dimecres, 29 de juny del 2011

El Pere de la cullera i el Pere de la filadora

De vegades, quan era menut, a casa una amiga molt amiga de la meva mare em posaven un disc amb una cançó popular que no m’agradava gaire, tot i que qui la cantava era la Guillermina Motta:

–Ai, Pere, Pere,
quina son m’agafa,
me’n puc anar a dormir?
–Fila, fila, fila,
encara és molt d’hora,
fila, fila, fila,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he filat la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cabdella, cabdella,
encara és molt d’hora,
cabdella, cabdella,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja està cabdellada,
me’n puc anar a dormir?
–Teixeix-la, teixeix-la,
encara és molt d’hora,
teixeix-la, teixeix-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja he teixit la llana,
me’n puc anar a dormir?
–Cus-la, cus-la, cus-la,
encara és molt d’hora,
cus-la, cus-la, cus-la,
que és lluny el matí.

–Ai, Pere, Pere,
ja l’he ben cosida,
me’n puc anar a dormir?
–Ara ja és de dia,
ja despunta l’alba,
i amb la llum del dia,
ja no cal dormir.

La Motta llavors em feia força gràcia: la trobava divertida i, a més, l’havia vista un dia com cantava a Collbató i aquestes coses quan ets xicotet et marquen. Però la cançó... Perquè el tal Pere hi apareixia com un tipus molt poc comprensiu, cruel, una mena d’ogre esclavista. Jo demanava a l’amiga de la mare: «Per què no la deixa anar a dormir?» I ella em deia: «És només una cançó per passar l’estona, no t’amoïnis.» Però es veu que jo no ho veia prou clar. Un cop vaig demanar a l’amiga de la mare si sabia el nom de la filadora, i ella em va dir rient per sota el nas que no el sabia, que era tan pobreta i tan desgraciada que no se’n coneixia ni el nom.

També a l’escola dues vegades –que jo recordi– em van cantar al pati, nens i nenes fent rotllana al meu voltant, una cançó que encara m’agradava menys que la de la filadora:
Pere de la cullera
macarró fregit,
anques de granota
i cul eixerit!

Pere de la cullera
va anar a la professó,
es va cagar a les calces,
ai mare quina pudor!

Crec que en comptes de «anques de granota», en la primera estrofa, deien una cosa diferent, em balla pel cap alguna cosa de «tomàquet», però no me’n recordo. Aquesta variant d’aquí dalt és una que he trobat ben bé per xamba. En la majoria de versions hi ha una tercera estrofa que parla de «buscar bolets» fent rima amb uns «calçotets» –mira que ens agraden les coses marronoses– que no em sona gens.

La segona vegada que em van cantar la cançó –sense més motiu que el nom «Pere», jo ni m’havia cagat al damunt ni havia ensenyat el cul a ningú– em vaig rebotar, vaig assenyalar amb el dit un dels líders d’aquella colla i li vaig dir suposo que molt enfadat:

–El macarró fregit ets tu!!

Tothom va quedar molt callat, després vam riure plegats, jo vaig quedar ben satisfet de la gosadia, i es va acabar per sempre més la broma. Ja van veure que no m’agradava. A més, a partir d’aquell dia unes quantes nenes em van anar al darrere –o sigui, vaig esdevenir una mica líder.

Malauradament, l’any següent o l’altre em van canviar d’escola i es va acabar l’incipient lideratge.

dissabte, 25 de juny del 2011

Perles (74): El final de les “societats cristianes”

«No ploro pas pel final definitiu (del qual aixeco acta) de tota “societat cristiana” o presumptament cristiana: des dels règims medievals i els regnes absolutistes fins a les extremes, grotesques caricatures de l’Espanya del generalísimo don Francisco Franco Bahamonde, o, d’alguna manera, de la Itàlia democristiana dels anys cinquanta. També en això estic amb Pascal: “Bella la condició de l’Església quan està sostinguda només per Déu” i no per equívocs poderosos, també i especialment si es defineixen com a “amics de Déu”. Com recorden els historiadors sobre tantes èpoques en què el cristianisme era la façana obligatòria, “potser en aquells temples Déu estava molt menys viu que no es creu i avui està molt menys mort que no es diu”.»

(Vittorio Messori, Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale, 1982)


I encara, del mateix autor catòlic (i apostòlic i romà), en aquest cas a quatre mans amb el famós editor Mondadori:

«Si la presència cristiana no apareix de fa temps al gran escenari del món, o hi apareix de manera esporàdica, no es pas per cap “conjura”, com sovint se sopita en alguns ambients catòlics a fi de consolar-se. La culpa no és de cap grup inexistent de “confabulats”, sinó de la feblesa, de la timidesa, sovint de la inadequació de la proposta que es fa. Una oferta dèbil, vaja, incapaç de suscitar prou atenció com per no causar pèrdues al pobre editor.»

(Leonardo Mondadori i Vittorio Messori, Conversione, Milà, Mondadori, 2002)

dimecres, 22 de juny del 2011

Indignats de fa un segle








«A Barcelona la turba ha cremat convents, però l’altra turba conservadora durant els fets no hi va oposar resistència, i posteriorment va reclamar una duríssima repressió.»

