Perles (165): Un paper imprescindible

«El 1905 es va fundar a Alemanya la Societat d’Higiene Racial, els fundadors de la qual reivindicaven la vella idea espartana de decidir si els nounats havien de viure o ser eliminats si presentaven problemes de salut. Tot i que calia que ho decidís un metge, compte, que no eren pas bàrbars.* El cas és que l’eugenèsia va entusiasmar arreu del món, de tal manera que els programes d’esterilització involuntària en aquella època van passar a estar actius ni més ni menys que en vint-i-vuit països. Als Estats Units el simpàtic doctor Kellogg, posant per cas, a més de promoure l’esmorzar de cereals i els ènemes de iogurt, també va inaugurar la Fundació per a la Millora de la Raça. I per descomptat al NSDAP la idea també s’hi va fer forat.»

Javier Bilbao, fragment de l’article «¿Quién votó a Hitler?», Jot Down, El País 24 novembre 2015

* La cursiva és meva. Ho subratllo perquè en ser un fragment podria no quedar prou clara la ironia de l’autor.

Perles (160): El negre també és color de carn

«La Unesco va declarar l’any 1950 que de raça, biològicament, només n’hi ha una, la humana. Després de consultar amb psicòlegs, biòlegs, sociòlegs i antropòlegs, va descriure qualsevol altra connotació entorn del color de la nostra pell com un “mite”.»

Extret d’un article de Cristina F. Pereda, El País 14 juny 2015

Perles (154): Ridiculitzar el llenguatge no sexista

«Procuro cridar l’atenció de tant en tant perquè a mi em passa al revés del que se sol dir: hi ha molts textos que m’expulsen quan durant tres-centes pàgines s’usa “acollits” sense cap “acollides”.* [...] Es tracta de deixar un espai per a la imaginació en el qual es vegi les dones. No és el mateix dir uns desconeguts que uns desconeguts i unes desconegudes. Inevitablement les veus. No cal que ho diguis tota l’estona, hi ha moltes fórmules. Sempre es va per la via de ridiculitzar el llenguatge no sexista o per la via del frau: apel·lant a l’economia del llenguatge, però el masculí genèric de vegades obliga a precisions que no són gens econòmiques. És un terreny de la societat que està en tensió i és normal que el llenguatge també ho estigui. I amb aquesta tensió cal treballar.»

(Belén Gopegui, entrevistada per Javier Rodríguez Marcos, Babelia, El País, 3 gener 2015)

* L’original deia aquí «se usa el nosotros sin un nosotras». Com que en català l’exemple textual no funciona m’he hagut d’inventar una traducció, però amb el canvi perdem la primera persona i, amb això, una raó afegida a l’«expulsió» que explica l’autora que sent. Justament mirant de minimitzar la pèrdua ho he traduït a partir de l’antònim d’expulsió.

Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Defensar el Colosseu de Roma

«L’arquitecta [Pia] Petrangeli i la conservadora [Cinzia] Conti [responsable de la restauració de la superfície] estan d’acord que en cap cas no es tracta de retornar el Colosseu, de manera artificial, a l’estructura original, sinó de respectar el pas del temps: “L’actual caràcter del Colosseu és el d’una estructura discontínua, una geometria trencada pel temps i la història. No ens cal repetir el passat, sinó revalorar el que ja tenim”. És un no, molt diplomàtic, a l’acudit del ministre de Cultura, Dario Franceschini, de tornar a cobrir d’arena el Colosseu.»

(De l’article de Pablo Ordaz, «El Colosseu recupera el color de l’Imperi», El País, 23 nov 2014)

Això és, exactament això, el que defenso sempre quan em demanen què penso de no sé quin edifici, estàtua, pintura, obra d’art en general que han “restaurat”.* Que no m’interessa, m’interessava sense restaurar, tal com estava quan la van trobar.

* Una cosa és treure capes de brutícia del damunt o clavar grapes o altres elements a les pedres per sostenir-les o subjectar-les i una altra cosa repintar, afegir maons o rocs o peces de marbre allà on no n’hi havia. Estic a favor de restaurar, molt en contra de refer,que és el que solen fer sobretot en edificis antics. Cal «respectar el pas del temps».
Encara més: en general m’interessa més veure les obres d’art allà on eren originàriament i no, si és el cas, allà on les han traslladat (museus). En general.

