Màrius Serra, La Vanguardia 3 gener 2012
Se non è vero...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bíblia. Mostrar tots els missatges
dissabte, 31 de març del 2012
Perles (92): La resplendor i les banyes
Màrius Serra, La Vanguardia 3 gener 2012
Se non è vero...
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Tres cants a la pàtria enyorada
1. «Salm 137»
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:
2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:
3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:
Fragment del salm 137 segons el Llibre de pregàries hebreu, salm 136 segons la Bíblia cristiana, autor desconegut, any desconegut, traducció de la Bíblia catalana interconfessional:
Vora els rius de Babilònia
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança de Sió;
teníem penjades les lires
als salzes d’aquella ciutat.
Els qui ens havien deportat
volien que cantéssim;
ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»
Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta.
Que se m’encasti la llengua al paladar
si deixés d’evocar el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.
Interpretació: Rahel, 2008
2. «Va pensiero»
De l’òpera Nabucco, Giuseppe Verdi, lletra de Temistocle Solera, 1842:
Vés, pensament, amb les ales daurades,
vés i posa’t als plans i a les collades,
on es flaira tebi i suau,
l’aire dolç de la terra natal!
Saluda les riberes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió,*
oh, pàtria meva, formosa i perduda!
oh, recordança estimada i fatal!
Arpes d’or de fatídics poetes,
per què pengeu mudes dels salzes?
Revifeu-nos al pit la memòria,
parleu-nos del temps que un dia va ser!
Com el destí de Solyma,**
traceu un so de cru lament
o us inspiri el Senyor un cant
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
que infongui virtut al patiment,
virtut al patiment!
* Turó sobre el qual s'alça el Temple de Jerusalem. D'aquest mot vénen sionisme, sionista, etc.
** Nom popular de Jerusalem, a partir del grec Hierosólyma
Interpretació: Orquestra i Cor del Teatre de l’Òpera de Roma, dirigits per Riccardo Muti, juny 2011
(gràcies per aquest enllaç, PLB)
(gràcies per aquest enllaç, PLB)
3. L’emigrant
Lletra de Jacint Verdaguer, música d’Amadeu Vives, 1894:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Interpretació: The Sydney University Madrigal Society, 2009
dilluns, 29 de desembre del 2008
El Déu racional de la selva
Igual com amb Natascha Kampusch, el cas d’Ingrid Betancourt també m’interessa com a situació límit. «Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit?», escrivia aleshores a propòsit d’aquella noia. Penso que és interessant saber com reacciona determinada gent que ha tingut molt de temps per reflexionar –Betancourt, 2.321 dies– davant el problema del mal omnipresent les 24 hores del dia i davant la incògnita de Déu, absent i passiu en la desgràcia.
Ara que ha passat una mica de temps i ja no és el centre dels focus mediàtics –tot i que deunidó, hi ha qui l’acusa, pobra dona, d’anar al darrere del premi Nobel, amb tanta activitat com desplega–, és el moment de repassar el que confessava Betancourt a Juan José Millás –un «anticlerical anarcoide», segons ell mateix (El País 5.XII.08)– específicament sobre aquesta qüestió. Potser ara ja pensa una cosa distinta, perquè el fragor i la bellugadissa de la vida ordinària fan pensar coses diferents a la gent en moments diversos, però això és el que ella deia en calent, poc després d’acabar el seu llarg captiveri:
«Em van segrestar el 23 de febrer i el 23 de març es va morir mon pare. El meu pare era i és el gran amor de ma vida... La manera com me’n vaig assabentar, uns mesos després, va ser terrible. Allò va ser un tret, perquè quan un sent que... [llàgrimes, silenci]. Jo sempre m’havia sentit beneïda per la vida, consentida per la vida. Quan m’arriba tot això –el segrest, la mort del pare, la soledat de la meua mare– hi ha dos camins: un és el de refusar Déu i, per tant, pensar que tot és fortuït, absurd, un caos sense explicació ni resposta. L’altre camí és buscar Déu. En el dolor de la selva no pots acceptar qualsevol Déu. Amb el Déu ritual infantil no en tens prou. No en tens prou amb pensar que Déu és amor o que no pots explicar-lo. A la selva necessites un Déu racional. Si la teua fe no és racional, si no estàs segur que Déu existeix, no hi pots establir una relació. No en tens prou amb la tradició. La religió catòlica no ens ha obert a llegir la Bíblia, com si els creients fóssim minusvàlids intel·lectuals, sense capacitat per a grans recerques teològiques, i com si això estigués reservat als intel·lectuals.
