Reptes publicitaris (15): «Nice to sweet you»

Ja deu fer un any, o segurament més, que vaig rebre això:

«He pensat que potser aquest [repte] t’agradaria. La marca de xocolata Lindt ha tret una sèrie de rajoles de xocolata anomenada Hello que té com a lema: “Hello, nice to sweet you.” En castellà, ni ho han traduït. A veure si hi trobes una solució.»

Il·lustració de Glòria Fort per a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú

Hi vaig pensar una estona i no em va sortir res.* Tampoc al cap d’uns dies, que m’ho vaig tornar a mirar. Després va quedar desat en un racó. Ara ho he vist de nou, hi he pegat voltes i se m’han acudit unes quantes possibilitats. (Cap, però, tan bona com l’anglesa, que em sembla fantàstica. També van fer anar, no sé si durant pocs dies perquè n’he trobat molt poques referències, una variant o un afegitó que deia: «Pleased to eat you».)

1. La primera opció que proposo segueix més o menys l’esquema de l’original:

Hello. Més content que un gos amb un dolç.

Però té dos problemes: a) sempre hi haurà algú que pensarà que s’hi anuncien aliments per a animals; b) a la clientela podria no agradar-li ser comparada amb un animal, encara que l’expressió sigui força coneguda i aplicada habitualment a persones.

Hi podríem introduir una variant, per saltar-nos els dos problemes esmentats, però la solució perd força (i tal vegada espanta pel que suggereix de quantitat de sucre que pot contenir):

Hello. Més dolç que un gínjol.

2. Podríem anar llavors a un altre esquema, apartant-nos ja de la base original (i perdent per tant potència evocadora), per evitar aquests problemes d’identificació amb el públic destinatari:

Hello. Per dolços anys.

O bé, encara més senzill (però també més fluix):

Per molts Hellos (de xocolata).

Però també, i aquesta sí que m’agrada més:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

3. I finalment podríem trencar del tot les regles i aprofitar expressions nostres donant joc a les diverses accepcions de les paraules utilitzades. Per exemple, aquesta breu conversa:

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

O sense conversa:

Hello, tant de gust, és un plaer.

O bé, substituir alguna paraula però de manera que continuï sent-hi, com feia el text original:

Bon dia i bon Hello.

I també, (m)és clar:

Bon Hello i bona hora.

O, ja per acabar, una conversa desenfadada:

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

(Perquè no se sap mai, de vegades l’empresa que t’ha contractat s’agafa a propostes esbojarrades que tu havies fet gairebé per jugar o per, a contrario, defensar la bondat o almenys la tolerabilitat d’alguna de les anteriors.)

Llavors, les propostes finalistes podrien ser, ordenades de més conservadora a més trencadora:

Hello. Tranquiŀlitat i dolços aliments.

–Hello, tant de gust. –Hello, és un plaer.

–Hello, què hi ha? –Hello, xocolata farcida.

I de moment això. Si hi ha més propostes ja les afegiré.

* Normalment, ja ho deveu saber, són feines que no et permeten ni aquesta estona de rumiar-hi. De manera que tot aquest article no serveix per a gaire res pràctic, sinó simplement per fer exercici, musculatura. És a dir, el mateix que la majoria dels altres d’aquesta sèrie, en la qual, em penso que ja ho he dit, no pretenc jutjar ningú.

Article escrit sense utilitzar, em sembla, cap masculí plural omnicomprensiu. També ho faig per exercici. Espero que aquesta condició no hagi dificultat la lectura.

* * *

L’amic Rafel M. i G. (Horta de València, 1967) em diu (i em dóna permís per publicar-ho):

Llegint el teu bloc i les tribulacions que passes amb “Hello, nice to sweet you”, m’ha vingut al cap una frase d’un joc familiar de cartes, la mona.

Una de les frases acaba així: Carai, que dolcet!

La frase sencera és:

Sota, s’empina la bóta,
no en deixa ni gota,
carai, que dolcet!

Açò es va dient mentre es peguen palmellades (fluixes o fortes, segons sigues d’animal) a la mà de la persona que ha perdut (s’ha quedat amb la mona (la sota d’oros) mentre que els altres jugadors han emparellat totes les cartes i s’han quedat sense cartes).

Si vera en un dolç (xocolate, pastisset, etc.) la frase següent:

HELLO!
Carai que dolcet!

no se’m faria estrany.

(El Hello sí que el trobaria estrany, però si penses que una volta espanyolitzats, ara toca anglicitzar-nos, doncs mira, què hi farem...)

M’agrada haver rescatat açò de Rafel perquè no n’he trobat referències en cap més lloc. De manera que arrepleguem ací un nou tresor de la nostra cultura popular.

Diccionari valencià-anglés sui generis

Us en recordeu, d’aquelles facècies toponímiques i ionesquianes que ens agraden tant, del tipus:

- Maçanet de Cabrenys: Demasiado Limpio de Cabritos
- Prats de Lluçanés: Prados del Merluzar
- Borriana: La Burra de Ana
- etc.

