Sàpiens

Va ser moda fa alguns anys aquest llibre de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Explica que, de sobte –en termes còsmics–, fa setanta mil anys un canvi misteriós i profund en les habilitats cognitives de l’Homo sapiens el va convertir en l'amo del món. I la tesi és que l’ésser humà està destruint la Terra «tal com la coneixíem» –és una manera de dir. 

A veure, imaginem-nos –ja sé que per a alguns de vosaltres és molt imaginar, començant per Harari– que hi ha un déu, al qual anomenarem Déu per fer via –el podríem anomenar d’altres maneres–, que fa petar els dits i, amb el temps, com a conseqüència, va apareixent un món gairebé perfecte, equilibrat, amb zones de calor i zones de fred i zones temperades, amb aigua salada i dolça i fruits de tota mena que venen de gust per menjar i beure, amb tot tipus d’animals a l’aigua, al terra i a l’aire, amb dies per anar d’ací d’allà i nits per descansar. És evident que Déu no ha fet tot això tal com ho coneixem ara, ni es va fer en un dia ni en qüestió de pocs anys, sinó de milions de segles, però ara suposem que en aquell petar de dits que crea la pols, l’energia i l’aigua inicials, o el que fos, hi havia les condicions necessàries i suficients perquè es produís l’evolució impressionant amb la qual s’ha arribat fins a tot això variat i meravellós que dèiem. 

I aleshores, gairebé al final de tot el procés, a un d’aquells animals, Déu –suposem-ho– li dona unes característiques superiors adequades i el fa rei. Rei i reina, perquè són una parella. I els diu:

–Sou els reis, però la vostra missió no és subjugar el món, els altres animals, la terra i el mar, les plantes i els arbres, sinó treballar-hi, conviure-hi i conservar-ho tot, perquè no són propietat absoluta vostra. Governar és administrar, guiar, encarrilar, sent exemplars, tenint cura particular dels més febles perquè puguin tirar endavant.

»I aquesta missió la complireu lliurement, no us hi obligo. Això us distingeix també dels altres animals. L’equilibri del món dependrà del vostre seny a l’hora d’exercir de reis. Feu bondat.»

Malauradament, aquell rei i aquella reina de seguida trenquen l’harmonia perfecta que hi havia i es dediquen a anar a la seva: no respecten res, malmeten, destrossen, canvien les lleis, torturen, maten, es creuen déus, però no déus segons la imatge de qui els havia dit «feu bondat», sinó déus cruels. Normalment més violent el rei que la reina, però ella també deunidó si venia a tomb. 

D’acord. Sàpiens no és una història religiosa, però tampoc es pot tractar com una obra materialista i descreguda que no té en compte la bondat de la creació ni el destí transcendent al qual està cridat l’ésser humà. Perquè, encara que deixa Déu de banda –Harari s’esforça molt a dir que la religió és un dels càncers que ha portat l’humà al món–, el llibre explica el mateix que aquella història del paradís, de la poma prohibida, del trencament de la prohibició, del desastre, del descompassament, de la flora i la fauna devastades, dels animals que es comencen a descontrolar, dels terratrèmols, els tsunamis i altres desgràcies, del desequilibri del món. I, finalment, de l’expulsió del causant de tot plegat, per irresponsable. 

Harari ens explica l’hecatombe parlant-nos d’algunes d’aquestes coses, la Bíblia parla d’algunes altres. Però tant Harari com la Bíblia condemnen la humanitat: és culpable. 

O sigui, substancialment, de fet, el que explica Sàpiens, que sovint s’ha considerat una anàlisi antireligiosa, és el que ja s’explicava a la Torà hebrea i a la Bíblia cristiana –concretament, al llibre del Gènesi– tres mil anys abans. Perquè, si ens ho mirem bé, la història real i la que s’explica a la Bíblia –que és descripció de fets i de símbols, no prescripció, la prescripció arribarà després– conflueixen en molts punts. 

Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol. Que també és de la Bíblia. 

Direu: i ara aquest per on s’enfila. Per què parlo d’això ara, si el llibre és del 2016? Perquè l’amic Jaume Corbera s’hi ha referit, a propòsit dels dèficits de la traducció catalana. 

Doncs, ja que hi som, haig de dir que en aquest punt estic ben d’acord amb ell. Cada registre del llenguatge té el seu context apropiat, i el context de Harari no demana precisament un registre col·loquial i desenfadat, sinó erudit i circumspecte.

Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Súplica (i 2)

(Ve d’aquí)

Deixem Déu en pau, sisplau, quan parlem de les desgràcies que fan coŀlectius de gent o persones individuals emparant-se en el nom de Déu. Déu no té a veure amb el que puguin fer aquestes persones.

1. Jo entenc que els agnòstics –o jo mateix i tants altres que ens considerem creients, o potser tots els creients tret dels que creuen cegament i prou– es preguntin per què Déu, si existeix, no faci res davant les desgràcies que pateix, a mans d’altres, una raça sencera –la Xoà, com a símbol de totes les altres matances ètniques de la història de la humanitat– o un territori, o un país, o grups de persones, o una família, o una sola persona agredida, assassinada o violada o...

