Parlo molt de política?

Em diuen en missatges privats que al Twitter parlo molt de política. O massa. I que abans no ho feia. Pot ser.

És perquè no m’ho puc treure del cap.

Jo diria que la dèria va començar, com li va passar a tanta altra gent, amb l’1 d’Octubre (del 2017). Potser una mica abans. Perquè els abusos d’autoritat van començar abans. Allà es van desfermar moltes coses dins meu, com dins de molta altra gent.

Senzillament, ara no puc suportar que hi hagi nou persones a la presó, sense judici, per haver organitzat un referèndum o per haver encoratjat gent a participar-hi o per haver convocat a una manifestació. No ho puc suportar fins al punt que em costa agafar la son bastants dies o que em desvetllo amb aquesta inquietud, amb aquesta indignació.

Hi ha molta gent –també independentistes– que aconsegueix viure el seu dia a dia com si no existissin els presos. Vull dir, els presos polítics: les dues preses i els set presos. Ho entenc. Cal viure.

Però no entenc de cap manera que hi hagi gent tan deshumanitzada que ni els provoquin un mínim de compassió, d’empatia –com qualsevol altre empresonat, si volen–, ni els concedeixin, per descomptat, la denominació de presos polítics. Ara bé, quan algú conegut em diu que no en són, de presos polítics, la immensa majoria m’ho diuen abaixant la vista i afluixant la veu. No et miren als ulls! Saben que no tenen raó.

N’hi ha que dieu –abaixant la veu, desviant la mirada– que la llei és la llei, que sabien a què s’exposaven, que els van avisar. Encara que fos així, no hi ha dret. És a dir, no hi ha dret que, pel fet que t’han avisat que poden cometre una injustícia en contra teu –tancar-te a la presó!, hi ha res més greu?–, no tinguis dret a queixar-te per la injustícia. I tant si hi tens dret! Hi tens obligació!

També n’hi ha, és veritat, que no sols no abaixen la veu, sinó que l’apugen: criden més a cada frase i et miren de manera desafiant. D’aquests no en tinc cap a prop, gràcies a Déu. Són els fanàtics, els que no escolten, els que no són capaços de raonar, els que han après a discutir repetint una vegada i una altra el seu missatge, la seva lliçó.

Anant a un punt de vista més personal: els cristians han pregat sempre pels presos. Sempre. Hagin fet el que hagin fet. Això comporta un mínim d’empatia. I ara veig suposats cristians carregats d’odi, incapaços de pregar per aquests presos. Quin fracàs, aquests cristians.

Del punt de vista de l’Estat –no del meu–, tot això que se suposa que han fet els ara empresonats podria estar malament, no ho discuteixo. Però si la resposta que hi dona l’Estat és l’abús de la força, qualsevol raó que aŀlegui l’Estat deixa de ser raonable. Per mi, una autoritat deixa de tenir raó, la perd, quan abusa del seu poder sobre el més feble. Sigui autoritat política, sigui mestre, sigui pare o mare. I això ha passat, passa ara. És medieval.

És per tot això que al Twitter em deixo portar per aquests sentiments. O convenciments, més ben dit. És el que tinc a dins arrelat. Cada dia i moltes nits.

Ara sembla que algú de fora, el món, ens comença a donar la raó de debò als que patim per la injustícia.

La trampa dels 18 mesos

Tot el dia parlant dels divuit mesos, i els unionistes sucant-hi pa per esmorzar, melindros encabat de dinar i carquinyolis per postres del sopar. Sembla com si preguntar i repreguntar sobre què es farà d’aquí divuit mesos formés part d’una estratègia per dividir sensibilitats, impaciències i temperatures corporals de la cosa. No hi hauria d'entrar ningú!

–Què passarà d’aquí divuit mesos, em pregunta? Escolti’m, ja hi arribarem. De moment el que sé és què està passant avui i conec aproximadament el programa de demà. Això li interessa? És que més enllà no hi guipo, sap?

Què va passar amb els Escons insubmisos?

Escons insubmisos va ser una bona idea? Per mi valia la pena provar-ho, no en vaig tenir dubte.

(També ho he de dir: el nom no m’agradava. Però no volia parlar d’això, sinó de la peripècia.)

El problema és que un partit polític sense ideologia és un oxímoron: al final, té una ideologia, o transcendeix cap enfora una estratègia, un programa, unes prioritats, que són les dels qui porten la gestió diària del partit. És inevitable. I llavors et pot semblar bé allò si combregues amb aquella ideologia de facto, amb aquella estratègia i amb aquelles prioritats, però si no... Ets només un vot, si vols mirar de canviar aquella deriva concreta cap a una altra estratègia que et faci més el pes.

