dissabte, 27 de novembre del 2004

Era el final d’Espanya…

…vist des de la perspectiva de Madrid. I per això no ha tirat endavant. I per això Espanya, abans que es produís el desastre, ha mobilitzat tot el cos diplomàtic: 106 ambaixadors, 35 cònsols, tot l’aparell del Ministerio de Asuntos Exteriores i al final, el mateix rei espanyol, Juan Carlos I, a qui van enviar amb presses als Estats Units una setmana abans de la reunió de Fresno, Califòrnia –i ell hi devia anar encantat, perquè li agrada molt viatjar i sentir-se valorat–, per deixar lligat i ben lligat el canvi de vot del comitè directiu de la Federació Internacional de Patinatge, en el qual comitè hi ha dos estatunidencs. Així, una votació que Catalunya guanyà per unanimitat fa uns mesos, ara l’ha perduda per pallissa, tot i ser exactament el mateix l’assumpte que es votava. El que més dol, el que més emprenya, és el cinisme amb el qual el govern espanyol ha dut aquest assumpte, negant sempre la seva participació en cap mena de pressió que no fos l’estrictament esportiva de la Federación Española de Patinaje, una entitat suposadament privada.

I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.

Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 4 de novembre del 2004

Per què no hi han comentaris al bloc?

Sí, potser em vaig equivocar –tot i que sempre serem a temps de rectificar-ho, perquè depèn d’un senzill clic a l’eina d’administració del bloc–, però vaig anul·lar la possibilitat d’inserir comentaris al bloc.

L'única raó que uns quants lectors considerareu vàlida és aquesta: he eliminat els comentaris perquè m'ha donat la gana. Utilitzo aquesta eina com un bloc de notes i prou, un paper blanc on vaig apuntant les meves dèries, i entenc que els eventuals lectors se l'han de mirar d'aquesta manera: com si fos una llibreta en la qual un autor «misteriós» apunta coses de tant en tant i llavors l'exposa rere un aparador, rere una vitrina, perquè qui vulgui la llegeixi. Però no és un bloc «de tothom», és la llibreta del vigilant.

Hi ha al darrere d'aquesta decisió causes més racionals o racionalitzables que l'exposada («perquè m'ha donat la gana»), tot i que reconec que algunes me les he empescades després d'haver decidit actuar d'aquesta manera. Són les següents:

1. Gairebé tothom –no tothom– fa el contrari, és a dir, gairebé tothom deixa oberta la possibilitat de comentar les notes del qui fa el bloc. I no m’agrada gaire, com sabeu els que em coneixeu més, fer el que fa tothom o quasi tothom «perquè això és el que fa tothom» o «això és el que està previst», quan depèn de mi decidir com fer una cosa.

2. Deixar oberta la porta als comentaris és deixar oberta una porta a la llibertat, però alhora és deixar una porta oberta al comentari per compromís, a l’obligació de comentar, al comentari pel comentari, a la pèrdua de temps, a la necessitat de «no el deixem sol, pobre home». Em fa l’efecte que les conseqüències perverses que dic són força generals en molts altres blocs.

3. I sempre, el qui vol comentar alguna cosa, ho pot fer, perquè al costat del bloc hi ha un perfil amb la meva adreça. De fet, rebo uns quants comentaris per aquesta via, i normalment són comentaris sucosos, realment interessants i enriquidors –hi ha excepcions–, però alhora força personals, la majoria, i sense gaire interès per a terceres persones. Els comentaristes que volen dir la seva en públic ja tenen normalment el seu bloc propi. I jo mateix, quan he rebut un comentari amb un contingut que creia que podia ser interessant per al públic, l’he fet conèixer a través d’una altra nota pública, prou discreta, com m’ha semblat que era l’objectiu de qui m’escrivia. I tal com faig aquí i ara, que contesto, potser de manera no tan discreta, tres comentaris que he rebut sobre la qüestió dels comentaris.

4. El punt més delicat és aquest: hi ha un debat establert entre els responsables de mitjans de comunicació sobre si els comentaris que publiquen els lectors en un mitjà seriós –El vigilant del far sempre ha pretès ser un bloc seriós– contribueixen o no a consolidar la solvència del canal. Perquè un bloc és també un mitjà de comunicació: un canal entre un emissor i un(s) receptor(s). Un mitjà de comunicació personal i no col·lectiu pel que fa a l’emissor, però pel que fa a la resta compleix fil per randa totes les condicions. (I en aquest punt no puc estar-me de dir que en determinats mitjans de comunicació, incloent-hi els blocs, trobes de vegades alguns comentaris que et fan perdre les ganes de tornar a aquell lloc. Hi ha frivolitats que poden afectar tot un mitjà... com hi ha clients bruts que poden influir amb la seva baixa mà en el to general de tot un local, encara que s’estiguin en un racó i no els vegis si no els mires... i com hi ha amics d’amics teus que et poden fer repensar si aniràs a segons quina convocatòria dels teus amics. És veritat que et pots plantejar allò dels «drets d’admissió» i filtrar/revisar prèviament/posteriorment els comentaris, com fan molts blocaires [alguns sense dir-ho], però d’això jo en dic censura i no m’agrada, i a més és que no tindria temps de fer-ne, sobretot perquè cada cop dubtaria molt i molt abans d’eliminar res perquè pensaria sempre que «ara ho veig en calent així però aquella persona potser té raó...» Un embolic, vaja, que em prendria molt de temps i que seria un afegit no buscat a l'objectiu primordial amb el qual vaig obrir aquest bloc, que era poder escriure i publicar sense intermediaris, ni condicionants de temps ni d'espai ni d'hores de tancament, el que em passés pel magí.)