(cf. Joan Maragall, carta a Francesc Cambó, 9 octubre 1909, a Obres completes I, 936a; citació presa d’Ignasi Moreta, El pensament religiós de Joan Maragall, tesi doctoral, 2008)

Aquests dies em demanava quins titulars i quines portades haurien fet els diaris actuals, cridaners com són, els dies de la Setmana Tràgica, els dies de la Revolució Francesa, els dies de «la caiguda de Constantinoble».

Perquè, és clar, si l’endemà d’unes quantes empentes, d’unes ruixades d’esprai i de quatre crits les portades dels diaris omplen tot el paper que tenen amb paraules com «INDIGNANT», «ASSETJATS»...

I és que després d’escriure «Indignant» amb lletres de pam i mig, què queda: «Val més plegar», «Horrorós», «Apocalíptic», «Infernal», «Suïcidem-nos»...?

El darrer 16 de juny, a més a més, tenies els diaris als quioscos, els colmados eren oberts, i les farmàcies, el metro i els autobusos funcionaven, no hi havia sang per terra, no hi havia esglésies destruïdes i ni tan sols sucursals bancàries una mica socarrimades. Ni contenidors ni papereres, com passa després de cada partit de futbol.

Ah, però és que les celebracions de les victòries o derrotes esportives no solen enganxar pel mig cap polític ni cap «temple de la democràcia»: només comerciants, gent que passava, veïns i veïnes del barri normals i corrents. És clar, quina bestiesa que he dit, no me la tingueu en compte, disculpes per la comparació.

Que sí, d’acord, que allò del 15 de juny no s’havia d’haver fet d’aquella manera, que els Indignats –nom propi, per mi, i per tant amb majúscula, encara que no estigui registrat en cap dependència oficial– haurien d’utilitzar sempre mètodes pacífics.

Però convé que els polítics sàpiguen que entre els Indignats n’hi ha moltes i molts que els van votar –a aquests, a aquells o a uns altres– i que no en tenen prou amb el dret de ficar una papereta dins una urna un dia de cada 1.461. I després contemplar com, mani qui mani, tot continua igual: els partits van fent les seves llistetes d’amiguets i amiguetes per d’aquí quatre anys, polítics imputats per corrupció seuen a les seves poltrones, no se sap quant ingressen ni els partits ni els amiguets i les amiguetes –quant tenien al compte abans de començar, ells o elles i les seves parelles, i quant hi tenen quan pleguen–, es prenen decisions que afecten a tothom de manera dràstica i no se’ns consulta, apugen els impostos sense haver dit res abans, alguns dimiteixen quan no guanyen les eleccions –no ens havien pas avisat que ho farien– però continuaran cobrant uns sous astronòmics pel simple fet de ser ex, els grans bancs «redueixen» beneficis –però continuen tenint milers de milions de beneficis– i l’estat els ha d’ajudar, pobrets, perquè no petin. I així mil.

Ja sabem tots que hi ha crisi, i que és global, i que les retallades són inevitables. Però tan difícil és fer uns gestos que demostrin que el que primer es retalla és el que afecta els mateixos polítics i els alts càrrecs, encara que aquesta despesa sigui la xocolata del lloro de tot plegat?

Tan difícil és que algú plegui si es demostra que ha mentit i amb aquella mentida s’ha presentat a les eleccions? Tan difícil és que l’escó de qui ha mentit o de qui és imputat o de qui plega per motius dolosos es quedi llavors buit, si la mentida s’ha dit en connivència amb els seus i la imputació judicial ha estat per fets que els seus coneixien per força?

També sabem que bona part de la crisi que patim aquí no és exactament culpa nostra –dels catalans–, sinó que prové d’una crisi global, mundial, i també, en part, d’un dèficit estructural en el qual estem instal·lats pel fet de viure dins un estat que ens espanya... vull dir que ens enganya... vull dir que ens escanya cada dia. (Tot i que també hi ha hagut molta gent aquí que es va aprofitar de l’onada de bonança espanyola i occidental i es va pensar que el totxo seria per sempre més una inversió profitosa i blindada, i vinga a comprar a crèdit, allò era xauxa.)

Bé, he hagut de dir tot això. El propòsit original d’avui era penjar només la frase de Maragall –fa cent anys que es va morir– i que cadascú rumiés pel seu compte, i ja veieu com hem acabat. Engegues el ventilador enmig del femer i passen aquestes coses, tothom esquitxat i tothom que fa pudor. Ecs. Disculpes.

dissabte, 18 de juny del 2011

Perles (73): L’ensenyament del català, vist l’any 1970

«Gos dir que l’estat d’alienació històrica és tan notable que seria plenament possible, i fins i tot lògic, que alguns personatges de relleu protestassin amb més o menys convicció davant l’intent necessari d’introduir l’ensenyament obligatori del català a les escoles dels països catalans. A Barcelona les protestes no arribarien a reflectir-se en la premsa. Probablement seguirien la ruta de l’anònim o de l’informe confidencial adreçat a qualsevol alta personalitat de la vida política de l’Estat. A Mallorca es mantindrien polèmiques agitades a nivell de cafè, però els fets tampoc no anirien a més. A València i al Rosselló es produiria un cisma descomunal entre la classe dirigent, i la reacció seria potser més contraproduent que la mesura. A Alacant, mai no s’hauria aplicat.»

