Sovint se sent a dir que en temps del Franco («Caudillo de
España por la Gracia de Dios», 1936-1975, a Catalunya a partir del 1938-39),
sí, estàvem ben fotuts en molts terrenys, però no tant en el de la llengua. L’any
1975 la inflació era del 15% –i va arribar fins al 26,39%!–, continuava en força
àmbits l’autarquia comercial, es mantenien molts controls econòmics i de
circulació, la corrupció era encara més brutal que ara, només a Catalunya hi
havia dotzenes de presos polítics, la pobresa rural era endèmica i únicament
s’hi feien pegats, eren recurrents les sentències de mort i de cadena perpètua,
hi havia innombrables prohibicions, estava vigent la censura (prèvia en molts
casos) de la premsa i dels llibres, les ràdios privades havien de connectar amb
«el parte» de RNE si volien donar notícies (i si no volien també), només hi
havia un canal de televisió...
Però, com deia, alguns afirmen coses tan inversemblants
–ateses les circumstàncies– com que gairebé tothom parlava en català i que aquell
català que es parlava era un bon català. Com si els trenta-sis o trenta-set
anys d’aquell règim nefast per a Catalunya haguessin sigut tan tous en la
qüestió lingüística que en realitat ni tan sols es podrien considerar
dictadura. No ho diuen així, però sembla que ho diguin!
Se solen fer aquesta mena de manifestacions per comparació
amb l’empobriment del català d’avui.
Doncs a mi sempre m’ha semblat molt fora d’osques la
percepció tan bona sobre el català del temps del Franco. Algú podrà dir
que jo era encara massa jovenet per poder valorar-ho –Franco es va morir quan
jo tenia disset anys–, i que el meu entorn escolar dels anys setanta no havia
sigut precisament gaire catalanista, com sí que ho havia sigut, amb reserves,
el dels anys seixanta –curiosa evolució–, però l’entorn familiar era ben català
i el del barri ho podria ser si fos veritat allò que diuen: que es parlava més
català llavors que ara, també al carrer i als comerços, i que es parlava més
bon català.
Bé, doncs cinquanta anys després he pogut comprovar-ho. Que
no. Que no és com diuen. Com ho he comprovat? Rellegint els articles que
publicava cada setmana Jeroni Girona (pseudònim d’Àlvar Maduell) a la Hoja
del Lunes de Barcelona entre els anys 1977 i 1980. Els he pogut rescatar
gràcies al volum Recatalar, publicat el 2007 en el que sembla un recull
editat pel mateix autor. Me l’han regalat ara, no en coneixia l’existència. I,
si mai vaig llegir algun d’aquests articles a la Hoja del Lunes, no me’n
recordava gens, tot i que el nom de Jeroni Girona no se’m fa estrany.
En aquells articles, Girona (o sigui, Maduell) denunciava
com es deien moltes coses en el català barceloní de l’època
(recordem-ho: 1977-1980) i explicava amb força vehemència –senyal que trobava
necessari recalcar-ho– com s’havien de dir aquelles coses en català normalitzat.
Per tant, concloc que aquells articles retraten bastant la manera de parlar
d’una majoria (?) de catalanoparlants de l’àmbit metropolità. Dic «majoria»
perquè ell parla d’una «massiva claudicació» a Barcelona i rodalia, una rodalia
força generosa, tot i que segur que hi havia àrees i àmbits que se salvaven més
que altres del desastre, fins i tot dins de Barcelona mateix. Maduell es
referia no sols a la copiosa terminologia castellana incorporada al català
–adopció que en alguns casos seria definitiva i normalitzada–, sinó també a
sintaxi i a fonètica: construccions castellanes omnipresents, oblit sistemàtic
dels pronoms (sobretot en i hi), omissió de les apostrofacions
orals, possessius reiteratius, règim dels verbs i ús de preposicions a la
manera castellana, pronúncia espanyola de moltes paraules i lletres –fins i tot
de noms i cognoms!–, en fi, de tot.