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»

(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

Perles (147): Decisiu per mantindre la llengua

«Si alguna cosa posa en relleu la comparació entre Catalunya (i fins ara les Illes) i el País Valencià és que, a l’hora de mantindre o esvanir un idioma, les polítiques institucionals són decisives. Al cap i a la fi, el procés de substitució lingüística va començar a gran escala durant el franquisme i es va aminorar en les primeres dècades de la transició. Ara s’ha desbocat de nou.»

(Enric Sòria, Quadern El País, 30 abril 2014)

Perles (146): El nacionalisme espanyol, tan massís

«El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. [...] Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius– és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.»

(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)

Perles (141): La literatura i la vida

«La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí– del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.»

Enric Sòria, Quadern, El País 23 octubre 2013

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

Perles (120): Subsistirà la premsa de paper?

–Le Monde té avui 380 periodistes, dels quals 60 componen la redacció de la web. Fusionarà les dues redaccions per convertir-se al ‘digital first’?
–Les dues redaccions ja treballen plegades, però vull que creixi el sentiment de comunitat. Crearé el meu equip amb talents reconeguts, i així culminarem la idea que tots lluitem sota la mateixa bandera i que hem de canalitzar més bé les nostres energies cap al digital. Avui estan majoritàriament dirigides cap al paper, però a partir d’ara la prioritat serà la web, i després hem de pensar molt bé quines coses té sentit oferir en paper. Jo crec que el paper no desapareixerà, però hem de rumiar molt bé què donem al lector perquè es gasti 1,80 euros en un diari, quan la vigília ja ha rebut un bon nombre d’informacions.

–M’alegra que cregui que el paper sobreviurà. Sap quant de temps?
–Hem de tenir confiança. L’edició de Le Monde en paper té encara molts lectors còmplices i els hem de cuidar oferint-los encara més qualitat. L’edició no podrà ser exhaustiva, però sí molt atractiva; ha d’incloure el millor que hàgim produït les últimes vint-i-quatre hores. Hem de marcar l’agenda i donar la nostra millor oferta, el més selecte. L’internauta tria el que vol llegir, llegeix el que ell mateix es busca; el paper és una altra cosa, i ha d’oferir coses no buscades, atendre el plaer de la lectura, la bona escriptura, el ritme.

–Un diari sense notícies, doncs?
–També amb notícies! Ara, cada cop més ben seleccionades.

–Però mentrestant, les vendes al quiosc cauen. Al gener, un 8,6%...
–El context és difícil, i hem tingut problemes de distribució. Però ha millorat la difusió a les regions imprimint a Tolosa i Montpeller.

(Fragment de l’entrevista de Miguel Mora a Natalie Nougayrède, flamant directora de Le Monde, El País, 8 abril 2013; la fotografia és de Miguel Medina.)

Goebbels no era tan important?

Joseph Goebbels va ser un personatge importantíssim, transcendental, dins el nazisme. Sembla que aquesta afirmació no hauria de discutir-la ningú, que tothom hi estaria d’acord.

Doncs no. Peter Longerich, a la seva biografia sobre el personatge –la més completa, sembla, publicada fins ara–, i segons una ressenya de Jacinto Antón al diari El País, diu que Goebbels era «molt menys important al si del règim del que es creia».

Dient això sembla, de primer, que el defensi –i no és aquesta, sens dubte, la seva intenció. Perquè algú podria pensar que si no era tan important vol dir que no va ser tan responsable dels crims nazis com tothom es pensava.

Longerich en sap infinitament més sobre els nazis que jo, i molt més encara sobre Goebbels: la seva biografia té més de 1.000 pàgines, aviat és dit. Al cap i a la fi, jo només he llegit uns quants llibres sobre el tema. Longerich no sols n’ha llegit molts més que jo, i documents inèdits, i testimonis, i els ha analitzat a fons, sinó que fa molts anys que s’hi dedica professionalment. Estic segur, doncs, que tot el que diu Longerich a la seva biografia és veritat, que totes les dades han estat contrastades. I això meu no és més que una idea indocumentada.