Si Déu no fa res per impedir tot això, o els desastres naturals que provoquen morts i desgràcies de gent innocent –terratrèmols, tsunamis, despreniments, accidents no provocats, erupcions volcàniques, tot el que vulgueu–, em sembla lògic que ens preguntem per què passen si Déu els podria impedir. Si no els impedeix és que no és Déu, i si no és Déu, Déu no existeix. Ho entenc. Fins a cert punt, participo d’aquestes incògnites, que per a mi són un misteri.

(Els ateus, ja que hi som, no s’haurien de preguntar res de tot plegat, em sembla, perquè ja han pres la seva decisió. Per això deia creients i agnòstics. No entenc gaire que alguns ateus intervinguin tant en aquests debats.)

2. Ara no parlo d’aquesta qüestió. Parlo dels abusos del nom de Déu, de les violacions de la intimitat –o del cos o de la personalitat– d’altres, fetes per gent religiosa que s’aprofita de la seva condició de presumpta superioritat moral; parlo de les sectes destructives, dels discursos fora de lloc pronunciats des de les trones, dels arrabassaments de propietats en nom de les mesquites, les sinagogues o les abadies; parlo de les lluites i massacres darrere el penó de la creu o de la senyera amb la mitja lluna, de les benediccions de règims dictatorials i/o criminals, de les guerres de religió, de les guerres santes, de les conquestes alliberadores en nom de Mahoma o Crist o Brahma, o Ra, o...; parlo de tantes bretolades i blasfèmies actives de suposats creients, de tants altres abusos emparats en raons religioses o fets en el nom de Déu –el meu déu personal– o dels déus o les deesses de la resta.

Doncs el déu cristià o els déus o les deesses no en tenen la culpa, pel fet que siguin usats per a finalitats de les quals no són responsables. És a dir, de tot el que he descrit en aquest paràgraf d’aquí al damunt. És elemental. Em sembla de sentit comú. Jo no sóc culpable del que puguin fer altres, encara que ho facin emparant-se en mi, en el que se suposa que he dit o he escrit. Déu no és culpable de les coses que es diuen en nom seu, siguin suposats preceptes orals, siguin escrits. Déu no ha escrit ni ha dit tot allò, una paraula rere l’altra, al peu de la lletra. No és tan difícil d’entendre-ho.

És per això, que demano humilment que es deixi Déu en pau quan parlem de qüestions referides en el n. 2 d’aquest escrit.

És la segona part de la meva súplica d’aquesta Setmana Santa.

Súplica (1)

Hi ha gent que diu amb una facilitat espantosa «hòstia p.», «cagum l’h.», «Cagum D. i sa p. mare» i similars que fins i tot em fa cosa escriure senceres.

Mireu, per a mi, per als creients en general, Déu és una cosa molt important, i per als cristians també la mare de Déu, i sant Francesc, sant Pere i els sants en general, i l’hòstia, i les coses de la missa, etcètera.

De debò, aquesta mena d’expressions per mi estan al mateix nivell que els insults que em puguin dedicar al pare, a la mare, a la família, a la gent que estimes.

No es tracta de tabús ni de fàtues, no és una mena de tòtem. Es tracta del fet que per a mi i per a molta gent és ofensiu i amb això n’hi hauria d’haver prou. És, doncs, una petició, només una petició.

Em penso que no és tan difícil.

Tenim tota mena d’expressions d’allò més nostrades i alliberadores per als moments d’emprenyament i de frustració. Algunes fins i tot van ser creades justament com a eufemismes per evitar alguna de les expressions que deia abans. Doncs mira, amb els eufemismes ja em conformo. Si s’han creat per evitar allò de dalt, doncs evitem allò de dalt d’aquesta altra manera que pot ser igualment alliberadora i que no sona insultant perquè ha perdut la càrrega ofensiva d’origen.

Com no pensem en la mare o en la tia de ningú quan l’esmentem en un renec.

Deia que tenim tantes altres opcions com vulguis: cagum coi/cony, cagum dena, casum la sang d’un gos pudent (i cia), mala puta, collons i recollons i toca’t els collons, cony i recony, mal llamp, meeeerda, os pedrer, ondi, puta misèria, ser un puta, que el caaaaaaaaardin, li donin pel cuuuuuuuuuuuul, punyetes i derivats. I altres, tants com vulguis.

No incloc els que van adreçats a persones, poso alguns exemples dels renecs que es poden dir o que es diuen en el cas de queixar-se d’una cosa que ens ha passat, sense referir-nos a ningú en concret. Vull dir, si diem fill de puta a algú pot ser ofensiu –dic potser perquè també hi ha una manera de dir-ho, un context, en què fill de puta pot ser fins i tot una expressió de complicitat–; i si ho diem en general, sense referir-nos a ningú en concret perquè el culpable del que ha passat és un fet, una cosa, dir fill de puta com a queixa no és ofensiu. Em sembla. O potser sí, hi pot haver gent que es pot emprenyar. No ho sé.

Sí que es pot dir que tots aquests renecs que he dit «fan lleig», però s’ha de reconèixer que és difícil evitar-los, jo mateix en dic alguns. Tothom passa per mals moments o tothom necessita de vegades queixar-se, esbravar-se de manera diguem-ne especialment vistosa.