Les coses són com són, el món funciona així.

Havíem intentat blindar uns principis bàsics en uns estatuts, i en fer-ho vam entendre que a ningú se li acudiria qüestionar aquesta filosofia bàsica: no fer política de partits ni pactes amb ningú que no defensés exactament el mateix que nosaltres –per evitar etiquetes partidistes–; que ningú de nosaltres no visqués de la política; retornar a la societat els diners que es poguessin obtenir de qualsevol eventual càrrec electe, i reduir tota l’activitat del partit a la reivindicació principal: aconseguir una representació muda dels ciutadans que fins llavors no votaven, deixar els escons buits.

Fet aquest manifest previ fundacional, ja no calia decidir res més, almenys fins que no s’aconseguís l’objectiu mínim marcat. No calia fer ni reunions, si no eren per repartir feina de cara a la propaganda casolana que havíem de continuar fent tant com poguéssim. Només calia recollir adhesions a la causa.

Em semblava que això tan bàsic no ho qüestionaria mai ningú, com deia. Estava convençut que els que ens van votar en alguna elecció prèvia era això el que votaven, i no altres eventualitats, altres possibilitats, i per tant els havíem de ser fidels. Pensàvem que si algú volia fer altres propostes, hi havia camp per córrer fora d’Escons insubmisos: no costava tant crear un partit.

No va ser així. Els gestors que aviat van agafar les regnes del moviment –segona generació– van plantejar de seguida canvis d’aquella filosofia de fons que he descrit. Jo, llavors, ja me n’havia desmarcat una mica: em semblava desencertat fins i tot que es fessin «assemblees decisòries». Perquè de seguida hi va haver qui va interpretar, en efecte, que qui manava a Escons insubmisos era aquella assemblea, un òrgan que es reunia de tant en tant per decidir coses al marge dels votants que havien fet confiança a Ei fins aleshores.

Es va interpretar tot seguit que qüestionar el que decidia «l’assemblea» era antidemocràtic. Com que tocar el dos no era antidemocràtic, vaig dir llavors a l’esmentada «assemblea» que plegava del tot, que no estava d’acord amb aquella manera de fer. Em va semblar que aquells Escons insubmisos ja no eren els meus. Ni, dit de passada, els mateixos Ei que havien votat fins aleshores uns quants milers de persones de tot Catalunya, basant-se en uns principis inamovibles.

Per mi, hi torno, no calia decidir res ni fer assemblees, ni reduïdes ni de cap tipus: no hi havia militància, ni quotes, ni res. El plantejament mateix era inviable. L’única assemblea teòricament possible d’Escons insubmisos hauria de ser la que es convoqués a través de la web i cridés tots els (virtuals) votants d’Escons insubmisos –és a dir, a tothom, a tot el món– i donés a tothom els mateixos drets de veu i vot i les mateixes possibilitats d’expressar aquests drets. Si teníem en compte, per exemple, que ens havia votat gent gran que potser ni sabien el que era internet, la mateixa convocatòria virtual –adreçada a qui?, com garanties que allò arribava a tots els votants?, qui els avisava que hi havia una pàgina a la xarxa que convocava a una reunió?, etc.– era un oxímoron.

És justament per aquesta inviabilitat –hi havíem pensat– que ja de bon començament havíem fet un manifest que recollís totes les possibles eventualitats que es poguessin produir almenys fins al moment d’aconseguir un escó al Parlament de Catalunya, o fins i tot al Congreso de los Diputados d’Espanya.

Llavors, per mi, només calia treballar de valent, sobretot abans de cada una de les eleccions.

En les primeres cinc o sis eleccions a les quals vam concórrer, no vam deixar de créixer. Poc o molt, però creixíem. A les darreres eleccions en què vaig participar activament, Escons insubmisos va tenir vots en la immensa majoria de pobles de Catalunya: potser només un o dos vots, però la llavor ja estava sembrada arreu.

Poc temps després de la meva baixa –és una manera de dir–, qui havia fundat i registrat el nom «Escons insubmisos» com a partit polític va decidir encara de manera més dràstica, a causa dels canvis de filosofia bàsica decidits per «l’assemblea», que aquells nous gestors ja no eren de la seva confiança, i els va impedir l’ús del nom. De manera que ja no podrien utilitzar «Escons insubmisos» com a marca. Més ben dit, ho podien fer, però per presentar-se a les eleccions calia la firma dels fundadors, i els fundadors no pensaven firmar.

Els nous gestors i la seva «assemblea» havien d’optar per aliar-se amb uns altres o bé per crear una nova plataforma –una refundació amb un nom més adequat, segurament més modern– i presentar-se a les eleccions següents amb aquest nom nou. Van triar la primera opció.