Nosaltres (a casa meva) encara vam estar de sort, perquè
teníem uns oncles i uns cosins molt conscienciats amb la puresa de l’idioma, que
a més a més tenien bons contactes amb àmbits menys enllardats per la
castellanització; això ens va salvar de la catàstrofe absoluta. I, de base, vam
rebre una llengua molt ben travada, com ja vaig explicar, només contaminada, això sí, i força, en l’àmbit
lèxic. Encara recordo una cosina que es reia de mi perquè havia arribat tard a
una cita familiar dient que havia tingut un «percanse». Jo devia ser força
llepat –més que ara i tot– i aquesta paraula la devia treure d’alguna de les novel·letes
de Los Tres Investigadores de Robert Arthur, que llegia amb fruïció.
Ella se n’ha recordat tota la vida, afectuosament, per a torbació meva.
La pregunta és: de debò que estàvem, en aquest aspecte
concret (el de la llengua), més bé llavors que ara?
Ho dubto molt.
Encara que limitar la descripció d’aquell català a l’àmbit
lèxic sigui ajustar molt el focus, reprodueixo aquí només la llista dels
castellanismes del lèxic comú, denunciats per Maduell en els seus articles. No
crec que aquesta relació sigui exhaustiva, i ja d’entrada deixem de banda els
noms propis, topònims i antropònims. Jo he afegit algunes paraules, poques, que
m’han anat passant pel cap a mesura que feia la llista.
(Repasso aquesta relació i he de reconèixer que, pel que recordo
del lèxic de casa i del meu entorn, l’encert és de prop d’un 90%. Perquè sí,
per vergonya nostra, a casa en dèiem «bucadillu».)
Castellanismes documentats del català de Barcelona i
rodalia, decenni del 1970:*
*Escric J majúscula quan vull marcar que la J es pronunciava
amb fonètica castellana. Naturalment, la catalanització o anostrament
d’aquest vocabulari intrús consistia a pronunciar quasi totes les O àtones com
a U i quasi totes les E àtones com a neutres (ə): per exemple, dèiem rəcadu, però piJo. Les que no es feien així
denotaven que hi havia una consciència clara de barbarisme i que confessaves
sincerament que no sabies com s’havien de dir en català.
Pau Vidal, iŀlustre coŀlega, mestre punyent en tantes qüestions lingüístiques i malgrat tot bon amic, escrivia un dia al diari VilaWeb (la negreta és meva):
«Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. [...] Potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.
»El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com «Nunca caminaràs solo» i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’) [...]
»M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau.»
(Vidal, ahir mateix, va tornar a parlar de la qüestió, i segurament ha sigut l’empenta que em calia per publicar aquest text d’una vegada.)
«Devien consultar algun expert», deia ell al primer article. A mi no, que no m’ho van consultar abans, però sí que em van demanar, després, què em semblava. I si bé els vaig dir que espontàniament hauria preferit la fórmula canònica («No caminaràs mai sola»), vaig afegir que també es podia acceptar l’opció que havien triat si, per raons estilístiques –concisió, contundència, fins i tot preferència intuïtiva–, la trobaven més apropiada.
De fet, una frase com «Ningú no n’ha dit mai res enlloc» també és possible, i del tot canònica, si vols expressar tot això –cap persona, en cap moment, cap cosa, en cap lloc– en una sola oració. Pots acumular-ne un munt, d’elements com aquests. ¿Eliminant-hi el «no» la frase perdria la seva negativitat, encara que el sentit continués sent el mateix, inequívocament negatiu? Jo penso que no. Coŀlocar-hi el «no» no aclareix el sentit de l’oració, sinó que compleix una funció, diguem-ne, rebladora. I parlem d’un «no»! Un adverbi que normalment canvia de manera radical el que volem dir! ¿Cal que hi sigui, doncs, com un element sintàctic o ortogràfic mut, un estaquirot estilístic però necessari? Per mi, no. Quan no hi ha possibilitat d’equívoc, amb un element suposadament negatiu –perquè la negativitat del «mai» depèn del context– però inequívocament negatiu en aquest context, n’hi ha prou. Quina altra cosa pot significar «mai m’ho havien dit» si no és «no m’ho havien dit mai»?