Però si podeu evitar els del començament us ho agrairia, perquè per a mi resulten sempre, en qualsevol context, ofensius.

És el meu article de Setmana Santa d’enguany. Que continuarà demà amb una segona súplica (espero que més breu, però encara no l’he acabat i no ho sé, potser m’allargo, com és habitual).

No hi ha respostes fàcils

–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

Déu, home de les cavernes

 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.

« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.

Que Déu hi faci més que nosaltres

Si dius l’any 2011 –ja cap al final, a més a més– en un context laic que creus en un Déu que «nasqué de Maria verge», t’arrisques a perdre la meitat dels lectors o més –ei, que hi ha algú, avui? Però m’hi arrisco.

Suposo que dir això que he dit, que és part del credo catòlic, no ho interpretarà ningú com una mena de sortida de l’armari. Almenys els lectors més veterans d’aquest bloc ho sabeu de sobres. Sovint per Nadal m’he declarat creient, i avui ho torno a fer. No sabia si fer-ho enguany, però les manifestacions d’un determinat escriptor supervendes m’hi han empès. Com va dir Miquel de Jorba, «les provocacions mouen el món», ni que aquestes provocacions siguin pobres i infantils com en aquest cas –el gran argument del nostre heroi són les caques.

Això vol dir que celebro força el Nadal. Ara, anar a favor del Nadal i dels fets històrics que (alguns) recordem no vol dir que m’agradi gens, però gens ni mica, que aquestes festes es converteixin en una mena de festival del consum. Dir això tampoc no és gaire original, ho diu tothom, també la majoria dels descreguts. Que ho diuen encara amb més raó, perquè descobreixen les nostres febleses i les nostres hipocresies. Quan parlo de descreguts vull dir ara els que no són de l’Associació de Grans Despenedors Nadalencs, que a l’AGDN també hi ha força menjacapellans. O sigui, que hi ha anticlericals d’allò més militants que no s’estan pas de fer els grans àpats i/o els grans viatges, aquests dies.

Una cosa és fer festa i reunir-se amb la família, si se’n tenen ganes, i instal·lar el pessebre al rebedor de casa i fer cagar el tió i esperar dels Reis –dels Reis i no del Pare Noel, eh?, no fotem, que això sí que és sagrat– algun regalet, i una altra cosa és... una altra cosa.

Un «creient» que per Nadal tira la casa per la finestra, fa regals caríssims i viatges de plaer, compra cotxes nous... i encara més en temps difícils com els que ara vivim, per mi no és un creient practicant. Un «creient» que odia, que és violent, que va a la seva, que es creu qui sap què, que li és igual el que passi fora de la seva església o fora del seu cercle més proper, això no és un creient, i per descomptat no és un creient practicant de cap religió que no sigui la del seu jo, és un farsant.

«Molts cops jo mateix experimento dolor i patiment en observar com nosaltres, els homes d’Església, som els que alguns cops donem ocasió d’aversió cap a l’Església i cap a la religió per part d’un món que potser per defecte de cultura es troba sempre disposat a jutjar de manera sumària els valors espirituals segons la manera com els personifica el clergat i els catòlics.» Cardenal Giovanni Battista Montini, «Ciò che la Chiesa è e non è», Milà, 10 novembre 1960.

Potser Montini, abans de ser papa i tot –va ser escollit just tres anys després amb el nom de Pau VI–, ja sentia la pudor que sortia d’alguna escola de capellans, d’alguna aula de catequesi i d’alguna sagristia? «Al qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Marc 9,42).

Si algú em demana com em defineixo des del punt de vista religiós i el fet de preguntar-ho no és un cas clar de tafaneria injustificable, que llavors l’envio a fer punyetes, jo responc sempre: m’agradaria ser un cristià conseqüent, o sigui practicant de la meva religió, però la veritat és que no ho aconsegueixo gaire. Tampoc els diumenges, tot i que procuri anar a missa.

Clive S. Lewis, l’autor de les Cartes d’un dimoni al seu nebot –el protagonista de la pel·lícula Shadowlands de Richard Attenborough–, deia: «Quan un hipòcrita fred es justifica a si mateix dient que va de manera regular a l’església, està més a prop de l’infern que una prostituta. (El millor, però, és no ser cap de les dues coses.)»

No miro de justificar-me personalment. És massa fàcil «l’autocrítica» que fan alguns, que consisteix a criticar el company de pupitre, el condeixeble, mentre que tu fas veure que allò no t’afecta i quedes com un reietó, impol·lut i innocent.

Realment és molt difícil ser un bon cristià, perquè això comença no per portar escapularis sinó per preocupar-se de debò pels altres –no com una postura teòrica–, i per ser humil i alhora valent, i per ser un bon treballador i no sols no corrupte sinó honrat, i per ser honest, que no és exactament el mateix que honrat, i pacífic, i comprensiu, i planer...

En fi, que farem el que podrem, suposo que com la majoria de la gent amb bona voluntat. I que Déu hi faci més que nosaltres.

Ja m’he esbravat, com l’escriptor famós de les caques. Bon Nadal.

