La sentència

He llegit de cap a cap la sentència de la jutgessa espanyola Iglesias Sanchez (sic) contra FJL i haig de comentar diverses coses que no he vist en altres llocs (per això tinc necessitat de dir-les aquí):
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)