Me’n vaig a Qatar

Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.

A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.

Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.

Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.

És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Volen una bomba?

Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?

I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Manifestapena

Així és com en diuen els bascos, manifestapena, potser per subratllar que la majoria de vegades que eixim al carrer a manifestar-nos és perquè estem tristos.

Sóc escèptic sobre els efectes que puga tenir aquesta manifestapena. Suposo que si ho hagués de decidir jo solet, diria: ja us ho fareu. Però alhora molts amics meus creuen no sols que cal anar-hi, sinó que aquest cop pot tenir algun resultat –més enllà d’algun cessament per amansir les feres, que no em sembla que pugui ser gaire útil.

Bé, una cosa que vas aprenent amb els anys és que no sempre t’has de refiar del teu criteri. És per això que aniré a la manifa.

(Afegitó de dissabte a dos quarts d’una del migdia: ETA ha mort un policia espanyol a Capbretó, prop de Baiona, a Euskadi Nord –o potser Capbretó ja és a Occitània, ho dic pel nom–, i n’ha deixat ferit un altre que també es pot morir. Això pot fer que la manifestació de Barcelona se’n vagi a l’aigua. Jo crec que no s’han de barrejar les dues coses, però em fa l’efecte que per a molta gent el fet serà desmobilitzador. Jo hi aniré igualment, si no es desconvoca o ajorna.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El gran mentider

Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».

És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sis notes

- Brown substitueix Blair sense passar per les urnes. I això passa en una de les democràcies més velles del planeta (el Parlament català és més antic que l’anglès, com a hereu de les antigues Corts Catalanes, però no és sobirà... ni tampoc es pot dir que sigui democràtic, perquè hi ha instàncies superiors que ofeguen per força les seves decisions). Això de Brown i Blair, vol dir que la corrupció del sistema arriba fins als fonaments mateixos de l’esperit democràtic? O vol dir que sóc paranoic i veig defectes allà on no n’hi ha o allà on ningú més que jo els veu?

- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?

- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)

- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?

- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.

- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

És ben clar

Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.

Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.

I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).


Nihil novum sub sole, o com es diga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Retorn

Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.

Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.

Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous viatges a Perpinyà?

Despús-ahir vaig dir que no em creia que Zapatero no volgués el segon tripartit, que Zapatero i Montilla devien haver estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i que van decidir la que han posat en dansa. Ara he intuït una de les raons secundàries per la qual a Zapatero li pot convenir també tenir ERC ben lligada. ERC és una assegurança davant el conflicte estatal amb ETA. Si Zapatero pot dir a ETA que s’entén amb Carod, políticament a ETA li queden pocs arguments per tornar a matar. I fins i tot, Zapatero podria confiar a Carod un nou viatge a Perpinyà, aquest cop beneït per Madrid.

Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.

Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.

Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)

Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (10): Els boicots

Avui em ve de gust defensar el senyor Carod-Rovira, ja veieu quins acudits.

Molta gent va considerar que si el senyor Carod feia unes declaracions que a Madrid es consideraven ofensives, llavors era normal que els espanyols fessin un boicot general a tots els productes d’origen català. I aleshores, automàticament, per a moltíssima gent, catalans inclosos, el senyor Carod va ser el responsable del boicot, per allò que havia dit. Hi heu pensat, en aquesta absurda concatenació de raonaments?

Jo no ho trobo normal, la veritat. Crec que els catalans i, en general, la gent amb dos dits de front no actua així. Si algú m’ofèn, és ell exclusivament qui ho ha de pagar. Si un senyor em diu el nom del porc jo no puc assetjar l’edifici on viu aquell senyor o calar-hi foc i esperar que llavors els altres veïns el facin fora o l’insultin en nom meu. Fer això és ser un desequilibrat. Però encara és ser més idiota, per part dels veïns als quals estan assetjant o cremant casa seva, carregar al veí bocamoll la reacció absolutament desproporcionada que jo he tingut.

No és lògic que cada vegada que es fa el memorial de greuges del senyor Carod es digui: «L’anada a Perpinyà, la corona d’espines, el boicot al cava...» Deixant de banda que l’assumpte de la corona d’espines per mi és una bestiesa a la qual no calia donar cap importància, deixant de banda que la visita a Perpinyà a mi no em faria res si no fos que sembla que no va dir a ningú que hi anava... cal dir que el boicot al cava no el va fer el senyor Carod! El van fer (alguns) espanyols! Quina obvietat, no?

I al cap i a la fi, algú recorda el que va dir el senyor Carod? Va dir que entendria que hi hagués catalans que no donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid per a l'any 2012, després dels tripijocs fets per Madrid perquè no fos reconeguda internacionalment la Federació Catalana de Patinatge. La frase de Carod, justifica un boicot a Catalunya? I sobretot: Carod és culpable d’un boicot per haver dit el que va dir?