No sempre és així, que en quedi constància: hi ha casos en què l’avançament d’aquests elements al davant del verb és impossible si volem expressar negativitat. Ara no m’hi fico perquè ens allargaríem més del compte.
Això, si fa no fa, és el que vaig respondre quan me’n van demanar l’opinió.
Aquí explicaré per què el que em deia espontàniament la intuïció no era gens forassenyat.
La fórmula triada també és bona, dic, perquè és inequívoca i té l’avantatge que posa més l’accent en el «mai», com a l’original («never»). Em direu: i quin problema hi ha a escriure «mai no», llavors? Doncs el que diu en Vidal: un problema estilístic. Per mi, «mai no» seria massa acadèmic, artificial, si parlem d’un lema que es vol el màxim de simple i sintètic. (I per a Pau Vidal seria també «burocratès», com diu explícitament.)
Del que es tracta és de reproduir un crit d’ànim, de suport, de solidaritat, una expressió vocativa que soni natural. Imaginem-nos ara una situació real en què nosaltres fóssim protagonistes, volguéssim transmetre l’eternitat de la nostra promesa i tinguéssim por que la comunicació es pogués tallar en qualsevol moment. Cridaríem «Mai no t’oblidaré!»? O ens resultaria encarcarat, impropi de la situació dramàtica? «No t’oblidaré mai!»? Sí, per descomptat, però no diem fins al final la paraula «mai», que potser és la que ens interessa de debò que arribi a l’altre costat. Amb un «No t’oblid...» potser faríem curt, en el cas que la conversa s’interrompés.
Molta gent diria, ben tranquiŀla: «Mai! t’oblidaré, em sents? Mai!»?
Penso que «mai» («mai!») és la idea força que es vol transmetre, sobretot, amb aquest lema que ara analitzem.
A. Raons històriques fabrianes
A les gramàtiques de Pompeu Fabra, la qüestió s’exposava així (les reprodueixo cronològicament):
1. Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1891, p. 86 (Pompeu Fabra, OC vol. 1, p. 290):
«En frases negativas, suele suprimirse el adverbio no cuando se antepone al verbo alguna de las voces cap, dingú, res, enlloch, may, gens, tampoch. Cap nen l’ha entesa. Ningún niño la ha entendido. Dingú hi va anar? No fue nadie? May vindrá, y ella tampoch vindrá. Nunca vendrá, y ella tampoco vendrá.»
- L’any 1891, doncs, Fabra hauria escrit «Mai caminaràs sola», sense cap mania; per ell, era així com s’escrivia: el «no» se suprimeix.
2. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, L’Avenç: Massó, Casas & Cª, Barcelona 1912, p. 218 (Pompeu Fabra, OC vol. 1 p. 684):
«En castellano, como es sabido, siempre que se coloca delante del verbo alguna de las voces ninguno, nadie, nada y nunca, se suprime la partícula negativa no. Ej.: No vino nadie. Nadie vino. En catalán también suele suprimirse actualmente el adverbio no al anteponerse al verbo alguna de las voces cap, ningú, res, enłoc, mai y gens. Ej.: Mai el veiem. Nunca le vemos. / Enłoc l’hem vist. No le hemos visto en ninguna parte. Pero dicha supresión no es en manera alguna obligatoria, puesto que se puede decir muy bien Mai no•l veiem / Enłoc no l’hem vist; y aun es inadmisible en aquellas proposiciones en que las expresadas voces pueden ser empleadas con una significación positiva (V §158) y, en general, siempre que la supresión del adverbio no puede dar ambigüedad a la frase.»
