Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

Perles (136): Nacionalfutbolisme

«“El que no guanyen en el terreny esportiu, ho volen guanyar així”, ha dit el ministre [...] en resposta a les denúncies de la Comissió Europea sobre irregularitats en el futbol espanyol.” [...]

»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).

»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»

(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)

Perles (16): Ambaixadors de Catalunya al món

«El Barça, com a fenomen de masses, va demostrar [...] el seu poder. Immens. [...] Milions de persones han venut l’ànima a l’equip tricampió. Sense contrapartides. Però no ha estat només una comunió interna. Hi ha hagut, també, una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani. Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix del Colosseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.» (Vicent Sanchis, Avui 29 maig 2009)

Ja només cal que alguns que són a dins se n’assabentin.

Estrena d’estat

Tot i que ja fa setmanes que no em miro el futbol, avui és el primer dia oficial, després d’haver-me ficat dissabte públicament i voluntària dins l’armari dels que «no volen saber».

Em demano: serà molt dur?, tindré síndrome d'abstinència?, hi haurà temes alternatius de conversa amb els amics, majoritàriament futbolers?, sobreviurà la convivència a casa meva?

Però em sembla, tal com ho veig ara, que la nova situació té com a mínim quatre avantatges:

A. Si guanya el Barça me n’alegraré, com tothom, tot i que em sabrà una miqueta de greu per l’Athletic, pobres, que també tenen el seu mèrit.
B. Si perd el Barça, tot això que m’hauré estalviat, perquè el disgust serà fort.
C. En qualsevol cas, no me n’aniré a dormir, tens i desvetllat, a les dotze de la nit, sinó abans (és clar que és probable que no aconsegueixi adormir-me, per l’ambient general, o que em desperti a les dotze pels petards, si ja dormia, en cas que es produeixi A).
D. En comptes de mirar-me el partit, faré després de sopar un bon pas endavant en la lectura del llibre de Fabrice d’Almeida sobre els fonaments del nazisme, High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). Un llibre definitiu per a qui fins ara s’havia demanat sempre com podia ser possible que un desgraciat com Hitler arribés fins a on va arribar.

He acabat la passió

...futbolera. Efectivament, Miquel de Palol i jo sembla que ens vam equivocar –i que em disculpi un altre cop, si li arriba això, de posar-m’hi a l’ombra, jo que no sóc ningú– però almenys els més lúcids que hi hagi dins el món del futbol m’hauran de reconèixer que podria haver passat perfectament el contrari. És a dir, podria haver passat que el Barça hagués tingut un mal dia al camp del Madrid, com n’ha tingut d’altres al llarg de l’any, podria haver passat que l’àrbitre vagi jugar* un paper més decisiu en algun altre partit, el Barça podria haver perdut amb el Chelsea, i ara estaríem parlant d’una altra cosa. De la mateixa cosa de la qual parlava Palol –i jo copiant-lo, i està bé això de tenir un bloc, perquè pots passejar en públic de bracet amb algú conegut i ell sense saber-ho. El meu desengany del futbol és més profund i ara, just ara que sembla que tot va de cara, és el moment d’explicar-ho. (Ho haig de fer avui, sense esperar al final de tot de la temporada, no fos cas que el Barça encara perdés els partits que manquen i llavors s’interpretés la meva posició com un abandonament per despit. No, és més seriós i per això ho entomo quan sembla que totes ens estan a punt de pondre.)

Sergi Pàmies: «La lliga de futbol no és un congrés de pensadors i els cementiris són plens de paios que van desafiar un altre a un duel a trenc d’alba, van caminar les cinc passes reglamentàries i quan es van girar van descobrir que el rival només n’havia fet quatre i havia tingut temps d’apuntar, de disparar i de posar fi a tanta bestiesa protocol·lària.» (La Vanguardia 3 maig 2009).

Doncs és això. En el futbol, i especialment dins l’Estat espanyol, hi ha injustícies a milers, és una estructura iniqua, començant pel començament, per aquell disseny d’un Real Madrid triomfant, disseny franquista, hitlerià, estalinista, sense el qual no s’entendria cap dels seus èxits posteriors, ni el Madrid actual, ni el respecte que encara li tenen a Europa (com s’explica, si no, la Pilota d’Or a Cannavaro de fa dos anys, per davant de Ronaldinho, de Puyol, de Fàbregas, de Torres, d'Henry?). El Madrid no ha tingut de pagar res pel seu pecat d’origen. Fins i tot el PP ha hagut de desmarcar-se algun cop de Franco, ni que fos a mitja veu, però el Madrid re de re, conserva les seves lligues i els seus trofeus europeus tacats de trampa i de dictadura i en parla com si fossin bons, com si no hi hagués res a dir. Doncs jo crido: això és immoral! I cal repetir-ho sempre, quan ells se’n vanten no podem fer com si plogués. Si es vol oblidar, si es vol tornar a començar, cal que hi hagi renúncia als avantatges adquirits i petició pública de disculpes.

