dimarts, 26 d’octubre de 2021

Tres germans


És conegut el fenomen dels matrimonis en què es mor un cònjuge i, al cap de pocs dies o setmanes, es mor l’altre. Com si, amb el final de la vida també, volguessin testimoniar que efectivament estaven fets l’un per l’altre i que no podien viure separats. Diu que això passa sobretot si primer es mor la dona, que l’home no sap com fer-s’ho de cap manera, però jo he sentit i vist les dues situacions.

El que no coneixia era que un fenomen paral·lel es podia produir entre germans. I tres germans, en el cas que comentaré. La força de la sang.

Tres germans que s’han mort en el transcurs de quatre mesos: el primer al juliol, el segon a l’agost, i el tercer ara, a l’octubre. No eren precisament joves, però la mort gairebé conjunta no crec que sigui un «ja li tocava» i prou, perquè entre el primogènit i l’últim hi havia deu anys de diferència. I qui es mor primer és justament el més jove. Vivien en ciutats diferents. Més precís: dos en poblacions pròximes i el tercer en una altra a cent quilòmetres de distància. Es veien relativament poc. Es comunicaven força per telèfon, això sí, sobretot els últims anys: cada setmana, cada quinze dies.

Entre germans grans que viuen junts i depenen bastant l’un de l’altre en el dia a dia —potser han quedat vidus i han decidit compartir la resta de la vida plegats, o l’han compartida tota la vida—, s’entendria més. Però ara parlem de germans que vivien separats, i estaven emmaridats o compromesos cadascun d’ells pel seu compte. Això sí, han estat confidents de tota la vida, i especialment còmplices dels seus anys infantils i juvenils, els anys —segur— que es recorden més quan s’és gran. I això estableix una mena de vincle invisible però fortíssim, que fa que perdre els altres sigui perdre una part molt important, vital, dels teus referents. Fins al punt que, no se sap com, hi ha casos en què se segueixen un rere l’altre a la tomba.

És trist però alhora és bonic. Vaja, per mi és bonic. Suposo que a les vídues respectives i als fills, i als nets, els deu fer menys gràcia. O no, perquè els tres eren grandets i, tret del primer, que ho anat endurant força temps, han mort sense grans patiments. Simplement, s’han acabat. Morir-se també és part de la vida. Tots tres, agafats  a l’esperança de retrobar-se en una altra situació. Perquè tots tres, almenys al final, eren creients i estaven sagramentats. Que també consola, i per això hi ha molta gent que s’hi agafa per passar millor el tràngol. O perquè al final veus les coses d’una altra manera. O pel que sigui.

Ja vaig parlar d’un d’ells, en Ramon, a través del qual havia conegut els seus germans. En Ramon no podia parlar gaire estona seguida —els anys que l’he conegut més, que han estat el últims vint-i-cinc— sense fer referència als seus germans, als seus pares i a la seva infància i adolescència. I li feia molta il·lusió portar amics a veure els seus germans i nebots quan hi anava ell, i a passar-hi el dia, com si fossis de la família.

De fet eren quatre, els germans, però un d’ells —amb qui, ja és curiós, havia fet jo més amistat, encara que fos aquesta mena d’amistat vicària— es va morir ja fa una bona colla d’anys, potser vuit o deu. Jo era de vacances —o sigui, devia ser a l’agost— i en Ramon em va trucar, angoixat. Angoixat de la seva manera, o sigui, fent veure que no ho estava. Però de fet em va trucar. No sé què li vaig dir llavors per mirar de consolar-lo, però en Ramon em va agrair molt, i força temps, aquelles paraules. Paraules que dius sense pensar-les, les que et surten en aquell moment. Per a en Ramon, que estava força unit a tots quatre, va ser un trasbals, sens dubte, però no va anar més enllà d’això. Potser encara no estava tou per al que de fet ha passat després. Potser els tres que quedaven necessitaven més temps de cocció.