Però és que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació –«Goebbels era molt menys important al si del règim del que es creia»–, com una síntesi de la seva vida. El propòsit de Longerich es posar en el seu lloc Goebbels, com un personatge mediocre, i cal lloar aquest objectiu, perquè és veritat que ho era i convé que se sàpiga. Però no n’hi ha prou. La seva mediocritat s’ha d’estudiar en funció de la figura de l’amo, Adolf Hitler, i potser acabarem descobrint que en realitat –per mi– són dos els personatges mediocres importants d’aquesta història tràgica –tràgica sobretot per a les seves víctimes–, dels quals un mana més que ningú i l’altre obeeix, com un gos faldiller, també més que ningú.

Des d’aquest punt de vista, Hitler necessitava Goebbels com el pa que menjava. No per a les grans estratègies. Per a això ja tenia els seus generals i ja tenia Himmler, Göring, Bormann, Hans Frank, Heydrich, Rosenberg...

El que vull dir és que sense Himmler, Göring, Bormann, etc. el nazisme hauria tirat endavant –com, per exemple, va tirar endavant sense Rudolf Hess o, abans, sense Ernst Rohm–, i en canvi sense Goebbels jo diria que no. N’estic segur, vaja. Sé que és intuïtiu i indemostrable. I pretensiós: hi torno, Longerich en sap molt més que jo. Però n’estic força convençut i dubto que quan llegeixi el llibre de Longerich –que el llegiré– canviï gaire d’opinió.

Hitler necessitava Goebbels com a personatge fidel, com a escuder de confiança al qual potser fa fora de la sala en molts moments –perquè els altres còmplices de la conxorxa criminal contra la humanitat se sentien incòmodes davant la seva presència i el seu ull examinador– però en el qual diposita alhora moltes esperances el factòtum del muntatge, unes esperances que no li poden proporcionar els altres galifardeus.

Hitler necessitava Goebbels més del que necessitava Eva Braun, però en un terreny similar: el de l’autoestima, el de veure’s superior, el de no sentir-se constantment traït, el de saber que hi hauria sempre algú que el comprendria digués el que digués i fes el que fes. Sabia que a Goebbels no li calia estar a prop d’ell per fer aquest paper i, encara més que això, per creure-se’l fins a les darreres conseqüències.

Hitler tenia l’experiència que els seus altres col·laboradors s’emprenyaven quan el dictador no comptava amb ells. Hitler sabia que Goebbels no s’enfadaria mai. Hitler necessitava les constants justificacions de Goebbels perquè Goebbels era sincer quan justificava el monstre. Els altres potser no, o no sempre.

La majoria de l’elit nazi feien veure –potser n’estaven convençuts i tot– que tenien pensament propi. No sé si això els fa més culpables, més importants o més responsables. Però sí que sé –o ho intueixo– que el que Hitler necessitava, més que cap altra cosa, era tenir un gos fidel al costat. Un gos que bordés amb lladrucs autènticament hitlerians. Aquest rol només Goebbels el va saber fer. I el va fer amb perfecció.

Hitler tenia defectes físics, però davant els de Goebbels eren no res. Hitler era insegur, però davant Goebbels i amb Goebbels superava els seus dubtes i emprenia cada dia una nova fugida endavant. Hitler sabia que decidint el que decidís, sempre tindria la resposta favorable i immediata de Goebbels, el gos faldiller, mentre que dels altres, encara que li diguessin que sí, no se’n podia refiar. Hitler sabia que fins i tot si mai aconseguia sorprendre Goebbels, Goebbels engegaria immediatament la màquina de rumiar els perquès d’aquella decisió inesperada i els arguments decisius i incontrovertibles que la justificarien sense cap mena de dubte.

Hitler sabia que Goebbels se suïcidaria quan ell se suïcidés amb Eva Braun. I que no sols se suïcidaria, sinó que se suïcidaria amb la dona i assassinaria abans els sis fills perquè no visquessin en un món en el qual no hi havia Hitler.

