Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tòpics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tòpics. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 d’agost del 2015

Mallerengues 2015

Mallerenga de bigotis (la femella no)
De la desena legislatura (i penúltima?) del Parlament “autonòmic” de Catalunya.

Som ja a la tercera edició d’aquests premis, que van camí de convertir-se en un referent, que tenen tanta importància i dels quals tothom parla i... van camí de desaparèixer, si no és que algú m’agafa el relleu.

Aquí teniu els premis de la primera edició (2009) i els de la segona (2012).

I aquí els d’aquest any:
- Mallerenga Més Entabanadora, Paternalista, Pedagoga i Encantadora de Serps: Antoni Fernández Teixidó
- Mallerenga Millor Presidenta de Comissió: Marta Ribas
- Mallerengues Millors Oradors Debutants: ex aequo Alícia Romero, Matías Alonso
- Mallerengues de l’En Tot Cas: ex aequo Marc Sanglas i Montserrat Capdevila
- Mallerengues Més Previsibles: ex aequo Jordi Terrades, Titon Laïlla... (amb la mateixa puntuació que molts altres)
- Mallerenga de l’Element Substantiu: Marina Geli
- Mallerengues de Parla Més Bleda: José A. Coto
- Mallerenga de Parla Més Elegant: Carlos Carrizosa
- Mallerenga de Parla Més Caòtica: Laura Massana
- Mallerenga Més Setciències i Fatxendera: Carme Pérez
- Mallerenga Més Contundent: David Fernàndez
- Mallerenga Més Esforçada: Celestino Corbacho
- Mallerenga Més Extravagant: Rafael Luna
- Mallerenga Més Simpàtica: Fernando Sánchez Costa
- Mallerenga Més Extraterrestre: Carmen de Rivera
- Mallerengues Més Estalviadora de Vocals i Consonants: Juli Fernandez

* * *

Aprofito que tinc una mica més d’espai per afegir algunes expressions tòpiques de les iŀlustres senyories que repeteixen com un rellotge de repetició. N’hi ha més, però últimament he apuntat aquestes:
- “com no pot ser d’una altra manera”
- “que m’han precedit en l’ús de la paraula”
- “nosaltres hi serem” / “a nosaltres ens hi tindran” / “a nosaltres ens hi trobaran” (sinònimes)
- “en seu parlamentària”
- “ex ante / ex post”
- “en temps i forma”

dimarts, 20 de gener del 2015

Perles (152): Com odio el sexe...

«Déu, com odio el sexe. No em malinterpretin: sóc tan entusiasta de la vella tremolor-de-genolls com el que més, però en literatura m’enerva la inclusió a canonades d’escenes de sexe, i sempre que dic això la gent em mira com si fos Rouco Varela. El que passa és que el sexe en noveŀles em sembla innecessari, pompós (o groller; no sé què és pitjor) i còmic (sense voler). O sigui, ja sé el que és el sexe: “2 minuts i 52 segons de sorolls xipollejants”, que va dir Johnny Rotten. Un assumpte de pur bombament hidràulic, cec frenesí i ofuscació del seny estètic: l’últim que necessito és que vingui un autor cursi a comparar-ho amb un eclipsi lunar»

(Extret de l’article de Kiko Amat publicat al suplement Cultura/s, 14 gener 2015)

dijous, 25 de desembre del 2014

Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.
Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.
Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.
(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.
(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

dimarts, 7 d’octubre del 2014

Típicament masclista

Sentit avui mateix:

–Us demano disculpes pel retard, però ja sabeu que ara no són només les dones les que tenen problemes de conciliació. He hagut de fer una cosa, en fi, en relació amb la meva filla, i és per això que arribo ara.

No se n’adonen, creuen que dir això és modern avui dia, però diuen lo contrari del que sembla que diuen. El que estan dient és:

–És que tinc una filla i normalment se’n cuida la meva dona. Si avui he tingut un problema és perquè la meva dona no ha pogut fer-se càrrec del que sol fer ella mentre jo vinc puntualment a la feina, com sempre [“res, home, ja ens en fem càrrec”, “esclar, la teva filla, no pateixis”, “a mi em va passar exactament lo mateix l’altre dia, saps?, o sigui que tranquil”].