Primer s’ha mort, com deia, el que arrossegava la malaltia de feia més temps, tot i que fos amb diferència el més jove. Haig de recordar d’ell que em va regalar el Coromines —l’Etimològic, deu volums—, que jo vaig veure un dia a casa seva i segur que vaig fer cara de delir-me’n. «—Que el voldries? —I tant!, però és vostre i no estaria bé... —Al contrari. Ens fas un favor, perquè no el fem servir i ens ocupa molt d’espai. —I com és que el teniu, doncs? —Mira, una subscripció d’aquelles que fas sense pensar-hi gaire. —Escolta’m, jo encantat de la vida i més!» I així va anar, d’això ja deu fer quinze anys. Ara, un càncer lleig d’aquells que no perdonen i que arrossegava de feia una llarga temporada. Ha lluitat bravament, però no se n’ha sortit. Al juliol —aquest juliol—, molt pocs dies després d’una visita d’en Ramon que tots dos van considerar providencial però alhora postrema, es va acabar de consumir. Tenia dona i dos fills.

Un mes després, va ser el torn d’en Ramon. I ara, al cap de dos mesos d’en Ramon, se n’ha anat el tercer, que ha deixat vídua i cinc fills.

Pensant-hi, he recordat que tots tres han tingut consciència perfecta que això s’acabava i tots tres ho han dit d’una manera o d’una altra. No he retingut les frases exactes, però tots tres m’han expressat la idea de comiat, cadascun de la seva manera. El primer que es va morir, en una trucada telefònica, el mes de juny. El segon, en Ramon, en diverses converses mantingudes al llarg de l’últim mig any i, especialment, en unes paraules que em va dir molt poc després d’haver vist el seu germà petit —el de la trucada telefònica— per última vegada, al juliol. Una cosa com: «Jo ja he acabat la feina.» I l’últim, en el funeral d’en Ramon, que se’m va queixar —i es veu que ho va dir sovint aquells dies— que s’havia quedat sol i que ja no hi feia res aquí. Era inútil mirar d’inculcar-li que tenia la dona, tenia els fills, tenia els nets. Havia perdut dos referents d’una altra mena, dues peces massa grosses del cor, i era com si no ho pogués suportar.

Cal dir que, a banda del càncer del primer que ens va deixar, en tots tres casos havien tingut problemes seriosos de salut. Però anaven fent. Ara, de vegades es produeix allò del tòpic: la gota que fa vessar el got.

Descansin en pau tots tres. I el quart, que ja me n’havia oblidat i que, com he dit, era força amic meu.

dimecres, 15 de setembre de 2021

En Ramon

(foto: David Skyrius, Pexels)

No sé quan vaig conèixer en Ramon. Amb seguretat, l’any 88, o sigui, fa trenta-tres anys. Per tant, ell en tenia seixanta – era del 1928, com la mare– i jo trenta. Però és possible que ja ens coneguéssim, no descarto que ens haguéssim vist abans algun dia en alguna banda. Sigui com sigui, en aquests trenta-tres anys ens hem trobat tan sovint que n’he perdut el compte. I en els últims vint-i-cinc anys, a més, hem estat veïns d’escala –ell al quart, jo al tercer– i hem compartit tantes vivències, tantes estovalles i tants quilòmetres. Hem parlat tant, discutit tant, ens hem escridassat tant, estimat tant! Amics i prou, no penseu en altres coses. Però tan amics. I no pretenc ser «l’amic», i ara. En Ramon en tenia uns quants, d’amics com jo. Molts. Era un home que feia amics. 

Una amistat peculiar, la seva, també s’ha de dir. En Ramon no era la típica persona que t’explicava la seva vida a la primera. Ni de lluny. De fet, després de tants anys, no sé si l’he acabat de conèixer del tot. Bé, això és una bestiesa: el coneixia perfectament. Potser soc jo, el qui és més complicat i té més capes que una escarxofa. 

Alguna vegada havíem viatjat plegats –ara ja feia temps que no– i ens havíem burxat o queixat l’un de l’altre, posem per cas, per la manera de conduir –penosa en les reaccions, cançonera, en el seu cas, necessitava la carretera per a ell sol; la meva és, o era, més esportiva i dinàmica. També m’he ficat sovint amb la seva incapacitat de dir les coses a la valenta –era, segons els tòpics, com un diplomàtic anglès–, mentre que jo soc sovint massa directe, fins i tot eixut. Amb altres amics, com ens havíem rigut si, per exemple, dinant plegats, ell observava calmós que l’amanida devia ser més bona amb sal, o et demanava si t’agradaven les patates amb allioli, i aquests comentaris volien dir que li passessis sisplau la sal o que li atansessis l’allioli, que el tenies al costat. Sempre parlava així i era divertit. Jo en deia llenguatge «ramonià». I de vegades l’imitava, tot i que no era fàcil arribar al seu nivell de subtilesa. 