I després de les injustícies, en el futbol encara hi ha un percentatge molt alt d’atzar, i jo això tampoc no ho accepto, igual com no jugo a rifes, tot i que en aquest punt sóc conscient que l’argumentació que faré no és tan sòlida. Diu Cruyff: «En l’esport, en el 90% dels casos hi ha justícia.» (Les claus de Johan Cruyff, El Periódico, 4 maig 2009). No, el percentatge que adjudica el profeta al triomf de la justícia és molt optimista pel que fa al futbol, n’hi ha prou de recordar el Madrid gasiu de tants anys i les poquíssimes lligues que li han arrabassat el Barça, el València, l’Athletic i la resta. N’hi ha prou de pensar en el Madrid miserable d’aquest mateix any i l’avantatge escadusser –fins ara, i tota la segona volta patint– que li ha agafat un Barça estratosfèric.

I encara que fos veritat que en l’esport la justícia triomfa en el 90% dels casos, jo tampoc en tindria prou amb un 90% de justícia global. Perquè el 10% d’injustícia es pot repetir cada any i tocar-te a tu, tocar al Barça, tocar als catalans, com ens ha passat gairebé sempre fins ara. Perquè també parlem d’això, del fet que el Barça és més que un club vist des d’Espanya, i ponent enllà tothom fa els possibles perquè el Barça no se’n surti, mentre que el Madrid és «un mito nacional» al qual tothom encensa i passa la mà per l’esquena quan fa visita a «provincias» –les excepcions són l’Athletic, l’Atlético, Osasuna i para de comptar. Ara potser canviaran les dinàmiques, diuen, la història està posant les coses a puesto, diuen, tot serà diferent, diuen... però per a mi em penso que ja és massa tard. I doncs, quan serem independents en tornem a parlar. Mentrestant és un joc de cartes marcades, un eixidiu d’altres frustracions. I mentrestant, no suporto el Puyol, el Bojan, l’Iniesta, el Xavi, el Piqué! –quina enorme decepció!– i companyia abraçant els «compañeros de la selección», no em sé empassar que l’Eto'o, el Messi o el mateix Iniesta, i altres, no diguin ni una sola paraula en català –ni el Cruyff, encara més sagnant, després de trenta anys!– i que el Messi encara vagi dient que la seva hermanita se’n va haver d’anar de Catalunya perquè plorava si li parlaven en la nostra llengua, no puc sofrir els del Barça, amb el president al capdavant, com fan l’aleta al rei d’Espanya, al Mendoza de torn, al Villar, a tota aquella gentola. Com si tot plegat fos un joc, una cosa esportiva i prou, un entreteniment per a la xurma perquè no ens fixem en què ens enganyen de debò. No: per a ells no és un joc i per a molts culés tampoc no és només un joc. Jo em creia que el Barça és (era?) més que un club, amb tot el que això comporta(va).

Se m’ha acabat l’èpica i «he vist la llum» (The Blues Brothers, 1980). La llum de la raó. He vist com un Barça infinitament superior enguany podia haver llençat tota la feina a l’aigüera. Vaig comprendre-ho amb claredat absoluta en el moment en què el Barça tenia deu punts d’avantatge. El dia de l’Espanyol, quan encara anaven empatats, me’n vaig anar del partit emprenyat. Eren els de sempre, nens multimilionaris malcriats que es pensen que quan els roti poden jugar amb la nostra dignitat i amb la nostra paciència! I no passa res perquè ells continuaran cobrant! I si les coses al final no van bé la culpa serà de l’entrenador! I a mi ja em fitxarà un altre equip per una bona pasta! En resum: el Barça podia perdre aquesta lliga!!

I llavors em vaig dir, racional com sóc sempre que no em deixo portar pels sentiments i l’èpica –o sigui, mai, o sempre, o no sé quan, perquè tot això que dic també és indubtablement emotiu i èpic–, que allò no ho podia acceptar. I vaig comprendre que no em seria possible mai més –i això vés a saber, és clar, però és com ho veig ara– vibrar com havia vibrat el primer any de Cruyff jugador –que va ser quan m’hi vaig enganxar, abans el futbol no em deia res–, en temps de Cruyff entrenador fins que vam anar a parar a les recidives vaques sagrades, en temps del primer Rijkaard, i enguany, des del novembre fins fa unes setmanes, amb en Guardiola. Ara estic com si hagués traspassat la porta aquella de l’avern: «Lasciate ogni speranza».

O sigui, el que he vist clar que no podia ser era que el futbol, tan irracional i aleatori com és, m’afectés tant, que em fos una mena de síndrome perversa i, en els moments àlgids, fins i tot inhibidora d’altres referents realment importants. I com que no hi he sabut trobar mai el punt del mig, com que no sé prendre-m’ho a la fresca, plego.