»Però la Bíblia és un instrument extraordinari. Cal llegir la Bíblia amb tranquil·litat, sense orelleres que et condicionin a llegir-la per damunt, sense entendre el retrat humà de la relació de Déu amb l’home. És molt difícil d’explicar, però el que vull dir és que vaig entendre, llegint la Bíblia, que Déu no és energia, ni llum, ni partícules de gas en el cosmos, sinó que Déu és un ésser humà, en altres mots, que el que nosaltres tenim d’humans és el que tenim de Déu, i, per tant, que la seua relació amb nosaltres és una relació de paraules, i crec que això és fonamental: entendre que som éssers de paraules. Llavors, a través de la Bíblia arriba la paraula de Déu amb una riquesa infinita de codis humans i amb uns retrats psicològics impressionants, com el d’Abraham. Tots els personatges de la Bíblia estan retratats amb les seues febleses, les seues misèries, les seues petiteses. Tots hi estem retratats. Jo vaig descobrir un Déu amb sentit de l’humor, amb sentit de l’autoritat, un Déu que educa, un Déu que estima, però sobretot que és un Déu en el sentit que ho pot tot. I podent-ho tot, Déu podria haver fet, en comptes de l’ésser humà, un robot perfecte, sense defectes, un robot programat per a fer el bé. La pregunta és per què Déu va fer l’home lliure, per què no el va fer com un robot. La resposta és molt bonica, i és que un robot pot estar programat per a estimar, però si no té la llibertat de no fer-ho, l’amor no té valor.»
Aquí la interromp Millás. Li demana quin Déu li agrada més, «el de l’Antic o el del Nou Testament?»
«Són el mateix, és un mirall. El que passa és que el Nou Testament ens fa el camí cap a Déu molt més fàcil. L’Antic Testament és Déu cap a l’home. El Nou és l’home cap a Déu. En l’Antic Testament, Déu ens cerca; en el Nou Testament, nosaltres busquem Déu. Aquesta transformació ha canviat la meua vida perquè si hom és conseqüent i la seua racionalitat accepta Déu, tot canvia, perquè deixa de ser passiu i es torna actiu davant un mateix. És un enorme alliberament pensar que un és lliure, que pot canviar, que pot ser més bon humà.» (Entrevista de Juan José Millás a Ingrid Betancourt, El País Semanal 12 octubre 2008)
Gràcies, Juanjo, per haver recollit aquest testimoni abans que es perdés dins el brogit del món actual (si és que s’ha perdut, que no ho sé). No tinc ni idea del que pensa a hores d’ara Ingrid Betancourt. Només li desitjo que no caigui en la temptació de creure que potser a la selva, presonera però sola, pobra però sola, no hi estava tan malament, comparat amb el que té aquí, enmig de la selva de pedra, asfalt i energúmens pertot, encara que tingui la vida solucionada.
dimecres, 9 de gener del 2008
Cap a Egipte
És un dia d’aquesta setmana que s’hauria de celebrar la diada dels Innocents, i no pas el 28 de desembre. Perquè la seqüència dels fets és clara. Els reis o mags vinguts de l’orient arriben a Betlem, adoren el nen i, en comptes d’anar tot seguit a Jerusalem per informar Herodes com aquest els havia demanat que fessin, se’n tornen al seu país per un altre camí. Josep, alhora, pren Maria i Jesús aquella mateixa nit i se’n van tots tres cap a Egipte. I és llavors que Herodes fa matar els nens de Betlem i la rodalia. No sé quin pot ser el motiu que els Innocents es recordin el 28 de desembre i no ara, després de Reis.
Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.
Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.
Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 2 de desembre del 2006
Qüestions de llengua (I): La rodalia
Arran de la nota anterior, segur que més d’un us haureu demanat si ho vaig fer expressament, de no esmentar el nom propi del servei «de proximitat» de Renfe. Doncs, com es diu en aquests casos, m’encanta haver d’explicar-ho, perquè ahir vaig escriure molt de pressa i no tenia temps de fer-ho. Sí, ho vaig fer expressament, per evitar incórrer en un suposat error. Un error que a mi m’agradaria reconduir, i del qual vam parlar en una llista de lingüistes on jo també participo de tant en tant com a convidat –la llista Migjorn– i on vaig mig proposar fa un temps el que ara miraré de desenrotllar una mica més. Ahir, com que no tenia temps, vaig estimar-me més deixar-ho per a un altre dia i, perquè ningú no pensés que no havia caigut en la conflictivitat d’aquest mot, vaig empescar-me allò dels «trens de proximitat» (que, ja que hi som, és com s’haurien de dir en català, o amb un nom sinònim).
Bé, avui ja tinc una mica més de temps. Els de la Renfe mateix, en efecte, han contribuït a estendre un mot equívoc, «rodalies», i fins i tot l’han incorporat a la seva denominació, Renfe Rodalies. Amb la qual cosa, com dic, segurament ja no hi ha res a fer, l’expressió s’ha estès... i per a alguns es perdrà una peculiaritat del català, la invariabilitat de nombre del substantiu «rodalia». Quan els castellans diuen que ha passat una cosa «en las cercanías» de Barcelona, nosaltres diem que ha passat una cosa «a la rodalia» (als voltants) de Barcelona. Barcelona, en català, només té una rodalia, la seva.
Ara, la veritat és que jo crec que no es perd res del català amb «rodalies» ni amb la marca «Rodalies» que Renfe ha incorporat com a cognom del seu servei de proximitat, sempre que s’entengui que es parla de diverses rodalies i no sols de la rodalia de Barcelona. M’explico: encara que els diccionaris catalans diguin que «rodalia» vol dir ‘voltants’, crec que això no impedeix que els catalans puguem dir que a Catalunya hi ha «rodalies» d’extensions i configuracions molt diverses al voltant de les grans ciutats, no? Tot i que hàgim de dir sempre que «la rodalia» de Barcelona és diferent de la de Lleida. O sigui, el que és incorrecte és passar a plural una realitat, «una rodalia», que és singular. Però quan Renfe parla del servei Cercanías o Rodalies, els espanyols entenen que es refereixen a les «cercanías» d’una o de diverses ciutats, mentre que els catalans entenem que d’alguna manera amb aquest nom es parla d’un servei amb múltiples centres al voltant de cadascun dels quals hi ha una rodalia. O això hauríem d’entendre.
En el cas que Renfe ens continués fent la guitza –que ens la faran–, ens continués desorganitzant la vida –podeu pujar-hi de peus– i continués creant serveis «autònoms» –és una manera de dir-ho, d’autònoms res de res– cada cop més circumscrits a territoris més petits, llavors sí que convindria estar al cas per mirar d’impedir que l’hipotètic servei de trens circumscrit a la proximitat de Barcelona s’anomenés «Rodalies Barcelona». Això sí que seria incorrecte de totes totes.
Que si s’arriba a aquest punt Renfe no s’aturarà per una bestiesa «identitària» com aquesta? Ah, és clar, això és segur: si a Renfe no li fa res jugar amb la vida –el temps i la feina– de les persones que hi confien per necessitat, evidentment no li farà res tampoc saltar-se una norma lingüística d’una llengua perifèrica, menyspreable i prescindible. Però el que volia fer veure és que, ara com ara, la paraula «rodalies», ben aplicada, no és necessàriament incorrecta.