I al final, després de moltes assemblees i vaivens i fusions, van decidir mantenir els punts bàsics del programa d’Escons insubmisos fundacional: deixar l’escó buit i destinar el sou a una ONG. Tornaven al Born. (I, per tant, no estava tan mal dissenyat el manifest inicial.) Jo els vaig votar.

I tot i els traumes, han continuat creixent fins avui. S’ha de reconèixer, els he felicitat i ho dic ara públicament. Em pensava que s’enfonsarien i no ha estat així.

La moral d’aquesta història és que si et fiques a la política i tens una mica de preocupació perquè allò no es converteixi en un trampolí al servei d’un ego o de diversos –cosa que passa, malauradament però evidentment, en tots els partits amb representació parlamentària i també en molts partits, moviments i associacions que no tenen aquesta representació– ja pots intentar determinar molt clarament una ideologia, un programa, una estratègia, tot molt ben concretat, de manera que els dirigents siguin només gestors d’allò que està perfectament establert. Ho pots provar, però mai arribaràs a afinar-ho tot de tal manera que no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere. No es poden posar portes al camp, és això —i no em sembla malament, que consti.

En qualsevol cas, a partir d’aquell any que vaig tocar el dos, 2004, ja tenia una altra prioritat política, molt concreta i al mateix temps molt utòpica –això és, com sempre.

Fa més de deu anys. Uf.

Situació crítica

No sé quin és l’origen, qui és el responsable, què ha passat, però hi ha un estira-i-arronsa entre el govern de l’estat espanyol (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n. 28071 Madrid, Espanya) i l’empresa farmacèutica UCB Pharma (Allee de la Recherche 60. B-1070 Brusseŀles, Bèlgica) respecte al medicament Vimpat (lacosamida).*

El resultat és que des de fa una setmana aquesta medecina no es troba a les farmàcies. De manera que les prescripcions de Vimpat no es poden fer efectives, tampoc en adquisició privada. No n’hi ha a les distribuïdores. Els hospitals públics en tenen reserves, però són això, reserves. Algunes, molt poques –poquíssimes–, farmàcies en tenen alguna capsa demanada fa unes setmanes per algú que després, perquè segurament en va trobar en una altra farmàcia, no va passar a recollir la comanda de la primera.

O sigui, és una medecina cara que les farmàcies no solen tenir disponibles, sinó que han de demanar-les amb antelació a les distribuïdores.

Vimpat és un medicament aprovat a Catalunya l’any 2009, de manera que falten deu anys perquè se’n puguin fer genèrics.

És una situació extremament alarmant per a moltíssima gent. Si no es resol abans de demà al migdia el problema de subministrament –un problema politicoeconòmic–, moltes persones que pateixen convulsions, pèrdues de consciència, altres tipus d’epilèpsies lleus o greus, neuropaties diverses incloent-n’hi algunes de gravíssimes, mortals en pocs dies, entraran en crisi.

No sé qui és el responsable, hi torno, del xantatge que sembla que hi ha al darrere de tot això, però si no es resol aviat hi haurà una tragèdia en moltes famílies del nostre país.

A l’autor del blog l’afecta la desgràcia, és veritat. Però no hauria escrit aquest article si l’afectació fos només personal. No: és un problema coŀlectiu de dimensions molt, molt grans.

(Entre dimarts 9 de setembre i dimecres 10 es restableix el subministrament de la medecina. Han tallat molt just)

------------

* Podria ser que el que explico aquí sigui només allò que en diuen una serp d’estiu. Pot ser. Després m’han explicat que per les vacances hi sol haver desajustaments en la distribució de medicaments, desajustaments que no responen a cap conxorxa ni a cap mala voluntat expressa sinó solament a negligència. És possible, doncs, que m’hagi deixat emportar per un rumor, cosa que em fa ràbia perquè sóc dels que solen condemnar de manera contundent les conspiranoies. Quedi tot això aquí exposat sense vels que ho tapin, que anirà bé llegir-ho de tant en tant i anar més amb compte en el futur. Tot i que podria ser... Calla, no hi tornis.

Tòpics desemmascarats (26): La realitat i la llei

Sempre m’ha semblat contradictòria aquesta cosa:

- Per una banda, riure’s de qui pretén, ingenu, canviar la realitat a còpia de lleis (per tant, la llei no serveix per a gaire res, ja en podeu anar fent).

- Per l’altra banda, queixar-se que les lleis no recullen la realitat que haurien de reflectir (per tant, les lleis són tan importants que, si no canvien, ens fan malbé els nostres desigs).