5. Hi ha alguns blocs i molts mitjans de comunicació que tenen oberta la possibilitat dels comentaris perquè aquesta opció multiplica per 3 o 4 o 5 el nombre de visites a la web. Qui comenta hi torna per mirar com ha quedat el seu comentari, i després hi fa una altra visita o dues més per saber si algú ha comentat el seu comentari, i així els qui cerquen moltes visites i com més audiència millor poden presentar unes xifres més reeixides als anunciants. I al vigilant del far no li interessen les xifres ni les audiències. Ni els anuncis.

(Afegitó del març del 2009, que fa referència a 4 i 5. Escriu Vicent Partal: «Molts diaris fan allò dels comentaris dels lectors per a pujar audiència –nosaltres no ho fem perquè pensem que és una molt mala opció des del punt de vista periodístic, tot i que sabem que ens afavoriria molt en audiència, molt.» [Mails per a Hipàtia, 4 març 2009, la negreta és meua].)

A banda d’aquests cinc motius, em consta que hi ha uns quants lectors d’aquest bloc secretament satisfets de no haver d’estar-se cada dos dies passant-me la mà per l’esquena, remenant la cua i mirant d’afalagar-me l’oïda... o a l’inrevés, criticant-me i posant-me el dit a l’ull públicament. Perquè, no sé si ho sabíeu, hi ha determinat públic que entra als blocs sense gosar piular ni una sola vegada, per no sentir-se obligats a continuar dient coses a l’autor de tant en tant, sobretot si es coneixen. O sigui, eliminar la possibilitat de fer comentaris és també, d’alguna manera, deixar la gent en pau i, per tant, respectar la seva llibertat de no fer-se conèixer. Direu: «Però aquesta possibilitat de no dir res als altres blocs també existeix...» Sí, contesto, però quedes mig obligat a fer mutis davant la persona en qüestió fins i tot en el cas que la coneguis i te la trobis de tant en tant pel carrer. Perquè si li dius: «Vaig llegir l’altre dia una cosa que escrivies al bloc...», l’altre pot ser que faci: «I com és que no em vas comentar res?» O potser no t’ho dirà explícitament, però és molt probable que ho pensi. En canvi, jo de tant en tant em trobo gent que em diu: «Et llegeixo!» I tothom content.

Ara bé, dit tot això, em sembla fantàstic que molts autors d’altres blocs puguin tenir el seu feedback de la manera que han triat, i reconec que són valents (i altres generosos?, o temeraris?, o ingenus?... o espantats per la possibilitat que si eliminen els comentaris, o els controlen amb algun filtre previ, potser algú els titllarà de políticament incorrectes?) al deixar oberta la possibilitat que qualsevol passavolant els faci la cagaradeta a la teulada de casa seva.

En resum: em sembla bé que qui vulgui obrir la porta als comentaris ho faci, però dic que no, rotundament, al dogma segons el qual és necessari, o almenys convenient, que els lector puguin fer comentaris en públic, perquè això «forma part integrant del que és un bloc».

Al cap i a la fi, si un bloc és un mitjà de comunicació d’una persona, suposo que no hi ha cap inconvenient a considerar que s’adreça a un conjunt de persones considerades també individualment, i no a una mena de col·lectiu. Des del meu punt de vista, els lectors del meu bloc no han de ser necessàriament cap col·lectiu. Ho podrien ser, però potser no els interessa. Ni a ells, ni a l’autor del bloc.

Suposo que no us he convençut a tot(e)s, però a falta de més arguments en contra –els que m’heu escrit només m’heu fet saber la vostra estranyesa, però no m’heu donat gaires arguments a favor d’activar els comentaris–, de moment ho deixarem així.

I encara, a posteriori, puc afegir això que m’han passat (potser és massa contundent i tot, però l’autoritat de qui ho diu és indiscutible): «Els comentaris [a les notícies] em semblen una cosa sense sentit. Són d’una qualitat molt baixa. Penso que és una moda passatgera que desapareixerà. Només cal llegir-los un parell de cops per demanar-te per què malgastem oxigen llegint tanta porqueria incoherent.» (Aidan White, exsecretari general [1987-2011] de la Federació Internacional de Periodistes).

Una gran majoria dels periodistes més prestigiosos pensa això mateix sobre aquesta qüestió. I doncs, si els mitjans que dirigeixen o on treballen conserven els comentaris és només per un sol motiu: l’econòmic. Ja n’hem parlat més amunt.

(Ja que hi som, si voleu fer un comentari, podeu enviar-lo ací.)

Pecat ecològic

Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...

(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):

Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?

I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?

Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?