Qüestions de llengua (60): L’apòstrof davant cursiva

(Aquest article s’ha modificat després de la data de publicació.)

Ve d’aquí.

Vaig dir que la proposta la dividíem en dos capítols:

1. Apòstrof davant cometes
2. Apòstrof davant lletra cursiva

* * *

2. Apòstrof davant cursiva

Penso que el mateix criteri de l’altre dia es podria aplicar davant les paraules escrites amb cursiva.* I encara més en aquest supòsit, potser, perquè un mot amb cursiva demana, em penso que més que les cometes i tot, una aturada prosòdica, almenys quan es llegeix en veu alta, per avisar que a continuació ve un mot marcat. Per tant, jo faria coses com:

- Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en el auf wiedersehen de l’alemany –o el a reveure del català, o el au revoir del francès–, quan nosaltres en tenim prou amb un adéu (i no: Un exemple de no-economia de llenguatge el tenim en l’auf wiedersehen de l’alemany –o l’a reveure del català, o l’au revoir del francès–, quan n’hi ha prou amb un adéu);

- Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en el adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen (i no: Un exemple d’economia de llenguatge el tenim en l’adéu del català, mentre que els alemanys diuen auf wiedersehen);

- Quan parles així em fas pensar en la orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror (i no: Quan parles així em fas pensar en l’orden del día que ens llegien quan fèiem el servei, quin horror);

- L’edició de ¡España libre! [d’Albert Camus] es va imprimir per primera vegada a Mèxic el 1966» (frase publicada a La Vanguardia el 30 octubre 2012 amb la preposició apostrofada: «L’edició d’¡España libre! es va imprimir...», una solució que en aquest cas em sembla fins i tot lletja estèticament [apòstrof + admiració]);

- Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol de El ejercicio del poder [així es va publicar en un article de Quim Monzó, 12 maig 2013] (i no: Una peŀlícula franco-belga de fa dos anys que porta el títol d’El ejercicio del poder);

- Eliminar les humitats de a vostra casa (i no: Eliminar les humitats d’a vostra casa [com es va publicar en un article d’Empar Moliner, 22 abril 2013]);

- L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres al ells, és a dir, al tothom (i no: L’autèntica saviesa és el pas del nosaltres a l’ells, és a dir, al tothom [com es va publicar a La Vanguardia, 12 juny 2013]).

*Això m’ho va dir Joan Solà un cop, que li vaig parlar de les meves enginyosíssimes propostes sobre l’apòstrof i les cometes. Em deia, segurament per fer-me reflexionar sobre la meva imprudència inconscient: «Però si això es fa amb les cometes, també s’hauria de fer amb les cursives, no?» I mira, sí, justament això és el que proposo ara. (No li ho vaig dir aleshores, al contrari: quan em va fer aquell comentari li vaig donar la raó, que efectivament hauria de ser com deia, per coherència, i que la cosa era impracticable. Avui, no sé per què, se m’ha acudit que no és tan impracticable. Però ara ja no em pot excusar la inconsciència, és prepotència i pedanteria pures. O tinc un mal dia, vés a saber.)

El més fàcil –això ja ho vaig dir a Solà–, tant pel que fa a les citacions amb cometes com a les expressions escrites amb cursiva, és incloure l’article –la preposició és molt difícil que mai ens hi càpiga–, quan sigui possible, dins de les cometes. Com ara en aquest exemple, també de La Vanguardia:

- He tractat Mario Vargas Llosa, per mi l’escriptor amb majúscula (Sergio Vila-Sanjuan, La Vanguardia 8 gener 2013).

I ja us deixo. Torno al que vaig dir l’altre dia: sort que no em dedico a prescriure solucions ortotipogràfiques, seria horrorós. O sigui, escric aquestes coses per a mi solet.

Qüestions de llengua (XXXVI): La cursiva dels estrangerismes

L’amic Pere Farrando ha publicat un llibret de 38 pàgines que em sembla important. Es titula Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes (Pagès Editors, Lleida novembre 2008).

Farrando explica que escriure amb cursiva un estrangerisme vol dir deixar marcat en el text que aquella paraula d’una altra llengua –no un nom propi– o aquella expressió estrangera s’ha reproduït sense traduir-la. La seva tesi sobre l’ús d’aquesta cursiva es pot resumir en una citació que fa ell mateix de l’obra Manlleus i calcs lingüístics en terminologia (Termcat, 2005): «La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus* depèn [...] de diversos factors que cal considerar en cada context.» (*manlleu: mot pres d’una altra llengua)

O sigui, llibertat, amics i amigues, que són dos dies. Tranquil·litat i bons aliments, no ens poséssim nervioses (les persones): si creus que cal en aquell context escriure tal mot amb cursiva, perquè això ajudarà el lector a situar-se, escriu-lo amb cursiva; si no creus necessari posar-la-hi perquè saps que el lector està perfectament situat i fins i tot la cursiva li pot resultar xocant, no la hi posis. Per exemple, en la carta d’un restaurant o d’un bar, és absurd que escriguis risotto, fondant o cherry amb cursiva (aquí sí que ho escric amb cursiva perquè això no és una carta de restaurant) i en un article sobre música no té gaire sentit que escriguis showcase o tour amb cursiva (ara va també amb cursiva perquè això tampoc no és un article sobre música). Ara, en general, sí que caldria marcar gairebé sempre amb cursiva els mots castellans no adaptats, justament per evitar les confusions que pel contacte continu entre aquesta llengua i la nostra es poden produir amb molta més facilitat. És així de fàcil.

I no us cregueu pas que Farrando s’inventa el criteri –més ben dit, l’absència de criteri, el criteri de fer cada autor allò que cregui convenient en cada context–, sinó que l’extreu d’allà on es pot extreure: de les obres considerades normatives o quasi normatives. A veure, atenció, demano: qui ha dit que cal escriure sempre amb cursiva els mots que apareixen precedits d’un asterisc al diccionari d’Enciclopèdia? Aquest diccionari ho fa així, i el Manual d’estil (Mestres et al. [o et al., si voleu], Eumo, Vic-Barcelona 2007) diu que l’asterisc dels diccionaris «indica que s’ha d’escriure preferiblement en cursiva», però aquesta indicació no l’ha feta ningú. Qui ha dit que han d’anar amb cursiva els mots marcats al Termcat com a procedents d’una altra llengua? El Termcat no, ja hem dit al començament d’aquest article el que diu el Termcat sobre la cursiva dels manlleus. No ho ha dit ningú.

I doncs?

Doncs, ara només cal que tots plegats ens deixem anar de seguretats i prescripcions en aquest tema, que reconeguem que Pere Farrando té tota la raó del món, que no convertim l’ús de la cursiva dels estrangerismes manllevats en l’onzè manament i que volem lliures. Jo, per poc que pugui, ho faré –dic «per poc que pugui» perquè de vegades depens del client, i el client diu molts cops que «aquí, ho hem fet sempre d’aquesta manera», i qui té l’ase fa el preu (o allà on hi ha galls no hi canta cap gallina).

Ja que hi som: en cursiva o amb cursiva? Farrando fa servir les dues opcions. A mi m’agrada més la segona, però crec que poden conviure (per exemple, marcar [el text] amb cursiva, posar [la lletra] en cursiva, anar en/amb cursiva..., o sigui, fer en o amb segons el que sembla que demana el règim del verb, però no crec que sigui un criteri definitiu en aquest cas, de manera que jo diria que ho podem fer com vulguem).