Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris doblatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris doblatge. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 d’abril del 2014

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.


Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.


I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.


Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.

dimecres, 21 de març del 2012

Perles (91): El doblatge obligatori

«Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español, salvo autorización que concederá el Sindicato Nacional del Espectáculo, de acuerdo con el Ministerio de Industria y Comercio y siempre que las películas en cuestión hayan sido previamente dobladas. El doblaje deberá realizarse en estudios españoles que radiquen en territorio nacional y por personal español».

(Demetrio Carceller Segura, ministro de Industria y Comercio, Orden Ministerial de 23 de abril –observeu la data– de 1941, apartado 8.º)


Com es fa un doblatge

Ja que hi som, cinc cèntims de com es fan tècnicament els doblatges. I, a sota, una postil·la absolutament necessària i merescuda.

El primer pas és fer la traducció escrita. Després, amb aquesta traducció i la imatge al davant, cal anar frase per frase assajant en veu alta el text per adaptar les frases a la mida apropiada. De vegades, el text de la traducció es més llarg que el de l’original, i de vegades menys, cosa que implica que molts cops cal refer la frase perquè encaixi amb els moviments de la boca del actor, tècnica que s’anomena “ajustar” o “adaptar a boca”.

Un cop amidat el text, cal continuar amb l’adaptació-ajustament i parar atenció sobretot a les consonants labials. En aquest punt s’ha de modelar el text de manera que quan a la imatge l’actor pronuncia una consonant en què ajunta els llavis (m, p, b), també s’escolti una paraula amb una consonant labial, encara que no sigui la mateixa.

Llavors es passa a la fase de gravació. Els actors i actrius de doblatge tenen ja el text adaptat. Si el que es dobla és una sèrie, s’han de posar al dia de la situació exacta en què es troba el seu personatge en aquell episodi. Cal tenir en compte que els i les professionals del doblatge són veritables actors i actrius, no són gent que posen veu a unes imatges i prou.

I ja poden començar a doblar escena per escena –o, més ben dit, take per take, que és com es diuen les unitats de mesura de les fraccions de doblatge–, mirant les imatges i escoltant l’original les vegades que faci falta –si hi ha temps, que normalment no n’hi ha mai prou–, per captar els tons i les inflexions de veu.

El temps que requereix una hora de doblatge? Infinites combinacions: depèn de tantes coses...

(La descripció bàsica del procés està presa d’un reportatge de Natalia Marcos, amb aportacions de l’actor de doblatge Pablo del Hoyo, publicat en un bloc d’El País el 20 març 2012. Si ho hagués explicat a la meva manera, ja ho sabeu, m’hauria perdut en mil històries i matisacions col·laterals. Així que gràcies, Natalia, pel resum.)

* * *

Postil·la 
Missatge rebut el 22 març 2012:

M'he llegit l'última entrada del Vigilant del far i noi... mentre els professionals del doblatge (a l'article de El País) parlin d'aquesta manera (o els periodistes els facin dir les coses així) aquesta professió no es dignificarà mai.

No entro a parlar de doblatge sí, doblatge no. Evidentment, com que jo m'hi dedico defenso que la gent pugui triar la versió (cosa que ara ja es pot fer almenys en català). Però el que no pot ser és que sembli que fem xurros: ho passem al català (o castellà), que hi càpiga, busquem les labials i au, a doblar-ho!

Traduir, ajustar i corregir un guió per deixar-lo a punt per anar a sala és una feinada apassionant, creativa, minuciosa i que no pot fer qualsevol. Fer-ho bé és molt difícil. Perquè el més difícil és justament el tractament del col·loquial, de l'oral –cosa que ni s'esmenta a l'article–, el registre, el contingut de cada frase, l'adequació al gest de l'actor de la pantalla, a l'edat de l'actor de la pantalla... mil coses. I fer-ho de tal manera que l'actor de doblatge interpreti (en tots els sentits de la paraula) què ha de dir i com ho ha d'entonar per dir, exactament, el mateix que significa la versió original. No traduïm paraules, traduïm el sentit del conjunt (paraules, més imatges, més situacions, més estats d'ànim...).

Pot sonar a rebequeria, ja ho sé, però ves! Últimament el doblatge rep per totes bandes i sovint sembla que des del més absolut desconeixement.

iola ledesma
Escola Catalana de Doblatge