Ningú més dels pròxims a Hitler, tret de Goebbels, va fer això. Ningú com Goebbels –del redol immediat– tenia tanta devoció per Hitler. I els déus que no són Déu necessiten devots incondicionals.

És per això que penso que Goebbels va ser molt important per al règim de Hitler. Va ser transcendental. Després de Hitler, o al costat de Hitler, Joseph Goebbels és, per mi, el personatge principal del malson nacionalsocialista alemany.

El resum que fa el diari esmentat sobre la biografia de Longerich, doncs, o bé és un mal resum o bé, si és bo, no fa justícia al personatge.

Em puc equivocar, evidentment.

Tot això no impedeix, és clar, dictaminar que Joseph Goebbels fou un personatge mediocre i menyspreable. Com Adolf Hitler.

Perles (91): El doblatge obligatori

«Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español, salvo autorización que concederá el Sindicato Nacional del Espectáculo, de acuerdo con el Ministerio de Industria y Comercio y siempre que las películas en cuestión hayan sido previamente dobladas. El doblaje deberá realizarse en estudios españoles que radiquen en territorio nacional y por personal español».

(Demetrio Carceller Segura, ministro de Industria y Comercio, Orden Ministerial de 23 de abril –observeu la data– de 1941, apartado 8.º)


Com es fa un doblatge

Ja que hi som, cinc cèntims de com es fan tècnicament els doblatges. I, a sota, una postil·la absolutament necessària i merescuda.

El primer pas és fer la traducció escrita. Després, amb aquesta traducció i la imatge al davant, cal anar frase per frase assajant en veu alta el text per adaptar les frases a la mida apropiada. De vegades, el text de la traducció es més llarg que el de l’original, i de vegades menys, cosa que implica que molts cops cal refer la frase perquè encaixi amb els moviments de la boca del actor, tècnica que s’anomena “ajustar” o “adaptar a boca”.

Un cop amidat el text, cal continuar amb l’adaptació-ajustament i parar atenció sobretot a les consonants labials. En aquest punt s’ha de modelar el text de manera que quan a la imatge l’actor pronuncia una consonant en què ajunta els llavis (m, p, b), també s’escolti una paraula amb una consonant labial, encara que no sigui la mateixa.

Llavors es passa a la fase de gravació. Els actors i actrius de doblatge tenen ja el text adaptat. Si el que es dobla és una sèrie, s’han de posar al dia de la situació exacta en què es troba el seu personatge en aquell episodi. Cal tenir en compte que els i les professionals del doblatge són veritables actors i actrius, no són gent que posen veu a unes imatges i prou.

I ja poden començar a doblar escena per escena –o, més ben dit, take per take, que és com es diuen les unitats de mesura de les fraccions de doblatge–, mirant les imatges i escoltant l’original les vegades que faci falta –si hi ha temps, que normalment no n’hi ha mai prou–, per captar els tons i les inflexions de veu.

El temps que requereix una hora de doblatge? Infinites combinacions: depèn de tantes coses...

(La descripció bàsica del procés està presa d’un reportatge de Natalia Marcos, amb aportacions de l’actor de doblatge Pablo del Hoyo, publicat en un bloc d’El País el 20 març 2012. Si ho hagués explicat a la meva manera, ja ho sabeu, m’hauria perdut en mil històries i matisacions col·laterals. Així que gràcies, Natalia, pel resum.)

* * *

Postil·la 
Missatge rebut el 22 març 2012:

M'he llegit l'última entrada del Vigilant del far i noi... mentre els professionals del doblatge (a l'article de El País) parlin d'aquesta manera (o els periodistes els facin dir les coses així) aquesta professió no es dignificarà mai.

No entro a parlar de doblatge sí, doblatge no. Evidentment, com que jo m'hi dedico defenso que la gent pugui triar la versió (cosa que ara ja es pot fer almenys en català). Però el que no pot ser és que sembli que fem xurros: ho passem al català (o castellà), que hi càpiga, busquem les labials i au, a doblar-ho!

