no tinc, de fet, prou capital per a emprendre un negoci’. Doncs això segon, fins ara, era incorrecte en català.

DIEEEEEC!

(Si el DIEC pensa que comptar amb també és ‘tenir’, ha d’incloure una tercera accepció 8 que ho expliciti i que inclogui l’exemple anterior per iŀlustrar-ho o qualsevol altre dels que abans he dit que no eren catalans de tota la vida. I llavors creurem [o no].)

dimecres, 24 d’abril del 2013

Perles (119): Sexisme lingüístic de fàbrica

«Vagi per endavant que sóc una d’aquestes persones que pensen que el llenguatge és sexista. Una teranyina magnífica, teixida al llarg de molts segles, en la qual podem caure com mosques. No puc evitar corroborar, així que em descuido, que la nostra manera de parlar està condicionada pel poder masculí que ens ocupa des de la nit dels temps. [...]

»Tant que jo mateixa he estat capaç d’escriure un text que demostra exactament el contrari del que penso, sense adonar-me’n. M’ho va fer saber un amic que em va enviar un blog en el qual vaig poder llegir, força espantada, l’anàlisi detallada d’un article que vaig escriure aquí i que servia de prova incontestable sobre l’absència total de sexisme en el llenguatge [...].

»Es tractava d’un imprudent relat meu que descrivia, en primera persona, la peripècia d’una dona en un aeroport, acompanyada d’un home. Una història en què jo mateixa, abandonada a les jerarquies de la nostra gramàtica, en tenir un protagonista de cada sexe permetia que el gènere masculí de les paraules acolorís tot el quadre. Amb l’ús englobador del plural, el protagonista masculí, com si res, es menjava tot el pastís. “Al control d’equipatges vam ser grapejats”,* deia jo, per exemple, abandonant el meu gènere.

»“Ja va sent hora de treure’ns de sobre aquesta absurda obsessió pel sexisme del llenguatge”, deia el lingüista del blog, aplaudint la meva desimboltura en parlar en masculí sobre mi mateixa [...], cosa que em va deixar perplexa, atrapada en aquesta vella i bonica teranyina de la qual sembla tan difícil escapar-se.»

(Extracte adaptat de l’article de Clara Sanchis Mira, La Vanguardia 18 gener 2013.)

________
 

* «Al control d’equipatges ens van grapejar», deia la traducció [automàtica?] que va publicar l’edició catalana del diari. Amb l’original castellà «fuimos manoseados» té sentit el que comenta l’autora; amb aquesta traducció que oferia el diari («ens van grapejar») no hi ha distinció de gènere i per tant el comentari de l’autora deixa de tenir sentit en aquest context. Per això ho he canviat i he escrit «vam ser grapejats».

(Aquesta és la raó per la qual dic sovint, quan reprodueixo articles de diaris o revistes, que en faig un «extracte adaptat». En aquest cas l’adaptació, com veieu, era obligatòria. I en molts altres en què reprodueixo citacions especialment de La Vanguardia o d’El Periódico.)


(Aquest peu de pàgina, incloent-hi l’asterisc de dalt, no és de La Vanguardia sinó meu. Per si calia aclarir-ho.)

dimarts, 23 d’abril del 2013

Perles (118): Seleccionar millor, no?

La situació actual demanaria a les editorials seleccionar encara millor tot el que es publica i mantenir l’autorigor entre els autors. De vegades fa vergonya de veure segons què. Si bé la democratització de l’escriptura és un guany, tenir una idea no equival a tenir un llibre per publicar, perquè el dret d’escriure ha de ser compatible amb el dret dels lectors de llegir dins un mínim de qualitat. Deia Oscar Wilde que en l’art no n’hi ha prou amb tenir bones intencions, tampoc bones idees: s’ha de realitzar l’obra. Tanmateix, d’entre tota la producció en català, hi ha molts llibres bons que, com els arbres, treuen arrels.

Fragment de l’article publicat per Núria Esponellà a El Punt Avui, amb el títol «Les arrels dels llibres», el 20 d’abril del 2013

dissabte, 20 d’abril del 2013

Tòpics desemmascarats (14): Quan fou mort lo combregaren

Això d’aquí dalt, que és un refrany sinònim del d’«arribar a misses dites» –començo amb capellans, avui, per això tinc aquí al costat l’actor Fernandel fent de Don Camillo, el personatge de Guareschi–, conté literalment una paradoxa que connecta bé amb algun dels exemples de llocs comuns que vindran després i que són el tema d’aquest article.