Josep Melià Pericàs, Informe sobre la lengua catalana, EMESA, Madrid 1970, p. 150. Melià Pericàs (1939-2000), fundador del Partit Nacionalista Mallorquí (1976), s’allistà després a la Unión de Centro Democrático i formà part d’un dels governs d’Adolfo Suárez com a secretari d’estat d’informació.

dimecres, 15 de juny del 2011

Diàleg i tensions entre cultures i èpoques al Caire

L’analista socioreligiós Sergio Romano, del Corriere della Sera, escrivia l’altre dia en aquest diari de Milà un reportatge sobre l’evolució dels costums en un Egipte trasbalsat afortunadament fins al moll de l’os pels esdeveniments dels darrers mesos. Com que hem parlat d’aquest aspecte concret de la qüestió aquí mateix unes quantes vegades, us faig un extracte del reportatge de Romano, que es titulava, ben significativament, «Il dialogo difficile tra musulmani e copti per salvare la rivoluzione (e le minigonne)», i que va ser publicat el dia 9 de juny.

Entre els que s’han dedicat més a la pacificació dels ànims en aquests darrers temps hi ha Ahmed el Tayeb, gran imam de la Universitat d’al-Azhar. La seva resposta al clima sobreexaltat dels últims mesos és una iniciativa ecumènica. Em diu que ha organitzat amb el papa copte Shenuda i altres líders religiosos una Casa de la Família, on es treballa per crear les condicions per millorar la convivència entre musulmans i cristians. S’hi han constituït comissions per eliminar dels llibres i dels programes escolars tot allò que pugui incitar a l’odi interreligiós. Han promogut espais de televisió en els quals representants de les diverses creences s’explicaven els uns als altres com interpreten els propis textos sagrats.

Li demano si la seva política troba resistència en l’islamisme més extremat, en els Germans Musulmans i en els grups salafistes que van sortint de lʼombra i es van organitzant. Em respon amb prudència i de manera ecumènica que amb els Germans Musulmans és possible dialogar i que fins i tot entre els salafistes n’hi ha de bons i de dolents.

Però em fa l’efecte que el seu problema més gros no és el de tenir controlat els extremismes religiosos d’un país sobreexcitat. La “revolució” de la plaça Tahrir ha estat obra de joves respectuosos amb la pròpia fe, però molt més laics que els seus pares i mares.

Recordo al gran imam algunes dades estadístiques sobre les darreres generacions àrabs, revelades fa poc per un expert francès, Emmanuel Todd. Segons Todd, els darrers estudis mostren el declivi d’una vella pràctica endogàmica, típica de les societats conservadores: el matrimoni entre cosins. Les dades remarquen que la família està perdent la capacitat de condicionar amb les tries matrimonials el futur de fills i filles. Ahmed el Tayeb no comenta la dada. Explica que el seu matrimoni va ser concertat per la família però que la seva vida de parella ha sigut feliç. I assegura alhora que els seus fills han triat lliurement la dona, però que els seus matrimonis han estat una mica més complicats que el seu.

Unes hores després, a l’hotel, mentre rumio en el que m’ha dit el gran imam, una persona em suggereix que faci un cop d’ull a la sala de ball on se celebren unes noces. La música ensordidora i la il·luminació sincopada són pròpies d’una discoteca. Al mig de la sala un centenar de parelles joves han fet una rotllana i ballen frenèticament al voltant dels nuvis. Una càmera muntada al capdamunt d’una grua reprodueix l’escena, presa des de dalt, en una gran pantalla.

Els nois van amb vestits foscos, elegants, camises blanques, ulls vellutats, cabells curosament despentinats. Les noies van amb faldilles força curtes i vestidets cenyits, els braços nus, escotats que deunidó i cabelleres que voleien.

A les taules escampades pertot, al voltant de la sala, hi ha senyors i senyores que, per l’edat, han de ser els pares i les mares dels ballarins. Gairebé totes les mares porten el cap cobert per un mocador que deixa veure només l’oval de la cara. N’hi ha una que de tant en tant s’alça i assaja uns passos de ball. A cap d’elles els ha passat pel cap de dir a les filles que havien dʼhaver-se vestit d’una altra manera.

Potser la veritable revolució egípcia és aquesta.

dissabte, 11 de juny del 2011

Que no parlin en nom de tants

La Caseta Blanca original, la de debò, era un restaurantet amb terrassa que hi havia fa un segle davant de la Mare de Déu del Coll

Aquest article no va contra les prostitutes, perquè tinc sempre molt present allò que «els cobradors d’impostos i les meretrius us precediran al regne del cel».

Però entre poc i massa.

Em va indignar un llarg article signat per Alfred Rexach i publicat al diari La Vanguardia el 6 juny 2011, amb el títol «Aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono», i amb un destacat que deia «Sense la Casita Blanca Barcelona és ara una ciutat més pobra, més trista, més carca, més avorrida».