Em consta que de jove havia jugat a bàsquet, era força alt i me n’havia ensenyat alguna fotografia. I li agradava molt el tenis. Hi va jugar fins que ja no en va tenir prou esma. Amb mi no, perquè jo el tenis no l’he tocat mai. I, ja de gran, li venia de gust mirar tenis per la tele –i futbol alguna vegada–, si tenia temps. Com recordo la imatge seva a la porta, demanant què pensàvem fer a primera hora de la tarda. Això volia dir que hi devia haver un partit de Roland Garros, o d’allà on sigui, i que demanava si posaríem la tele. Perquè ell no en tenia al seu pis. I com que sempre hi havia algú a casa amb ganes de mirar tenis, o de fer-li companyia, doncs ja tenia dissenyada la seva tarda ideal –si no el cridaven per a alguna cosa d’última hora, que això també passava sovint. Jo el que recordo d’aquelles tardes és que, si eres a casa, senties com ell aplaudia de tant en tant i deia «molt bo, molt bo!». Talment com si l’escoltés el Roger Federer a l’altra banda de la pantalla. 

A part de l’amistat, jo he recorregut a ell, als seus serveis religiosos, quan ha estat imprescindible. Ah, no ho havia dit, perdó: en Ramon era capellà. Els que veniu per aquí ja sabeu que tinc uns quants amics capellans, algun bisbe i tot, i també frares, laics compromesos, religiosos i monges de totes les escuderies. En Ramon era bastant conegut pel barri i els barris propers, perquè ara que s’ha mort n’ha parlat algun diari: «el mossèn somrient», n’han dit. Treia temps dels seus encàrrecs pastorals ordinaris per visitar malalts i de fet l’havien nomenat capellà d’un hospital, un dels més importants de Barcelona. Hi tenia molta dedicació i estava sempre disponible per a qualsevol urgència. 

El mossèn somrient, és veritat, però jo el definiria també com a mossèn ingenu, pillet, murri. Dialogant, però caparrut com ell sol. Sense gens de malícia, és veritat. 

Caparrut... com jo. Els crits que ens vam fer. A mi sempre m’ha costat cedir quan sé que tinc raó. I a ell també. De manera que teníem els crits sempre a punt quan ens trobàvem i començàvem a parlar de qualsevol cosa. Ben aviat arribaven els desacords. I algunes vegades ens acomiadàvem tots dos amb cara de pomes agres. Però n’hi havia prou amb una salutació cordial a l’escala el mateix dia al vespre, si ens trobàvem, o l’endemà, perquè ell s’oblidés del que havia passat. Que no era mai res, eren discussions gairebé d’adolescents, per més que de vegades ens embranquéssim en qüestions teològiques, o ves a saber per on ens enfilàvem. 

Era més previsible que un tren –pel que fa als llocs per on passa, ara no parlo d’horaris. Vull dir, podies conèixer amb exactitud el que farà ara, i ara, i ara. Per exemple, alguna vegada vam quedar a berenar. Doncs sabies que els primers cinc minuts eren de recorregut seu per l’expositor del local –o pel refrigerador, si t’estava mirant la geladora– mirant tot el que hi havia: dolç, salat, això, allò. I al final demanava un suc de taronja –o pitjor: un vas d’aigua. I això, sempre. S’ho mirava tot de dalt a baix, feia veure que li interessaven tot de coses, i al final, suc de taronja o aigua. Com a màxim, algun dia, una peça de fruita –que solia ser una taronja. 

A veure, no pararia d’explicar coses d’ell, tantes pàgines viscudes. Són molts anys amb pocs envans de separació entre tots dos! 

S’ha mort dret, com volia. Una infecció final molt ràpida de la bufeta del fel, i pam. Amb noranta-tres anys plens de vida intensa –pastoral, diria ell– i de molta feina feta de servei a altres persones. Sempre estava disponible per a qui li ho demanés. 