Traduir, ajustar i corregir un guió per deixar-lo a punt per anar a sala és una feinada apassionant, creativa, minuciosa i que no pot fer qualsevol. Fer-ho bé és molt difícil. Perquè el més difícil és justament el tractament del col·loquial, de l'oral –cosa que ni s'esmenta a l'article–, el registre, el contingut de cada frase, l'adequació al gest de l'actor de la pantalla, a l'edat de l'actor de la pantalla... mil coses. I fer-ho de tal manera que l'actor de doblatge interpreti (en tots els sentits de la paraula) què ha de dir i com ho ha d'entonar per dir, exactament, el mateix que significa la versió original. No traduïm paraules, traduïm el sentit del conjunt (paraules, més imatges, més situacions, més estats d'ànim...).

Pot sonar a rebequeria, ja ho sé, però ves! Últimament el doblatge rep per totes bandes i sovint sembla que des del més absolut desconeixement.

iola ledesma
Escola Catalana de Doblatge

Perles: (89) Que parisquen els hòmens!

«Propose que els governs aviven la investigació R+D per a aconseguir que els hòmens donen a llum. És l’única solució. Sentiran la vida en el seu si, pariran amb dolor i alegria, se sentiran més formosos i educaran les cries en el respecte a la seua mare i a la civilització. Trobaran el seu lloc veritable en el futur, seran el cos de la república humana i, per fi, deixaran de matar-mos.»

Mercè Ibarz, El País, 1 febrer 2012

Perles (88): Greuges comparatius

«Per què els 324.000 euros que costa només el contracte de neteja de l’ambaixada espanyola a Berlín constitueixen un dispendi raonable, però els 2,5 milions que comporten totes les oficines exteriors de la Generalitat juntes són un malbaratament culpós? Per què les ajudes històriques i recents de les administracions a Iberia eren justes i necessàries, i en canvi el suport financer de la Generalitat a Spanair ha sigut una “obsessió”, un “caprici”, una “aventura”, un “somni identitari”? Ben senzill: perquè Espanya, fins i tot endeutada, és un estat que com a tal pot i ha de tenir ambaixades, i aerolínia de bandera, i un aeroport transcontinental. Catalunya, com a simple comunitat autònoma, no. És un problema d’estatus i prou.

»Si les coses són així, no pot sorprendre ni escandalitzar l’increment de les posicions secessionistes. Segons el darrer sondeig conegut –el va publicar El Periódico divendres de la setmana passada–, són ja el 53,6% dels enquestats els que votarien sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya.»

Joan B. Culla, El País, 3 febrer 2012

Perles (78): Els motius de Barcelona l’any 1714

«[...] Qui ha escrit mai que la Guerra de Successió fos una guerra independentista de Catalunya contra Espanya? I on, en quin text s’ha afirmat que el sistema juridicoinstitucional català abolit per la Nueva Planta fos el propi d’una democràcia contemporània? No podia ser-ho, com tampoc ho eren les llibertats i franquícies de les ciutats castellanes a començament del segle XVI, aquelles en la defensa de les quals van prendre les armes els Comuneros. Fet que no va impedir que, des del Vuit-cents, el seu alçament i el seu penó morat fossin reivindicats pel liberalisme espanyol, ni que avui la data de la batalla de Villalar sigui el dia de la comunitat de Castella i Lleó. [...]

»No, Felip V no va abolir una democràcia inexistent, però sí que va reduir Catalunya, d’estat sobirà amb lleis, impostos i institucions propis, a província subjecta a un absolutisme uniformitzador, i desterrà la llengua catalana de qualsevol ús oficial, i tot això no sembla que sigui una fotesa. [...] En la seva crida final a la resistència, Rafael Casanova va instar els barcelonins a lluitar “per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya!”. En efecte: la pàtria dels catalans del 1714 era Catalunya, i la causa austriacista havia estat des del primer dia una causa panhispànica, o “espanyola”. Com es pot explicar, si no, el paper d’un Antonio de Villarroel? Tanmateix, la idea d’Espanya que els austriacistes defensaven [...] era la d’una entitat pluriestatal i plurilingüe, un aglomerat dinàstic de sobiranies diferents: l’Espanya que havia existit i funcionat durant dos segles i que, des del 1714, no ha tornat a ser possible ni per aproximació.»