Jo escolto les dues veus i no ho entenc.

Són la mateixa gent, la que diu una cosa i l’altra? Més ben dit, som la mateixa gent?*

De debò que no ho entenc. Per mi, són dos raonaments incompatibles.

Que consti que no parlo de coses concretes, ni d’avui ni d’ara, sinó en general, tot i que esdeveniments recents m’han fet pensar en una cosa i en l’altra. Però ja dic que el que em sorprèn és el fenomen, que jo diria que he sentit de boca de la mateixa gent: tant riure’s de la llei com considerar-la decisiva.

* He corregit aquesta pregunta –«Són la mateixa gent?»– amb la precisió «Més ben dit, som la mateixa gent?», perquè vaig publicar un altre TD sobre l’atribució de posicions de persones diferents a la mateixa persona o al mateix grup de persones. Però he volgut deixar la primera pregunta i afegir la segona per poder fer aquest peu de pàgina. M’agraden molt els peus de pàgina.

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Cotxe nou

El secretari o director general o no sé quina patum d’una conselleria del Govern de Catalunya estrena cotxe oficial. Nou de trinca. Negre, lluent. El xofer, crec, és el de sempre.

El secretari o el que sigui té cotxe oficial nou i xofer quan de casa a la seu de la secretaria general hi ha exactament tres illes. Però, esclar, de vegades una mica abans de l’hora d’anar al despatx el senyor ha de portar les criatures a l’escola, i per a això el cotxe oficial és ideal. Com si necessita anar a comprar pa, cervesa o un pot d’olives trencades.

Enteneu-me. És bonic que un pare porti els fills a l’escola i coŀlabori d’aquesta manera en les obligacions familiars etcètera. Aquestes coses de l’Hola. Però em demano: per a què necessita aquest home el cotxe els dies de cada dia? Si mai necessités un cotxe per a menesters propis del seu càrrec, podria demanar un taxi d’aquests que no porten identificació externa –cotxes de lloguer amb xofer, per a unes hores o per a uns dies– o podria utilitzar algun dels vehicles de la flota oficial de la Generalitat que estigués lliure.

Amb l’aigua que baixa per la crisi i la torrentada que provoca aquest aiguat en tota la població –excepte en alguns, pocs, els que suren sempre i se n’aprofiten per augmentar beneficis–, amb els suïcidis de quan et quedes sense casa, sense futur, sense res, només amb deutes eterns, amb cada dia més gent desesperada, desvestida, desnonada i famolenca, que un polític faci aquestes coses a la vista de tothom i fins i tot cridant l’atenció –el cotxe oficial sovint espera en un lloc prohibit per a la resta dels mortals–, és escandalós, indignant, impresentable.

Que no ens vinguin després els del govern dient que s’ha de retallar en salut i en ensenyament i en prestacions socials i en ajudes als més desafavorits. Govern: si Madrid ens té escanyats –que ens hi té–, si per sortir-nos-en hem d’independitzar-nos –que ho hem de fer– i si cal retallar –que cal– comenceu a donar exemple VOSALTRES. Què s’ha de fer perquè ho entengueu? Que no parlo de rebaixar-se una miqueta el sou. Parlo de canviar radicalment les actituds.

No, no sóc dels que diuen «si han de manar aquests, tant per tant ja estem bé amb Espanya»; no sóc dels que es creuen que amb una Catalunya independent no hi haurà lladres, corruptes ni malvats –n’hi haurà–, però tampoc sóc un babau ni un sòmines, no sóc un beneit. Crido ara, cridaré després i cridaré sempre que calgui cridar.

Jo a aquests ja no me’ls creia, però volia explicar això que he vist amb els meus ulls tants i tants dies –el director general o el que sigui viu a quatre passes de casa meva– perquè si cap fins ara ingenu llegeix aquest escrit sàpiga amb quina mena de gent ens les havem.

Tot això és un gran escàndol perquè els fets que descric no són un cas aïllat, com diran si algú de dalt es rebaixa a llegir la denúncia d’un no-ningú escrita en un blog que és un fart de res. Els escratxos no s’haurien de fer davant el domicili dels directors generals i els secretaris generals com aquest que dic, sinó que haurien de ser massius, cada dia, xirinacsadament, davant el Palau de la Generalitat.

Ja n’hi ha prou! PROU!

Hi ha fetes que clamen al cel.

Perles (115): Fets puntuals

D’un quant temps ençà la paraula puntual és molt i molt pronunciada pels mitjans de comunicació i, cada vegada més, és a la boca dels polítics i dels responsables de l’ordre.