Tenia l’edat de ma mare, he dit. Però quan vaig cridar el Ramon i els vaig presentar, un dia que la mare va venir a casa, no es van caure bé. Més ben dit, ell no li va caure bé a ella. (Ella difícilment queia malament a ningú, quan estava bé de salut.) Ma mare era més d’una altra mena de capellà, més convencional. O potser no es van entendre senzillament perquè en Ramon era força sord. Tot i que feia veure que no. Tu deies qualsevol cosa i no et demanava què havies dit –ja he explicat que no parlava mai directament–, sinó que et preguntava per alguna idea que potser de lluny es podia assemblar, en alguna síl·laba, a allò que havies dit. De manera que no cedia. Diu que va costar que es posés uns audiòfons. I potser ja va ser massa tard, perquè no es va notar gaire. A partir del moment que va tenir audiòfons, llavors atribuïa la seva sordesa a les piles de l’audiòfon, o que s’havia descuidat de posar-se’ls o que potser tenia un tap de cera a l’orella. Això és el que deia quan l’avisaves perquè estaves xerrant amb ell i començaves a sentir que li sonava el mòbil –fort, al màxim de volum– sense que ell en fes cabal. 

He dit abans que no es van caure bé amb la mare, però quan es va morir el pare a casa, de sobte –arrossegava l’alzheimer de feia anys–, qui va estar disponible per al que li demanéssim? En Ramon. De fet, va anar a cals pares i va dir missa allà mateix, amb el pare de cos present, com volia la mare, fent servir d’altar una calaixera on ma mare tenia habitualment els seus sants i les seves llànties, al dormitori de tots dos, i amb un munt de gent –fills, nets– treient el cap pel passadís i per tota la casa, mirant de veure alguna cosa. Aquella missa ens va emocionar molt als que hi vam ser presents i, només per això, la mare li va estar al Ramon infinitament agraïda. I jo també. De manera que quan es va morir ella vaig avisar en Ramon. I ell, sol·lícit com sempre, va dir també la missa de comiat –en aquest cas al tanatori, una cosa més normal, perquè ella es va morir a l’hospital. 

Ara que hi caic, aquella calaixera de la missa del pare me la vaig quedar jo, i encara m’emociono, de vegades, si me la miro gaire estona. 

* * *

(Han passat més coses a la família d'en Ramon.)

 

(La foto que il·lustra l'article és de David Skyrius, Pexels)

dimecres, 14 d’abril de 2021

Sàpiens


Va ser moda fa alguns anys aquest llibre de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Explica que, de sobte –en termes còsmics–, fa setanta mil anys un canvi misteriós i profund en les habilitats cognitives de l’Homo sapiens el va convertir en l'amo del món. I la tesi és que l’ésser humà està destruint la Terra «tal com la coneixíem» –és una manera de dir. 

A veure, imaginem-nos –ja sé que per a alguns de vosaltres és molt imaginar, començant per Harari– que hi ha un déu, al qual anomenarem Déu per fer via –el podríem anomenar d’altres maneres–, que fa petar els dits i, amb el temps, com a conseqüència, va apareixent un món gairebé perfecte, equilibrat, amb zones de calor i zones de fred i zones temperades, amb aigua salada i dolça i fruits de tota mena que venen de gust per menjar i beure, amb tot tipus d’animals a l’aigua, al terra i a l’aire, amb dies per anar d’ací d’allà i nits per descansar. És evident que Déu no ha fet tot això tal com ho coneixem ara, ni es va fer en un dia ni en qüestió de pocs anys, sinó de milions de segles, però ara suposem que en aquell petar de dits que crea la pols, l’energia i l’aigua inicials, o el que fos, hi havia les condicions necessàries i suficients perquè es produís l’evolució impressionant amb la qual s’ha arribat fins a tot això variat i meravellós que dèiem. 

I aleshores, gairebé al final de tot el procés, a un d’aquells animals, Déu –suposem-ho– li dona unes característiques superiors adequades i el fa rei. Rei i reina, perquè són una parella. I els diu:

–Sou els reis, però la vostra missió no és subjugar el món, els altres animals, la terra i el mar, les plantes i els arbres, sinó treballar-hi, conviure-hi i conservar-ho tot, perquè no són propietat absoluta vostra. Governar és administrar, guiar, encarrilar, sent exemplars, tenint cura particular dels més febles perquè puguin tirar endavant.

»I aquesta missió la complireu lliurement, no us hi obligo. Això us distingeix també dels altres animals. L’equilibri del món dependrà del vostre seny a l’hora d’exercir de reis. Feu bondat.»

Malauradament, aquell rei i aquella reina de seguida trenquen l’harmonia perfecta que hi havia i es dediquen a anar a la seva: no respecten res, malmeten, destrossen, canvien les lleis, torturen, maten, es creuen déus, però no déus segons la imatge de qui els havia dit «feu bondat», sinó déus cruels. Normalment més violent el rei que la reina, però ella també deunidó si venia a tomb. 