- L’any 1912 Fabra hauria continuat escrivint «Mai caminaràs sola», tot i que obria la porta a «Mai no caminaràs sola» (en contra del criteri, en aquest segon cas, de qui pugui trobar encarcarada aquesta construcció). Noteu que aquí, però, Fabra va més lluny i tot que l’any 1891 en la defensa de la simplicitat catalana, i fa equivaldre la frase castellana «No le hemos visto en ninguna parte» amb un senzill «Enłoc l’hem vist» (!).
3. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, curs mitjà, Editorial Pedagògica, Barcelona 1918 [5a edició, 1935], p. 37 (reproduïda a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 255)
«Quan en una proposició negativa algun dels mots ‘cap’ (adjectiu), ‘ningú’, ‘res’, ‘enlloc’, ‘mai’, ‘gens’ i ‘tampoc’ precedeix el verb, és costum de suprimir la paraula ‘no’. És, però, preferible no suprimir-la. Podem dir: Cap d’ells vindrà / Res li agrada / Mai les trobem / Enlloc n’hi ha, però és millor dir: Cap d’ells no vindrà / Res no li agrada / Mai no les trobem / Enlloc no n’hi ha.»
- A la Gramàtica del 1918, oficiosament vigent fins fa pocs mesos, Fabra diu que, si bé és preferible no suprimir el «no», de fet se sol suprimir («és costum de suprimir la paraula ‘no’»), i ho «podem dir» així: «Mai caminaràs sola».
4. Pompeu Fabra, Abrégé de grammaire catalane, Société d’Édition «Les Belles Lettres», Paris 1928, p. 79-80 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 413-414)
«Quand un dels mots cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, tampoc, ou des groupes tels que en ma vida, ni l’un ni l’altre (qui ne s’emploient jamais dans les propositions expositives affirmatives), se trouve dans una proposition expositive négative et qu’il est placé avant le verbe, on omet habituellement la négation no; cependant la plupart des écrivains évitent cette omission. Ex: Cap d’ells vindrà (plus correct: Cap d’ells no vindrà), Aucun d’eux ne viendra. Ni l’un ni l’altre ens poden ajudar (plus correct: Ni l’un ni l’altre no ens poden ajudar), Ni l’un ni l’autre ne peuvent nos aider.»
- Potser la majoria dels escriptors eviten l’omissió, però el fet és que «on omet habituellement la négation no». Cap prescripció, en qualsevol cas.
5. Pompeu Fabra, Compendio de gramática catalana, Librería Catalonia, Barcelona 1929, p. 77 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 507)
«En español, cuando se anteponen al verbo ciertas voces (tales como ninguno, nadie, nada) o ciertas expresiones (tales como en mi vida, ni uno ni otro), omítese el adverbio no que ordinariamente acompaña al verbo de toda proposición negativa (No viene nunca, pero nunca viene): en catalán esta omisión sólo es permisible en las proposiciones expositivas (pero no en las interrogativas, condicionales, etc.), y aun en aquéllas es siempre preferible no omitir la negación no. Ej.: Ninguno de ellos vendrá. Cap d’ells no vindrà (mejor que Cap d’ells vindrà). Ni el uno ni el otro pueden hacerlo. Ni l’un ni l’altre no ho poden fer (mejor que Ni l’un ni l’altre ho poden fer).
- És permès ometre el «no», tot i que sigui «preferible» no ometre’l. No hi ha aquí cap indicació normativa.
Per tant, segons el mateix Fabra, si bé diu en les últimes obres que «és preferible», o «és millor», o «se sol fer així» –amb «no»–, sobretot «quan la supressió de l’adverbi no pugui donar ambigüitat a la frase», també «és costum» suprimir-la, «podem dir-ho [sense no]», «aquesta omissió és permissible», «s’omet habitualment»...