Cada notícia de fet delictiu: robatori a particulars i, àdhuc, a patrimoni cultural, històric i artístic, atac a persones indefenses, atracament amb violència, baralles de carrer, encalçament escolar, troballes d’estupefaents, estafes, crims, violència de gènere... cada un d’aquests fets és un fet puntual (diuen).

D’antuvi, la puntualitat era una virtut, ara és un amagatall de la realitat. Suposadament, qui fa ús d’aquesta paraula no ha sofert cap d’aquestes nafres socials; però... tant de coŀlectiu d’actes amb la firma de delinqüència no deixa de ser (encara) un cas aïllat?

Sempre hi ha hagut cafres, bandolers, lladres i lladregots, però en altres temps eren perseguits, empresonats, i ara, en canvi, sembla que siguin herois, valents i, fins i tot, gaudeixen de privilegis i les mateixes autoritats els donen ales perquè siguin dignes d’admiració.

Podríem deixar de ser una mica menys puntuals, ser més clars amb la realitat, i a qui calgui –i suposant que és la seva feina i cobra per això– li demano responsabilitat envers la ciutadania: transparència, veritat i honradesa. Polítics i premsa farien un bon servei (aquell servei a què estan cridats).

(Josep-Enric Peris Vidal, Diari de Tarragona, 4 març 2013)

Perles (100): «El fet cultural és un desastre»

«Detesto el fet cultural, és espantós. [...] La gent confon completament el que és la verdadera cultura, que és difícil, que és rara, que és íntima, que és profunda, amb el fet cultural, és a dir, amb el consum de la cultura [...]: aquests llibres que no condueixen enlloc, quina pel·lícula o quina exposició has vist, què fas, ah, no coneixes aquell... Jo prefereixo discutir amb un pagès que mai ha llegit cap llibre, que ha cultivat el seu tros, abans que amb un parisenc aparentment molt cultivat. No m’interessa gens. Per a mi el fet cultural és un desastre.»

(Yasmina Reza, dramaturga, entrevistada per Carles Capdevila, Ara, 17 juny 2012 [extracte adaptat])

Perles (99): «Les funestes institucions que ens desgovernen»

«Deixo aquesta terra perquè cada cop em sento més adversari de les funestes institucions que la desgovernen [...], [per] la dificultat que hi ha aquí per fornir-se, a partir de la tasca intel·lectual, del que és indispensable per cobrir les necessitats d’una família [...]. És desesperant haver de subjectar durant deu hores l’atenció i la ploma a tasques de periòdic i d’escriptori comercial i que no sobrin quatre hores, ni tan sols una, per a l’expansió de l’esperit [...]. Per tal de no seguir així, paga la pena exposar-se a cercar l’avenir en terres noves on la vida i la llibertat són més generoses i els mitjans econòmics més florents [...]. Alguna cosa val fer realitat una il·lusió, i ara la meva consisteix a tornar a Cuba [...] a on m’orienta avui la meva voluntat i la meva noble intenció d’identificar-me totalment amb aquella naixent democràcia.»

Josep Conangla i Fontanilles (1875-1965), extracte d’una carta a Eduard Benot, 22 març 1905. Conangla havia estat enviat per força a Cuba com a soldat de lleva durant la guerra d’independència de l’illa (1895-1898). Pocs anys després de tornar a casa, a Montblanc (Conca de Barberà), decideix anar-se’n de nou, ara voluntàriament, i amb la família –s’havia casat a Montblanc mateix l’any 1901 amb Maria Tomàs i havien tingut una nena i un nen–, i començar una nova vida al Carib. Va morir a l’Havana l’any 1965. (Carta i dades extretes i adaptades de la introducció a l’edició curada per Joaquim Roy de les Memòries de la meva joventut a Cuba, de Josep Conangla, ed. Acantilado, Barcelona 1998).

Per què no faig vaga, per què faig vaga

No faig vaga per la reforma laboral, perquè alguna reforma s’havia de fer, però sí que faig vaga perquè la reforma que han engiponat obre la porta a les empreses a canviar unilateralment les condicions contractuals de les persones que hi treballen només per sospites o indicis que les coses poden anar malament en aquella empresa, abans i tot que hi vagin. O sigui, s’obre la porta a la discrecionalitat absoluta. Per exemple.

No faig vaga per fer costat als sindicats, que no estic gens segur que hagin tingut una actitud gaire responsable els últims mesos i els últims anys, però sí per solidaritat amb els que sense cap culpa s’han quedat sense feina –també gent que treballava als sindicats– i que no tenen gairebé possibilitats d’aconseguir-ne.