I doncs, Carod pot ser bocamoll –i un imprudent per haver anat a Perpinyà sense dir res a ningú, tenint com tenia un càrrec públic–, però els espanyols que van fer el boicot són uns insolidaris, uns incendiaris, uns criminals. Els catalans, si fem boicots, els fem a qui ens ha agreujat –per exemple, castigant el PP a les urnes–, no pas a un col·lectiu genèric d’innocents. Aquesta manera d’actuar, penalitzar tot un col·lectiu per assegurar-se que així rebrà el culpable, és una estratègia dictatorial, nazi. Tant de bo que els catalans no caiguem mai en aquesta mena de tàctiques destructives.

I als del PP, en especial, se’ls ha d’acusar (un altre cop) d’incoherència i de mala fe (tot i que ja sap tothom que no els ve d’aquí): són hipersensibles quan algú de Catalunya diu alguna cosa que els sembla que se surt de la sacrosanta Constitució, són susceptibles i rancuniosos, són gent que sempre està a punt de saltar, són un partit amb el qual el PSOE va amb molt de compte perquè no s’esverin... i diuen que no entenen que a la gent d’ETA convé tractar-la més o menys bé, amb una certa generositat i amb mà esquerra, a fi que es decideixin a deixar definitivament les armes? Si ells mateixos demostren per passiva que és així com cal tractar els extremistes, amb molta cura, perquè deixin de matar o perquè deixin d’insultar, de mentir i d’encendre focs pertot arreu!

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El PSOE també és terrorista, per culpa seva

Fa uns quants anys, el desembre del 2000, tothom que tenia una mica d’esperit crític es va exclamar i li van cruixir els ossos democràtics amb l’anomenat pacte antiterrorista i la posterior llei de partits que es van empescar el PP i el PSOE per deixar fora del joc polític un partit basc, el màxim delicte comprovat del qual consistia en el fet que no condemnava els atemptats d’ETA. Els esperits més lliures dins del PSOE i fins i tot també alguns dins del PP potser van patir una mica, potser esperaven que l'aberració duraria poc i que el fi justificaria els mitjans, però finalment tots van tancar els ulls. Els que vam condemnar aquell pacte i aquella llei de manera explícita –una minoria, gairebé tota "perifèrica", com diuen allà al mig– vam ser titllats de còmplices de la violència i del terror, còmplices d’ETA.

Ara, el PSOE ha decidit desmarcar-se d’aquella llei i dels pactes “d’Estat” que hi havia al darrere i ha fet un pas cap al diàleg amb aquells mateixos bascos que fins fa quatre dies eren empestats. Evidentment, el PSOE fa això perquè calcula que li retrà beneficis electorals. Però bé, el cas és que ho fa. I llavors el PP s’estira els cabells i diu com pot ser, quin escàndol, i els del PSOE contesten que no n’hi ha per a tant, que només parlen, que no es comprometen a res. El fet cert, però, és que el PSOE va ara contra aquell pacte que va signar en mala hora i que ha posat en entredit durant anys els valors democràtics més bàsics d’aquest Estat. Per tant, els del PSOE no es poden queixar si els del PP se’ls tiren al damunt i els acusen d'etarres. Recullen senzillament les tempestes que ells mateixos van ajudar a crear bufant al costat dels neofranquistes. Els cau al damunt l’oprobi, l’insult i el menyspreu més absoluts que ells mateixos van contribuir a estendre damunt tothom qui no s’apuntava a la tesi aquella: que no condemnar era ja un delicte.

Socialistes, si us insulta el PP, teniu el que us mereixeu. Derogueu la llei de partits, denuncieu el pacte, si us atreviu a fer-ho, i llavors parleu amb Batasuna. Si no, el PP té raó: esteu incomplint un acord vergonyós i una llei absolutament injusta que vau signar i que ara us assenyala amb el dit. Vau voler ser pràctics i arribar al final per vies poc democràtiques, i ara que ja no us semblen útils aquestes dreceres totalitàries haureu de pagar un preu. Fins ara, vau dir que tothom era d’ETA excepte PSOE i PP. Des d’ara, heu d’acceptar que el PP us acusi, també a vosaltres, que sou d’ETA. Heu decidit no fer servir més el cavall de tortura que vau crear, però la bèstia reclama la sang que li vau prometre. I té raó, fins que no destruïu el poltre la bèstia tindrà raó.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“Catalunya no es això”

Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...

En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.

No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”

L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?

(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?

Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.

A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?

En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»

«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No ho entenc

No puc deixar la política… És que passen coses grosses i no me’n puc estar.

No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).

I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.

O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.

Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.

Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen

Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…

Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)

ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.

No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.

ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.

La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.

En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.

La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.

I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)