Tres germans

És conegut el fenomen dels matrimonis en què es mor un cònjuge i, al cap de pocs dies o setmanes, es mor l’altre. Com si, amb el final de la vida també, volguessin testimoniar que efectivament estaven fets l’un per l’altre i que no podien viure separats. Diu que això passa sobretot si primer es mor la dona, que l’home no sap com fer-s’ho de cap manera, però jo he sentit i vist les dues situacions.

El que no coneixia era que un fenomen paral·lel es podia produir entre germans. I tres germans, en el cas que comentaré. La força de la sang.

Tres germans que s’han mort en el transcurs de quatre mesos: el primer al juliol, el segon a l’agost, i el tercer ara, a l’octubre. No eren precisament joves, però la mort gairebé conjunta no crec que sigui un «ja li tocava» i prou, perquè entre el primogènit i l’últim hi havia deu anys de diferència. I qui es mor primer és justament el més jove. Vivien en ciutats diferents. Més precís: dos en poblacions pròximes i el tercer en una altra a cent quilòmetres de distància. Es veien relativament poc. Es comunicaven força per telèfon, això sí, sobretot els últims anys: cada setmana, cada quinze dies.

Entre germans grans que viuen junts i depenen bastant l’un de l’altre en el dia a dia —potser han quedat vidus i han decidit compartir la resta de la vida plegats, o l’han compartida tota la vida—, s’entendria més. Però ara parlem de germans que vivien separats, i estaven emmaridats o compromesos cadascun d’ells pel seu compte. Això sí, han estat confidents de tota la vida, i especialment còmplices dels seus anys infantils i juvenils, els anys —segur— que es recorden més quan s’és gran. I això estableix una mena de vincle invisible però fortíssim, que fa que perdre els altres sigui perdre una part molt important, vital, dels teus referents. Fins al punt que, no se sap com, hi ha casos en què se segueixen un rere l’altre a la tomba.

És trist però alhora és bonic. Vaja, per mi és bonic. Suposo que a les vídues respectives i als fills, i als nets, els deu fer menys gràcia. O no, perquè els tres eren grandets i, tret del primer, que ho anat endurant força temps, han mort sense grans patiments. Simplement, s’han acabat. Morir-se també és part de la vida. Tots tres, agafats  a l’esperança de retrobar-se en una altra situació. Perquè tots tres, almenys al final, eren creients i estaven sagramentats. Que també consola, i per això hi ha molta gent que s’hi agafa per passar millor el tràngol. O perquè al final veus les coses d’una altra manera. O pel que sigui.

Ja vaig parlar d’un d’ells, en Ramon, a través del qual havia conegut els seus germans. En Ramon no podia parlar gaire estona seguida —els anys que l’he conegut més, que han estat el últims vint-i-cinc— sense fer referència als seus germans, als seus pares i a la seva infància i adolescència. I li feia molta il·lusió portar amics a veure els seus germans i nebots quan hi anava ell, i a passar-hi el dia, com si fossis de la família.

De fet eren quatre, els germans, però un d’ells —amb qui, ja és curiós, havia fet jo més amistat, encara que fos aquesta mena d’amistat vicària— es va morir ja fa una bona colla d’anys, potser vuit o deu. Jo era de vacances —o sigui, devia ser a l’agost— i en Ramon em va trucar, angoixat. Angoixat de la seva manera, o sigui, fent veure que no ho estava. Però de fet em va trucar. No sé què li vaig dir llavors per mirar de consolar-lo, però en Ramon em va agrair molt, i força temps, aquelles paraules. Paraules que dius sense pensar-les, les que et surten en aquell moment. Per a en Ramon, que estava força unit a tots quatre, va ser un trasbals, sens dubte, però no va anar més enllà d’això. Potser encara no estava tou per al que de fet ha passat després. Potser els tres que quedaven necessitaven més temps de cocció.

Primer s’ha mort, com deia, el que arrossegava la malaltia de feia més temps, tot i que fos amb diferència el més jove. Haig de recordar d’ell que em va regalar el Coromines —l’Etimològic, deu volums—, que jo vaig veure un dia a casa seva i segur que vaig fer cara de delir-me’n. «—Que el voldries? —I tant!, però és vostre i no estaria bé... —Al contrari. Ens fas un favor, perquè no el fem servir i ens ocupa molt d’espai. —I com és que el teniu, doncs? —Mira, una subscripció d’aquelles que fas sense pensar-hi gaire. —Escolta’m, jo encantat de la vida i més!» I així va anar, d’això ja deu fer quinze anys. Ara, un càncer lleig d’aquells que no perdonen i que arrossegava de feia una llarga temporada. Ha lluitat bravament, però no se n’ha sortit. Al juliol —aquest juliol—, molt pocs dies després d’una visita d’en Ramon que tots dos van considerar providencial però alhora postrema, es va acabar de consumir. Tenia dona i dos fills.