No faig vaga per la gent jove que està a l’atur si han menyspreat alguna oportunitat laboral encara que fos lluny de casa o encara que fos en tasques poc relacionades amb la seva formació –jo vaig començar així–, però sí que faig vaga perquè molt jovent disposat a tot no aconsegueix feina o no li paguen la que ha fet, o ha estat enganyat amb promeses falses.

I faig vaga perquè veig com algunes persones desgraciades i escurades d’armilla perden judicis en un tres i no res i es queden sense la casa esquifida, sense unes propietats de per riure però seves i sense aquells estalvis més que treballats i suats. Mentre altres personatges van fent la viu-viu durant anys quan se sap del cert que han estafat, han enganyat, han extorquit, han creat trames corruptes i tenen pasta garantida en un lloc segur per gaudir-ne el dia que acabin els seus processos judicials i la seva hipotètica i efímera presó –si és que finalment els judiquen i els condemnen. Només això dóna motiu per fer una vaga salvatge que podria durar fins aquell dia que nostre Senyor posarà les ovelles en una banda i els cabrits a l’altra i actuarà en conseqüència. O sigui, són fets que clamen al cel i no n’hi ha prou que ens diguin que «és la llei» i que «cal donar garanties jurídiques». Doncs cal canviar la llei, mira que fàcil, igual com han fet la reforma laboral. I cal canviar-la a tota merda. Per això faig vaga, coi ja, no et fot.

Faig vaga perquè estic tip que em diguin que fer vaga «pot espantar els mercats» i no expliquen que el que espanta de debò els mercats i els capitals és aquesta corrua de gent de tots els partits, dretes i esquerres de tots els racons de l’estat, que van desfilant cada dia una darrere l’altra davant els tribunals, acusats de corrupció, malversació de cabals públics, evasió de capitals, extorsió, enriquiment il·lícit i tota la pesca. Això sí que fa mal a la confiança dels inversors externs. D’altra banda, «els mercats» –la borsa– són majoritàriament una colla d’especuladors als quals no els ve d’aquí ni que fem vaga ni que fem pam-i-pipa. Se’ls en fum.

No faig vaga per les retallades, tot i que a mi també m’han afectat i m’afecten –en sou i en prestacions socials–, però sí per determinats biaixos de les retallades, que a algunes persones afecten moltíssim i a altres molt poc. Per posar un exemple –n’hi ha milers–, no pot ser que enmig del drama que ara pateixen tants sense culpa alguns polítics i responsables d’empreses públiques o semipúbliques cobrin gairebé el mateix que cobraven abans. Realment necessiten tants diners, ara mateix? Els són imprescindibles? Se’ls mereixen?

No és el mateix rebaixar un 5% un sou de 1.500 € que un sou de 15.000 €, em penso. Ja sé que amb aquest punt concret no resoldríem gaire res, perquè no és d’aquí que plora la criatura, però és un punt simbòlic que ajudaria a fer veure a tothom com de malament està el país. Hi ha hagut un bisbe –només un, em sembla– que s’ha abaixat el sou fins als 900 €/mes, l’imprescindible, diu, per poder continuar fent de bisbe, i ha dedicat la resta a l’atenció dels pobres del seu bisbat. No dic que els polítics l’imitin –no els triem ni els paguem perquè se’ns facin eremites–, però no podrien mostrar gestos anàlegs suficientment contundents? Doncs no, no els fan. Per això faig vaga.

No faig vaga perquè hi hagi gent que no pot pagar la hipoteca. Jo sempre he estat contrari a gastar més del que es té o del que es pot avalar de manera raonable, almenys en l’economia domèstica, i per tant no he entès mai que algú hipotequi els seus futurs (suposats) guanys durant un munt d’anys. Sé de què parlo, perquè encara pago despeses de la darrera reforma de casa meva (de lloguer), reforma que vam acabar fa quatre anys. Però en cap moment no he posat en risc casa meva: ni el menjar, ni el llit ni el sostre de ningú de la meva família.

Però sí que faig vaga perquè els banquers que van encoratjar aquestes hipoteques no han patit en carn pròpia la part de responsabilitat que els pertoca. Per a ells, tot s’ha solucionat en intercanvis d’accions, en trasllat de despatx i secretària i xofer, en indemnitzacions multimilionàries i en jubilacions joioses. Tampoc no han pagat cap preu les autoritats polítiques i econòmiques que ens van portar fins a on estem, i les responsabilitats no comencen amb Zapatero i Maragall, sinó uns quants anys abans, quan es va dissenyar, crear i després fomentar la cultura del totxo i dels diners fàcils.

Faig vaga per suplir la gent que en faria i no en pot fer perquè no tenen feina o perquè la que tenen és tan precària que si se surten un dia del carril, ni que tinguin tot el dret de fer-ho, poden perdre-la. Perquè a l’hora de la veritat ningú els protegeix els seus drets bàsics.