I no se n’adonen.

La seva dona arribaria acalorada i diria:

–Perdoneu.

[I potser males cares dels altres, o cares de resignació, com dient: “En fi, ja se sap”.]

dimarts, 4 de juny del 2013

Tòpics desemmascarats (16): «És especial»


Ja no sé què vol dir «especial».

Perquè tothom i tot el que t’atrau, el que és bonic, el que t’encanta, que aprecies, que hi tens tirada, que vols o que voldràs, que desitges, que anheles!, que és fet a mida i expressament per a tu, que és de primera, que és encisador, que és preciós, que fa bona olor, que té bona pinta, que és blanc, que és negre, que és el que es porta... o que et provoca delit o pampallugues als ulls o un nus a la gola per l’emoció, que a l’hora de resoldre problemes hi té la mà trencada, que és discreta i no vol cridar l’atenció i just per això et té el cor robat, que és molt millor del que sembla, que és un àngel (de la guarda), que fa les classes com si fos premi Nobel, que té una saviesa modesta, que no saps la raó però el tens sobre un pedestal, que té un bon fons o que té un bon cor o un gran cor i que a més té una boca d’or, que sembla poruc o poca cosa o que tingui poca empenta i a l’hora de la veritat no s’espanta per res i és valent com el Capitán Trueno, que la tens pels núvols i no saps per què, que té pebrots, que et diu cada dia bon dia t’estimo, que és senzill, que els seus pares són collonuts, que és realment simpàtica i inteŀligent, que té més paciència que un sant, que no és gens complicada, que té les mans netes en tots els sentits, que s’enrojola fàcilment i això t’encanta, que t’ho posa difícil però té ganxo, i té gràcia, que sap fer el cor fort quan van mal dades, que sap manar quan toca, que és indulgent sense fer-se odiós, que té una consciència clara, que és increïble, que gairebé sempre acaba tenint raó però no se’n vanta, que sap somriure i et fa riure, que plora quan toca i no plora quan no toca i si plora quan no toca després se’n riu, que sempre està contenta, que demana les coses per favor i dóna les gràcies, que és un desvergonyit innocent, que és oblidadissa però encantadora, que és perspicaç i eloquent, que no és gens gelós, que et sorprèn sovint, que és elegant, que és presumida, que es pinta d’aquella manera meravellosa, que li agrada anar amb la cara neta, que és compassiu sense ser ploramiques, que et diu que no vol tenir secrets per a tu i que pots mirar-me l’armari i els calaixos i el mòbil i el que vulguis, que et diu amb molta seriositat des del principi que té la seva independència i que facis el favor de respectar-la, que neteja el vàter i el que faci falta, que treballa com una mula i et diu avui estic moooolt cansada em tocava fer el sopar el pots fer tu?, que treballa com un burro i et diu estic moooolt cansat avui em tocava banyar la nena ho pots fer tu?, que quan està embarassada li lluen els ulls, que quan sap que estàs embarassada li lluen els ulls, que realment té estómac, que diu la veritat, que té la paraula adequada en el moment adequat, que és endreçada però deixa fer, que no li fa vergonya portar el cotxet de la criatura, que no li fa mandra prendre nota amb precisió del que s’ha de comprar ni agafar el carro del súper ni tornar portant exactament el que ens calia, que demana permís amb delicadesa, que et mira amb aquella mirada, que demana perdó quan toca, que sap perdonar sense que et costi Déu i ajuda ni abans ni després que ho faci, que no és gaire xerraire, que xerra força i ja et va bé perquè tu xerres més aviat poc, que t’agafa la mà just quan ho necessites, que sempre et fa costat, que endevina els teus desitjos, que té el seu què, que és còmplice, que és molt assenyat, que li pots demanar coses amb tota naturalitat, que no fa comèdia, que no és exigent ni llepafils, que és molt sensible, que no t’atabala, que és solidari, que és més generosa que ningú, que no té cops amagats ni et desconcerta... tot i tothom és «especial».