En podríem aportar un muntó, de llocs comuns, però em centraré ara en alguns que poden passar desapercebuts, que són molt presents a les nostres pantalles i tauletes –els del blog en deuen dir tablets per evitar confusions– o als nostres diaris i revistes de paper –encara en queden i, creieu-me, n’hi ha que subsistiran– i que de tan repetits han traspassat fronteres i oceans i són també llocs comuns, no ho sé, diguem al Brasil? I ara que ho dius: no sabem si el traspàs d’oceà ha anat en una direcció o en l’altra. (Perdoneu tants incisos, ja us vaig dir que no me’n podia estar.)

Els exemples que segueixen els extrec de la revista literària Rascunho, de Curitiba, amb les modificacions que toquen pel canvi de llengua. Allà els va recollir i comentar Raimundo Carrero (juny del 2012).

- «Em balla una idea pel cap.» I per on vols que et balli una idea sinó pel cap, capsigrany? N’hi ha prou amb dir «tinc una idea» o «em balla una idea» o...

- «Després de l’acte, es va servir un còctel als presents.» Ben fet, als absents ni aigua.

- «Va matar el seu amic.» Als amics no se’ls mata. Si de cas, mates l’examic. (Però és aconsellable no fer-ho, per motius ètics.)

- «La pluja que va caure ahir.» Sí, val més que caigués, si pugés seria un milacre. N’hi ha prou amb dir «la pluja d’ahir», «l’aiguat d’ahir»...

- «La dona va caure als braços del marit, l’astre rei, els llavis vermells, la lluna de plata, era un matí assolellat, premut per les circumstàncies...» Mira, daixò, mmm, saps?, perdona, però si escrius així millor que ho deixis córrer. No passa res, de debò, la vida és llarga i et donarà altres oportunitats. Has provat de dibuixar, pintar, fer bricolatge?

- «El profeta era seguit per una gran multitud.» Això era abans, en temps dels profetes, que les multituds petites encara no s’havien inventat. Però ara ja n’hi ha de totes mides.

- «En vida, aquell escriptor només va publicar un llibre.» Difícil que en publiqués cap quan ja era mort. Sí, és veritat, l’editorial en va publicar uns quants més, però va ser l’editorial.

I així. Ho anirem completant. Si us en ve cap al cap...

* * *

Altres llocs comuns ja desemmascarats:

- «Jo, personalment»
- «No es va poder fer res per salvar-li la vida»


(No patiu gaire si se us en escapa algun de temps en temps, que això és ben comprensible i tots en tenim el sac ple. El que és greu és amuntegar-los tots o repetir-los sistemàticament.)

dimarts, 16 d’abril del 2013

Una de ‘lo’ neutre

M’hi he trobat avui mateix, quina casualitat. Una empresa espanyola m’encarrega la traducció al català del text d’una campanya de publicitat el lema principal de la qual –desfiguro una mica la cosa, no fos cas– és el següent, en l’idioma original:
- Sientes que [tal cosa] es lo tuyo
Què, com ho faríeu (m’adreço als que coneguin l’espanyol)?

«Sents que és el teu» o «sents que és el que és teu» o fórmules similars no funcionen perquè canvien el significat de la frase o almenys el fan ambigu (possessió real / possessió ideal); «sents que és allò teu» o «sents que és allò que és teu» o «sents que és aquella cosa teva» i companyia són disbarats lingüístics que no sé qui va recomanar un dia i m’agradaria trobar-lo/la per dallonses-lo/la una estoneta; «sents que és el que vol(dr)ies» podria funcionar, però els dos que em penso que compliquen més del compte l’estructura (parlem d’un lema publicitari); etcètera.

Jo, si fos jo solet, tallaria caps sense dubtar-ho ni un moment: «Sents que és lo teu»*. Però no puc fer-ho. Ara com ara, si vull conservar la clientela, no puc fer-ho. Perquè encara que el client, al rebre la meva proposta, no la contrasti amb cap autoritat normativa, si aquest lema


aparegués en lletres grosses als carrers, buenoooo, un munt de patums s’adreçarien a l’empresa en qüestió, al IEC, als Ferrocarrils de la Generalitat –perquè m’atropellessin–, al pare Ruaix, fins i tot a la germana Forcades!, hi hauria una batalla de mesos a la secció de cartes dels lectors, se’m condemnaria a la quarta zona del novè cercle dels inferns del Dant, em llençarien diccionaris i gramàtiques pel cap, i tot de coses d’aquestes, i segons des d’on –de provinença sospitosa, segur– també se’m beatificaria i em tractarien d’heroi i de la llibertat guiant el poble. Hi hauria un merder de ca l’ample.

Però també cal dir-ho: potser n’hi hauria prou amb un sol cas d’aquests, que fos ben vistós i fes forrolla, perquè a continuació altres s’animessin a tirar-se de cap a la nova piscina probàtica, que ens guariria de tants maldecaps i de tants ara com m’ho faré.