* * *

Us reprodueixo un sonet de Nadal que m’ha enviat un bon amic:

Alena i omple el pit, enlaira el teu esguard
vers el clar horitzó fet de vent i aigua brava,
que no quedi cap rastre de cap ànima esclava
en el món que es desclou com un bell estendard.

Aquest bri d’esperança que treu lluc cap al tard
és el llum de Nadal, que no mor ni s’esbrava,
car l’Infant té el cor cald, i l’amor mai no acaba,
i te’l don somrient, generós te’n fa part.

Alena i omple el pit, clou els ulls i somriu,
que l’Infant t'ha parlat amb una melodia
que esdevé dintre teu un impuls que et reviu

i et mostra la cançó, l’acord i l’harmonia.
Reneix, que ja és Nadal, que res no et faci esquiu
al món que t'ofereix aquell qui en tu confia.

Gustau Erill i Pinyot
Abella de la Conca, Pallars Jussà /
Monistrol de Calders, Moianès
Nadal del 2011

El Déu racional de la selva

Igual com amb Natascha Kampusch, el cas d’Ingrid Betancourt també m’interessa com a situació límit. «Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit?», escrivia aleshores a propòsit d’aquella noia. Penso que és interessant saber com reacciona determinada gent que ha tingut molt de temps per reflexionar –Betancourt, 2.321 dies– davant el problema del mal omnipresent les 24 hores del dia i davant la incògnita de Déu, absent i passiu en la desgràcia.

Ara que ha passat una mica de temps i ja no és el centre dels focus mediàtics –tot i que deunidó, hi ha qui l’acusa, pobra dona, d’anar al darrere del premi Nobel, amb tanta activitat com desplega–, és el moment de repassar el que confessava Betancourt a Juan José Millás –un «anticlerical anarcoide», segons ell mateix (El País 5.XII.08)– específicament sobre aquesta qüestió. Potser ara ja pensa una cosa distinta, perquè el fragor i la bellugadissa de la vida ordinària fan pensar coses diferents a la gent en moments diversos, però això és el que ella deia en calent, poc després d’acabar el seu llarg captiveri:

«Em van segrestar el 23 de febrer i el 23 de març es va morir mon pare. El meu pare era i és el gran amor de ma vida... La manera com me’n vaig assabentar, uns mesos després, va ser terrible. Allò va ser un tret, perquè quan un sent que... [llàgrimes, silenci]. Jo sempre m’havia sentit beneïda per la vida, consentida per la vida. Quan m’arriba tot això –el segrest, la mort del pare, la soledat de la meua mare– hi ha dos camins: un és el de refusar Déu i, per tant, pensar que tot és fortuït, absurd, un caos sense explicació ni resposta. L’altre camí és buscar Déu. En el dolor de la selva no pots acceptar qualsevol Déu. Amb el Déu ritual infantil no en tens prou. No en tens prou amb pensar que Déu és amor o que no pots explicar-lo. A la selva necessites un Déu racional. Si la teua fe no és racional, si no estàs segur que Déu existeix, no hi pots establir una relació. No en tens prou amb la tradició. La religió catòlica no ens ha obert a llegir la Bíblia, com si els creients fóssim minusvàlids intel·lectuals, sense capacitat per a grans recerques teològiques, i com si això estigués reservat als intel·lectuals.

»Però la Bíblia és un instrument extraordinari. Cal llegir la Bíblia amb tranquil·litat, sense orelleres que et condicionin a llegir-la per damunt, sense entendre el retrat humà de la relació de Déu amb l’home. És molt difícil d’explicar, però el que vull dir és que vaig entendre, llegint la Bíblia, que Déu no és energia, ni llum, ni partícules de gas en el cosmos, sinó que Déu és un ésser humà, en altres mots, que el que nosaltres tenim d’humans és el que tenim de Déu, i, per tant, que la seua relació amb nosaltres és una relació de paraules, i crec que això és fonamental: entendre que som éssers de paraules. Llavors, a través de la Bíblia arriba la paraula de Déu amb una riquesa infinita de codis humans i amb uns retrats psicològics impressionants, com el d’Abraham. Tots els personatges de la Bíblia estan retratats amb les seues febleses, les seues misèries, les seues petiteses. Tots hi estem retratats. Jo vaig descobrir un Déu amb sentit de l’humor, amb sentit de l’autoritat, un Déu que educa, un Déu que estima, però sobretot que és un Déu en el sentit que ho pot tot. I podent-ho tot, Déu podria haver fet, en comptes de l’ésser humà, un robot perfecte, sense defectes, un robot programat per a fer el bé. La pregunta és per què Déu va fer l’home lliure, per què no el va fer com un robot. La resposta és molt bonica, i és que un robot pot estar programat per a estimar, però si no té la llibertat de no fer-ho, l’amor no té valor.»

Aquí la interromp Millás. Li demana quin Déu li agrada més, «el de l’Antic o el del Nou Testament?»

