Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matthew Tree. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matthew Tree. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de maig del 2009

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

dilluns, 27 d’abril del 2009

Anècdota montserratina

Rèiem del conseller Baltasar i de la Moreneta salva-sequeres i vet ací que l’altre dia m’expliquen aquesta.

Una parella jove d’Extremadura arriben a Catalunya fa uns quants anys. Ell ha treballat d’aprenent de mecànic i entre els dos tenen uns estalvis, amb els quals decideixen obrir un taller de reparacions a E., on s’han instal·lat a viure. Al cap d’unes setmanes, la cosa va molt malament, perquè només han tingut un client i el lloguer del local els colla. Un dia van tots dos amb les escombraries a un contenidor i, quan són a punt d’abocar-les-hi, veuen que hi ha una marededéu, molt malmesa, al damunt de tot. Encara que ni ell ni ella no són creients, els fa una llei de cosa llençar les escombraries al damunt d’aquella imatge. L’agafen. Ella diu d’endur-se-la a casa i se l’enduen. Un cop a casa, diu ella de col·locar-la al taller, en un racó, i de posar-li una llàntia al costat, perquè vinguin clients. Ho fan. I des de l’endemà diuen que comencen a anar-hi clients, i que no han parat fins ara –diuen. Aviat algú els explica que aquella marededéu és la de Montserrat. Llavors agafen el costum d’anar a Montserrat de tant en tant. Ara són més catalanistes que ningú, i sobretot montserratins, i tot i que continuen sense creure en gaire res no es descuiden d’encendre una llàntia cada dia a la seva verge.

A mi, que encara crec en alguna cosa, aquesta religiositat tan bàsica, primitiva, utilitària, no em fa gaire el pes, tot i que no criticaré qui s’hi repengi si li fa servei, perquè tampoc no li veig cap efecte negatiu. Aviam, em fan molt de respecte les devocions pures, desinteressades, les que surten del cor, però cal reconèixer que hi ha una mena de manifestacions religioses que estan massa a prop de les supersticions, pel meu gust, que és fàcil que posin la marededéu de cara a la paret o que la tornin a llençar al poal de la brossa si un dia els deixa de funcionar. Perquè, evidentment, l’estratègia religiosa utilitarista no sols no funciona sempre –si bé encara es veuen santpancraços en moltes botigues, i si els tenen deu ser que estan convençuts que els funciona–, sinó que és molt probable que funcioni amb la mateixa regularitat que l’atzar o el ritme que mana l’estadística. Ara, torno al que deia abans, quin mal hi ha que s’anomeni providència a la casualitat?

I encara, cal reconèixer que aquests suports psicològics poden donar ànims per enfrontar-se a la vida, al desconegut i, com en el cas dels nostres amics, a la impotència. Vist així, no crec que faci més mal creure en això que creure en loteries, cupons i rifes, que de vegades també toquen –per excepció. (Ara que hi som, no veig que els apòstols tipus Dawkins, Tree, Savater i companyia ataquin les rifes amb tant de fanatisme i tant d’afany proselitista com combaten les manifestacions religioses o pseudoreligioses. Ací els ho deixo, per si volen considerar la idea.)

L’anècdota, en qualsevol cas, m’ha semblat interessant com a reflex d’una manera concreta d’entendre la vida, i com que me l’han contada de primera mà, per això us l’explico.

I l’acompanyo amb aquesta citació de Fritz Schumacher (1869-1947) que crec que hi va bé:

La primera etapa humana és la de la religió primitiva. Tot és miraculós, hi ha el déu Sol, la deessa Lluna, els altres déus, el déu venjatiu i controlador dels judeocristians, etcètera. Llavors es produeix, en la modernitat, un primer gran salt, quan la humanitat passa a l’estat del realisme científic, l’anomenat estat de l’home modern. Més endavant, però, n’hi ha que se senten insatisfets del realisme científic, les deficiències del qual se’ls fan patents, i descobreixen que darrere els fets i les ciències hi ha alguna cosa més. Aquesta gent, que no renuncia al realisme científic, es troba en un tercer estat, diferent del segon i del primer. Un primer problema és que aquest tercer estat no és reconegut pel segon ni pel primer: vist des del segon estat, el tercer estat és exactament igual que el primer; vist des del primer, el tercer estat és només un maquillatge del segon. Per tant, des del segon estat es contempla els del tercer com a víctimes d’un trastorn mental o d’una regressió a la infància. O sigui, només els que es troben en el tercer estat són capaços d’entendre la diferència entre ells i els del primer estat. I un altre problema és que tots tres estats conviuen ara en aquest mateix temps, i molts del primer estat no fan res, ans al contrari, per avançar cap al tercer, ja que per fer-ho han de passar pel segon i abandonar les seves seguretats irracionals.

(Apunts de la conferència d’E.F. Schumacher, «Les tres etapes del desenvolupament», BBC, Londres, maig 1957)


Avui és la Mare de Déu de Montserrat i estic més aviat content, tot i que sigui dilluns.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)