«S’esborren del llenguatge quotidià diversos mots infantívols que els adults feien servir en adreçar-se als menuts –els qui tot just xerrotejaven o els ja més grandets. Mots com ara aquests:
bobò (per llaminadura o menja dolça),
cocou (per ou),
mix,
mixa o
mixeta (per gat),
mam (per aigua o beguda),
mèu (pel crit del gat),
marrameu (pel crit del gat enfurismat),
bua o
pupa (per mal o dolor físic),
tatano o
tatà (per cavall),
teta (per germana),
tit (per ocellet),
tita (per gallina),
upa i
fer upa (per l’acció d’aixecar o aixecar-se),
xitxa o
tatai (per carn),
papau o
papu (per a designar un personatge fantàstic que fa por), etc. I també aquestes onomatopeies:
bub-bub (pel crit del gos),
coc-coc (pel de les gallines),
elis-elis (en aquest cas interjecció que serveix per a fer befa d’alguna cosa),
mec-mec (pel so d’una botzina),
fer non-non (per dormir),
nyam-nyam (per menjar),
piu-piu (pel crit dels pollets o ocells menuts).»
Roser Latorre, «Què se n’ha fet, del vocabulari infantil?», a Llengua Nacional, núm. 73, p. 28
