Diaris gratuïts

No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.

(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Estètica dels nous diaris

He vist el nou diari Público, he vist la nova La Vanguardia que ix hui mateix, i ja m’imagino pel que m’han explicat com serà el nou El País, i em fa l’efecte que tots s’assemblen molt, massa, entre ells, i que va guanyant terreny l’estètica de les coloraines i dels textos breus dels diaris gratuïts. És clar que jo ni d’estètica ni de disseny no en sé gaire. Però l’efecte que em fan tots plegats, aquests projectes, sobretot les portades, és molt semblant al que em fan els ADN, 20 Minutos, Metro, Què, etc.: diarris..., perdó, diaris per fullejar i llençar. No havíem dit que els diaris havien de proporcionar una mica de seny, de repòs i d’anàlisi de la realitat, en contraposició amb les notícies d’internet, les de la tele i la ràdio o els titulars que ens arriben als mòbils?

(Ja que hi som: algú havia dit no sé què de la persecució al castellà a Catalunya? Torneu a repassar aquests diaris, tots, dels quals hem parlat.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fenomen mediàtic

Fenomen mediàtic curiós. Avui tots els diaris espanyols seriosos –almenys els que es venen a Barcelona, o sigui, La Vanguardia, El Periódico, El País– obren (*) amb una portada dedicada a una folklòrica a la qual es veu que Hisenda ha enxampat en una cosa lletja. En canvi, els diaris populars –els gratuïts 20 Minutos, Metro, ADN, Qué– no tenen aquesta notícia a la portada.

Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).

(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

Concursos de cossos (i 2)

A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.

Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.

Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.

Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?

I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.

No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.

Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.

Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).

I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.

* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)

Concursos de cossos (1)

Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.

Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.

Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.

Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.

I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»

Continua aquí.