D’acord. Sàpiens no és una història religiosa, però tampoc es pot tractar com una obra materialista i descreguda que no té en compte la bondat de la creació ni el destí transcendent al qual està cridat l’ésser humà. Perquè, encara que deixa Déu de banda –Harari s’esforça molt a dir que la religió és un dels càncers que ha portat l’humà al món–, el llibre explica el mateix que aquella història del paradís, de la poma prohibida, del trencament de la prohibició, del desastre, del descompassament, de la flora i la fauna devastades, dels animals que es comencen a descontrolar, dels terratrèmols, els tsunamis i altres desgràcies, del desequilibri del món. I, finalment, de l’expulsió del causant de tot plegat, per irresponsable. 

Harari ens explica l’hecatombe parlant-nos d’algunes d’aquestes coses, la Bíblia parla d’algunes altres. Però tant Harari com la Bíblia condemnen la humanitat: és culpable. 

O sigui, substancialment, de fet, el que explica Sàpiens, que sovint s’ha considerat una anàlisi antireligiosa, és el que ja s’explicava a la Torà hebrea i a la Bíblia cristiana –concretament, al llibre del Gènesi– tres mil anys abans. Perquè, si ens ho mirem bé, la història real i la que s’explica a la Bíblia –que és descripció de fets i de símbols, no prescripció, la prescripció arribarà després– conflueixen en molts punts. 

Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol. Que també és de la Bíblia. 

Direu: i ara aquest per on s’enfila. Per què parlo d’això ara, si el llibre és del 2016? Perquè l’amic Jaume Corbera s’hi ha referit, a propòsit dels dèficits de la traducció catalana. 

Doncs, ja que hi som, haig de dir que en aquest punt estic ben d’acord amb ell. Cada registre del llenguatge té el seu context apropiat, i el context de Harari no demana precisament un registre col·loquial i desenfadat, sinó erudit i circumspecte.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Mots ‘contundents’ en els titulars dels mitjans digitals


(Si us voleu saltar la introducció
, tot i que és important, i llegir directament la llista només heu d'anar una pàgina i mitja més avall.) 

He fet una llista, que de mica en mica he anat publicant al Twitter, amb gairebé dos centenars d’expressions l’objectiu de les quals és, senzillament, pescar clics a la premsa digital, és a dir, aconseguir que el lector que veu aquell titular piqui.

La llista, però, té dos vessants: un de simplement informatiu i un de denúncia.

1) Per una banda, hi ha mots d’aquests que, d’una manera original, innovadora, fan una tasca simplement més descriptiva, de notificació, mots que són particularment evocatius i potser hi posen una mica o una bona dosi de creativitat –o són un pèl valoratius dins d’un cert límit–, però sense mentir, com hauria de ser sempre en mitjans que pretenen ser mínimament objectius. La premsa digital –i, de mica en mica, les versions digitals de la premsa tradicional– juga a això i el lector madur ho ha de saber.

Hi ha una part, doncs, d’aquests mots contundents que, segons el context i la mesura, són ben lícits –jo no soc ningú per expedir carnets de licitud, però passeu-me l’expressió– i s’han d’entendre dins del fenomen de la premsa digital, en què amb una frase curta i/o una imatge impactant has d’arrossegar els lectors a mirar aquell contingut. Perquè el negoci consisteix en això, sense malícia, i la gent ha d’entendre que és així com funciona. Certament, és un equilibri que de vegades pot costar de mantenir, però també en això consisteix el saber fer del periodisme.

2) Ara bé, hi ha també una part important d’exemples en aquesta llista en què els mots s’usen de manera no ja exagerada, sinó tan pejorativa, agressiva, corrompuda..., situacions en què s’abusa de l’estratègia abans descrita i directament es menteix al lector, perquè el que hi ha dins o al darrere, en la realitat, no es correspon ni de lluny amb el que diu el titular. Alguns d’aquests mots es veuen a primer cop d’ull: no són mots periodístics, no poden ser objectius, tenen intencionalitat indubtablement adulteradora.

Naturalment, també es pot mentir fent servir mots de la primera llista, quan s’exagera tant el seu sentit original que el lector clica enganyat en aquella pàgina que li ofereixen. Un cop més, serà el lector qui anirà veient si aquell mitjà l’enganya de manera habitual, i llavors prendrà en conseqüència, o no, les decisions responsables que pertoquin.

