Històries del metro (2): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

Escoltar els avis

No hi ha dret que els fem callar o que els condemnem a una vida totalment passiva, que els convertim en ciutadans de segona categoria de seguida que els comencen a fallar les connexions i ja no s’aguanten els pets. No, els hem d’escoltar, que no vol dir fer-los cas en tot, però sí aprendre a valorar la part de veritat que hi ha en alguns dels disbarats que de vegades se’ls escapen, com ho fem amb els nens, que no els despatxem amb un “ets idiota” quan diuen una bestiesa. Hem d’aprendre a veure què hi ha al darrere de les seves observacions i, sense necessitat de seguir-los el fil de tot el raonament que puguin articular, sí que hem de fer-los veure que estem per ells. I molts cops, la seva ànsia de pau –de pau en uns casos, en altres no, que n’hi ha que es tornen revolucionaris, o almenys molt bellugadissos–, la seva saviesa calmosa i distanciada de la vida, el seu afany d’ajudar i de sentir-se útils, ens poden ser de molt profit. Deixem-los parlar i enriquim-nos amb el que ens diuen, que segur que hi ha moltes coses que encara ens poden fer servei. I sobretot, tractem-los amb molt de respecte.

El que és una crueltat absoluta per part nostra és que els nostres avis comencin a creure que són sobrers. I que pensin, pobrets, que tant per tant és millor anar-se’n. I que demanin l’eutanàsia o que, directament, se suïcidin. He vist estadístiques sobre aquest punt, esfereïdores. No es diu públicament perquè fa lleig, però passa cada cop més. I és culpa nostra, d’aquesta societat utilitarista que entre tots fem cada dia. Un utilitarisme que comença per renyar l’avi quan diu una obvietat o una bajanada. Deixa’l, home (dona), que no veus que els anys transcorreguts li han concedit el dret inviolable de dir tot allò que vulgui?

Respectem els iaios, si us plau.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havia profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.