El periodista deixava anar perles com aquestes:
«Estic convençut que Barcelona no tornarà a ser el mateix sense la seva Casita Blanca, com ho estic que són milers els ciutadans, homes i dones [sic], que en lamentaran la desaparició, enderrocada, cruelment i lentament, pels picots municipals. [...]

»No havíem quedat, estimat Hereu, que és necessari preservar la memòria històrica? [...] Per què, doncs, vas prendre la decisió d’arrasar la Casita Blanca, sense deixar pedra sobre pedra, quan a les habitacions habita la memòria de tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris [...]?

»Tinc amics, i també amigues, sens dubte [sic], que avui viuen lluny d’aquesta ciutat i que em van expressar la pena i la tristesa que sentien quan els vaig comunicar la notícia lamentable. Gent que alguna vegada van passar per Barcelona i, ben orientats i més ben informats, van buscar empara per als amors més tendres, les aventures més glorioses i les passions més alliberades a la Casita Blanca. [...]

»Home, alcalde, ja que no vas tenir sensibilitat per evitar-ne l’enderrocament, tingues la gallardia, almenys, de fer que col·loquin una placa informativa que allà hi va haver la Casita Blanca, temple del sexe, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós. [...] Per mi, quedaràs no com l’alcalde que va perdre l’hegemonia socialista a Barcelona, sinó com l’alcalde que es va carregar la Casita Blanca. Per això [...] t’he de dir ben clar que aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono.»

No crec que hi hagi moltes dones a Barcelona que estiguin dolgudes per l’enderroc d’un prostíbul. I les dones a Barcelona són, com a mínim, el cinquanta per cent de la població. M’agradaria conèixer encara que només fos una sola de les «amigues, sens dubte» del senyor Rexach que estan tan «tristes» per l’enderrocament d’aquest establiment.

Ara bé, per què ningú no es queixa d’articles com el de Rexach? Les dones tenen por de ser titllades de «poc comprensives»? O potser n’hi ha que han protestat i han estat censurades?

I, a més de les dones, en realitat estic segur, diguin el que diguin els corifeus de la prostitució organitzada –que en deuen ser clients habituals, suposo, o directament explotadors del negoci–, que tampoc hi ha tants homes que lamentin l’enderroc d’un símbol com aquest. El que passa és que els que en són partidaris... en són ferotgement partidaris –hi devien anar molt sovint. I s’excusen amb el «tothom ho fa».

No, no m’escandalitza que hi hagi prostíbuls, ni clients ni prostitutes –que aquestes darreres, com deia, aniran al cel per davant meu, segur–, i no cal ser expert en l’assumpte per saber que queden molts locals similars a Barcelona en els quals els amics del senyor Rexach podran resoldre les seves mancances sentimentals i solucionar les seves urgències compulsives, ja que no deuen tenir ningú que els estimi. No me n’escandalitzo.

Però deploro que l’any 2011 encara hi hagi qui, com el periodista Rexach –que si llegeix això segur que riurà per sota el nas amb la suficiència amb què l’expert acull l’amonestació d’un pipioli–, escrigui aquesta mena d’articles i utilitzi aquesta mena d’arguments.

I almenys en els moments actuals, que encara no fa gaire teníem aquí una tirania i els cossos dels qui la van patir encara són calents en el record de filles i nétes, de fills i néts, defensar un vell prostíbul fent servir els arguments dels qui volen preservar la memòria històrica del país és un insult directe a totes les víctimes del dictador i de la guerra que ell va encetar.

«Els cobradors d’impostos i les meretrius.» ¿Us imagineu que quan arribarà la independència algun antic beneficiari de l’espoliació –no parlo de funcionariat i altre personal subaltern– volgués «conservar» la seu d’Hisenda de plaça Letamendi o la del Banc d’Espanya* de plaça Catalunya al·legant que allò havia estat l’escenari de «tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris» (quina frase tan estranya) i de «les aventures més glorioses i les passions més alliberades», el «temple dels diners, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós»?

* Ja que hi som, amb independència o no, aniria bé enderrocar algun dia aquesta baluerna i la del costat simplement per motius estètics, a veure si per fi els barcelonins de naixença o d’adopció tenim l’oportunitat de poder admirar amb una mica de perspectiva la majestuosa fàbrica de l’edifici de Santa Anna, que ha de ser impressionant i que malauradament cap persona avui viva no l’ha poguda veure.

dimarts, 7 de juny del 2011

Govern dels millors (1): Mentides oficials

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.

dissabte, 4 de juny del 2011

Qüestions de llengua (51): El gènere no marcat (4)

Substantius i acompanyants

Ve d’aquí.