I és aquesta segona part abusiva la que volia denunciar quan vaig començar a fer el recull. L’altra part, la primera, la brillant però innocent, ha anat sortint en veure que sovint alguns mitjans utilitzaven també mots innocents de manera barroera.

Bastants dels mots d’aquesta llista només pertanyen al segon grup; no és gaire difícil distingir-los.

Normalment, les falsedats de què parlem apareixen més en contextos que afecten polítics, periodistes o famosets (celebrities), però de vegades també en informacions ordinàries.

* * *

Després, trobareu a la llista tot un seguit de mots pertanyents a la terminologia bèl·lica, que s’han utilitzat i s’utilitzen en sentit figurat en relació amb una epidèmia que hem patit els últims mesos –i encara dura. Certament, l’ús d’aquests termes en aquest context va ser iniciativa sobretot de determinats representants del Govern espanyol que pretenien així tenir-nos galvanitzats amb l’assumpte. Són mots com armes, artilleria, batalla, combat i combatre, defensa i defensar-se, enemic, guerra, resistència o soldats.

Finalment, hi ha a la llista algunes poques paraules que no haurien de ser-hi perquè formen part del cabal ordinari de la llengua, fins i tot informativa, però les hi he inclòs perquè també s’utilitzen de vegades de manera extremada, ficades amb calçador quan no toca. Són mots com la majoria dels bèl·lics que deia ara o bé altres com disputar-se, emotiu, enfrontar-se, exigir, indignar, inductor, inesperat, pugna o fins i tot terrible. Alguns mitjans, per exemple, ens presenten moltes vegades anècdotes que no tenen ni la més petita transcendència com a batalles emotives o enfrontaments terribles.

El lector madur, acabo, ha de saber a què juga quan consulta la premsa digital, però no ha de ser enganyat. I de vegades se l’enganya obertament. Això és el que volia denunciar aquí.

 

Llista de mots contundents

-acarnissar-se (i acarnissat -ada)

-acorralar

-agredir (quan és una empenteta de no res) (amb agredit -ida)

-agressió (v. agredir)

-allau (en sentit figurat i molt exagerat: potser parlen de deu o vint persones)

-allisada (en sentit figurat)

-al·lucinant

-al·lucinar (i al·lucinat -ada)

-amenaçar (quan algú discuteix amb algú altre o li diu alguna cosa com «ja t’ho trobaràs» o «ja en parlarem»)

-antològic/a

-apallissar (i apallissat -ada) (v. pallissa)

-aparatós (quan només és imprevist)

-aniquilar (i aniquilat -ada)

-armes (en sentit figurat)

-artilleria (en sentit figurat, també per referir-se a l'abastament d'algun mitjà, com ara diners, per a algun propòsit polític o social)

-atac frontal

-atònit

-ball de bastons (en sentit fig.)

-barbaritat

-barra (en sentit figurat: cara dura)

-batalla (en sentit figurat)

-batussa

-bolet («amb la mà oberta»)

-bronca

-brutal

-bufetada («amb la mà oberta»)

-cabreig

-caçar (en sentit fig.)

-calbot

-cap visible

-carregar (contra)

-caure de lloros

-claca (públic favorable)

-clatellada i clatellot («amb la mà oberta»)

-cleca («amb la mà oberta»)

-col·lisionar (no s’usa la paraula catalana normativa, col·lidir, se suposa que perquè no seria transparent el sentit figurat, que ens ve de l’espanyol)

-colpidor/a

-combat (en sentit figurat)

-combatre (en sentit figurat)

-commoció

-condemna (v. condemnar)

-condemnar (i condemnat -ada) (no en sentit judicial sinó moral, o social; ja ve de lluny, de quan les opcions davant determinats fets eren només dues: «donar suport» o «condemnar»; callar, o matisar, no eren opcions viables)

-contundent

-corró

-críptic/a

-defensa (en sentit figurat)

-defensar-se (en sentit figurat)

-definitiu (amb el sentit de fulminant)

-deixar en evidència (v. posar en evidència)

-deixar plantat -ada

-delirant

-demolidor/a

-demolir

-desafiar

-desastre

-desbarrar

-desbocat -ada

-descomunal

-desfermar

-desmuntar (i desmuntat -ada)

-despitat -ada

-desplomar-se

-despropòsit

-despullar algú (en sentit figurat: posar-lo en evidència)