I doncs, Pompeu Fabra no hauria condemnat «Mai caminaràs sola». És ben clar que la norma, tal com ell la va formular, ni obliga ni prohibeix.
Fabra, és veritat, a partir de determinat moment va començar a aconsellar l’ús de la partícula no. I, molts cops, ja que hi som, ell mateix l’afegia enganxada als elements suposadament ambigus cap, ningú, res, mai... Dic «suposadament» ambigus perquè segons en quines construccions podrien ser ambigus (amb valor positiu o negatiu), però no en la que examinem: no hi ha ambigüitat possible. «Mai caminaràs sola» només pot significar... «no caminaràs mai sola».
La meva hipòtesi, i em sembla que es desprèn de la lectura cronològica seguida de les gramàtiques de Fabra, és que va començar a aconsellar que no se suprimís el no –després d’haver dit senzillament que el no se suprimia, i d’haver aclarit més endavant que tal supressió «no és obligatòria»!–, perquè deixar la porta oberta a suprimir-lo en alguns casos –els casos en què no hi havia cap possible ambigüitat– feia que hi hagués gent que es deixés el no quan sí que calia desfer ambigüitats. Per exemple: «Si mai vinguéssiu, què farien ells?» versus «Si mai no vinguéssiu, què farien ells?» (exemples 109 a,b del capítol 24 de la GCC, 2a edició).
Per facilitar les coses, doncs, i no perquè ho requerís de cap manera la sintaxi. Em sembla que és una hipòtesi força versemblant.
I, tornem-hi, no em puc estar de recordar una altra vegada que la hipotètica sortida «Mai no caminaràs sola», que moooolta gent ha proposat aquests mesos com a «gran solució», la descartava la mateixa persona que denunciava el «mai» avantposat al verb. La tesi de Vidal –respectable, no cal dir-ho, i segurament la més canònica i clàssica– és que cal escriure sempre «No caminaràs mai sola»; és a dir, primer el «no», després el verb i després el «mai», «ningú», «cap», etc. El «mai no» –assegura Vidal, i jo l’aplaudeixo– és aprenentatge escolar, hipercorrecció, pompeufabrisme –ho acabem de demostrar–, llenguatge de diccionari, «burocratès», almenys en la majoria del territori català. Per tant, si hem d’afegir el «no» al «mai» i pretenem que la frase soni natural, mínimament coŀloquial, només el podem afegir avantposat i separat: «no [verb] mai». Té raó Vidal, des del meu punt de vista: jo mai hauria dit un «mai no» (o un «ningú no», etc.) abans de llegir-los a les gramàtiques.
Però no és important el que jo hagi vist o sentit. El problema, si voleu, el tenim amb Pompeu Fabra, que sí que avala el «mai no». I, seguint Fabra, el «mai» amb el «no» adjunt apareix sovint al DIEC i en molts diccionaris i gramàtiques. Perquè Fabra escriu gramàtiques, no ens n’oblidem. I el DIEC és un diccionari. Podem concloure, doncs, que «mai no» és llenguatge de gramàtiques i de diccionaris? Registres molt formals?
No m’atreveixo a tant.
B. Gramàtica descriptiva i normativa actuals
- La Gramàtica del català contemporani, publicada l’any 2002, diu sobre aquesta qüestió:
«No obstant la recomanació* de les gramàtiques tradicionals i normatives, la tendència en el llenguatge parlat actual i en el llenguatge dels mitjans de comunicació és a prescindir del marcador no quan els mots negatius [mai, ningú, enlloc...] apareixen en posició preverbal. [...]
L’evolució de la negació en les llengües naturals mostra la tendència a tenir una única forma per unitat de significat i a reduir a un de sol els diversos indicadors de negació que puguin aparèixer en una oració. Aquest procés, conegut com a cicle de Jespersen, és d’un gran abast en l’evolució de les llengües naturals i bàsicament consta dels següents passos: l’adverbi negatiu original primer es debilita, després esdevé insuficient i, com a conseqüència, reforçat, generalment per mitjà d’algun mot addicional; després aquest mot s’adopta com el marcador negatiu i amb el pas del temps pot seguir la mateixa evolució que la paraula original.»
