Govern dels millors (6): Fer plegar la número 1?

La gestió de la CCMA és una temàtica que entra en conjunt en aquesta sèrie sobre el nostre «govern dels millors», sèrie que desitjava sincerament que s’hagués acabat amb un o dos capítols que hauríem pogut considerar espifiades de novells. Els que llegiu aquest bloc d’estrassa sabeu que no em ve d’aquí aquests o aquells i que no em fa res aplaudir a uns o a uns altres quan em sembla que ho han fet bé.

Però no, no paren. No ens hem recuperat de l’ensurt de l’Eurovegas –que, pel que fa al govern, l’ha deixat ben retratat, vingui o no vingui al final aquí el senyor Adelson– que ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys (ara tocaria el símbol de la bestiola aquella rodoneta que pica l’ull).

És clar, no conec els envitricolls de l’assumpte, no sé per quins motius la fan cessar (diuen), però em fa l’efecte que si me’ls expliquessin tampoc els entendria.

Jo no estic d’acord amb Mònica Terribas, per exemple, en la seva visió cofoia sobre el «lideratge» de TV3. Perquè és un lideratge patètic que diu ben poc de qui es podia pensar que seria més ambiciosa, que menysprearia els campionats d’hivern i perseguiria lideratges reals, majoritaris: qui s’acontenta amb poc val poc, senyora Terribas.

Però poca gent sabria dir altres coses substancials contra ella i encara menys contra la seva gestió, jo no en sé dir més amb prou entitat. No sé dir en què es pot haver equivocat en la seva gestió, vaja, almenys del que s’ha vist des de fora.

O sigui, que la facin plegar (si és que és així) és sorprenent.

La sospita, a falta d’informació, és que el (presumpte) cessament es degui a una manca de sintonia amb el nou govern. Potser la directora no agafava el telèfon quan li trucava segons qui? O s’hi posava però no feia cas del que li deien? Vés a saber. Ara, que no diguin que el cessament és una qüestió purament professional que decideixen els consellers de la nova CCMA després de llargs estudis. Això no pot ser veritat perquè del comiat de la directora se’n parlava abans que fos constituït el nou consell de la CCMA, amb l’ínclit vicepresident racista dins del paquet. (Una feta, la de col·locar allà aquest vicepresident, només comparable a la de posar un altre falangista anticatalà –disculpes per la redundància– a dirigir la informació de la cadena d’emissores COM-Ràdio. Els millors.)

Torno al cas concret de TV3. Per una vegada que arriba un nou govern i troba que en un alt càrrec hi ha una persona transversal, independent, incorruptible, amb principis ètics, aplaudida per la immensa majoria de la gent, una professional de les que no es casen amb ningú i tracten tothom de la mateixa manera, i la fumiguen. És veritat que ella és una mica setciències, fins i tot un pèl messiànica, però això és peccata minuta, ni s’hauria de tenir en compte. És eficaç? Sí? Doncs tira endavant.

Però no: fora, no se sap ben bé per què, però fora, despatxada (sí?).

És clar que podria ser que fos Terribas qui ho deixés córrer (o no) simplement perquè ja no s’hi troba bé, perquè no li agraden les trucades, perquè està cansada de la feina o perquè s’estima més fer altres coses. Si fos així, agrairia que ens ho aclarís. Per exemple, voldria saber si la seva (suposada i ara com ara inversemblant) dimissió té a veure amb una cosa que deia fa cinc anys, poc després de prendre possessió del càrrec:

«Si tu mesures la teva vida professional només en funció dels teus interessos personals i no del treball que fas a la societat, al final és molt empobridor. No fem les coses només per nosaltres, sinó per la gent que ens estima i per la societat. Crec que la suma de l’esforç de tots ens farà ser millors.» (Mònica Terribas, El Periódico, 15 juny 2008)

O bé amb això altre:

«Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s’esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: “Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.” En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut.» (Mònica Terribas, Avui, 7 juny 2009)

Mentrestant, seguiré pensant que tot plegat és (està a punt de ser?) una nova gesta idiota i injustificable del govern dels millors.

(Prometo esborrar aquest apunt del bloc en el cas que Mònica Terribas continuï sent la directora de TV3 quan hagi passat la incertesa actual. Mentrestant, serveixi de modest suport a Terribas i de pobra però honrada pressió al govern.)

(25 abril 2012: s’ha perpetrat la cosa.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
- Govern dels millors (5)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

Govern dels millors (1): Mentides oficials

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.