Que com m’ho he fet jo? He canviat completament la frase –desfiguro també la solució, no fos cas.
Veus clar que ha de ser això
Hi havia altres possibilitats? Sí, ara mateix me’n ve una altra al cap. Però els clients solen tenir terminis en els seus processos de producció i passa força sovint que aquests terminis ja s’han esgotat la vigília del dia que se’n recorden que allò s’ha de traduir també a la llengua de cada país on volen que es publiqui l’anunci. Vull dir que de vegades et donen cinc minuts, i espavila’t.

Han acceptat la meva proposta? No idea. L’he enviada aquest mateix matí. Ara espero el motorista amb la sentència.

* Afegitó del 17 abril. Una lectora atenta em diu, i té tota la raó: «Quan els ulls m’han caigut en això de “Sents que és lo teu”, el primer que m’ha vingut al cap és que algun ebrenc em feia adonar que m’havien robat alguna cosa meva... o que hi faltava alguna cosa (lo meu cotxe? lo meu desodorant?).» Dic que té raó perquè, si tenim en compte tot el domini lingüístic català, l’equívoc –no el mateix equívoc, un altre– de què parlava quan descartava «Sents que és el teu» en alguns indrets es manté.

dissabte, 13 d’abril del 2013

Qüestions de llengua (61) Més sobre el ‘lo’ neutre


Copio lleugerament extractat l’article d’Albert Pla Nualart, cap del departament lingüístic del diari Ara, publicat a Núvol, 26 març 2013. Conté reflexions que complementen les que feia jo sobre el lo masculí –aquell article també incloïa una aportació del mateix Pla Nualart sobre el tema d’avui– ara fa cinc anys. Dic això de “complementen”, que és una mica barroer des del punt de vista lingüístic, perquè per determinada gent que llegeix aquest blog potser no és tan fàcil distingir entre els diversos ‘lo’ del català [no us vull desanimar, però també hi ha el ‘lo’ pronom feble].

Algunes consideracions sobre el ‘lo’ neutre

per Albert Pla Nualart

Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat. [...]

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany.”

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paraŀlel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. [...]

3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la coŀloquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell coŀloquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani [hi afegiria la gent que escriu en mitjans no convencionals, com ara blogs, xarxes socials, etc.]. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi [glups].

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l’acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu* i el lo intensiu**. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.
* El lo abstractiu és el de lo bo [de tal cosa], lo millor, lo interessant, lo temporal [‘les coses que són temporals’], lo positiu, lo divertit i tants altres, entre els quals els que dirà després, al n. 6, el mateix autor de l’article. És a dir, quan l’adjectiu es comporta com un substantiu i pot fer de subjecte, de complement directe, etc. Sovint tenen molt difícil alternativa: evidentment, no és el mateix “el divertit” (‘un noi que és divertit’) que “lo divertit” (‘les coses que són divertides’).

** El lo intensiu és el de “amb lo difícil que és, no crec que aprovi” (“sent tan difícil com és, no crec que aprovi”, “de difícil que és, no crec que aprovi”, etc.); “has vist lo gran que era?” (“has vist que gran que era?”, “has vist si n’era, de gran?”, “has vist com n’era, de gran?); “no està massa prim per lo molt que endrapa?” (“no està massa prim endrapant com endrapa?, “no està massa prim pel molt que endrapa?”); “té molta força molt per lo menut que és” (“té molta força sent tan menut”, “té molta força menut com és”, “té molta força, tan menut com és”). Normalment tenen fàcil substitució sense que es perdi cap matís ni s’atempti contra l’economia de llenguatge.
Per evitar aquest problema [els calcs del castellà], alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (lo inteŀligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. [...] Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau [‘les coses blaves’] el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu blau i, en canvi, a allò blau [‘aquella cosa que és blava’] és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.) [...]

Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils[...].

(Els elements escrits amb cursiva o inserits entre claudàtors, i també els enllaços i les notes introduïdes amb asterisc enmig del text, són aportacions del VF o bé per aclarir-se ell mateix o bé, en un cas, perquè hi té un interès egoista, amb tota la cara, tu: campa cavallo che l’erba cresce.)

dimecres, 10 d’abril del 2013

Perles (117): ‘Homes malvats’

Davant d’una hipotètica independència i en previsió de futurs concerts internacionals, caldria esborrar oficialment el nefast record de la “venjança catalana”, la guerra d’extermini i saqueig sistemàtic duta a terme per mercenaris de la Gran Companyia Catalana contra la població civil grega de l’imperi bizantí. Encara avui, a Albània, Bulgària, Tessàlia i Atenes, s’associa l’expressió “català” a la idea d’home malvat, com un insult.