(GCC, 24.3.2.2, 2a ed. vol. 3, pàg. 2767-2768; *la negreta és meva, per subratllar que es tracta d’una «recomanació» i no d’una prescripció)
No calen més comentaris, em penso. Per a més detalls, consulteu aquesta gramàtica, que és molt lluminosa en aquest punt, amb exemples diacrònics d’altres llengües pròximes.
- La nova GIEC, publicada al final de l’any 2016 –i posterior, per tant, als fets que es comenten–, diu el mateix: és més habitual l’altra fórmula («no caminaràs mai...»), però no és incorrecte el «mai» negatiu absolut abans del verb:
«L’anteposició al verb d’un quantificador negatiu (cap, ningú, res) basta per a donar valor negatiu a l’oració, elidir l’adverbi no (si bé en els registres formals és més habitual mantenir-lo) i legitimar un altre terme de polaritat negativa en posició postverbal (Ningú (no) sap res; Cap d’ells (no) ve mai; Res (no) l’atura); però és poc freqüent l’anteposició de gens o mai [...]»
(cf. GIEC § 35.4.1.2b; la negreta és meva).
Em sembla que podem demostrar a bastament que aquesta última afirmació sobre la infreqüència de l’anteposició caldria matisar-la, i molt.
C. Altres ocurrències
«És poc freqüent», en efecte, diu la GIEC, però déu-n’hi-do com sovinteja! En trobareu milers i milers de casos, d’una molt bona part d’autors literaris, d’editorials amb correctors solvents, de premsa contrastada... i de parlants de tota mena i condició.
Us en dic alguns exemples:
- Una de les últimes exposicions de La Caixa a CasaRamona es titulava «Un Thyssen mai vist». (Em crida l’atenció que hi hagi tants debats sobre un lema d’ANC i tan pocs sobre el títol d’una exposició de La Caixa; de fet, no he vist ni sentit ni llegit ningú que se’n queixés.)
- És com es va traduir la cançó per a La Marató de TV3 de l’any 2012, que va ser viral i que ningú va corregir mai. Això sol ja és prou argument. Si va passar els filtres de TV3 i de La Marató, qui és l’ANC per corregir-ho? Va protestar algú, l’any 2012? (Curiosament, a la mateixa cançó hi ha un «el que no havies mai imaginat» [i no «el que mai havies imaginat»], cosa que demostra, em sembla, la intercanviabilitat innocent de les dues formes per a molta gent).
- Hi ha unes quantes cançons més amb títol de construcció similar (p. ex. «Mai tindràs descans», Edna).
I poemes d’escriptors contrastats: «Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta / s’apropa ton final, la teva meta» (Carme Rosanas, «La finestra dels secrets compartits», 2009); «...i quan brama en aquesta hora, traient es cap a defora, mai se sol equivocar» (anònim).
- «El Català [...] conserva la tradició del llatí, que mai feu diftongs tals aplecs» (Antoni M. Alcover, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IX, 1916-1917, p. 221).
- Premsa d’època (una recerca ràpida): «Mai diríeu què hi portava, a la boca» (Jordi del Val, El Borinot n. 90 (95?), 1925); «Mai tindrem una Catalunya prou rica i plena si no ens preocupem d’una manera decidida... » (P. Vinyoles i Vivet, Diari de Vich, n. 487, 1932); «Mai diríeu a on» (Josep Palau, Mirador n. 366, 1936).
- «Podreu collir mots estranys / podreu prendre dites rares / però mai tindreu sens amor / eixes veus que ragen clares» (Josep Pijoan 1881-1963).
- Refranys populars: «Digue’m què ofereixes i et diré el que mai tindràs»; «Mai tindràs una segona oportunitat per donar una bona primera impressió».