Que seria millor que el servei de proximitat de Renfe s’anomenés Renfe Rodalia? Doncs, potser sí, no ho sé segur, la veritat, però en qualsevol cas nosaltres què hi podem fer? Ja és, de fet, una marca. També hauria estat un mig error, per mi, traduir «cercanías» per «rodalia»: a mi em sembla que Renfe Rodalia seria un nom confús. Rodalia d'on? De quin centre concret? Jo m’estimaria més, com deia, Renfe Proximitats o Renfe Curts Recorreguts. O, encara millor, per descomptat, quan pugui ser –serà la vigília de la fi del món, segur–, FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Xacferp (Xarxa Catalana de Ferrocarrils de Proximitat) o ERNC (European Railway Network of Catalonia).
(Afegitó del 22 de febrer del 2007: ho he pensat més bé i la meva aposta és «Cercanías», mentre la cosa depengui de Madrid –amb un nom en estranger sempre tindrem al cap que allò no és nostre– i mentre funcioni tan malament com funciona: cada dia ixen a la premsa notícies sobre el desastre que és aquest servei!)
(Afegitó de l’11 de juny del 2007: ara descobreixo que a la Bíblia Catalana Interconfessional, una versió en la qual han intervingut, segons m’han dit, gent tan conspícua com Antoni M. Badia i Margarit –havia participat en la traducció bàsica inicial dels anys 60 o 70– i Josep Ruaix –hi ha fet la revisió darrera, la definitiva–, s'usa «rodalies» amb tota la tranquil·litat del món, i no sols per referir-se als afores o proximitats de diverses poblacions sinó fins i tot d’una sola població. O sigui que sembla que Renfe té bons padrins, en aquest cas... La veritat és que no crec que els traductors de «Cercanías» al català es miressin gaire aquests referents doctes, sinó que simplement devien tirar pel dret, però no se sap mai. Davant el dubte, val més callar.)
(Afegitó del 13 de juliol del 2007. M'explica Pere Casanellas, un dels autors de la versió catalana de la Bíblia que deia ací dalt, que en la pròxima edició d'aquesta obra ja no apareixerà l'errada esmentada: o sigui, dirà «rodalies» quan es refereixin a la rodalia de diverses poblacions que s'anomenin juntes, però «rodalia» quan parlin dels afores d'una sola població. Qui ho havia de dir, que aquest bloc serviria per reformar la Bíblia?! ;-))
(Afegitó de maig 2011. Ara m'assabento que l'àrea de l'empresa que a Espanya es fa dir Renfe Cercanías i a Catalunya Renfe Rodalies al País Valencià s'anomena... Renfe Rodalia. No sé des de quan és així, però qui els entén? Més ben dit: se'ls entén tot, deuen haver buscat la diferenciació expressament.)
Bé, avui ja tinc una mica més de temps. Els de la Renfe mateix, en efecte, han contribuït a estendre un mot equívoc, «rodalies», i fins i tot l’han incorporat a la seva denominació, Renfe Rodalies. Amb la qual cosa, com dic, segurament ja no hi ha res a fer, l’expressió s’ha estès... i per a alguns es perdrà una peculiaritat del català, la invariabilitat de nombre del substantiu «rodalia». Quan els castellans diuen que ha passat una cosa «en las cercanías» de Barcelona, nosaltres diem que ha passat una cosa «a la rodalia» (als voltants) de Barcelona. Barcelona, en català, només té una rodalia, la seva.
Ara, la veritat és que jo crec que no es perd res del català amb «rodalies» ni amb la marca «Rodalies» que Renfe ha incorporat com a cognom del seu servei de proximitat, sempre que s’entengui que es parla de diverses rodalies i no sols de la rodalia de Barcelona. M’explico: encara que els diccionaris catalans diguin que «rodalia» vol dir ‘voltants’, crec que això no impedeix que els catalans puguem dir que a Catalunya hi ha «rodalies» d’extensions i configuracions molt diverses al voltant de les grans ciutats, no? Tot i que hàgim de dir sempre que «la rodalia» de Barcelona és diferent de la de Lleida. O sigui, el que és incorrecte és passar a plural una realitat, «una rodalia», que és singular. Però quan Renfe parla del servei Cercanías o Rodalies, els espanyols entenen que es refereixen a les «cercanías» d’una o de diverses ciutats, mentre que els catalans entenem que d’alguna manera amb aquest nom es parla d’un servei amb múltiples centres al voltant de cadascun dels quals hi ha una rodalia. O això hauríem d’entendre.
