BCN World, nou destí d'oci familiar

Us enrecordeu de quan ens deien que BCN World seria un lloc de lleure familiar? Ho van escriure, fins i tot. Doncs bé, la pàgina en què se’n parlava ara és un una pàgina «not found», però el títol de la pàgina –mireu la finestreta del navegador– encara es diu així: «un-nuevo-destino/ocio-familiar». Potser quan la mireu la pàgina serà una pàgina not found de debò. Per això, per si de cas, aquí en teniu una captura (no sé si es veurà prou bé):

Més:

- F.X. Mena, L. Recoder, A. Mas-Colell (setembre 2012): «El projecte està bàsicament relacionat amb l’oci i el turisme, i els casinos són un complement.»

- Francesc-Xavier Mena, setembre 2012: «És un dels principals projectes d’inversió que es portaran a terme a Europa i al món, amb resorts integrats de turisme familiar i esportiu, que posicionarà l’àrea i Catalunya com a líder turístic europeu i un dels millors del món.»

- Andreu Mas-Colell, setembre 2012: «Aquest projecte és molt diferent del promogut per Las Vegas Sands, que pertany a la indústria del joc, mentre que Veremonte no és un grup especialitzat en el joc.» «El conseller d’Economia ha demanat no obsessionar-se amb els casinos perquè seran una oferta més de las moltes que inclourà» (La Vanguardia, 7 setembre 2012).

- Artur Mas, octubre 2013: «BCN World suposarà per a Tarragona una gran inversió, de la mateixa manera que a Lleida s’està fent el canal Segarra-Garrigues o a Barcelona la línea 9». [La línia 9, hehe.]

* * *

Doncs bé, maig de 2014: «Projecte de llei sobre BCN World»:

Article 1: «L’objecte d’aquesta llei és fer les modicacions legislatives pertinents per a ampliar les activitats del centre recreatiu turístic de Vilaseca i Salou» (la cursiva és meva; s’entén, suposo, que es tracta d’ampliar Port Aventura).

Tot seguit hi ha dinou articles, cinc disposicions addicionals i una final. Tots aquests articles i disposicions fan referència a una sola temàtica: el joc i/o els casinos.

En cap d’aquests articles o disposicions, ni al preàmbul, no es fa referència a família, familiar i derivats.

No hase falta desir nada más.

Ah, sí, que els terrenys els aporta La Caixa.

Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor

L’euríbor no és ningú. Tampoc no és cap lloc. És una taxa de tipus d’interès, un índex, un nombre, el resultat d’una estadística, un càlcul. Oi que no escrivim “Índex de Preus al Consum” amb majúscules, tret del cas que l’escurcem en una sigla, IPC? Veritat que no escrivim “Preu Mitjà del Pa”? Doncs igualment penso que hauríem d’escriure amb minúscules tots els altres índexs i xifres: des del nombre pi fins al producte interior brut (o PIB), el canvi del dòlar respecte a l’euro, el patró or, el preu del petroli o l’índex Big Mac (que no és per fer broma sinó que serveix per calcular el poder adquisitiu de la moneda en cada país: un Big Mac no costa el mateix a Porto que a Barcelona, a Tòquio que a Delhi, a Nova York que a Medellín [Big Mac sí que ha de dur majúscules, perquè és la marca d’un producte, com Pulligan o Moritz, però no la paraula “índex”]).

A l’ibex 35 (índex del comportament a borsa de 35 empreses espanyoles significatives, contracció o acrònim d’iberian index) suposo que la gent li posa majúscula perquè es considera que la suma d’empreses que en formen part són com una mena d’associació, però de fet no hi ha cap associació, sinó tan sols una llista, el resultat d’un càlcul automàtic. És com si al preu del pa haguéssim decidit que li direm “preupà” o a l’IPC “ipecex”. (L’ibex, ja que hi som, en català l’hauríem d’escriure i pronunciar sempre amb accentuació [no gràfica] a la e, ja que l’accent que es posa a vegades a la “i” ve per mimesi de l’adjectiu castellà “íbero -a”, que com sabeu en català fem agut en el masculí: iber, no íber (i en el femení ibera, no íbera).

L’eurostoxx 50 està en el límit de la majúscula, perquè tot i que és també una llista com l’ibex (en aquest cas, de 50 empreses europees), la segona part de l’acrònim (stoxx) ve de Stoxx Ltd., que de fet és una entitat creada pels responsables d’aquest índex europeu (la Deutsche Börse, la Dow Jones americana i la suïssa SWX). Els que hi vulguin la majúscula, potser seria més lògic que la posessin al mig –que modern–, o sigui euroStoxx.