(Joan B. Culla, historiador, extracte de l’article publicat a El País, 16 setembre 2011)

La credibilitat dels mitjans

Tenia això desat en un calaix de l’ordinador i no trobava el moment de reproduir-ho i de comentar-ho amb el to que em semblava que requeria.

El president de l’autoanomenada Associació d’Internautes, Víctor Domingo, deia fa un any: «Internet és un complement important per informar-se, però no s’ha de substituir el periodista professional pel testimoni accidental, ja que el públic necessita la credibilitat dels mitjans per contrastar el que es publica.» (El País, 15 gener 2009)

Quina... poca traça! Aquest senyor Domingo per què equipara internet amb falta de credibilitat i mitjans amb credibilitat? No hi ha «testimonis accidentals» a la premsa tradicional? No hi ha periodistes a internet? Sap el senyor Domingo què és internet? Qui és «el públic», per a ell? Ha sentit a parlar el senyor Domingo del creixent descrèdit dels mitjans de comunicació tradicionals? I sobretot, qui ha votat el senyor Domingo? Quants associats, vull dir, té l’Associació d’Internautes i qui i com els ha convocat?

Quan veig aquestes coses a... «a internet», he estat a punt de dir. Però no, era a la premsa, al diari més venut de l’estat. Quan veig aquestes coses penso que un dia crearé l’Associació Mundial de Faroners i em dedicaré a pontificar, com sempre, però en nom de l’associació. Potser funciona i tot, tu. Serà guai i paterrant. Quin sobrot.

Perles (7): Visions conspiratives

«Si en els dies de l’imperi espanyol autors estrangers denunciaven l’extermini de milions d’indígenes americans a mans de conqueridors i comanadors, o la repressió dels terços del duc d’Alba als Països baixos, o els actes de fe de la Inquisició amb les seves fogueres i els seus cucurulls, el discurs oficial ho imputava a una campanya internacional hostil (la llegenda negra) alimentada per alguns traïdors o esgarriats, com Antonio Pérez o fra Bartomeu de les Cases. Després, al llarg del segle XIX, si les colònies ultramarines volien emancipar-se, si la metròpoli es dessagnava en un seguit interminable de casernades, avalots i guerres civils, tot era obra de l’or anglès, que, envejós, tramava la ruïna d’Espanya. Més tard, sota el franquisme, si l’Europa democràtica repudiava el règim i l’oposició interna el combatia, l’una i l’altra eren simples titelles d’aquell contuberni judeomasonicomarxista que el dictador va invocar fins a la darrera al·locució pública. [...] La visió conspirativa de la història, atribuir a una trama fosca i sinistra les crítiques, resistències o fracassos amb què ensopega qualsevol tasca de govern, constitueix sempre un reflex reaccionari i, a més, és un inquietant símptoma d’incapacitat autocrítica.» (Joan B. Culla, El País, 23 gener 2009)

El Déu racional de la selva

Igual com amb Natascha Kampusch, el cas d’Ingrid Betancourt també m’interessa com a situació límit. «Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit?», escrivia aleshores a propòsit d’aquella noia. Penso que és interessant saber com reacciona determinada gent que ha tingut molt de temps per reflexionar –Betancourt, 2.321 dies– davant el problema del mal omnipresent les 24 hores del dia i davant la incògnita de Déu, absent i passiu en la desgràcia.

