Can Fabra

Això és Can Fabra, el palauet del segon marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, que hi ha al carrer Muntaner i que poca gent havia vist, fins fa no gaires setmanes, des d’aquesta perspectiva lateral. I mira que jo hi havia passat vegades, per allà –vaig viure més de quinze anys al mateix carrer Muntaner, una mica més amunt–, i sovint, quan hi passava, se m’escapava la vista per enmig dels arbres intentant veure més bé la casa, ni que fos de lluny. Doncs l’altre dia em vaig rescabalar de tants anys de mirades de cua d’ull i vaig fer un dinaret d’entrepà i tàper just aquí, al punt exacte des d’on està feta la foto.

Fins fa no gaire, deia, era una finca privada. O com si ho fos, perquè encara que la propietat era legalment de l’ajuntament des de l’any 1991, la burocràcia i els pledeigs legals havien aconseguit, un cop més, que la presa de possessió no es pogués fer efectiva fins fa quatre dies, com qui diu. I per això estava tancada i barrada. Ara el jardí és obert –preciós–, el palau encara no.

La història de la casa la teniu resumida aquí.

Darrere el palauet principal hi ha un altre edifici més petit, també d’aire senyorívol, que es veu que el senyor marquès en deia “la torre” i estava destinat a una filla –no sé si única. A la cantonada Muntaner/mar de la finca hi ha un bloc de pisos, fet just abans de la guerra no sabem –jo no ho sé– si perquè el senyor marquès va voler obtenir uns centimets del terreny o perquè li van suggerir amablement, durant la República –això era el 1933–, que en cedís una part per fer-hi habitatges. Llavors el marquès es feia dir “exmarquès” i donava suport obertament al règim republicà. Devia ser mitjanament sincer, perquè de fet havia arribat a ser alcalde de Barcelona uns quants mesos (1922-23) pel Partit Liberal –just va coincidir que el Barça va inaugurar aleshores el Camp de les Corts, cerimònia que Fabra va copresidir amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat–, i va haver de plegar sisplau per força amb l’arribada de Primo de Rivera al poder –amb l’aquiescència del besavi de l’actual dallò. O sigui, que el després exmarquès no devia ser gaire benvist per les dretes, o almenys per la dreta dura. Puig i Cadafalch, amb tota la Mancomunitat, també van haver de plegar per suggeriment del general Primo, i això que Puig no era liberal sinó de la Lliga, més a la dreta.

En fi, l’article que us he enllaçat més amunt no parla de “la torre” de la filla. Més ben dit, en parla però s’hi refereix com a “immoble annex” i diu que allà hi vivia la mare d’un propietari posterior. La veritat, la història dels habitants últims de la casa m’interessa ben poc, em sembla fins i tot de mal gust esmentar-los en un article tan senyorial com aquest i per això no ho faig. En canvi m’he entretingut en la història del senyor Fabra perquè va ser Fabra pare –primer marquès d’Alella i també alcalde de Barcelona un parell de mesos l’any 1883– i després els dos germans Ferran i Romà Fabra i Puig els qui van posar la pasta per construir l’Observatori Fabra, allà dalt al Tibidabo.

Si algun cop pugeu per damunt de la Diagonal, aquest és un lloc interessant de veure.

(Aquesta torre és la de la casa principal. No vaig pensar a fer cap foto de “la torre” de la filla, que és l’element més noveŀlesc de tota aquesta història. La pròxima vegada ho faré.)

Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

Històries del metro (9): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)