I el Nikkei? L’índex Nikkei, que aplega els resultats a borsa de 225 empreses del Japó i que és cada dia el primer punt de referència sobre el comportament de l’economia mundial, és un índex calculat per un diari que és conegut popularment amb aquest nom, El Nikkei, tot i que en realitat es diu Nihon Keizai Shinbun (que significa Diari Japonès de Negocis, segur que ja ho sabíeu). O sigui, és un nom propi. Però no tindria sentit que escrivíssim Índex Nikkei. No: índex Nikkei o índex del Nikkei.

Tornem al començament. Com diuen els diccionaris anglesos, un índex és a single number calculated from a set of prices or of quantities. En català, el “nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos”. No hi ha cap motiu per posar-los amb majúscules.

Molts cops, totes aquestes majúscules no tenen cap més raó de ser que el fet que els inventors o creadors dels índexs els han volgut escriure d’una manera concreta. Són majúscules més de marca que altra cosa. Posant per cas, hi ha un índex que els seus creadors l’escriuen d’aquesta manera: iTraxx. És un índex d’empreses europees i asiàtiques que es consideren atractives, i l’elabora la International Index Company, una empresa angloalemanya (tenen un altre índex que escriuen així: iBoxx). Hi ha cap raó per conservar aquesta disposició tan original de lletres quan es treballa fora dels límits de control de qui les han creades? No: crec que hauríem d’escriure “índex itraxx” o “itraxx” i avall. (I ara seré dolent, però ve a tomb: hi ha cap motiu perquè anomenem sempre “la Caixa” una de les nou caixes que hi ha a Catalunya? Ells, a la seva propaganda, que facin el que vulguin, i la gent que se’ls cregui si vol, però des de fora, no n’hauríem de dir sempre Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, o la Caixa de Barcelona, o la caixa del Samaranch, o la CEPB, si voleu fer-ho resumit?)

Alguns d’aquests índexs duen un nom propi, que lògicament ha d’anar amb majúscula: el barril de Brent (preu del petroli en un dels mercats considerats estàndards) o l’índex Dow Jones (el nom complet és Dow Jones industrial average, o DJIA, també conegut com índex de Wall Street i com NYSE, sigla de New York stock exchange). Standard & Poor’s és una empresa que publica diversos índexs: l’empresa, com l’hem escrita o en forma abreujada (S&P), va amb majúscules inicials, però els índexs que publica no haurien d’anar-hi: per exemple: índex borsari ASX 200 S&P (l’índex de borsa més important d’Austràlia). Altres són una sigla en origen, com el NASDAQ (National Association of Securities Dealers Automated Quotations), l’FTSE (Finantial Times stock exchange, de Londres), el CAC 40 (cotation assistée en continu; sí, és l’índex de París i aplega la posició borsària de 40 empreses) o el Dax 30 (acrònim de deutscher aktien index, de Frankfurt). I també hi ha altres índexs que provenen de sigles i són prou coneguts, com l’EONIA (euro over-night index average) o el líbor (lexicalització de l’antiga sigla LIBOR, de London inter-banking ofered rate, ara transformada en index eurilibor, en anglès [i eurilíbor, hauria de ser, en català, però no ho he vist enlloc]), a banda del terrible euríbor.

Però llavors què passa? Que com que sovint es posen els uns al costat dels altres, per fer comparacions, si escriuen CAC, NASDAQ i FTSE, que són sigles, molts editors no gosen aleshores escriure a sota Eurostoxx, ni Ibex, ni Standard & Poor’s, ni Nikkei, sinó que escriuen EUROSTOXX, IBEX, STANDARD & POOR’S i NIKKEI. Tots s’encomanen de les majúscules de les sigles. I altres el que fan és unificar-ho tot per l’altra banda: Ibex, Eurostoxx, Nasdaq, Nikkei, Standard & Poor’s (o S&p, he vist), Ftse, Cac, Dax (ara ens imaginem aquests índexs formant part d’una llista i, per tant, amb la majúscula inicial que correspon a inici de frase o de paràgraf, si no els toca aquesta majúscula per se). O sigui, quan s’opta per unificar d’una manera se n’escriuen bé unes i malament les altres, i quan s’unifica d’una altra manera és a l’inrevés. (Potser és una paràbola de la vida mateixa, quan es volen unificar alçades tallant caps o peus; i demano disculpes per posar-me transcendent també avui.)

Si tot això és tan clar (;-)), o m’ho sembla, per què no hi ha manera que els mitjans de comunicació escriguin molts d’aquests índexs i xifres que hem esmentat amb minúscules, quan toca? Doncs, perquè hi ha en general una tendència irrefrenable a elevar tots aquests conceptes a la dignitat de la majúscula, tinguin l’origen que tinguin o signifiquin el que signifiquin. Són majúscules que posen de manifest que a determinats conceptes els tenim una reverència que frega la idolatria (o la demonolatria). (Perdó una altra vegada.)