Ara que ha passat una mica de temps i ja no és el centre dels focus mediàtics –tot i que deunidó, hi ha qui l’acusa, pobra dona, d’anar al darrere del premi Nobel, amb tanta activitat com desplega–, és el moment de repassar el que confessava Betancourt a Juan José Millás –un «anticlerical anarcoide», segons ell mateix (El País 5.XII.08)– específicament sobre aquesta qüestió. Potser ara ja pensa una cosa distinta, perquè el fragor i la bellugadissa de la vida ordinària fan pensar coses diferents a la gent en moments diversos, però això és el que ella deia en calent, poc després d’acabar el seu llarg captiveri:

«Em van segrestar el 23 de febrer i el 23 de març es va morir mon pare. El meu pare era i és el gran amor de ma vida... La manera com me’n vaig assabentar, uns mesos després, va ser terrible. Allò va ser un tret, perquè quan un sent que... [llàgrimes, silenci]. Jo sempre m’havia sentit beneïda per la vida, consentida per la vida. Quan m’arriba tot això –el segrest, la mort del pare, la soledat de la meua mare– hi ha dos camins: un és el de refusar Déu i, per tant, pensar que tot és fortuït, absurd, un caos sense explicació ni resposta. L’altre camí és buscar Déu. En el dolor de la selva no pots acceptar qualsevol Déu. Amb el Déu ritual infantil no en tens prou. No en tens prou amb pensar que Déu és amor o que no pots explicar-lo. A la selva necessites un Déu racional. Si la teua fe no és racional, si no estàs segur que Déu existeix, no hi pots establir una relació. No en tens prou amb la tradició. La religió catòlica no ens ha obert a llegir la Bíblia, com si els creients fóssim minusvàlids intel·lectuals, sense capacitat per a grans recerques teològiques, i com si això estigués reservat als intel·lectuals.

»Però la Bíblia és un instrument extraordinari. Cal llegir la Bíblia amb tranquil·litat, sense orelleres que et condicionin a llegir-la per damunt, sense entendre el retrat humà de la relació de Déu amb l’home. És molt difícil d’explicar, però el que vull dir és que vaig entendre, llegint la Bíblia, que Déu no és energia, ni llum, ni partícules de gas en el cosmos, sinó que Déu és un ésser humà, en altres mots, que el que nosaltres tenim d’humans és el que tenim de Déu, i, per tant, que la seua relació amb nosaltres és una relació de paraules, i crec que això és fonamental: entendre que som éssers de paraules. Llavors, a través de la Bíblia arriba la paraula de Déu amb una riquesa infinita de codis humans i amb uns retrats psicològics impressionants, com el d’Abraham. Tots els personatges de la Bíblia estan retratats amb les seues febleses, les seues misèries, les seues petiteses. Tots hi estem retratats. Jo vaig descobrir un Déu amb sentit de l’humor, amb sentit de l’autoritat, un Déu que educa, un Déu que estima, però sobretot que és un Déu en el sentit que ho pot tot. I podent-ho tot, Déu podria haver fet, en comptes de l’ésser humà, un robot perfecte, sense defectes, un robot programat per a fer el bé. La pregunta és per què Déu va fer l’home lliure, per què no el va fer com un robot. La resposta és molt bonica, i és que un robot pot estar programat per a estimar, però si no té la llibertat de no fer-ho, l’amor no té valor.»

Aquí la interromp Millás. Li demana quin Déu li agrada més, «el de l’Antic o el del Nou Testament?»

«Són el mateix, és un mirall. El que passa és que el Nou Testament ens fa el camí cap a Déu molt més fàcil. L’Antic Testament és Déu cap a l’home. El Nou és l’home cap a Déu. En l’Antic Testament, Déu ens cerca; en el Nou Testament, nosaltres busquem Déu. Aquesta transformació ha canviat la meua vida perquè si hom és conseqüent i la seua racionalitat accepta Déu, tot canvia, perquè deixa de ser passiu i es torna actiu davant un mateix. És un enorme alliberament pensar que un és lliure, que pot canviar, que pot ser més bon humà.» (Entrevista de Juan José Millás a Ingrid Betancourt, El País Semanal 12 octubre 2008)

Gràcies, Juanjo, per haver recollit aquest testimoni abans que es perdés dins el brogit del món actual (si és que s’ha perdut, que no ho sé). No tinc ni idea del que pensa a hores d’ara Ingrid Betancourt. Només li desitjo que no caigui en la temptació de creure que potser a la selva, presonera però sola, pobra però sola, no hi estava tan malament, comparat amb el que té aquí, enmig de la selva de pedra, asfalt i energúmens pertot, encara que tingui la vida solucionada.