Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.

Govern lladre de Madrid

No ho dic com els italians, que plou i la gent s’exclama: «Governo ladro!» No, jo ho dic de debò. L’Agència Tributària espanyola vol robar-me 300 (tres-cents) euros, 50.000 peles. Aviat és dit. Ara, com que tenen mala consciència, si pago de seguida llavors em fan una rebaixa i només em roben 225 euros (37.500 pessetes).

La raó és que en la darrera liquidació trimestral del 2008 el meu gestor i jo mateix ens vam oblidar de sumar-hi l’esfereïdora quantitat de 7,80 euros! (1.300 pessetes). Error que es va arreglar en la liquidació següent, un cop advertit. Però fora de termini. I ara que hi ha crisi diu el gestor que a Madrid són insadollables i no tenen sentit de la proporció. Que ara, amb la crisi, són inflexibles... amb els pobres desgraciats als quals ens ve molt d’aquí 300 euros de més o de menys.

Que què penso fer? No pagar, recórrer fins al final. Encara que al final segurament em tocarà pagar. Però primer és la dignitat, primer és dir-los, en tots els recursos que calgui fer d’ara endavant, que són uns uns ditsllargs, uns saltejadors de pobres, uns ocells de rapinya, uns escurabosses, uns depredadors, uns bandits. Diu el gestor que això durarà tres anys, però que m’ho farà de franc perquè ell també té ganes de dir-los la veritat amb tota la boca. Ja us ho aniré explicant.

Espanyaportes!

Autònoms del sector editorial

Ho copio d’un escrit de Jean-Pierre Palacio (i 10 signatures més):

«Tret dels llibres d’autor, la producció de les grans editorials en el sector de no-ficció (fascicles, promocions de premsa, referència, etcètera) depèn en bona part de la feina de col·laboradors autònoms: redactors, traductors, dissenyadors gràfics i maquetistes, correctors i editors. Fa 30 anys, aquest col·lectiu solia vincular-se a les empreses editores mitjançant un contracte laboral, indefinit o temporal, però això sembla la prehistòria. A començament dels anys vuitanta, beneïda modernitat, les principals editorials, no cal dir noms, van descobrir les virtuts de la concentració empresarial i de la reducció de plantilles. Van encarregar la realització de les obres a petites empreses subsidiàries, els anomenats packagers [agències de serveis editorials]. Havia arribat l’hora dels autònoms perquè, com era lògic a causa de la gran fluctuació del volum de feina, els packagers no podien carregar l’estructura amb personal estable. Tanmateix, tret del cas dels correctors, que sempre han estat molt mal pagats, els altres professionals gaudien de retribucions correctes, susceptibles de garantir una vida digna tot i la precarietat laboral. Això també ha passat a la història.

»Des de mitjan anys noranta, les tarifes s’han estancat nominalment i fins i tot s’han reduït de vegades. Obsedits per la reducció de costos, que sembla la funció ineludible dels executius per mantenir-se en el càrrec, les grans editorials han imposat pressupostos de realització cada cop més raquítics, la qual cosa repercuteix directament en la retribució dels autònoms. Diverses causes reforcen aquesta tendència: proliferació de packagers i intermediaris, absència d’una associació defensora dels nostres interessos, por de quedar-te sense feina si no s’accepten les condicions dictades, activitat minvant.

»Darrerament, pressionats pels clients, molts packagers ja no s’ajusten, com solia ser costum, a una taula de tarifes per tipus de feina: hem de participar en una espècie de subhasta a la baixa per aconseguir un encàrrec. Fins quan suportarem aquesta situació, més pròpia del segle XIX que de l’actual?» (El País, 13 novembre 2008)

Potser ara m’entendreu quan us explico que fa ja uns quants anys que no accepto feines de les editorials, ni de les agències auxiliars. Tot i que és el que m’agradaria més –traducció i edició de textos literaris, en el meu cas–, no em surt a compte, et fan patir amb uns terminis sempre massa justos, no pots gaudir de la feina, els és igual com la facis i, al final, et paguen tard i malament. Doncs, ja s’ho faran. (O ja s’ho fan: aquest és el motiu pel qual les editorials produeixen cada dia amb menys control de qualitat, cada cop més malament. No sols la no-ficció, també la ficció, la literatura. Fer llibres, per a elles, és com fer carn picada.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Treballador ideal

És una llàstima que sigui autònom, perquè jo seria el treballador ideal per a qualsevol empresa que em contractés. Només em poso malalt quan faig vacances. Si més no, així ha estat les dues últimes vegades que m'he hagut de ficar al llit amb febre. En aquest cas, va començar el dia 31 i va durar ben bé fins al 6, una mena de grip aviària amb tot tipus d'efectes especials que us estalvio. I tot això, a casa d'uns amics amb els quals havia quedat fa temps que passaria aquests dies, en una masia prop de Sant Sadurní. Les investigacions que pensava fer sobre el cava se'n van anar en orris. El dia 7 tornava a ser a Barcelona, i vaig anar a tornar dos exemplars d'un llibre que els Reis, de diverses procedències, em van regalar per triplicat. Si us pica la curiositat, es tracta de Suite francesa, d'Irène Némirovski. Ahir en vaig beure a galet gairebé 200 pàgines, em va atrapar. Us el recomano.

I perdoneu que hi torni, però pels diaris que he repassat d'aquesta setmana, em fa l'efecte que allò que deia de l'Estatut es compleix al detall. Ja només demana que es retiri el PP. Tots els partits suposadament catalans estan disposats, doncs, a agençar-nos els darreres amb tota mena de vaselines perquè la supositorització de l'Estatut del PSOE ens vagi de gust. Soroll de sabres i tot per amenitzar l'espera, no hi falta res. Han tret el santcristo gros per fer-nos creure. Tot està molt ben orquestrat, és una obra mestra de sant Zapatero.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)