Deia, optimista, la professora de la URV Anna Montserrat:
Afortunadament han quedat enrere, almenys en els usos públics, expressions que ara ens farien pujar els colors com els drets de l’home (gratuïta, per tal com tenim una alternativa fantàstica), els metges i les infermeres (perpetuadora d’un desequilibri que a Occident s’ha superat) o les dones i els fills dels funcionaris tenen dret a matrícula gratuïta (vergonyantment invisibilitzadora, a més de falsa des del punt de vista informatiu).
(Anna Montserrat, «Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua» (ressenya), a Llengua i Ús n. 34, p. 90-91)

Jo no n’estic tan segur, que aquesta mena d’expressions hagin quedat enrere. Durant la campanya electoral última encara sentia un polític –del partit teòricament més conscienciat en aquest tema entre els que han obtingut representació a l’ajuntament de Barcelona– com parlava de «les secretàries, els assessors i els candidats» del seu equip. No sé si hi havia secretaris i assessores en el seu equip –em penso que sí–, però el que és clar és que sí que hi havia candidates, com a mínim la número 2 de la llista i també la 4 i la 5, que totes tres són ara regidores. Això sí, en la relació que en feia aquell polític, «les secretàries» eren les que esmentava primer, que no fos dit.

En qualsevol cas, tal com estan les coses ara, no crec que ningú s’enfadi si establim, de moment, que alguns elements secundaris dels discursos no molesten si els conservem sense doblar... sempre que en el conjunt de l’acte comunicatiu, en el conjunt del discurs, quedi clara la dualitat de sexes (discurs: DIEC, ‘grup d’oracions que constitueix una unitat comunicativa dotada d’autonomia i de coherència’; DCVB, ‘sèrie ordenada de paraules i frases amb què parlam [...], oració’.) Per exemple, a mi no em ve d’aquí que els articles i els demostratius i fins i tot alguns adjectius i participis plurals els utilitzem només en masculí plural –i de vegades en femení plural, com veurem de seguida– sempre que els substantius o elements principals que els acompanyin vagin desdoblats en gènere. I demano per endavant que això no sigui considerat pels guardians de l’ortodòxia «una incoherència».

Gabriel Bibiloni parlava d’aquests elements secundaris, defensant, com és lògic dins el seu esquema, el masculí: «Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina.» Doncs per mi d’acord: per no carregar més del compte el llenguatge, en aquest punt secundari podríem fer cas si més no parcialment als i a les apòstols del «gènere no marcat». I dir: «els pares i mares» –i no caldria «els pares i les mares»–, «aquests ninots i nines» –i no necessàriament «aquests ninots i aquestes nines»–, «aquells nens i nenes», «tots els ciutadans i ciutadanes», «els veïns i veïnes tan simpàtics», «la Jennifer i el Kevin viuen junts» –aquesta per descomptat; no crec que trobem una altra manera de dir-ho–; «l’àvia i l’avi estan malalts», «la noia i el noi de l’accident d’ahir són tots dos morts».

Els, aquests, aquells, tots, simpàtics, junts, malalts, tots dos morts no són epicens, són masculins, però la diferència ja ha quedat marcada amb pares i mares, ninots i nines, nens i nenes, ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, Jennifer i Kevin, avi i àvia, noi i noia.

La meva proposta és que no cal multiplicar en un sol acte de comunicació, en una sola frase, en un sol discurs –tal com l’hem definit abans– marques diferenciadores de sexe. Amb una n’hi ha prou, ja s’ha salvat el que es pretenia, s’ha anul·lat la invisibilitat del gènere femení.

Ara bé, no n’hi ha d’haver prou tampoc amb fer el que feien els nostres avis –i poques àvies, perquè eren poques les que podien parlar en públic–, i el que es continua fent avui amb l’excusa del «gènere no marcat», de començar un discurs (ara en el sentit de ‘parlament ordenat i prou extens sobre una matèria’, DCVB) dient «senyores i senyors» i després deixar-ho anar tot pel broc gros. Cal preocupar-se d’establir les diferenciacions corresponents en cada acció de comunicació (podríem dir: en cada missatge, que no ha de coincidir exactament amb cada frase) de què consti el parlament.

Ja sé el que diu la futura Gramàtica de la llengua catalana (esborrany provisional), p. 106: «El caràcter no marcat del masculí es pot constatar igualment en el fet que la concordança amb mots de gènere diferent es fa en masculí (El meu pare i la meva àvia eren rossellonesos; tots els avantpassats meus són italians menys ells dos).» Però jo demano: tan difícil és esforçar-se a dir, en comptes de l’exemple anterior, «Tots els avantpassats meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló»? Hem perdut alguna cosa amb aquesta altra construcció? Sí, d’acord, «tots els avantpassats meus» ens continua apareixent només en masculí –i això «constata», com diu el IEC, que fins ara i durant segles el masculí plural ha funcionat, en efecte, com a genèric en català–, però hem neutralitzat «rossellonesos», «italians» i «ells dos» de l’exemple original. Ha perdut alguna cosa la llengua amb aquests canvis? Hi ha d’haver en cada frase quatre suposades no-marques que coincideixen amb la marca de gènere masculí quan ens referim a homes i a dones? No en tenim prou amb una?