Un mes després, va ser el torn d’en Ramon. I ara, al cap de dos mesos d’en Ramon, se n’ha anat el tercer, que ha deixat vídua i cinc fills.

Pensant-hi, he recordat que tots tres han tingut consciència perfecta que això s’acabava i tots tres ho han dit d’una manera o d’una altra. No he retingut les frases exactes, però tots tres m’han expressat la idea de comiat, cadascun de la seva manera. El primer que es va morir, en una trucada telefònica, el mes de juny. El segon, en Ramon, en diverses converses mantingudes al llarg de l’últim mig any i, especialment, en unes paraules que em va dir molt poc després d’haver vist el seu germà petit —el de la trucada telefònica— per última vegada, al juliol. Una cosa com: «Jo ja he acabat la feina.» I l’últim, en el funeral d’en Ramon, que se’m va queixar —i es veu que ho va dir sovint aquells dies— que s’havia quedat sol i que ja no hi feia res aquí. Era inútil mirar d’inculcar-li que tenia la dona, tenia els fills, tenia els nets. Havia perdut dos referents d’una altra mena, dues peces massa grosses del cor, i era com si no ho pogués suportar.

Cal dir que, a banda del càncer del primer que ens va deixar, en tots tres casos havien tingut problemes seriosos de salut. Però anaven fent. Ara, de vegades es produeix allò del tòpic: la gota que fa vessar el got.

Descansin en pau tots tres. I el quart, que ja me n’havia oblidat i que, com he dit, era força amic meu.

Ha mort a vint anys

El meu rellotge miraculós ha deixat de funcionar vint anys després de comprar-lo. No li havia canviat mai la pila.

Potser l’hauria d’haver llençat, el rellotge, perquè d’aspecte ja feia una mica de pena –què devien pensar els passavolants del carrer quan em veien mirar l’hora?–, però ara ja tenia curiositat: quants anys aguantarà. O, fins i tot, glups: qui es morirà abans?

El meu Casio de canell es va morir ahir. Es deia Casio, sí. El nom complet: Casio 1817 W-92H Stainless Steel Back Water Resistant [50 metres!] Electro Luminescence Made in China EA. «De canell» és una manera de dir, perquè quan es va trencar la corretja, fa potser deu anys, o més, vaig decidir portar-lo a la butxaca. El vaig comprar el mes de setembre de l’Anno Domini MCMXCVI (segle XX). Fa, doncs, vint anys. El vaig comprar al Caprabo, a la vora de casa, que hi tenien una rellotgeria minúscula, ara ja no hi és –si hi fos, correria a comprar-ne un altre.

No existia l’euro. Em va costar, si no ho recordo malament, 1.200 pessetes –«les antigues pessetes», com diuen innecessàriament els que volen subratllar el que és obvi, perquè de pessetes no n’hi ha de modernes–, o potser 1.500, però no més: entre 7 i 10 euros d’ara. Comptant la inflació real i l’oficial i tot això, ara potser serien entre 15 i 20 euros.

No li he canviat mai la pila, us ho prometo. Aquest és el miracle.

I fins ahir no ha fallat ni un dia. I puntual. Només recordo haver-li ajustat l’hora un parell o tres de vegades. O sigui, s’avançava una mica, uns quatre o cinc segons cada any, i llavors cada cinc o sis anys el posava a l’hora. M’ha caigut un munt de vegades a terra en aquest temps, i alguns cops des d’altures considerables. L’he mullat, l’he maltractat, l’he tingut hores al sol... I re, com si sentís ploure.

A casa en dèiem el rellotge miraculós. «Ja no es fan rellotges com els d’abans», afirmaven els grans, etcètera.


(Tenia aquest article escrit des de fa temps, molts anys, i no el podia publicar mentre aguantés el meu rellotge miraculós. Només calia afegir-hi el nombre d’anys. Ara em fa pena això: haver de publicar-lo. És mort, però encara no he gosat llençar-ne les restes. M’ha fet tanta companyia! «Crec que me l’estimava», com deia el P., plorant, d’un gos petaner més lleig que un pecat, gras i inútil, que havien recollit del barri, quan se li va morir. [No es pot comparar, és clar.])