(Toni Coromina, La Vanguardia, 2 abril 2013; perla publicada amb el patrocini de Cerveses AlmogàvNOOO, és broma.)

dilluns, 8 d’abril del 2013

Perles (116): Pobre home, home pobre

Parlem una llengua que ens permet matisos subtils. La persona que hi està avesada els percep de seguida. A la frase “hem arribat fins aquí” hi advertirà tant el grau d’esperança que implica com el record del camí, segurament gens fàcil, que hem hagut de recórrer fins que ens hem trobat en aquest punt, una cosa semblant a això: “Ho hem passat malament, i tant, hem treballat i patit, ens hem barallat, però ni res ni ningú no ha aconseguit aturar-nos o fer-nos desaparèixer, i som aquí, seguirem aquí, i ara ningú no ens aturarà, i continuarem treballant, ens barallarem i patirem, perquè la meta que ens hem marcat paga la pena com tots els esforços, treballs i patiments.” És, per tant, una frase esperançadora, tot al contrari que aquesta: “Fins aquí hem arribat.” Són les mateixes paraules en un altre ordre, i que diferent el que volen dir.

(Andrés Trapiello, Magazine, 7 abril 2013)

dijous, 4 d’abril del 2013

Cotxe nou

El secretari o director general o no sé quina patum d’una conselleria del Govern de Catalunya estrena cotxe oficial. Nou de trinca. Negre, lluent. El xofer, crec, és el de sempre.

El secretari o el que sigui té cotxe oficial nou i xofer quan de casa a la seu de la secretaria general hi ha exactament tres illes. Però, esclar, de vegades una mica abans de l’hora d’anar al despatx el senyor ha de portar les criatures a l’escola, i per a això el cotxe oficial és ideal. Com si necessita anar a comprar pa, cervesa o un pot d’olives trencades.

Enteneu-me. És bonic que un pare porti els fills a l’escola i coŀlabori d’aquesta manera en les obligacions familiars etcètera. Aquestes coses de l’Hola. Però em demano: per a què necessita aquest home el cotxe els dies de cada dia? Si mai necessités un cotxe per a menesters propis del seu càrrec, podria demanar un taxi d’aquests que no porten identificació externa –cotxes de lloguer amb xofer, per a unes hores o per a uns dies– o podria utilitzar algun dels vehicles de la flota oficial de la Generalitat que estigués lliure.

Amb l’aigua que baixa per la crisi i la torrentada que provoca aquest aiguat en tota la població –excepte en alguns, pocs, els que suren sempre i se n’aprofiten per augmentar beneficis–, amb els suïcidis de quan et quedes sense casa, sense futur, sense res, només amb deutes eterns, amb cada dia més gent desesperada, desvestida, desnonada i famolenca, que un polític faci aquestes coses a la vista de tothom i fins i tot cridant l’atenció –el cotxe oficial sovint espera en un lloc prohibit per a la resta dels mortals–, és escandalós, indignant, impresentable.

Que no ens vinguin després els del govern dient que s’ha de retallar en salut i en ensenyament i en prestacions socials i en ajudes als més desafavorits. Govern: si Madrid ens té escanyats –que ens hi té–, si per sortir-nos-en hem d’independitzar-nos –que ho hem de fer– i si cal retallar –que cal– comenceu a donar exemple VOSALTRES. Què s’ha de fer perquè ho entengueu? Que no parlo de rebaixar-se una miqueta el sou. Parlo de canviar radicalment les actituds.

No, no sóc dels que diuen «si han de manar aquests, tant per tant ja estem bé amb Espanya»; no sóc dels que es creuen que amb una Catalunya independent no hi haurà lladres, corruptes ni malvats –n’hi haurà–, però tampoc sóc un babau ni un sòmines, no sóc un beneit. Crido ara, cridaré després i cridaré sempre que calgui cridar.

Jo a aquests ja no me’ls creia, però volia explicar això que he vist amb els meus ulls tants i tants dies –el director general o el que sigui viu a quatre passes de casa meva– perquè si cap fins ara ingenu llegeix aquest escrit sàpiga amb quina mena de gent ens les havem.

Tot això és un gran escàndol perquè els fets que descric no són un cas aïllat, com diran si algú de dalt es rebaixa a llegir la denúncia d’un no-ningú escrita en un blog que és un fart de res. Els escratxos no s’haurien de fer davant el domicili dels directors generals i els secretaris generals com aquest que dic, sinó que haurien de ser massius, cada dia, xirinacsadament, davant el Palau de la Generalitat.

Ja n’hi ha prou! PROU!

Hi ha fetes que clamen al cel.