I he pensat que ara és el moment de desmarcar-me’n, quan el Barça de Guardiola ja ha fet història encara que no guanyi la Copa d’Europa ni la lliga espanyola ni re. Si ho deixo per a més endavant m’arrisco a no poder fer-ho, perquè marxar si perd el Barça seria covard. Ara sí: adéu, irracionalitat. És clar que desitjaré sempre que guanyi el Barça i que el Madrid baixi a segona, i és clar que em continuaran agradant els acudits sobre futbol i que m’emprenyaré quan les injustícies siguin molt flagrants, però m’ho agafaré amb filosofia, com una feta sociopolítica més, i no patiré de manera irracional com tantes vegades fins ara, i en canvi m’entretindré, quan juguin a futbol, amb tantes altres coses que se’m posaran més bé.

* Qüestió de llengua. Manllevo aquesta forma verbal, «vagi jugar» en comptes de l'«hagués jugat» que seria normal en l'actualitat («haguera jugat» en la conjugació valenciana), de Lluïsa Forrellad, que la fa dir a algun dels seus personatges de Foc latent. Crec que no havia vist mai en escrits moderns aquesta forma (present de subjuntiu d’anar + infinitiu del verb conjugat) com a substitutiva del plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu d’haver + participi del verb conjugat) fins que no he llegit aquesta obra magna de la literatura catalana. El IEC anomena des de fa poc aquesta forma verbal passat de subjuntiu (abans pretèrit perfet perifràstic de subjuntiu).

Afegitó de l'octubre del 2009:
Cap al final (pàgina 306) de la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia, trobo això: «...encara que després ho vagi pagar tan car». Vagi + infinitiu en comptes de hagués + participi. Abans d’aquesta pàgina no he detectat cap més exemple. Potser no m’hi he fixat prou, perquè no m’ho esperava pas. Després sí, un altre: «...el fet que ell vagi deixar la gerència és el que ha provocat aquesta situació» (p. 317). Alcàntara (1944) és de Puig-reig, però viu a Terrassa des de mitjan anys 60. Forrellad és de Sabadell. S'ha conservat només al Vallès Occidental?

Del vagi + infinitiu en parlaven Badia i Margarit (Gramática catalana, Madrid 1962) i Alarcos Llorach (El sistema verbal del català, Oxford 1976). Coromines l’utilitzava (vegeu, per exemple, Entre dos llenguatges, 1976-77), segons reporta Sebastià Mariner, professor de la Universitat Complutense de Madrid, en el seu treball «Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual», publicat sense data a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

Són una nació

Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.

Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.

I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)

Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Desengan(x/y)at del futbol

Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.

Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.

El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.

Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.

Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Carta al senyor Villar

He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:

«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol

»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.

»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.

»Gràcies, doncs, i a reveure.»

Mira que són curts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Mullar-se

Hi ha lectors d’aquest bloc que em demanen com és que no dic res dels casos tan «espectaculars» que passen aquests dies (cas Oleguer Presas, cas Tribunal Constitucional - Estatut). Contesto telegràficament: molts cops, quan escric ací alguna cosa és perquè no he trobat ningú més que digui exactament allò que penso. Llavors, tinc necessitat absoluta de dir-hi la meva. Però en els fets d’aquests dies, per sort, he trobat força gent que diu exactament el mateix que jo pense: gent que creu que un futbolista no sols té el dret de defensar posicions ètiques claríssimes, com ha fet Oleguer, sinó que fins i tot té el deure de fer-ho, una responsabilitat superior a la que tenen altres ciutadans, justament per la situació mediàtica en què es troben.

I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.

Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.

(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)

Continua.


(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Valentino Rossi no deu ser d’aquest món

Escric aquesta nota just l'endemà d'haver hagut de retirar-se de la cursa de Califòrnia. Ja és molt difícil, gairebé impossible, que guanyi el Campionat del Món d’enguany. Ara és el moment, doncs.

Del Follet de Tavullia, el pilot de motos Valentino Rossi, gairebé tothom que coneix aquest món n’ha dit meravelles, i jo també, perquè l’admiro des que va començar a córrer, l’any 1996. Ell tenia 17 anys però ja era un geni i va començar a guanyar curses al cap de poques setmanes del debut. Però és aquest any, en què potser no guanyarà el campionat, que està demostrant que la seva vàlua com a esportista que se sap sobreposar a tot és fora de sèrie, estratosfèrica. Corre amb la mà trencada i no es retira. Corre amb cagarines i guanya. Corre amb pneumàtics de nyigui-nyogui, que el fan sortir des de la quarta fila, i torna a guanyar. Corre i es queda sense moto a meitat de cursa i llavors no guanya, però mentre la moto funcionava una miqueta ell anava el primer, el segon, el tercer. Es queda sense pneumàtics i torna a boxs perquè li canvien les rodes i torna a la pista, encara que aquell dia hagi d'acabar la cursa dels últims. Un altre qualsevol –jo mateix– tindria prou excuses per deixar-ho córrer, per limitar-se a anar fent i a esperar que l’any que ve la moto vagi més bé i els pneumàtics siguin com Déu mana, que aquest any els que calça de Michelin van bé a les Honda, però no a la seva Yamaha.