(He estat anys mirant d’explicar als meus clients que euríbor en català s’havia d’escriure així, amb minúscula i accent, i no hi havia manera. Ara, El Periódico, El Punt, l’Enciclopèdia catalana i la CCMA [TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns] ja s’han incorporat a la grafia euríbor. Però em fa l’efecte que la batalla de l’ibex i companyia serà més difícil.)

Noves aventures de l'adsl

La cosa passa de taca d'oli, perquè aviat farà quatre setmanes que la CEPB i Ya.com van decidir posar-nos a prova i encara estem conills d'adsl. O sigui, grans dificultats de comunicació, grans obstacles per fer la feina amb normalitat, el despatx a mig gas i unes ganes enormes d'enviar-ho tot a fer punyetes. Les adreces electròniques, segons sembla, perdudes per sempre (ens han dit sis mesos, però sis mesos en una feina com aquesta és sempre, perquè evidentment ja fa dies que no esperem que ens tornin les adreces, sinó que en fem servir d'altres, per mirar de continuar treballant encara que sigui a ritme de llimac, i òbviament no farem el procés invers d'aquí a sis mesos). Les pàgines web que administrem o actualitzem periòdicament des del despatx, o bé han quedat sense actualitzar, o bé hem perdut (de moment, temporalment) el client que ens les havia encarregat o bé les hem hagut de gestionar desplaçant-nos físicament a d'altres indrets, amb tot l'enrenou que això implica. Pel que fa a les traduccions, correccions i transcripcions en línia, hem perdut dotzenes i dotzenes d'hores, hem perdut moltes feines puntuals i també hem perdut uns quants clients (de moment, temporalment), i ja no parlem dels passavolants que de tant en tant ens encarregaven feines a través de les adreces que durant els dos últims anys hem fet servir; aquests els hem perdut potser per sempre. I com es comptabilitza el fet de tenir uns lectors habituals que deixen d'entrar a la teva web perquè veuen que no es renova? Ara, aquests dies, ens connectem a internet a través d'un mòdem, utilitzant la línia telefònica, la qual cosa vol dir que mentre parlem per telèfon no podem connectar-nos a internet i quan estem connectats a la xarxa no podem trucar ni rebre trucades telefòniques. (Qualsevol altra solució com demanar una nova alta de servei telefònic o adsl en una altra empresa implica esperar els mateixos dies que ja ens esperem, perquè la xarxa telefònica bàsica continua depenent de Telefónica i els terminis per establir connexions són els que són, o sigui que tot ho tenen lligat i ben lligat.) Qui ens compensarà pels danys soferts? Com es pot calcular el mal que ens han fet? Hem d'escriure al senyor Fornesa, com a responsable últim de l'empresa que va prendre la decisió unilateral de rebutjar un rebut, per dir-li com ha anat tot i comunicar-li que això seu no té nom? Què en traurem? Que gràcies a nosaltres la CEPB millori els seus serveis i a partir d'ara a ningú més li passi el que ens ha passat a nosaltres? No ens ho creiem, perquè tot és una gran martingala. Només en traurem una lletra aparentment amable i òbviament cínica, que ja deuen tenir impresa, en la qual ens diran que els sap molt de greu el que ha passat i que no dubtem a posar-nos en contacte amb el seu servei d'atenció als clients. Algú creu de debò que pot anar d'una altra manera? Algú creu que els de la CEPB ens cridarien i ens dirien: a veure, senyors, calculin el que han perdut, passin-nos la factura i els l'abonarem? Ha, ha, ha. Jo no, nosaltres no ens ho creiem. La CEPB, per principi, no ens "pot" compensar pel mal que ens ha fet, perquè les lleis els emparen. No. Quina diferència hi ha, doncs, entre la prepotència i la impunitat amb què actuen determinades empreses i corporacions que esclafen els ciutadans, i les dictadures polítiques? Hi ha algú que ens sàpiga dir alguna cosa que pugui servir de vaselina per entomar aquesta impotència nostra?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aventura adsl

Aquest és un conte real ofert per gentilesa de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (des d’ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l’altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n’hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d’avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s’apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta –ja us ho podeu imaginar– que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s’havia compromès a fer i sempre havia fet –avisar-nos i passar diners d’un compte a l’altre–, sinó que ni tan sols ens va dir que “hi ha un problema”, que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit –i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d’ells–, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de “rebutjats”. Resulta –també us ho podeu imaginar– que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, “perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client”, i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d’un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l’empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a fer una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s’ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells “no tenien cap obligació” d’estar pendents del saldo d’un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina –treballem en línia amb tots els nostres clients– i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d’adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies –pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli –el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors– pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d’adaptar el seu afany de servei –de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d’avís– al ritme que marca l’amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per “t” i acaba per “a” i al mig hi ha les lletres “elefonic”.

En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)