I no he proposat «ancestres» en l’exemple anterior perquè no m’acuseu de radical –tot i que en francès diuen ancêtres en el llenguatge corrent i no passa re. O sigui, encara podríem dir: «Tots els ancestres meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló.» (Ancestre és masculí però epicè, de manera que la seva marca de gènere no és tan marcada com la de avantpassat, perquè al costat dels avantpassats hi ha les avantpassades i en canvi ancestre, en ser invariable, serveix tant per al masculí com per al femení.)

I encara, a més a més –agafeu-vos fort–, jo proposo en paral·lel una heretgia: que també es pugui dir en alguns dels casos esmentats abans, sense que sigui qualificat d’erroni, «les mares i pares», «les nines i ninots», «aquelles nenes i nens», «totes les ciutadanes i ciutadans»...

De fet es diu. I s’escriu.

No hauria de considerar-se un disbarat absolut, em penso, i ni tan sols un invent recent –de seguida ho veurem– el fet de fer concordar substantius masculins i femenins amb un adjectiu o un altre acompanyant en femení plural, quan el substantiu o l’adjectiu substantivat més pròxim és femení –sempre que no ens grinyoli massa la construcció, perquè de vegades no serà possible. El fet és que això s’ha dit sempre i només és ara que alguns se n’exclamen. No n’he fet una cerca exhaustiva, però just ara tinc davant els ulls un exemple clàssic, que sens dubte podria multiplicar: «els garrofers i les vinyes mediterrànies» (Josep Maria de Sagarra, Memòries, 2a ed. 1964, Aedos, p. 157). No crec que ningú pugui acusar Sagarra de voler ser políticament correcte avant la lettre. També a les obres de Costa i Llobera, per dir un altre exemple, apareixen més d’una vegada construccions com ara «les germanes i germans». Són errors imperdonables?

Feu una cerca a Google de l’expressió «les cuineres i cuiners» i veureu que està força estesa: El Punt, VilaWeb, Ràdio Seu, L’Econòmic, Viquipèdia, Universitat de València, Universitat de Girona, tota mena de revistes locals i de publicacions especialitzades en gastronomia... Ja sé que no és una opció sistemàtica i que la troballa no és concloent –a internet hi ha de tot i no tot és correcte, encara que tingui l’aval de signatures solvents–, però l’exemple em sembla significatiu.

Jo diria –quina bestiesa– que com més imbuït de femení està el substantiu del qual parlem dins l’imaginari de la gent, amb els seus perifèrics propis, menys resistència a encloure dins de la locució femenina elements masculins, que en aquella expressió potser es perceben també com a perifèrics. Potser és això el que passa amb altres locucions de la parla i l’escriptura ordinària, d’ara i de fa un segle, com «les dones i nens», «les mares i fills», «les perruqueres i perruquers del barri», «les secretàries i secretaris del partit ecosocialista», «les nines i ninos de la tieta Fina»... Però també en trobem del tipus «les nenes i nens», «amics i amigues meves», «tantes dones i homes», etc.

Em direu: molts dels primers exemples tenen un fons sexista. Potser sí, d’acord. Però per què fins ara ningú no s’havia fixat en aquesta incorrecció tan estesa i només hi pensem quan comencen a estendre’s pertot «les ciutadanes i els ciutadans», «les i els alumnes», «les mares i els pares», «les professores i els professors» (i els poc afortunats, per mi –ja en parlarem un altre dia–, «la gerència», «el secretariat», etc.)? Potser no ens hi havíem fixat justament perquè no ens molestava, no resultava invasiu, per allò que deia del femení imbuït i del fet que parlàvem de «cuineres», de «perruqueres», de «secretàries», de «mares» (amb les seves criatures, és clar)...?

Doncs bé, ara ve la grossa: no podria haver passat que el cas invers (i per ara absolutament majoritari) dels masculins omnicomprensius ens hagi arribat com a «no marcat» justament per la mateixa raó, que es veiés com una cosa natural el fet que tot, en general, quedés englobat dins el masculí plural, i que ens hàgim empescat això del «gènere no marcat» a posteriori?

Ui, retiro això darrer immediatament, quina bajanada més bèstia.

Continuo l’argumentació sobre les concordances fallides. Quan inserim un adjectiu o determinatiu entre l’article i el substantiu, la construcció amb un únic article femení també ens aguantarà bé si l’adjectiu o determinatiu és invariable en gènere, com passa en alguns plurals («les pobres dones i nens», «les altres dones i nens»); en canvi, potser ja no tindrà prou solidesa si és variable: «les sortoses mares i fills» (perquè fills només pot concordar amb sortosos), «les moltes mares i fills»(fills ha de concordar amb molts), etc. Si posposem l’adjectiu, el gènere s’adapta de nou al del nom més pròxim, i aquesta adaptació ens obliga a ometre el segon article: «les mares i fills sortosos» (perquè si diguéssim «les mares i els fills sortosos» parlaríem de totes les mares, sortoses o no, i només dels fills sortosos; o sigui, estaríem en un dels exemples que la professora Montserrat considerava «afortunadament» superats en encetar aquest article).