Doncs ara en versió valencià - anglés.

M’ha donat la idea l’amic Víctor Iñúrria, a través de Migjorn. Quan li vaig demanar permís per publicar-la em digué que la llista original no era seua, que ja corria per la xarxa i que ell només l’havia maquillat, ordenat i completat.

Doncs ara la publique escurçada i força transformada, perquè era molt llarga i en força casos massa transparent. Qui vullga l’original, que me’l demane.

Som-hi que somriurem una estona (o no).

- Alcoi: To the Neck
- Benidorm: Come & Sleep
- Benicull: Come & Grab
- Benifaió: Well the Attorney Identity Number Wow Or
- Benipeixcar: Come & Fishing
- Benissa: Come & Haul Up
- Bocairent: Mouth & Wash
- Catarroja: Taste Red
- Corbera: Raven Was
- Gata: Malicious Woman
- Gátova: Cat or Bah
- Guardamar del Segura: Keep Sea of Her Security
- Ibi: And Wine
- La Font d’en Carròs: The Source of the Barrows
- Lloc Nou d’en Fenollet: New Place of Mr. Small Fennel
- Massanassa: Too Much National Aeronautics and Space & another Space Administration
- Meliana: Honney & Anne
- Morella: She Dies
- Muro d’Alcoi: Wall or Of to the Neck
- Orba: Or Important Publishing House
- Paiporta: Bread & Door
- Pego: I Hit
- Piles: Batteries
- Riola: Er & Hello
- Ròtova: Burps or Goes
- Sanet: Healthy Clean
- Sedaví: Silk Wine
- Serra: He or She is Going Wrong
- Silla: The Island
- Sollana: Sun Wool
- Sueca: He or She Sweats the Dog
- València: Ok Anxiety
- Villena: Despicable the 14th Letter of the English Alphabet
- Xàtiva: Chat VAT

To readers who are not familiar with Catalan language

(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Viure al dia

The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.

Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)

És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»

«Et pico a les quatre, eh? Et faré perduda.» (Dilluns 5 març 2007, al c/ Bertran de Sant Gervasi, Barcelona, a 2/4 de tres de la tarda, un noi a una noia.)

M’encanta sentir aquesta mena d’invents lingüístics, la majoria expressats per persones joves. És un català fresc. El català és una llengua viva que evoluciona. És veritat que tenim pendent un vocabulari més nostrat de terminologia i locucions vulgars, col·loquials, argòtiques, perquè en aquest punt depenem massa del castellà i de l’anglès, que són més ràpids, no tenen tants complexos... i sobretot tenen molt més poder a l’hora d’imposar-se per tota mena de vies de transmissió. En anglès també han inventat un verb, to miss call, per dir això mateix: fer perduda (i una trucada perduda és una missed call).

Aquesta dependència, per cert, m’escandalitza només fins a cert punt, o sigui no m’escandalitza gaire perquè és un fet històric o pragmàtic suposo que inevitable, i alhora no crec que sigui pecat perquè no produeix gaire plaer, ni tan sols momentani, als qui almenys una mica ens hi deixem portar: simplement ho fem perquè tenim una necessitat expressiva que no hem sabut vehicular d’una altra manera. I mireu els italians, que tampoc no tenen complexos: cada cop accepten amb més naturalitat els estrangerismes... Això no vol dir que no hàgim de fer passar per l’adreçador el munt de castellanismes que ens arriben contínuament, eh?, que si no estiguéssim a l’aguait aviat no parlaríem altra cosa. Però a vegades són bons... O sigui, que no sempre són condemnables només pel fet de venir del país veí. Cal estudiar cada cas i mirar si no hi ha cap manera de dir-ho en la nostra llengua amb la mateixa expressivitat. I llavors, però només llavors, beneir o condemnar.

Perquè alhora veus que de tant en tant se senten coses diferents, o a tu mateix et ve al cap una nova possibilitat, i mires d’introduir-la en el cercle d’amics i coneguts. Per exemple, aquesta que he reproduït ací dalt, que jo crec que és una construcció ben genuïna. A veure si anem avançant. I recordo que tinc pendent de fer-vos una llista de paraules i locucions argòtiques nostrades, que he anat arreplegant els darrers anys.

I la cosa ve de lluny, segons veig ara a Rodamots:

"Desconnectat com estic dels codis de llenguatge actuals, tardo uns segons a fer-me capaç del significat real de la frase. Una frase que en els meus temps, i sobretot en temps dels meus pares, hauria presentat un sentit com a mínim equívoc. Si una senyoreta li hagués demanat a un interlocutor masculí «fes-me una perduda», la seva súplica hauria estat interpretada d'immediat com un desig deshonest. Recordin el cuplet: «em diuen perduda perquè sé estimar...». El diccionari encara equipara la veu 'perdut/perduda' amb 'perdulari/perdulària', i defineix el subjecte passiu d'aquest adjectiu com a «persona que ha arribat molt avall en la degradació moral»."

Vidal Vidal, «En diuen perduda» (Presència, 23 de gener del 2004)