«El catòlic sap prou bé que la seva Església –d’acord amb la definició medieval– és
casta meretrix: “casta” com el Crist, en l’essència; “meuca” com tants dels seus homes i dones, en les estructures. Als creients no els cal esperar la polèmica dels de fora per adonar-se dels vicis ocults de la institució.
 |
| Roderic de Borja, papa Alexandre VI, amb els seus amics i amigues (sèrie BBC) |
»Deia Giovanni Papini: “Es podria preparar una antologia anticlerical de l’edat mitjana només amb pàgines escrites pels sants. Seria terrible.” I tanmateix, aquells homes i dones van viure i es van morir en el si de l’Església que estimaven i que a la fi els ha donat la raó en elevar-los als altars. El que passa és que aquests sants no confonien els nivells: sabien que l’Església és santa i sabien també que els membres de l’Església pequen, traint la seva essència que és el Crist, per la qual cosa l’Església no està mancada de pecadors, tot i que ella no sigui pecadora. [...]
 |
| Francesc de Borja, sant, de Goya |
»No podem contradir Jean Delumeau quan diu: “Qualsevol raonament que pretengui ser cristià, abans de res ha de fer-se càrrec del perquè tants contemporanis nostres senten envers l’Església repulsió, desconfiança i rancúnia.”
»Més: “A molta gent l’Església els resulta una institució que serveix més per dividir que no pas per reconciliar els homes; no com un
do que se’ns fa, sinó com un
preu que se’ns exigeix.” Això darrer, ¿és una citació del pamflet de l’habitual i perversíssim
ex, sigui excatòlic, sigui excapellà? Doncs no, quina casualitat: aquesta frase pertany a un text oficial, el
Catechismo dei giovani de la Conferència Episcopal Italiana. [...]
»M’agrada el crit apassionat de Martí Luter, gravat al peu de la seva estàtua al parc de Worms: “Sóc aquí! No puc fer altra cosa. Oh Déu, ajuda’m!” Així clamava aquell monjo amb la Bíblia a la mà, en el cèlebre procés contra Carles V (el “sacre romà emperador”), contra l’arquebisbe de Trèveris i contra els legats i teòlegs del papa. Si és lícit que aquell nan se situï davant per davant del gegant, el pobre cronista que escriu això “no pot fer altra cosa” que unir-se a aquell crit; però malgrat tots els malgrats, no en contra, sinó a favor de l’Església de Roma, la “Babilònia” contra la qual el reformador invocava la còlera divina.
»No us penseu que no tinc problemes amb això. Fixeu-vos que no aconsegueix commoure’m, enmig del cor del catolicisme, la columnata de Bernini, la basílica de Sant Pere, aquella muntanya de marbre que per erigir-la es van envilir els vius especulant amb la pietat dels morts (“la venda d’indulgències”) i van encendre el ble d’aquell barril de pólvora que era l’Europa del Nord.
»“Diuen que aquesta basílica és una obra d’art autèntica” –barbutia un catòlic conegut meu, creuant molt de pressa la plaça cèlebre i limitant-se a fer un cop d’ull suspicaç a la baluerna gegantina que s’alça al fons. “Sí, una autèntica obra d’art. Llàstima que no hagi costat només l’equivalent a onze carros de ducats d’or, sinó també la pèrdua de la unitat de l’Església, les guerres de religió i la segregació de mitja Europa.”
»Per descomptat que l’obra de Sant Pere del Vaticà no és l’única responsable de tot plegat, tot i que històricament fos la gota que va fer vessar la copa, però aquesta
obra representa un tipus de catolicisme, un tipus d’Església que mentre anuncia l’Evangeli als altres, sembla que s’oblida de predicar-se’l a ella mateixa.
»I tanmateix, si em molesto a reflexionar, no arriba a escandalitzar-me fins al punt que refusi mirar de trobar-hi [...] l’esperança que em pot salvar.
»L’Església té l’obligació de donar testimoni conjuntament d’uns fets que humanament resulten irreconciliables: per una banda, la
glòria del Déu únic, de l’Altíssim, de l’Etern, i per l’altra, la
humiliació, la creu, l’amagament del propi Déu que la fe descobreix sota l’indument d’un Jesús de Natzaret [...], i que s’inicia amb la desolació de la
cova de Betlem, aquella vergonya als ulls del món.
»Sant Pere, al Vaticà, amb els seus tresors d’art, tot aquell “triomf” exterior de l’església barroca que arriba quasi fins als nostres dies, fins al Concili Vaticà II, és l’accent coŀlocat (per bé que unilateralment) sobre la glòria de Déu.
»El que passa és que aquestes esglésies, massa triomfants per a la nostra mentalitat, no són pas el més important. El que és veritablement important, més encara, decisiu, és [...] aquell llumet que a les esglésies catòliques indica la presència al tabernacle del misteri més gran de tots: l’eucaristia. Això és l’important.”»
(Text extractat i adaptat del llibre de Vittorio Messori Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale (1982), part II, cap. 2; Messori va ser el primer periodista que va aconseguir fer un llibre entrevista, Rapporto sulla fede (1984), amb Joseph Ratzinger, quan aquest acabava de ser nomenat responsable del Vaticà en les qüestions de fe.)
* * *
I encara més contundent:
«Nostre Senyor odia més que res tres vicis repugnants: l’avarícia, la luxúria i la supèrbia. Tots tres regnen en l’Església de Crist, és a dir, en els prelats que no cerquen altra cosa que plaers, honors i riqueses. [...] Són llops que trafiquen amb la gràcia divina. Cal una justícia severa que els castigui. Perquè l’excés de misericòrdia és en realitat la pitjor crueltat. Per tal que s’esmenin cal que la justícia acompanyi la misericòrdia.»
(Text extractat de la carta de Caterina Benincasa [més coneguda com Caterina de Siena] a Gérard du Puy, nunci a Itàlia del papa Gregori XI [Pierre Roger de Beaufort, instaŀlat a Avinyó], sense data, segle XIV)
He escrit també sobre l’
elecció del papa que ha de succeir Joseph Ratzinger (o que ja l’ha succeït, segons quan es llegeixi aquest article).