En el cas que Renfe ens continués fent la guitza –que ens la faran–, ens continués desorganitzant la vida –podeu pujar-hi de peus– i continués creant serveis «autònoms» –és una manera de dir-ho, d’autònoms res de res– cada cop més circumscrits a territoris més petits, llavors sí que convindria estar al cas per mirar d’impedir que l’hipotètic servei de trens circumscrit a la proximitat de Barcelona s’anomenés «Rodalies Barcelona». Això sí que seria incorrecte de totes totes.
Que si s’arriba a aquest punt Renfe no s’aturarà per una bestiesa «identitària» com aquesta? Ah, és clar, això és segur: si a Renfe no li fa res jugar amb la vida –el temps i la feina– de les persones que hi confien per necessitat, evidentment no li farà res tampoc saltar-se una norma lingüística d’una llengua perifèrica, menyspreable i prescindible. Però el que volia fer veure és que, ara com ara, la paraula «rodalies», ben aplicada, no és necessàriament incorrecta.
Que seria millor que el servei de proximitat de Renfe s’anomenés Renfe Rodalia? Doncs, potser sí, no ho sé segur, la veritat, però en qualsevol cas nosaltres què hi podem fer? Ja és, de fet, una marca. També hauria estat un mig error, per mi, traduir «cercanías» per «rodalia»: a mi em sembla que Renfe Rodalia seria un nom confús. Rodalia d'on? De quin centre concret? Jo m’estimaria més, com deia, Renfe Proximitats o Renfe Curts Recorreguts. O, encara millor, per descomptat, quan pugui ser –serà la vigília de la fi del món, segur–, FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), Xacferp (Xarxa Catalana de Ferrocarrils de Proximitat) o ERNC (European Railway Network of Catalonia).
(Afegitó del 22 de febrer del 2007: ho he pensat més bé i la meva aposta és «Cercanías», mentre la cosa depengui de Madrid –amb un nom en estranger sempre tindrem al cap que allò no és nostre– i mentre funcioni tan malament com funciona: cada dia ixen a la premsa notícies sobre el desastre que és aquest servei!)
(Afegitó de l’11 de juny del 2007: ara descobreixo que a la Bíblia Catalana Interconfessional, una versió en la qual han intervingut, segons m’han dit, gent tan conspícua com Antoni M. Badia i Margarit –havia participat en la traducció bàsica inicial dels anys 60 o 70– i Josep Ruaix –hi ha fet la revisió darrera, la definitiva–, s'usa «rodalies» amb tota la tranquil·litat del món, i no sols per referir-se als afores o proximitats de diverses poblacions sinó fins i tot d’una sola població. O sigui que sembla que Renfe té bons padrins, en aquest cas... La veritat és que no crec que els traductors de «Cercanías» al català es miressin gaire aquests referents doctes, sinó que simplement devien tirar pel dret, però no se sap mai. Davant el dubte, val més callar.)
(Afegitó del 13 de juliol del 2007. M'explica Pere Casanellas, un dels autors de la versió catalana de la Bíblia que deia ací dalt, que en la pròxima edició d'aquesta obra ja no apareixerà l'errada esmentada: o sigui, dirà «rodalies» quan es refereixin a la rodalia de diverses poblacions que s'anomenin juntes, però «rodalia» quan parlin dels afores d'una sola població. Qui ho havia de dir, que aquest bloc serviria per reformar la Bíblia?! ;-))
(Afegitó de maig 2011. Ara m'assabento que l'àrea de l'empresa que a Espanya es fa dir Renfe Cercanías i a Catalunya Renfe Rodalies al País Valencià s'anomena... Renfe Rodalia. No sé des de quan és així, però qui els entén? Més ben dit: se'ls entén tot, deuen haver buscat la diferenciació expressament.)
dimecres, 12 d’abril del 2006
Pobre Déu, tan maltractat
Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.
Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).
La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.
Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.
Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”
Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?
En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.
A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.
Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.
No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)
Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).
La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.
Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.
Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”
Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?
En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.
A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.
Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.
No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