I segons quin adjectiu, ja sabem que no podem posposar-lo a voluntat: «les dones i nens pobres» no vol dir el mateix que «les pobres dones i nens»... que segons la normativa no podem dir perquè l’article femení les no pot incloure nens (no ho podem dir però ho diem, perquè parlem de «dones i nens» i llavors no ens molesta). La norma ens mana dir «les pobres dones i els pobres nens» i «els pobres nens i les pobres dones», si volem ser correctes. Però aquestes solucions no són tan enrevessades com aquelles de «els pares i les mares dels nens i de les nenes», de les quals volíem fugir quan defensàvem tant el gènere no marcat? Llavors?

La proximitat, per mi, és clau, i molts cops viola –ho ha de fer– el manament gramatical actual, que no ho pot abastar tot. Els qui hi siguin més refractaris que s’ho prenguin com una excepció, que com se sol dir «confirma la regla» –falsa norma, però l’hem apresa així.

La proximitat, de fet, és una regla útil en altres punts conflictius de la gramàtica:

En alguns casos, els verbs demanen una preposició distinta, la qual, però, encapçala cadascun dels complements; en l’oració En Jordi anava i venia de Barcelona a Tarragona, l’economia del llenguatge permet no haver de repetir el nom de les dues ciutats a on anava i d’on venia; en realitat equival a En Jordi anava a B. [i venia de T.] i venia de B. [i anava a T.]. Observeu que no seria correcte *En Jordi anava i venia a Barcelona de Tarragona.

(Joan Martí i Castell, Servei de Relacions Exteriors de l’Institut d’Estudis Catalans, «Finestra lingüística», revista Medicampus, s.d.)

El mateix diuen a la Universitat d’Alacant (entre d’altres fonts):

Amb els verbs de moviment no hi ha restricció si els dos verbs regeixen preposicions diferents. Es tracta de casos en què els dos verbs formen “parelles” de significat contraposat, com ara pujar i baixar, entrar i sortir, etc.

Puja i baixa del tren tres vegades al dia [en comptes de puja al tren i baixa del tren]

(Universitat d’Alacant, Secretariat de Promoció del Valencià, Quadern de valencià superior n. 17, Alacant 2003)

I al Parlament de Catalunya s’atenen a una solució encara més extensa:
Si es coordinen dos o més verbs o locucions verbals que regeixen preposicions diferents, respectem l’orador o oradora si utilitza la preposició que regeixen el verb o la locució més pròxims al complement. Per exemple:

- moltes persones entraven i sortien de l’hospital [en comptes de: entraven a l’hospital i sortien de l’hospital]

- els he de dir que farem esment especial o farem una major incidència en els tipus delictius que generen més alarma social [en comptes de: farem esment especial dels tipus delictius i farem una major incidència en els tipus delictius]

(Manual de Correcció del Parlament de Catalunya, 4.3.3.1 «Els règims verbals», consulta maig 2011)

O sigui, les excepcions existeixen.

I en el cas que ens ocupa cada cop n’hi ha més. Passa en força casos. En documents jurídics estic cansat de veure expressions similars: «L'usuari no pot cedir o transferir els drets i/o obligacions derivades d'aquestes condicions...» («derivades» enclou «drets i obligacions»); «Garantir els principis i les normes comunes» («comunes» descriu tant «les normes» com «els principis»); «L’empresa es compromet a servar la màxima reserva i secret sobre qualsevol informació...» («la màxima» qualifica «reserva i secret»); «La utilització de les dades i fitxers facilitats pel client» («les» determina «dades i fitxers»); etc. A la premsa els exemples es multipliquen encara més: p. ex. «[Del congrés del PSC] ha de sortir l'home o dona forta del socialisme català» («forta» qualifica «l'home o dona»). I així.

Jo mateix vaig escriure l’altre dia –amb mala idea, a veure si algú hi queia, i fins ara ningú no me n’ha dit re–: «Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera...» O sigui, «alguna» (femení) englobava «frase» (femení) i «paràgraf» (masculí). I també l’altre dia vaig escriure–en aquest cas sense adonar-me'n–: «Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana.» En aquest darrer cas no sols no concorda el gènere; tampoc el nombre. Se’n va adonar algú?

Ara bé, sobre aquest darrer exemple confesso una cosa: en teoria ens aniria bé que els participis que abans fèiem concordar en gènere i nombre en frases com l’esmentada no els féssim concordar, per allò de tenir com més epicens millor (i diguéssim, doncs, «la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he pres de la Gramàtica...»), però el fet és que en la resta de construccions amb participi aquests elements funcionen com a adjectius i llavors, si tenen forma diferenciada de gènere, concorden amb el substantiu. De manera que, ja que això és així, cal defensar que es faci la concordança, perquè la concordança en aquest punt dóna una visibilitat al gènere femení que de l’altra manera no tindria.

O sigui, que m’acusaran de revolucionari per voler canviar els fonaments de la gramàtica, però en alguns punts (el bastant invariable, la concordança dels participis, no multiplicar innecessàriament els mots que fins ara no tenien flexió de gènere...) sóc més fabrista que el mateix Pompeu.

Tornant a les incoherències de determinades no-concordances, segurament ningú dirà res si troba expressions –tantes com vulgueu– del tipus «garantir la seguretat, confidencialitat i integritat de les dades», en què tres substantius són acompanyats per un article en singular. Si aquesta frase anterior la corregim –jo ho faig sovint– i escrivim «garantir la seguretat, la confidencialitat i la integritat de les dades», algú ens acusarà d’omplir el text d’elements innecessaris?