I doncs, hi pot haver discussió entre els filòlegs sobre la seva genuïnitat –potser menys discussió, un cop rellegit Fabra–, però no sobre l’ús massiu que se’n fa actualment i que se n’ha fet sempre.
Però...
Una hipòtesi: és possible que força gent que qüestiona o directament condemna «Mai caminaràs sola» –ara no parlo de professionals, sinó de tots els altres catalans, que com se sap portem un lingüista a dins, i segurament gràcies a això s’ha salvat fins ara la llengua–, molta gent de mitjana edat, dic, tingui al cap una campanya publicitària dels anys 90, que va ser omnipresent i va durar molt de temps i que anava dirigida a evitar els abandonaments d’animals: «Ell mai no ho faria.» Moltes vegades les nostres certeses més fondes en qüestions lingüístiques provenen de vivències. Aquesta, sens dubte, va commoure molta gent –ara, tenint en compte que els abandonaments continuen produint-se, no sé si va commoure prou gent, o si caldria repetir-la– i potser això va fer que ens quedés molt gravada la suposada norma que obligava a adjuntar un no rere cada mai.
Després el lema s'ha aprofitat per a tota mena de contextos:
Tanmateix, hi ha una diferència bastant substancial entre «Ell mai no ho faria» i «Mai caminaràs sola». La primera frase és merament enunciativa, descriptiva; la segona és vocativa, el subjecte és un «tu» i pretén encoratjar. Pot semblar que no, però aquestes circumstàncies contextuals també condicionen les possibilitats de construcció d’una estructura, la necessitat o conveniència d’adequar-la més o menys a la norma o al consell estrictes.
* * *
Acabo. He volgut explicar tot això perquè, al capdavall –pel que fa als lingüistes aficionats que han intervingut a les baralles, no parlo dels professionals–, sovint tenim tot de discussions abrandades que, si t’ho mires bé, basen l’argumentació en el clàssic «jo no ho havia sentit mai» (o «jo mai no ho havia sentit», o «jo mai ho havia sentit»), o en el també recurrent «a mi m’ho van explicar així». I llavors arribem a Fabra com a gran tòtem del català de tots els temps... sense fer cas del que deia Fabra sobre l’evolució de la llengua, les necessitats expressives, etc. Fabra era molt taxatiu respecte a determinades batalles que s’havien de deixar de banda si passava el temps i la gent continuava sense seguir un consell gramatical. Calia oblidar el consell! Gràcies a Déu, la nova GIEC ha anat per aquest camí.
Final: «Mai caminaràs sola» pot significar una cosa diferent de la que significa? No, oi? Doncs no calen més arguments, la llengua tendeix a la simplificació, i més en el terreny de la comunicació de masses, només faltaria.
* * *
Afegitó del 24 maig 2017. Pau Vidal ha contestat a aquest article llargament, i li ho agraeixo.
Sobre l’últim punt de reflexió que proposa en Vidal, a propòsit d’un titular que diu «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai abans l’havies vist», només puc comentar que em sembla un despropòsit lingüístic que no hauria d’haver-se publicat. En català em penso que no diem «abans» en aquests contextos, i si aquí es diu així és per imitació (em sembla) de l’anglès («[as] never before»), passant, naturalment, per l’espanyol (idioma en el qual no sé tampoc si és prou correcte). Per tant, podem dir «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com no l’havies vist mai [fins ara]», tot i que potser seria encara més natural dir-ho suprimint el «mai» (si no l’has vist fins ara, no l’has vist mai). O bé, si no ens podem estar de fer-ho així (recalcant el «mai»), «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai l’havies vist».
(I, de tota manera, encara em grinyola l’aparellament en la mateixa frase de l’article indeterminat «un» amb el pronom «el» de «l’havies vist». Diria que falla alguna cosa. Hi haig de pensar més.)
La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.
També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».
Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:
Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):
- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.
- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.
Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...
Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!
(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)
Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...
L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.
La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.
Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”
Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.
Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.
Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.
Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.
L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.
No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.
I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.
Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.
Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.
«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.
»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»
Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998
El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).
No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.
No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.
Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.
Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!
Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?
En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.
Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.
Francesco Ardolino, professor agregat del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, sortia fa uns quants dies de casa i es va trobar un cotxe a la porta, amb el motor engegat.
Es va produir la conversa següent amb el conductor del cotxe, a qui Ardolino anomena “el Troglodita”.
Professor: A veure si apaguem aquest motor, i ens n'anem, que això no és un pàrquing. Troglodita: No te entiendo si me hablas en catalán. Professor: A ver si apagamos el motor y nos vamos, que esto no es un parking. Troglodita: Ahora sí que te entiendo. Eres un subnormal tú y tu puto idioma de mierda. Professor: ¡¡Facha, gilipollas, vete a tomar po'l culo...!! ¡Y además soy italiano!
I el Troglodita se’n va anar amb la cua entre cames, just quan sortia l’Ursula Bedogni, la dona d’Ardolino, professora també d’italià a la mateixa universitat, traductora i lexicògrafa. L’Ursula arribava amb el telèfon a la mà, però ja no va tenir temps d’agafar-li la matrícula. Ella és parmesana –sembla que els parmesans no tenen la benignitat dels romans com l'Ardolino. Si hagués sentit el Troglodita... L’Ursula parla català tan bé com ell, i sense accent italià. Va ser presidenta de mesa a la consulta del 9-N.
El professor Ardolino acaba la seva explicació: «Estic cent per cent satisfet. Si em diuen “catalán de mierda” vol dir que estic ben integrat, oi que sí?»
Per mi,* tot és força complicat. I per a mi també.** Cadascú és cadascú i encara que intentis explicar-te bé, no ho aconsegueixes mai prou bé. I fins i tot això caldria matisar-ho.
* O sigui, jo diria que (des del meu punt de vista) tot és força complicat.
** Però si no fos objectivament complicat, se'm fa complicat. El que potser era senzill (i continua sent senzill per a molta gent) ho complico quan m'arriba a mi; no sé com dir-ho.***
*** Doncs això.
Bé. Fill d’igualadina i jorbenc, vaig néixer l’any 1958 (uf). Sóc periodista, amb títol i tot!, i també tinc un postgrau de la cosa lingüística. Em dedico a escriure, a traduir, a editar textos i a corregir la feina de tota mena de soŀlicitants. He fet de negre durant moooolts anys, però d’això no en puc explicar detalls. No he tingut mai càrrecs en cap empresa ni a l’administració pública. Sóc bastant aficionat a la cuina casolana, tot i que últimament no m’hi puc dedicar gaire. Tinc una grossen familie. Podria estar més bé de salut, segurament.
- Re, Lupe, l’esma (modest) - Mel, les pareu? (desconfiat) - Pareu-les, Mel (poruc) - Les preuem, Al? (cagadubtes) - Preuem-les, Al (finalment decidit) - Reu ell, “pas me” (innocent) - El preu, el mas (pràctic) - U, pesem la rel (fins i tot massa calculador) - Ull, “me” peresa (una mica dropo, sobretot el dilluns) - Per ella suem (sofert) - Per elles, mua (heterosexual) - A, seré llum, ep! (cregut) - Ullem es pare? (un pèl paternalista) - Pes, ella? M..., re, u (galant) - Pere: ell suma (optimista, de vegades) - Ell? Superamè (ja li agradaria)
And finally: - Per ells, meua (té amics de tots els territoris on s'enraona sa nostra llengua, i s'estima molt totes les variants del català, que considera tan seues com la que li ensenyaren de xiquet, i no creu que escriure-les totes barrejades sigui cap disbarat, diguen el que diguen los lingüistes ortodoxos: és una manera més de deixar clar que és una única llengua)