Què vol dir «especial»??? Perquè no diuen res de tot això d’aquí al damunt. Només repeteixen: «És especial.» Doncs si tot i tothom és «especial», res no és especial.

Tinc avorrida aquesta paraula. Gairebé tant com «autèntic/a». Són tòpics carregosos i, al final, horrorosos.

(La primera iŀlustració és de l’editorial Salvatella, però és només un exemple que he trobat, de cap manera pretén ser una crítica ad editorialem; la segona és de la BBC [en altres idiomes el tòpic també funciona, i no poc ni gaire].)

dissabte, 20 d’abril del 2013

Tòpics desemmascarats (14): Quan fou mort lo combregaren

Això d’aquí dalt, que és un refrany sinònim del d’«arribar a misses dites» –començo amb capellans, avui, per això tinc aquí al costat l’actor Fernandel fent de Don Camillo, el personatge de Guareschi–, conté literalment una paradoxa que connecta bé amb algun dels exemples de llocs comuns que vindran després i que són el tema d’aquest article.

En podríem aportar un muntó, de llocs comuns, però em centraré ara en alguns que poden passar desapercebuts, que són molt presents a les nostres pantalles i tauletes –els del blog en deuen dir tablets per evitar confusions– o als nostres diaris i revistes de paper –encara en queden i, creieu-me, n’hi ha que subsistiran– i que de tan repetits han traspassat fronteres i oceans i són també llocs comuns, no ho sé, diguem al Brasil? I ara que ho dius: no sabem si el traspàs d’oceà ha anat en una direcció o en l’altra. (Perdoneu tants incisos, ja us vaig dir que no me’n podia estar.)

Els exemples que segueixen els extrec de la revista literària Rascunho, de Curitiba, amb les modificacions que toquen pel canvi de llengua. Allà els va recollir i comentar Raimundo Carrero (juny del 2012).

- «Em balla una idea pel cap.» I per on vols que et balli una idea sinó pel cap, capsigrany? N’hi ha prou amb dir «tinc una idea» o «em balla una idea» o...

- «Després de l’acte, es va servir un còctel als presents.» Ben fet, als absents ni aigua.

- «Va matar el seu amic.» Als amics no se’ls mata. Si de cas, mates l’examic. (Però és aconsellable no fer-ho, per motius ètics.)

- «La pluja que va caure ahir.» Sí, val més que caigués, si pugés seria un milacre. N’hi ha prou amb dir «la pluja d’ahir», «l’aiguat d’ahir»...

- «La dona va caure als braços del marit, l’astre rei, els llavis vermells, la lluna de plata, era un matí assolellat, premut per les circumstàncies...» Mira, daixò, mmm, saps?, perdona, però si escrius així millor que ho deixis córrer. No passa res, de debò, la vida és llarga i et donarà altres oportunitats. Has provat de dibuixar, pintar, fer bricolatge?

- «El profeta era seguit per una gran multitud.» Això era abans, en temps dels profetes, que les multituds petites encara no s’havien inventat. Però ara ja n’hi ha de totes mides.

- «En vida, aquell escriptor només va publicar un llibre.» Difícil que en publiqués cap quan ja era mort. Sí, és veritat, l’editorial en va publicar uns quants més, però va ser l’editorial.

I així. Ho anirem completant. Si us en ve cap al cap...

* * *

Altres llocs comuns ja desemmascarats:

- «Jo, personalment»
- «No es va poder fer res per salvar-li la vida»


(No patiu gaire si se us en escapa algun de temps en temps, que això és ben comprensible i tots en tenim el sac ple. El que és greu és amuntegar-los tots o repetir-los sistemàticament.)

dimecres, 20 de març del 2013

Perles (115): Fets puntuals

D’un quant temps ençà la paraula puntual és molt i molt pronunciada pels mitjans de comunicació i, cada vegada més, és a la boca dels polítics i dels responsables de l’ordre.