«Són el mateix, és un mirall. El que passa és que el Nou Testament ens fa el camí cap a Déu molt més fàcil. L’Antic Testament és Déu cap a l’home. El Nou és l’home cap a Déu. En l’Antic Testament, Déu ens cerca; en el Nou Testament, nosaltres busquem Déu. Aquesta transformació ha canviat la meua vida perquè si hom és conseqüent i la seua racionalitat accepta Déu, tot canvia, perquè deixa de ser passiu i es torna actiu davant un mateix. És un enorme alliberament pensar que un és lliure, que pot canviar, que pot ser més bon humà.» (Entrevista de Juan José Millás a Ingrid Betancourt, El País Semanal 12 octubre 2008)

Gràcies, Juanjo, per haver recollit aquest testimoni abans que es perdés dins el brogit del món actual (si és que s’ha perdut, que no ho sé). No tinc ni idea del que pensa a hores d’ara Ingrid Betancourt. Només li desitjo que no caigui en la temptació de creure que potser a la selva, presonera però sola, pobra però sola, no hi estava tan malament, comparat amb el que té aquí, enmig de la selva de pedra, asfalt i energúmens pertot, encara que tingui la vida solucionada.

Qüestions de llengua (XXXV): Déu o déu

Ara ens ha agafat la dèria dessacralitzadora, menjacapellanesca, no sé com s’hauria d’anomenar, d’abaixar sempre la majúscula de Déu. Molts mitjans de comunicació s’han apuntat a la moda. Hi ha fins i tot diccionaris d’ús que no sols inclouen l’entrada déu en minúscula, que això és correcte, sinó que reporten totes les expressions que en parlen també en minúscula: com déu mana, com hi ha déu, déu l’hagi perdonat, déu nos en guard. I jo crec que no, que aquí ha de ser Déu, igual com en les expressions de cal Déu, Déu et faci bo, Déu meu!, gràcies a Déu o fillet de Déu. Altra cosa és que diguem els déus t’escoltin. O, si volem, deixat de la mà del déu Zeus o valga’m el déu Thor! Llavors sí. Com deunidó escrit així, que és una altra qüestió (però si es conserva la grafia separada, Déu n’hi do, cal escriure-ho també amb el Déu en majúscula).

Els diccionaris ens expliquen clarament que hi ha dos significats bàsics del mot déu: un de genèric, ‘ésser superior que té poder sobrenatural’, i l’altre d’específic: ‘ésser suprem i únic, creador i autor de totes les coses’. El primer fa referència al càrrec o a la funció, diguem-ne, de la deïtat, que segons algunes tradicions és compartida i després ha adquirit altres significats per extensió. Així, es pot parlar del déu del mar (Neptú), del déu de la guerra (Mart), dels déus familiars o domèstics, del plaer dels déus o dels déus de l’Olimp. O que en tal té un déu, que és la seva panxolina, la seva butxaca o el seu ego. I, és clar, descrivint-los, podem parlar del déu dels musulmans o del dels cristians, aquell déu que per a cristians, jueus i musulmans és «l’únic», com acabem de llegir al diccionari, i es diu... Déu.

Perquè hi ha, efectivament, el personatge Déu, que no té cap altre nom que aquest, tot i que sigui conegut també, segons les tradicions, per Jahvé, Al·là, el Pare o el que sigui, el déu de les religions monoteistes, el personatge al qual es refereix habitualment la llengua nostra quan parla d’aquesta figura amb les seves múltiples expressions. Perquè la llengua té un context, un context que alhora influeix en l’ortografia, i dins d’aquest context «el nostre déu» és aquest déu, un déu que es diu, de nom, Déu. Llavors, siguis creient o no, pensis el que pensis, li atribueixis el caràcter que li vulguis atribuir, ha d’anar amb majúscula. Els que hi sigueu més refractaris, poseu-hi la majúscula com la hi poseu a Hansel i Gretel i a la Caputxeta Vermella. La Caputxeta devia tenir un nom, no ho sé, Elisenda o Vanessa o Carla, però no el sabem, i llavors li diem Caputxeta. És el seu nom propi perquè no en coneixem d’altre. Segur que hi ha altres xicotes amb caputxa, i entre elles alguna la duu igualment roja, però la Caputxeta és només una, la del conte. I doncs, no té cap sentit parlar d’un personatge, sigui real o sigui de ficció, abaixant-li la majúscula perquè fa modern o perquè, miri, jo és que no hi crec o penso que tots els déus són iguals. Si tots els déus són iguals, llavors hauríem d’escriure júpiter amb minúscula, no?, i jano, i odín, i xiva, i afrodita, i anubis. Parlem d’ortografia o parlem de creences?

Aquesta majúscula que reclamo per a Déu –i amb mi, en aquest cas, els principals diccionaris de la nostra llengua–, doncs, no és una majúscula d’antonomàsia, no és com la que alguns diuen que convé posar de vegades a església, a dalai lama, a papa, a parlament, a ajuntament, a estat o a rei per distingir-los d’altres esglésies, lames, papes, parlaments, ajuntaments, estats o reis, sinó que és una majúscula de nom propi.

Ras i curt, Déu, sense especificadors o determinants (article, demostratiu, possessiu), sense modificadors de gènere o de nombre, és el nom propi d’una divinitat, la més propera al nostre context cultural. Escriure aquest Déu amb minúscula no sé si és pecat, però em fa l’efecte que sí que és una falta d’ortografia.