* * *

Afegitó setembre 2016. MSS-1, corresponsal habitual d’aquest blog, envia la foto d’un Casio de batalla exposat en un aparador portuguès. La propaganda casolana assegura que aquest rellotge és capaç de resistir guerres com la de l’Iraq –per això dic que és «de batalla». Justament aquest mateix exemplar war resistant és el que he comprat ara, per substituir l’anterior. Me n’han fet pagar 14 euros, aquí tot és més car.

El detall:

Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.

I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.

No he fet ben fet?

–Pere, per què la fas entrar tan de pressa?
–Té la bonhomia perfectament acreditada, Senyor.#Muriel

— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 14 febrer, 2016

A París

He rumiat aquests dies sobre si, i com, hauria de solidaritzar-me amb les víctimes de la matança de París i amb les seves famílies.

Al final m’he dit que sí, que podia provar-ho.

Com que he escrit, criticant-los, sobre la feina que feien –o, més ben dit, sobre les conseqüències globals, mundials, de la feina que feien–, i no sols una vegada sinó almenys quatre, no podia dir simplement que condemnava l’atemptat amb totes les meves forces. Segur que hi hauria algú que pensaria que això és d’«hipòcrites».

Jo crec que no té res a veure amb la hipocresia, però bé, no hi puc fer res.

També podria dir: «Condemno tots els assassinats», o bé «Condemno totes les matances d’innocents», o bé «Condemno aquests assassinats i també aquells altres». Però ara no parlem en general sinó que parlem de París i d’aquesta revista.

Només se m’acut, finalment, això: condemno la matança de París, em sap greu, voldria que no hagués passat.

I voldria afegir encara, si de cas, el desig que no fos per la por de la violència i de la mort, o per autocensura imposada, que no fos per aquestes raons que les persones que parlen, que escriuen, que dibuixen a Europa es continguessin –una mica–, sinó perquè s’adonessin que el seu paper, imprescindible en qualsevol societat democràtica sana, té uns matisos nous quan s’exerceix davant els ulls de tot el món, en una societat global.

Si humoristes, periodistes, gent del món de la comunicació, canviessin el criteri només per instint de supervivència, per por, per noves lleis de censura, llavors haurien guanyat les metralladores, i les metralladores, encoratjades per la victòria, continuarien metrallant.

I no és això, no és això el que jo demano.

De comiats

És difícil acomiadar-se d’algú a qui estimes, pròxim, molt pròxim.

I si se’n va, no tornarà.

És difícil acomiadar-se’n, sobretot, si no saps ni tan sols si te n’has d’acomiadar o no, o si no saps com fer-ho –acomiadar-te’n– de manera que se n’assabenti. No saps si et sent, no saps si hi és tot.

Potser ja se n’ha anat?

Ets dins d’un caixó de ciment armat sense sortides. O potser hi ha un forat per on pot sortir el so, el teu missatge de comiat.

És dins d’un caixó de ciment armat sense entrades. O potser hi ha un forat per on pot entrar el so, el teu missatge de comiat.

I si no hi ha finalment motiu per al comiat perquè l’acomiadat no se’n va? I si finalment no se’n vol anar i per això no se’n va? Imagina’t si, al capdavall, ara no vol anar-se’n de cap manera, i si no se’n va és perquè fa tots els possibles per no anar-se’n.

Però no t’ho pot dir.

Com quedes, llavors, si te n’has acomiadat?

I què fas, en canvi, si l’acomiadat sí que vol agafar el tren –t’havia dit, com un desideràtum llunyà, que li agradaria agafar aquest tren– però no pot, no hi ha tren, el tren s’ha aturat en una via morta, ni avança ni retrocedeix? Què fas?

Te n’acomiades?

Te’n vas de l’estació i ja s’ho farà, ja s’ho faran, no és problema teu? Al cap i a la fi, per quins set sous has anat a l’estació? Per què t’hi has implicat tant?

Perquè me l’estimo, vet-ho aquí. És per això que hi he anat.

I és per això que em faig tantes preguntes.

Per què acomiadar-te per sempre d’algú que estimes costa tant?

Per què tot és tan difícil?



(La imatge l'he agafada de Prissy Fit)

Aquell maletinet tan xulo

Quan dos discuteixen, tots dos tenen part de raó.

«I un be negre amb potes rosses!»*, em deia sovint l’A. quan enraonàvem de temes com ara aquest. O sigui, que no és veritat. N’havíem parlat molts cops.