Cada notícia de fet delictiu: robatori a particulars i, àdhuc, a patrimoni cultural, històric i artístic, atac a persones indefenses, atracament amb violència, baralles de carrer, encalçament escolar, troballes d’estupefaents, estafes, crims, violència de gènere... cada un d’aquests fets és un fet puntual (diuen).

D’antuvi, la puntualitat era una virtut, ara és un amagatall de la realitat. Suposadament, qui fa ús d’aquesta paraula no ha sofert cap d’aquestes nafres socials; però... tant de coŀlectiu d’actes amb la firma de delinqüència no deixa de ser (encara) un cas aïllat?

Sempre hi ha hagut cafres, bandolers, lladres i lladregots, però en altres temps eren perseguits, empresonats, i ara, en canvi, sembla que siguin herois, valents i, fins i tot, gaudeixen de privilegis i les mateixes autoritats els donen ales perquè siguin dignes d’admiració.

Podríem deixar de ser una mica menys puntuals, ser més clars amb la realitat, i a qui calgui –i suposant que és la seva feina i cobra per això– li demano responsabilitat envers la ciutadania: transparència, veritat i honradesa. Polítics i premsa farien un bon servei (aquell servei a què estan cridats).

(Josep-Enric Peris Vidal, Diari de Tarragona, 4 març 2013)

dilluns, 24 de desembre del 2012

Déu, home de les cavernes


 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.
« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

«Retos y desafíos»

A part del que llegeixo perquè em ve de gust, per feina he de llegir o almenys fullejar bastants materials en espanyol. Tot sovint són tesis doctorals, assaigs o treballs acadèmics similars. També escrits per a congressos, conferències, comunicacions científiques... He recollit fragments d’alguns títols que m’han cridat l’atenció per tòpics i que en algun cas es repeteixen bastant:

- [Tal assumpte]: pasado, presente y futuro
- [Tal assumpte]: situación actual y perspectivas de futuro
- [Tal assumpte] en el umbral del siglo XXI
- [Tal assumpte] en el umbral del nuevo milenio
- [Tal assumpte] en el inicio de un nuevo milenio
- [Tal assumpte] en la encrucijada de dos siglos
- [Tal assumpte] en la encrucijada
- [Tal assumpte]: retos y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: retos, oportunidades y desafíos [!!]
- [Tal assumpte]: dificultades, oportunidades, amenazas y retos [i les mateixes paraules en ordre divers]
- [Tal assumpte]: derecho comparado
- [Tal assumpte]: su naturaleza y sus partes
- [Tal persona]: biografia autorizada
- [Tal persona]: biografia no autorizada
- [Tal persona]: biografia no oficial

No cal dir que títols crossa d'aquesta mena, o similars, també els trobes en català i en altres idiomes, però em sembla que moltes menys vegades, i la majoria no tan estereotipats i repetits. (Google: «Retos y desafíos», 1,65 milions de resultats; «Reptes i desafiaments», 22.800 resultats; deunidó).

(La imatge no és de cap treball que hagi passat per les meves mans; és una il·lustració que he trobat per la xarxa.)

dissabte, 20 de desembre del 2008

Perles (2): Tòpics alimentaris


–Allò del pernil “pota negra” vol dir alguna cosa?
–No, desterrem-ho! Perquè de peülles negres en tenen altres races de porc no ibèric.
–I allò de les “J”?
–Ah, això és una mera classificació particular d’una marca comercial del poble de Huelva anomenat Jabugo. Avui hi ha quatre denominacions d’origen d’ibèric: Guijuelo (Salamanca), Dehesa de Extremadura (Extremadura), Huelva (serra d’Aracena, Jabugo) i Los Pedroches (Còrdova).

(Entrevista de Víctor M. Amela a Miguel Ullibarri, promotor del pernil ibèric, La Vanguardia 13 juny 2008)