(Afegitó del 21 de gener del 2009. No sé si Miquel de Palol llegeix el vigilant o bé el vigilant escriu coses tan òbvies que les diu tothom. Ahir escrivia: «Aquest cronista ignora o creu ignorar si Déu existeix o no [...], però en cap moment que n’ha parlat se li ha ocorregut escriure-ho amb minúscula, per la senzilla raó que és un personatge; real o de ficció, aquesta és la qüestió següent. L’existència d’Afrodita, de Rama i de Vulcà és tan contingent com la de Déu, i no he vist mai ningú en conflicte per posar-hi majúscula inicial.» [Avui, 20 gener 2009].)

Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»

«Deunidó», «sisplau», «esclar»... Com adéu, aleshores o enlaire. No es tracta de crear locucions o expressions noves perquè ens vaga, sinó de conservar les antigues, normalment ja fossilitzades, en un format modern, perquè si no, saps que no es conservaran o almenys (almenys és una altra) serà més difícil que es conservin. O sigui, aquestes contraccions –aglutinacions, se'n diuen tècnicament– formen part d’un moviment que sembla molt agosarat, però en realitat és conservador. El que es vol és evitar el domini absolut del no està mal(ament), del per favor i del clar que ja són omnipresents –dic aquests tres exemples per cenyir-me a uns casos concrets, però n’hi ha més.

I no passa res perquè convisquin amb els tradicionals, ningú no condemna cap no està malament, ni cap per favor ni cap clar. Es tracta de conservar les dues coses, perquè ens en puguem servir per escrit segons les circumstàncies, el context, el registre, el dialecte de cadascú. Algú creu que conservaríem l’adéu si no fos que la gent, per l’ús, el va convertir en una sola paraula que ja no expressava necessàriament un desig religiós, com antigament, sinó una fórmula convencional de comiat?

Pel que fa al «esclar», jo no m’hi aveso, perquè quan el dic i l’escolto a força gent encara el sento separat –és per això que normalment continuo escrivint és clar–, però em sembla fantàstic que s’hagi inventat, perquè aquesta és la manera com se salvarà, segurament, la locució és clar, i d’això es tracta. I si al final tenim les tres maneres –clar, és clar i «esclar»–, doncs millor, no?, més riquesa lingüística, més possibilitats. Ja sabeu que sóc enemic dels uniformismes.

El mateix passa amb el Déu n’hi do, que ja gairebé ningú no sap què volia dir originàriament ni per què els nostres avis deien això quan volien ponderar que un fet era prou remarcable. Potser era ‘Déu li’n dóna [de tal cosa] i per això en té tanta’, o bé, en un context negatiu, ‘que Déu n’hi [o els en] doni [de tal cosa], ja que en té [o en tenen, o n’hi ha] tan poca’ (aquesta segona es deia Déus lo·m dé a l'edat mitjana, segons Coromines, LCF 275). És una expressió bonica, molt nostrada i prou viva en el català de molta gent, gràcies a Déu*.

*Gràcies a Déu encara sabem què volia dir originàriament, i per això aquesta expressió es conservarà més temps així mateix, sense tocar-la, i no hi fa res que el parlant sigui ateu, creient o mig mig; sí que tenim lexicalitzada en una sola paraula, en canvi, l’adaptació catalana de la versió àrab d’aquesta mateixa expressió: inxal·là (que em sembla que a més de ‘gràcies a Déu’ també vol dir ‘Déu ho vulgui’, segons el context.)
Afegitó del gener 2017: començo a fer anar a les xarxes gradeu, per substituir el cada cop més difícil de sentir «gràcies a Déu»; difícil de sentir, suposo, perquè la gent es deu pensar que si dius «gràcies a Déu» fas una mena d'acte confessional i, esclar, qualsevol cosa abans que això, ui, no sigui dit.

I doncs, els que hem inventat o promocionat des de fa temps el «deunidó» –que accepta diminutiu: «deunidoret»–, ho hem fet per ajudar a conservar-lo. Perquè és així com es manté la llengua. Potser al final no farà falta, perquè es perdrà aquesta locució definitivament i tothom dirà no està malament o altres frases semblants. O potser es conservarà fossilitzat el Déu n’hi do original, tal com s’escriu ara segons la normativa. Però els que vam proposar i vam començar a utilitzar el «deunidó» almenys hem donat una eina als parlants –als escrivents, més ben dit– perquè puguin fer servir aquesta locució a la moderna, sense sentir-se carrinclons.

(Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, inclouen el «deunidó», però encara amb la marca d’ús restringit i l’advertiment que no està recollit al DIEC. Anem avançant.)

(Afegitó del novembre 2008. Els de l'ésAdir han canviat el que deien, s'han penedit de la seva gosadia. Ara diuen: «Déu n'hi do. Expressió que escriurem amb aquesta grafia, d'acord amb el diccionari normatiu. Diminutiu: Déu n'hi doret. Constatem l'ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret).»)