(De vegades, deia l’A., en les discussions n’hi ha un/a que té tota la raó i un altre/altra que no en té gens. Encara més, el fet de discutir molts cops ve de l’intent absurd de qui no té raó de convèncer a qui té tota la raó i poques ganes de discutir, o cap. Si continuen parlant, qui té raó simplement mirarà de fer veure a l’altre, amb l’amabilitat però amb la superioritat que li pertoquen, que d’allò de què parlen en sap una mica més. Aquest aire d’autoritat de qui en sap no es pot evitar i crec que tampoc es pot titllar de prepotència. Normalment, a més a més, qui no té raó parla amb més agressivitat i més dogmatisme que el qui en té, potser per la manca de certitud i la inseguretat dels arguments que defensa.

Al capdavall, continuava, si un/a es dedica a la recerca amb pedres lunars i l’altre/altra al periodisme esportiu, és fàcil que si discuteixen sobre la lluna i els planetes el primer tingui tota la raó en el que diu i el que digui el periodista sigui frívol i resulti patètic el fet que pretengui tenir-ne; i si parlen del que va dir ahir Sergio Ramos –si és que va dir alguna cosa substancial, que no ho sé, no segueixo gaire el tema– el repartiment de raons serà probablement l’invers.

* He fet servir aquesta expressió també com a homenatge teu. Ara, víctima del càncer, no pots llegir-ho. No t’hauria agradat gens que parlés de tu al meu bloc. Sé que te’l miraves quan encara podies. M’havia dit altra gent que a vegades fins i tot havies fet propaganda d’aquests paperots virtuals meus. Això em deixava blau, igual com m’admira que algú em digui de temps en temps que li agrada el que he escrit.)

Però no vull parlar de mi. Ara m’han dit que te n’acabes d’anar, que no tornaràs. No ho volia saber, he estat tot el matí sense trucar, sense voler demanar una confirmació que ja coneixia. Sabia de feia setmanes que això aniria així, i tu també, i ahir a les 7 del vespre ja em van dir que estaves agonitzant. Saber finalment que tot havia acabat se m’ha menjat viu i tot seguit m’ha consolat i tot seguit gairebé m’has fet venir denteta, i així estic ara.

Has deixar de patir, tot i que els paŀliatius –els «paleolítics», que em deia ahir un amic teu i meu, segur que ja saps de qui parlo– fan miracles: ahir al matí encara reies. No vaig anar a veure’t a la tarda per no molestar els pares i els germans i tanta gent que et visitava plorant i pregant. Em van dir que fins i tot els pares et van resar un rosari a l’espona del llit, cosa que, si haguessis estat conscient, t’hauria molestat –«deixeu-me en pau!»– i alhora t’hauria entendrit. Em van explicar que mentre deia el rosari amb el pare, la mare no parava de fer-te petons. Jo, a casa, aquesta nit, al mateix temps que tu te n’anaves, també plorava.

T’encantava xerrar de filosofia i sobretot, de filosofia política. No n’estaves gaire, de la gent que es dedica a la política professionalment –de la majoria, vaja, tampoc queies en la generalització injusta–, t’hi empipaves com una mona. Jo, ja ho saps, comparteixo força el diagnòstic.

Deixa-m’ho dir ara, A. Sé que no te m’enfadaràs perquè no recordo que te m’enfadessis mai. Eres contundent i dur amb altres, però quan parlàvem tu i jo tots dos sabíem perfectament en cada cas qui tenia raó en aquell assumpte i qui en tenia en aquell altre, pel que he explicat abans sobre la competència. No vam discutir mai, em penso, si discutir s’entén de manera pejorativa. Sabíem cedir, i això va més aviat a favor teu perquè tu sabies mooooltes més coses que jo, i cedies igualment.

Doncs la primera confessió és sobre això mateix, de quan fèiem córrer la llengua a quatre ulls: et vaig dir més d’una mentida. A meitat de xerrada de vegades et deia que havia d’acabar qualsevol cosa urgent i aleshores fugia de la conversa. Eren mentides pietoses, que en diuen, però mentides. L’excusa que tinc és que em sembla que tu te n’adonaves perfectament –era difícil colar-te res, he conegut poques persones inteŀligents com tu.