I com corre. Quina manera de pilotar, sembla que la moto i ell siguin una sola cosa, quina intensitat de conducció, quina perfecció, quin afany competitiu. I alhora, quin tros d’home més autèntic, perquè no és pretensiós, és simpàtic, és un campió però al mateix temps és fràgil, és molt sentimental, té contradiccions i punts febles i ell se’ls coneix i els sap reconèixer. És un líder, un capdavanter, un campió com n’hi ha pocs. Si la moto i els pneumàtics li aguanten l’any que ve, que els altres es preparin.

Mai no hauria dit que veure un paio damunt una moto corrent a 300 per hora em causaria aquestes emocions, però des que hi ha Rossi a la pista no em perdo ni una carrera, si puc –de vegades no puc, i em sap un greu que no us ho podeu imaginar. No em passa amb ningú més dins el món del motor, i tampoc gaire amb altres esports: de vegades amb el ciclisme –el Tour, que content que estic que hagin començat a fer-hi neteja–, l’atletisme –les curses de velocitat i mitja distància de les competicions mundials i olímpiques– i, és clar, el futbol, quan juga el Barça, des que van anar desfilant el Núñez i tots els seus fills. En aquells temps del Van Gaal, fins i tot quan guanyava, era un equip que no m’interessava gens, hi havia perdut l’afecció des que en van fer fora en Johan.

Suposo que l’esport és una mena d’abocador de les pròpies frustracions: ens sentim superiors –o no tan inferiors– veient aquella gent que admirem i, ja que jo no puc, almenys que guanyi ell, tu, que és “el meu”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Satisfet i orgullós dels col·legues

És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.

O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.

Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?

També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.

Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.

Que bé, que content que estic.


(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)


(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’Espanya ha caigut

L’altre dia parlava de “l’Espanya”, és a dir, de l’equip que se suposa que (re)presenta(va) l’Estat espanyol al Campionat Mundial de Futbol que fan a Alemanya. Un lector em preguntava per què dic “l’Espanya” i no “Espanya”. Al marge de la poca simpatia que tinc per aquest equip (bé, ni poca ni molta, no em diu re, m’és ben igual que guanyin, que perdin o que els bombin), em sembla òbvia l’explicació, però us la faig. No diem “el Barcelona” o “el Madrid”? Doncs, pel mateix motiu hauríem de dir “l’Espanya” (i “el Catalunya”, ai, si algu dia ens deixessin). A mi, evidentment, no em fa res un titular del diari que avui digui “Espanya fa el ridícul”. Per mi ja m’està bé, però no em sembla correcte que tot un país, ni que sigui un estat imperialista com l’esmentat, depengui de l’encert d’onze paios en calçotets al darrere d’una bimba. Per tant, amb article, que és una manera que té la llengua de distingir entre un país i l'equip esportiu que representa aquell país. I m’agrada el futbol, eh? Potser per això també m’estimo més que l’Espanya se’n vagi a casa, perquè potser ara podrem veure per la tele oberta alguna cosa interessant del Mundial, que fins ara el que ens han donat ha estat només allò de “A por ellos” (a casa no tenim cables, ni parabòliques, ni PPV... ni ens mirem gaire la tele, la veritat).

(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“Catalunya no es això”

Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...

En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.

No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”

L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?

(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El cor com una llentilla

Ja sé que no m'hi hauria de capficar, ja sé que el futbol és una cosa molt secundària en la vida, ja sé que és absurd estar pendents d'onze homes en calça curta, ja sé que en aquest esport hi juga un percentatge molt alt l'atzar, tot això ja ho sé... però no puc evitar tenir avui el cor com una llentia, i pensar-me que és o tot o res. Sé que aquesta nit no podré dormir passi el que passi: si guanyem, per l'emoció; si perdem, per la frustració. Encara que prendré dues til·les, no em serviran de res.

El futbol és la prova que els instints més primaris poden dominar la raó. Saber-ho ja és un què.

Racisme, insults, mala educació, tot plegat?

Feia dies que volia escriure això i no gosava fer-ho, no n'estava segur. Avui al diari he trobat que Marçal Sintes diu exactament el que jo pensava dir. O sigui que us ho copio, que si ho digués de la meva manera encara m'acusaria algú de plagi, perquè és exactament això el que jo diria:

«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»

(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)