Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)
Escriu Tree:
El codi del dimoni
Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.
(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)