-destrossar (i destrossat -ada)

-destruir (i destruït -ïda)

-devastar (i devastat -ada)

-dinamitar (i dinamitat -ada)

-disparar-se (en el sentit de pujar molt o pujar a un ritme inhabitual; aquest ja es feia servir en l’àmbit econòmic: disparar-se les vendes, disparar-se la borsa)

-disputar-se

-embogir (i embogit -ida)

-emotiu

-enemic -iga (en sentit figurat)

-encendre (en sentit figurat) (i encès -esa)

-enfonsar (i enfonsat -ada)

-enfrontar-se

-ensorrar (i ensorrat -ada)

-enverinar (en sentit figurat; i enverinat -ada)

-enxampar

-èpic/a

-esbombar

-escabrós -osa

-escandalitzar (encara no documentat)

-escandalós -osa

-escàndol

-esclafar

-esclatar (contra)

-escopir (en sentit figurat)

-escridassar (i escridassat -ada)

-esfondrar (i esfondrat -ada)

-esgarrifós -osa

-esmicolar

-espectacular

-esperpent

-esperpèntic -ica

-estomacar

-estripar el carnet (d'un partit, d'una entitat, etc.)

-estupefacte

-etzibar

-exigir (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. reclamar

-explosiu -iva (en sentit fig.)

-explotar (contra)

-famós -osa

-fart/a

-fatxa

-fer botifarra (a algú)

-fer bullir (en sentit figurat)

-fer llenya (d’algú)

-fer miques (i fet/a miques)

-fer pols (i fet/a pols)

-fer-se viral

-fotre’s (una bufetada, una nata, una pinya, una patacada...)

-fotre-se’n

-fulminant

-fulminar (i fulminat -ada)

-fúria

-furiós -osa

-galeta («amb la mà oberta»)

-girar-se en contra

-grotesc/a

-guerra (en sentit figurat)

-històric/a

-horripilant

-horrorós -osa

-humiliar (i humiliat -ada)

-il·lusionant

-impactant

-impactar (i impactat -ada)

-impressionar (amb impressionant i impressionat -ada)

-impúdic/a

-incendiar (les xarxes)

-increïble

-indignar

-inductor

-inesperat

-inflamar

-inquietant

-insòlit/a

-lamentable

-lapidari -ària

-mà negra

-maleducat -ada

-mastegot

-mesquí -ina

-miserable

-monumental

-nata (en sentit fig.) («amb la mà oberta»)

-obscè -ena (fora de context sexual)

-ofensiu -iva (adj.)

-ofensiva (n.; en sentit figurat)

-pallissa (v. apallissar)

-parar els peus

-patacada

-patètic/a

-perillós -osa

-petar-se (de riure)

-picar-se

-piconadora

-pinya (en sentit fig.)

-pixar-se (algú a/en algú altre: burlar, driblar)

-plantar (en sentit figurat: no comparèixer a una cita)

-plantar-se (davant d’algú: plantar-li cara)

-posar en evidència (i deixar en evidència)

-pugna

-radical (adj.)

-rebentar (la xarxa) (i rebentat -ada)

-reclamar (quan tocaria demanar o sol·licitar) v. exigir

-recriminar

-repassar (i fer una repassada: renyar algú o superar algú amb diferència)

-repugnant

-resistència (en sentit figurat)

-retratar (en sentit figurat: posar en evidència) (i retratat -ada)

-retronar (les xarxes socials)

-ridiculitzar

-sentenciar (i sentenciat -ada)

-soldats (en sentit figurat)

-sorprenent

-sota sospita

-sulfurar

-(no) suportar

-terrible

-terrorífic/a

-tocar fons

-tornar a la càrrega

-tragèdia

-tràgic/a

-tràngol

-trinxar (en sentit fig.)

-triturar

-vergonyós -osa

-viral (imatge viral, tuit viral, text viral...) v. fer-se viral

-vomitiu -iva

-xoc (en sentit figurat: discrepància)

-xocar (en sentit figurat: discrepar)

-«zasca» (quan algú, de qui la redacció d’aquell mitjà és partidària, respon a algú altre, de qui és poc partidària, alguna cosa més o menys brillant o enèrgica, que no cal que sigui ni concloent ni definitiva)


 

dimarts, 3 de desembre de 2019

Per què em costa escriure?


No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.

No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.

Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.

Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.

És l’edat?

O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.

(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)