Segona confessió: no m’interessa gaire ni la filosofia ni encara menys la filosofia política –també ho sabies, i et contenies quan t’adonaves que jo em començava a posar nerviós–, excepte pel tema del descrèdit. Però en això darrer, un cop explicada la darrera anècdota sagnant d’aquest personal, la resta de la conversa ja només era donar voltes a les diverses maneres de dir-los el nom del porc o a la traducció de cul d’olla a les llengües més pròximes, per aplicar cada versió idiomàtica ara a aquest ara a aquella altra. Argumentacions en què aviat està tot dit.

Però també t’escoltava sovint amb gust: veia que xalaves tant quan desenrotllaves les teves teories que em costava tallar-te. Ara, reconec que m’interessava més la teva manera apassionada d’exposar les coses, A., que les qüestions específiques de què rallàvem. Recordaré per sempre més les bromes característiques teves i el teu somriure trapella. Molts cops veure com se t’esclaria la cara i, amb una bona riallada, se t’estirava la pell, em va fer feliç.

Igualment recordaré sempre que em vas salvar un cop, fa gairebé trenta anys –ens hem fet grans, A!, jo també. No t’amoïnis, que no diré la teva edat. No te l’amagaves, però tampoc no et feia res no dir-la. Ara em sembla mentida com passa el temps i puc recordar fins als darrers detalls. Això que diré ara no ho he explicat mai a ningú. Només tu ho coneixies.

Em vas trobar a mig matí davant l’ordinador de pantalla verda, el primer que vaig tenir. Estava quiet, amb la mirada tèrbola. Em vas aixecar de la cadira amb molt de carinyo, vas agafar aquell maletinet negre amb el qual jo feia veure cada dematí que era una persona seriosa que anava a un despatx molt important, em vas xiuxejar paraules tranquiŀlitzadores i encoratjadores. Em vas agafar de la mà –cosa que no feia gens per tu i que jo no t’hauria permès en cap altra situació, però en aquell moment t’ho vaig agrair internament moltíssim, tot i que després et fes tantes bromes tontes dient-te que t’havies aprofitat de la situació per fer manetes–, em vas portar fins al teu cotxe agafant-me fort però delicadament per l’aixella no fos que caigués, jo vaig mormolar amb boca pastosa una cosa com que hauríem de dir a algú que ens n’anàvem –sempre he tingut aquest problema de complir estrictament i escrupolosament la legalitat, encara el pateixo–, vas dir que ja s’ho farien, que ara no, que «me la sua» –això, dit per tu, gairebé em va fer somriure–, que ja ho explicaries després. Vas conduir suaument fins a casa meva.

Vas trucar al timbre, no hi havia ningú –jo ja ho sabia i t’ho havia dit, però tu volies fer-ho igualment, per si un cas. Em vas demanar llavors si podies obrir el maletinet negre pretensiós per agafar les claus, vas obrir la porta amb decisió, sense manies, em vas preguntar on tenia el llit, em vas treure les sabates, em vas ajudar a estirar-me, em vas demanar si tenia fred i vaig moure el cap negant-ho perquè més aviat era a l’inrevés –suava com una truja–, però tu volies dir més aviat calfreds i d’això sí que en tenia, i tant, em vas fer rodolar pel llit ara cap aquí ara cap allà a fi de treure’n la vànova i posar-me-la al damunt, em vas demanar si tenia la llibreta amb els telèfons –et vaig assenyalar el mateix maletinet negre de xulo piscines–, vas fer una trucada ràpida –tu sabies perfectament amb qui m’estava en aquell piset del carrer Rosselló–, vas fer una altra trucada més pausada a un metge que coneixies. Quan van arribar, vas decidir que jo ja estava en bones mans i vas desaparèixer.

(Ara que hi som, el maletinet negre presumit i primet me’l van robar a l’aeroport poc temps després, potser un any; em van obrir el cotxe, ara no recordo si t’ho havia explicat. T’ho dic perquè te’n vas burlar una bona temporada, de la maleteta meva, i potser no et vaig dir res del tema de l’aeroport perquè no te’n riguessis per sota el nas. I t'ho prometo, t'ho vaig dir mil cops: no era de pell, era sintètica, encara que tu te’n fotessis sempre acusant-me de ricatxo capitalista.)

Vam treballar plegats una bona colla d’anys i sempre ens vam entendre força, oi? Quants milers de pàgines i de textos i imatges i peus de foto i lemes que suposàvem convincents –ara te’ls mires i et petes de riure– vam traduir, corregir, editar, maquillar, polir! Sí, ja ho sé, tu també vas tenir molta paciència amb mi i m’allargassaves els marges, els terminis.