O sigui, faig vaga perquè cadascú pot fer vaga pels motius que vulgui, que no han de ser exactament els motius al·legats pels primers que van convocar la vaga, encara que després s’apuntaran el tanto. Faig vaga perquè hi ha prou raons per fer vaga, per sortir al carrer i per fer sentir la veu de molta gent impotent i veritablement indignada. Faig vaga per protestar. I perquè puc fer vaga: tinc feina i demà deixaré de fer-ne. I no cobraré.

Això sí, a partir de demà passat caldrà pencar el doble, qui pugui fer-ho, ja sabem que no ens regalaran res.

Mira, em mullo

Artur Mas, president d’una Generalitat de Catalunya que no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya de quan érem sobirans encara que ell i els seus facin veure que sí; Artur Mas, a qui fins avui ha agradat tant fer la puta i la ramoneta amb els que manaven a Madrid; Artur Mas, que com qui diu fins fa quatre dies es deia Arturo i parlava castellà en la intimitat i en l’exterioritat; Artur Mas, al qual no he votat mai; Artur Mas, president d’un govern dels millors que sovint sembla dels més incapaços...

Aquest mateix Artur Mas, per mi, ara té raó. Avui deia que «estem intentant que la Generalitat no s’enfonsi», i que «si no fem les coses que hem de fer, no vindran temps millors». I crec que té raó.

Però té raó sobretot per un aspecte del qual no es diu gaire res –estem tot el dia parlant de diners com si el món s’acabés a les fronteres espanyoles–, un punt que potser el president de la Generalitat de fireta etcètera no fa prou explícit –ho diu, però com de passada–: i és que no són Espanya ni Catalunya els qui estan en crisi, és el món occidental, és Europa. I el món, i Europa, miren què fem i com ho fem.

Perquè de moment anem al davant, portem bandera de capdavanters, i ens miren. El que s’està fent a Catalunya des de fa un any és el que haurà de fer tothom –tothom– més aviat que tard. Nosaltres hem estat dels primers, i ens miren.

Si ens en sortim i això ho fem més o menys bé, i ho fem més o menys bé fins i tot en les circumstàncies actuals de dependència política i econòmica d’un estat que ens escanya, Catalunya guanyarà molt de crèdit. No sé si la gran premsa s’hi fixarà prou, però els que manen de debò al món, a Europa, els que miren els números seriosament, sí que ho valoraran.

Necessitem que els que manen de debò hagin vist que som gent seriosa, si després els demanem més coses. Més coses com ara volar per lliure i anar per les nostres, tots sols.

És clar, després caldrà veure si això condueix de debò al que molts esperem i que és la conseqüència lògica de tot plegat: plantar cara i dir que s’ha acabat el bròquil, que partim peres amb Espanya perquè, tot i els nostres esforços, amb aquest estat no hi ha manera d’entendre’s. Fer veure al món que d’aquesta manera és impossible que Catalunya i el seu modest potencial –però potencial– i tota la seva petita empenta –però empenta– col·laborin amb Europa i Occident per eixir, en la part que ens toca, del desastre en el qual ara estem ficats.

Artur Mas té raó de demanar la col·laboració de tothom, i de demanar-la, com si diguéssim, a canvi de res. Senzillament perquè no té res a oferir en compensació. No té res de res. No pot fer un bescanvi de cromos, no té cromos.

No té raó el partit del difunt senyor Fraga volent fer veure que sí que hi ha canvi de cromos i que ells són taaaan responsables i que donen suport al govern català perquè així tornen un favor fet per CiU, gratis et amore, a Madrid. O volent arrogar-se una condició de socis preferents que ningú els ha demanat. Semblen uns convidats a noces disfressats de nuvis sense ser ni nuvi ni núvia.

No, l’ínclit senyor Duran va votar que sí als pressupostos de Madrid no perquè ho volgués el govern espanyol, sinó perquè això és el que esperava Europa dels catalans. (Més ben dit, Duran tal vegada va votar que sí perquè ell és com és i potser es pensava que entendre’s amb els seus coreligionaris de la dreta espanyola era el més natural, sense mirar més enllà de la frontera estatal; però estic convençut, no sé si vaig errat, que la decisió no es va prendre en clau espanyola sinó europea. Vull pensar que això explica els viatges paral·lels de Mas a l’estranger, just aquells dies. M’agradaria no equivocar-me.)

