Votar com si t’hi juguessis la vida

No crec en la transcendència absoluta del fet de votar. Ens han venut aquesta història perquè no volen de cap manera que intentem controlar el que fan durant quatre anys, o durant cinc anys en les eleccions europees. Ens volen fer creure que hem signat un taló o un full en blanc i que la nostra signatura és transcendental. De fet, fins a les eleccions vinents ells no han de respondre a ningú per res del que facin, i et diuen que tot el que fan és al programa electoral o que tot es pot deduir del programa electoral. És fals, però ens ho diuen. I llavors, davant tanta unanimitat, i al no tenir aquest plantejament una resposta senzilla, callem i tirem endavant.

Però votar no és tan important, sobretot perquè tots o gairebé tots votem a les palpentes i llavors el que fas molts cops és mirar d’evitar el pitjor, assegurar que aquells no, de cap manera, consolar-te amb el mal menor, enganyar-te amb el número 1 de la llista, que és tan de confiança –o el suposat número 1, que fins en això ens enganyen. Coses d’aquest tipus. Ens inculquen que votar és transcendental, que allò que fem en dipositar un paperet a l’urna marcarà els anys vinents, però no ens diuen que nosaltres no decidim res. La nostra responsabilitat, de fet, acaba en el moment que tanquen els col·legis electorals. Després, ens diuen, ja no et pots queixar: si has votat els que guanyen, no et pots queixar del que facin perquè tu has volgut fer-los confiança, malgrat que els altres candidats t’havien avisat que no votessis aquells, que eren poc fiables (el número 1 dels altres sembla bon jan, t’havien concedit els seus contrincants, però has de saber, et xiuxiuejaven també amb tot el cinisme, que aquell número 1 és només d’aparador, perquè qui porta les calces és el partit); si no has votat els que guanyen, no et pots queixar perquè així és la democràcia i només un pot guanyar (també et diuen que ells, els que han perdut, no tenen la culpa dels desastres que facin els que han guanyat); si no has votat, no et pots queixar que uns o altres facin el que els rota, perquè tu has renunciat a participar en la decisió. Tots –fins ara tots– són còmplices del sistema i tots els que algun cop han sortit escollits se n’han aprofitat quan han guanyat. I nosaltres, cornuts i a pagar el vermut.

Els partits d’aquí tenen segrestada la vida política catalana, espanyola i europea per la part que ens toca, i no hi ha res a fer almenys fins que no canviïn una mica les coses a casa nostra: representació proporcional, circumscripcions més pròximes, llistes obertes, comptes transparents de tots els calés públics, interacció amb els candidats electes al llarg de tota la legislatura, etcètera. Els partits se senten forts, perquè tal com està muntat el sistema n’hi ha prou que voti una persona sola perquè el partit al qual ha votat aquella persona ocupi tots els escons en joc. Si són dos els que voten i voten diferent, es repartiran toooot el pastís els dos partits als quals han votat aquells dos passerells. Si són tres, un terç per a cadascú. I així successivament.

No hi ha vot de càstig ni abstenció que els faci repensar-s’hi, ni vots de protesta que comptin, no es pot fer res des de fora. O sigui, perquè canviés alguna cosa haurien de posar-se d’acord ells mateixos. Com si quatre desgraciats diguessin als senyors feudals: ei, vosaltres, a veure si repartiu els vostres béns entre tots, i si no... votarem en blanc! Hahahahahahahahahahahahahaha! Que li llesquin el cap!! No, calla, no escapcis res, que quan es comencen a tallar caps... Farem com si fos un miratge. Tu has sentit res? Jooo?

Ara sí, després ells mateixos es queixen un dia –només un dia: l’endemà de les eleccions– que molta gent no vota o que alguns que voten voten coses estranyes. Un secret, polítics: sabeu què passa?, que molta gent rumia, fa comptes i conclou: vols dir que paga la pena?

Jo, de tota manera, sí que votaré, però m’asseguraré de no haver de penedir-me del que hauré votat.

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres

Ahir vam enviar a gairebé tots els mitjans de comunicació de Catalunya –24 destinataris– la nota de premsa següent:


Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal

»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.

»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.

»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.

»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.

»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»

No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)