Aquesta mena de records se solen explicar quan la gent ja és morta i és una llàstima. Però en aquest cas ha hagut de ser així per força, perquè t’hauries emprenyat molt si hagués escrit això en vida teva. Allà on siguis, i mentre et recuperes de l’ensurt i et prepares per a la nova vida, potser algú et farà la mala jugada de llegir-t’ho, apeŀlant al fet que ha estat escrit amb bona voluntat.

Jo no t’hi acompanyo, de moment, però no és per covardia sinó perquè, tot i que tampoc estic gaire catòlic, ja ho saps, també sé que tens molt bona companyia. Si t’ho llegeixen, segur que d’entrada faràs cara de pomes agres, però tal vegada també somriuràs amb la teva cara de pillastre, ni que sigui un segon.

Dóna records als meus pares.

I deixa’m dir-te, A., ara que no pots fer-me la contra i que ningú no ens escolta, que t’estimo. A la meva manera, però t’estimo.

Però ploro, esclar. I fes el favor de no riure-te’n.

Tòpics desemmascarats (11): «No es va poder fer res per salvar-li la vida»

Es va morir, no? És que sembla que estigui prohibit parlar de la mort, que sigui de mal gust fins i tot en les notícies de successos.

Fixeu-vos-hi, que és constant quan hi ha un accident, un infart, una feridura que són fatals. Auxilien el ferit, potser metges i equips especialitzats, o fins i tot l’ingressen a l’hospital, i «no van poder fer res per salvar-li la vida».

És que no és veritat, perquè van fer coses, moltes coses, un munt de coses. De manera que caldria dir «tot i els esforços fets, es va morir». Però suposo que és aquesta mania de no utilitzar la paraula «mort», o «morir-se»...

O potser és algun altre motiu que se m’escapa.

De primer, alleujat

Jo ja era al despatx. Recordo perfectament la trucada d’aquell divendres: «El pare és mort.» Ho confesso, la meva reacció primera va ser d’alleujament, no de pena. No va ser fins l’endemà al cementiri que vaig plorar, i crec que no vaig plorar per ell, vaig plorar per mi, perquè ja havia començat a recordar amb força els temps en què vam trobar la manera de relacionar-nos sense fer-nos mal, a partir dels meus 24-25 anys, una bona relació que llavors ja va durar fins al final, fins que el seu cervell va desaparèixer de debò després de tant de temps que ens ho havia intentat amagar. I vaig plorar sobretot perquè havia començat a recordar també coses més antigues, dels anys primers, d’aquells temps, fins als 13 o 14 meus, en què el pare era per a mi un heroi invencible.

En total, doncs, només hi havia hagut deu o dotze anys de distanciament. Relatiu, mai hi va haver un trencament, només separació física. De vegades la distància va bé per arreglar desperfectes. La llunyania pot donar perspectiva per situar les coses a lloc.

Però la reacció, de primer, va ser bufar alleujat perquè el pare feia més de dos anys que era al llit, en la darrera fase de l’alzheimer, i en feia almenys cinc que ja no era ell –uns quants més des que havia començat la devastació neuronal–, i el millor que podíem –o que jo podia– esperar és que se n’anés.

Per sort, es va morir a casa. Van venir els de la funerària, van preparar una mica el cos –el mínim: jo hi vaig ser– i el van ficar dins el taüt obert, i el taüt al damunt del llit –de cara no feia cap mal efecte, com si dormís. La mare el va cobrir amb els millors llençols, els de l’aixovar del casament, d’aquells tan brodats amb puntes, hi va escampar un munt de flors per sobre –no corones ni rams: roses i clavells solts i desordenats, de colors diversos, potser alguna margarida; segur que no hi havia crisantems– i així vam acabar de deixar-lo a punt per a les poques visites que ja havíem arribat i les que vindrien: fills i filles, joves i gendres, nétes i néts, algun amic íntim, alguna amiga molt pròxima.

Un capellà també proper va celebrar missa allà mateix –conservo la calaixera damunt la qual va dir-la–, amb la gent que envoltava l’altar improvisat o que oïa el ritu com podia –que s’esforçava per escoltar-lo– fent renglera al llarg del passadís.

A partir del moment de la mort i fins l’endemà va ser bonic. L’endemà, amb el Rosa d’abril al cementiri, vaig plorar. Suposo que allò també va ser bonic.

Fa dotze anys justos.

La foto és d’una creació d’Anna Delgado, d’Artesans del Solsonès.