I la frase «pel que fa a les dades esmentades, el seu tractament i difusió correspon a la mateixa empresa»? També veieu bé que el seu enclogui difusió? Caldria escriure «els seus»? O més aviat caldria complicar la redacció i escriure «el seu tractament i la seva difusió»?

I «signar l’acord amb la pròpia plantilla i col·laboradors»? Potser seria millor, sens dubte, «signar l’acord amb la pròpia plantilla i els col·laboradors», d’acord. Però no seria encara millor «signar l’acord amb el personal propi de l’empresa i el [personal] que hi col·labora»? És artificial, aquesta darrera proposta? Més artificial que les anteriors? No ho sé, però potser haurem eliminat la possibilitat que algú pensi que aquella empresa no té col·laboradores.

El que vull saber és si són sempre –o han de continuar sent sempre– realment agramaticals, intolerables, totes aquestes frases. Jo crec que no: no podem engavanyar la llengua d’aquesta manera. I doncs, defenso que la proximitat pot ser un criteri per a la concordança. Dic «pot ser», no «ha de ser». De vegades no serà possible.

Fixeu-vos que si estiguéssim obligats a fer concordar sempre en masculí plural els possessius, per exemple, que acompanyen un conjunt de masculins i femenins ens obligaríem a escriure molts cops els masculins davant dels femenins. I això ja seria una mica més que una no-marca de gènere. No podem dir «els meus germanes i germans», oi? Hem de dir sempre «els meus germans i germanes». També, és clar, podem dir «les germanes i els germans meus». Però aquesta solució no la trobeu més alambinada (i un pèl kumbaià)? Si en traiem el segon article («les germanes i germans meus»), llavors a mi em resulta més natural, però fins ara gramaticalment aquesta solució ens diuen que és incorrecta, perquè meus inclou germanes, però les no pot incloure germans.

O sigui, segons la norma tenim dues opcions: «els meus germans i germanes» –amb dues marques («no-marques») de gènere prèvies, l’article i el possessiu, i a més amb el masculí avantposat al femení– i «les germanes i els germans meus» (amb una marca, per mi, d’afectació). De manera que, si no volem ser afectats, les germanes, si les esmentem, han d’anar al darrere, encara que siguin més grans que els germans i encara que elles siguin quinze i els germans dos. Tant per tant, podem tirar pel dret i continuar dient el que s’ha dit tota la vida: «els meus germans» –o «els germans meus», que a mi em continua sonant una mica com de missa.

Acabo –avui– amb una conclusió-proposta: si es vol evitar el llenguatge sexista, no cal doblar tots els elements d’un discurs oracional. Més ben dit: cal no fer aquests doblets de manera sistemàtica, perquè seria una tasca titànica en la nostra llengua i ens costaria molt escriure així, i no diguem parlar-hi. Llavors, com que ningú, si vol fer-se entendre, i sobretot si té una mica de pressa, no aconsegueix ser del tot sistemàtic en aquest propòsit, el que passa és que els i les que ho intenten fan el ridícul (potser jo també el faig amb aquesta mena de discurs segurament impossible). Tal com han denunciat –els ha faltat temps per fer-ho, des del primer dia– tots els i les panegiristes del masculí «no marcat».

Però la proposta meva es completa dient que sí que cal que hi hagi sovint marques duals de gènere en els discursos. Per tant, cal combatre la idea aquella que «o tot o res». És a dir, hauríem d’aconseguir que les autoritats competents beneeixin o almenys no condemnin –per «manca de coherència»– el fet de dir coses com ara: «Ciutadanes i ciutadans, tots vosaltres...»

O bé, si acceptem que hi ha incoherència, serà una més, al costat de la que ens impedeix representar les monges dins el conjunt dels monjos, o les Lluïses dins el conjunt dels Lluïsos.

D’incoherències la llengua n’és plena.

Encara continuaré, encara.

dimecres, 1 de juny del 2011

Perles (72): Conservadors i progressistes

«No hi ha dubte que les febleses de l’esquerra a Europa són en part ideològiques. La pregunta clau és: procedeixen d’un excés o més aviat d’una manca de revisionisme? Sóc decidit partidari d’això darrer. Els governs socialdemòcrates s’han mostrat molt sovint incapaços o refractaris davant l’aplicació dels programes amb els quals en principi estan compromesos. […] La versió laborista de la tercera via el 1997 era menys original del que creien els seus oponents. La política activa del mercat laboral, per exemple, a l’estil del new deal, ja s’havia introduït abans als països escandinaus. Tanmateix, en un aspecte clau el laborisme anava per davant. Un aspecte central de la filosofia política del laborisme era que no hi havia àrees que calgués tractar com a pertanyents a la dreta. Havíem de generar solucions d’esquerra o centre als problemes de dretes [...]»

Anthony Giddens, catedràtic de sociologia i exdirector de la London School of Economics, The New Statesman, octubre 2004