I del «sisplau» ja no cal que digui res, perquè està prou defensat en altres indrets més solvents que no pas aquest. Només una precisió, per si feia falta: «sisplau» no és un sinònim exacte de si us plau, que ja només se sent –i que duri!– en àmbits molt formals, sinó un sinònim de «per favor». O sigui, «sisplau» s’ha creat perquè no es perdi del tot la fórmula nostrada dels tradicionals «si us plau», «si et plau», «si li plau», «si els plau», tots plegats. S’han unificat totes les formulacions en una, perquè no desapareguin del tot. Llavors, no té cap sentit que hi hagi gent que digui, en to mig foteta, que si t’adreces a una persona o a diverses a les quals tractes de tu o de vostè, llavors caldria escriure en cada cas «sitplau» o «silplau» o «silsplau» (ho diuen per fer palesa l’absurditat, des del seu punt de vista, de la proposta «sisplau»). No. Qui diu això no ha entès la jugada. Tot i que també pot ser que els que l’expliquem ho hàgim fet malament.

Afegitó del desembre del 2009. Joan Josep Peraire escriu al vigilant: «Tot i que comprenc les teves raons, no les comparteixo (o sóc reticent a compartir-les), especialment perquè no hi acabo de veure la relació de causa-efecte entre supervivència lèxica i “modernitat expressiva” (si en podem dir així). D’una banda, és fàcil trobar exemples en què l’economia expressiva facilita la circulació lèxica, i, fins i tot, fa possible la incorporació d’elements catalans al castellà col·loquial. En valencià, o en valencià castellonenc, per ser més exactes, tenim l’expressió “mone”, un excel·lent producte d’enginyeria lingüística procedent de la forma “anem-nos-en”, a través de variants intermèdies, com ara “anemon” i “nemon” o “nemone”, que s’utilitza amb una certa freqüència en converses en castellà. Però, de l’altra, el fet que les expressions fraseològiques es comporten com una unitat semàntica no n’autoritza (ni n’aconsella) l’aglutinació, ni n’és cap garantia de supervivència. Així, per exemple, ningú ha proposat encara (almenys sabent-ho jo) que el reformulador “és a dir”, l’expressió introductòria de tema “pel que fa a” o els concessius “encara que” o “tot i que”, s’escriguin “esadir”, “pelquefaa”, “encaraque” o “totique”. A més, més brevetat que el marcador “bé” és difícil d’aconseguir i, tanmateix, és molt habitual que hom el substitueixi pel castellanisme “bueno”. De totes formes, gràcies per les teves reflexions.»

Afegitó del novembre del 2010. Crec que és el primer cop que veig escrit «sisplau» amb lletres de pam. Fins ara ho havia vist molt en llibres, revistes, diaris, fullets, lletra petita. Ara és un anunci d'una entitat bancària que diu «Somriu, sisplau» a tot vent. No s'han plantejat que si deien «somriu» era incoherent dir «sisplau» i que haurien d'haver escrit «Somrigueu, sisplau» (o «Somrigueu, si us plau») o «Somriu, sitplau» No, «Somriu, sisplau», sense complexos. Ho trobo bé. Més que bé: ho trobo normal.

Afegitó de l'abril 2011. Una exposició del MNAC sobre pintura realista s'anuncia amb lletres grosses als carrers: «Una mica de realisme, si us plau». Crec que aquest exemple i el del paràgraf anterior són una mostra clara de l'especialització en el llenguatge escrit d'una expressió més aviat col·loquial («sisplau») i, al costat, quasi de manera simultània –han passat ben pocs mesos des de l'anterior–, una de més formal («si us plau»). Em sembla perfecte i em penso que aquests dos casos em donen la raó: ni sempre s'ha d'escriure «sisplau», com voldrien alguns, ni sempre «si us plau», com reclamen altres: depèn del context. Que convisquin les dues formes em sembla clar que és un enriquiment de la llengua.

Afegitó del desembre 2016. La nova Gramàtica de la llengua catalana (IEC), acabada de publicar, aconsella la grafia «Déu-n'hi-do». És a dir, una semiaglutinació. No m'agrada.

«Frívola manipulació de Déu»

No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:

«Frívola manipulació de Déu

»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)

És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.

El cas de Natascha Kampusch

Ja feia dies que volia tocar aquest afer, però no volia només tocar-lo i prou, volia reflexionar-hi. I no tenia temps. He anat escrivint aquesta nota a poc a poc.

Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!

I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.

Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.

Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.

Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.

Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.

»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.

»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.

Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?

(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)

Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.

Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.

Pobre Déu, tan maltractat

Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.

Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).

La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.

Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.

Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”

Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?

En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.

A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.

Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.

No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)

Els que es llueixen i els que treballen

Hi ha d’haver Déu, o almenys hi ha d’haver una altra vida on es posi cada cosa en el seu lloc. No pot ser que romanguin les coses per sempre més com sembla que queden en aquest món, que els uns es posen les medalles dels altres i, de vegades, perquè els altres no reivindiquin ni protestin, els silencien de mala manera, de vegades fins i tot… matant-los, en sentit figurat o també real.

Això ve a tomb… de molts fets de cada dia, i de moltes vides observades i de moltes organitzacions laborals i negocis i empreses, també familiars, i institucions acadèmiques i muntatges i serveis oficials i no oficials i corporacions i entitats de molts tipus i organitzacions no governamentals.