Tampoc no tenen raó, pel mateix motiu, els partits de l’oposició que abans conformaven el tripartit: no hi ha contrapartides possibles, no hi ha cromos. El senyor Mas s’equivocarà en molts punts, els pressupostos estaran mal fets en molts aspectes i sempre hi haurà greuges comparatius entre partides que disminueixen més del compte i partides que no disminueixen tant com caldria, però em penso que és només d’això, dels detalls, del que es pot i s’ha de discutir. No del fet global: cal retallar perquè d’on no n’hi ha no en raja, que aquest sí que és un fet incontrovertible. I això, retallar, és el que s’espera que faci tothom en el món civilitzat.

Sí, no són ajustos, no són correccions, no són maquillatges. Són retallades. Escapçaments dolorosos. Eliminacions de partides. Però la majoria calen, no hi ha cap més opció.

Ho diu un que està patint les retallades en carn pròpia. Ahir mateix en vaig tenir una altra experiència ben desagradable. Però no vull ser demagog, no podem ser frívols, no ens podem deixar portar per les anècdotes personals.

Que PSOE, ICV-EUiA i ERC s’enfrontin a la totalitat del pressupost només s’explica pel cinisme de voler defensar uns comptes falsos, els seus, fins i tot quan tothom ja sap que són falsos. Aquests tres partits tenen –encara tenen– dues opcions dignes: callar per vergonya i per tant abstenir-se en qüestions econòmiques globals almenys durant un parell o tres d’anys –sí que poden i han de discutir les partides concretes– o bé donar suport al que fa el govern en l’estratègia econòmica general.

Que és el que els demana el senyor Mas.

L’altra opció, la que han pres fins ara aquests tres partits, no és que sigui indigna i prou, és infantil. Tothom t’ha vist el nas, Pinòquio. I doncs, val més que et fiquis la llengua a la butxaca una temporada.

Això sí, el tripartit va ser una benedicció del cel, un exemple de bona gestió i de sobrietat –gràcies, senyors Montilla, Castells i els altres–, si els comparem amb els nostres amics de l’altra Generalitat de fireta, la del sud. Allò sí que és xauxa, i espera que la cosa continua perquè encara hi ha els mateixos, i amb majoria absoluta.

Per tant, els del partit creat pel difunt Señor Ministro de Información y Turismo val més que callin, perquè no és que tinguin cadàvers a l’armari, és que fan veure que l’assassí que tenen a casa, ensangonat fins a les celles i encara amb el ganivet esmolat a la mà, és bona persona. Això ja no és cinisme, és complicitat amb el crim.

És per tot això que avui em mullo. Perquè davant la ineficàcia i la impudència generals, m’estimo més la mediocritat de qui sembla que almenys tingui una idea clara. Encara que no sapiguem del cert cap a on ens porta.

I el que ens queda per patir. Agafeu-vos.

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Perles (80): La dreta

«Un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d’un poble que mai s’acaba de fer gran.»

Albert Pla Nualart, Ara, 5 octubre 2011

(Què és l’esquerra, en canvi, no és gens fàcil de definir. El mateix Pla [6 octubre 2011] aventura que «l’essència de l’esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats», però això és tan bonic com difús i ell mateix ho confirma quan diu que, per exemple, «per ser del tot coherents [la gent d’esquerres] hauria d’estar en contra de la propietat hereditària i –no cal ni dir-ho– de la monarquia».)

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

Reformes

Tres apunts sobre la reforma constitucional de l’estat espanyol acordada entre el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, amb el suport de les respectives delegacions «provincials» i «autonòmiques» –així s’anomenen– d’aquests partits polítics, suport que no ha faltat mai fins ara durant els trenta-tres anys de vigència de la constitució espanyola:

- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.

- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.

- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.

I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.

Indignats de fa un segle

«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

Govern dels millors (1): Mentides oficials

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.

Perles (72): Conservadors i progressistes

«No hi ha dubte que les febleses de l’esquerra a Europa són en part ideològiques. La pregunta clau és: procedeixen d’un excés o més aviat d’una manca de revisionisme? Sóc decidit partidari d’això darrer. Els governs socialdemòcrates s’han mostrat molt sovint incapaços o refractaris davant l’aplicació dels programes amb els quals en principi estan compromesos. […] La versió laborista de la tercera via el 1997 era menys original del que creien els seus oponents. La política activa del mercat laboral, per exemple, a l’estil del new deal, ja s’havia introduït abans als països escandinaus. Tanmateix, en un aspecte clau el laborisme anava per davant. Un aspecte central de la filosofia política del laborisme era que no hi havia àrees que calgués tractar com a pertanyents a la dreta. Havíem de generar solucions d’esquerra o centre als problemes de dretes [...]»

Anthony Giddens, catedràtic de sociologia i exdirector de la London School of Economics, The New Statesman, octubre 2004