Però ve a tomb, més específicament, per un article que acabo de llegir d’Àlvar Sánchez, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Us en copio un extracte llarg, que val la pena:

Tesla, Edison i la batalla dels corrents

El 1880, l’americà Thomas Alva Edison descobreix la bombeta incandescent, amb la qual cosa la il·luminació moderna arriba a les llars. No obstant això, ¿com es pot aconseguir l’electricitat necessària per al seu funcionament? El mateix Edison va dissenyar generadors d’electricitat basats en corrent continu, és a dir, aquell que flueix constantment en una direcció. No obstant, la seva eficàcia era molt limitada i va decidir contractar joves brillants per ajudar-lo a trobar un generador d’electricitat definitiu. Un d’aquests joves era un serbi de 28 anys que acabava d’arribar a Amèrica, Nikola Tesla. Edison va oferir 5.000 dòlars a Tesla si perfeccionava el seu generador, i Tesla ho va aconseguir en uns mesos. Al reclamar en va els seus diners, Edison li va explicar al serbi que tot havia estat una broma i si no era capaç d’entendre un “acudit americà”.

Tesla va abandonar el laboratori d’Edison i després d’una intensa activitat va inventar cap al 1887 el motor d’inducció, basat no en corrent continu sinó en altern, és a dir, corrent que varia en funció del temps –avui dia les companyies elèctriques subministren a les nostres cases corrents d’aquest tipus que canvien de direcció 50 vegades per segon. Aquest motor va permetre per primera vegada la generació de grans voltatges, i va ser el giny que va impulsar la revolució industrial de finals del segle XIX. Tesla es va adonar de seguida que el seu descobriment era incomparablement millor que el d’Edison. Alguns capitalistes, com el també inventor George Westinghouse, li van donar suport.

No obstant, un grup d’inventors i inversors, capitanejats per Edison, no estaven disposats a cedir davant la nova tecnologia i van defensar el corrent continu com l’opció del futur, en contra de l’evidència científica. Edison va contractar un científic anomenat Harold Brown que va començar a fer demostracions en públic dels perills del corrent altern electrocutant gossos i cavalls davant d’aterrides audiències. Però la cosa no va quedar aquí. Aprofitant la imminent execució a Nova York el 1890 d’un condemnat a mort, William Kenner, Brown va comprar un generador de corrent altern a Westinghouse i va aconseguir que fos utilitzat per a l’execució. Kenner va morir “en un espectacle terrible, molt pitjor que penjat”, segons el testimoni de l’època.

Quan la batalla dels corrents semblava perduda, la companyia Westinghouse va aconseguir el 1893 la concessió per il·luminar la Fira Mundial de Chicago, dedicada al quart centenari del descobriment d’Amèrica. A la inauguració, el president dels Estats Units, George Cleveland, prement un botó va encendre els centenars de milers de bombetes alimentades pel corrent altern obtingut pels generadors de Tesla. Els 27 milions d’espectadors de la Fira van poder comprovar les meravelles creades pel físic. Uns anys més tard, es va inaugurar la primera central hidroelèctrica del món a les cascades del Niàgara, també basada en els descobriments en corrent altern de Tesla. Això va iniciar un procés imparable de consolidació del corrent altern. Avui en dia l’electricitat es genera, transmet i converteix a tot el món gràcies a les invencions de Nikola Tesla.

A la resta de la seva prolífica vida, Tesla encara va tenir temps de fer importants descobriments en control remot, robòtica, disseny de turbines i sobretot en les telecomunicacions. Molts consideren Tesla el pare real de la ràdio i les telecomunicacions modernes, com a precursor de gent més famosa com Marconi. Va proposar a més el 1908 un sistema de transmissió de dades, imatges i música a tot el món a partir d’ones electromagnètiques... 80 anys abans del naixement d’Internet.

Tesla va obtenir el 1917 el seu únic premi important, la medalla… Edison. En el seu discurs, el vicepresident de l’Institut d’Enginyeria Elèctrica va expressar: “Si eliminéssim del nostre món industrial els resultats del treball de Tesla, les rodes de la indústria pararien de rodar, les nostres ciutats estarien a les fosques i les nostres màquines estarien aturades i mortes”.

No obstant, explotat per capitalistes sense escrúpols que van comprar les seves patents a preus de saldo i després el van abandonar, i marginat sovint per la comunitat de científics pels seus mètodes i procediments singulars, Nikola Tesla va ser progressivament oblidat per tots i va morir sol i pobre el 1943. […]» (Avui, 25 setembre 2004)

Digueu-me ignorant, però tot el que jo sabia fins ara és que l’electricitat l’havia “inventada” o descoberta i desenvolupada Thomas A. Edison i no havia sentit a parlar mai de Nikola Tesla. La meva ignorància no és per les pel·lícules de Hollywood, que les enciclopèdies d’aquí també posen totes les medalles a Edison i amb prou feines esmenten Tesla, les que l’esmenten.

Tesla és un cas més d’allò que diem quan ens molesta una falsedat: “Així s’escriu la història”. I, si voleu, una prova de la necessitat de l’existència de Déu o, si més no, d’una altra vida on cada cosa, animal i persona ocupin el lloc que justament es mereixen.