»A Catalunya, la guerra la teníem fora: a Aragó, a Andalusia, a Extremadura, a Madrid... A la nostra zona no s’havia creat res, tota la indústria era al nord, a Astúries. El govern es trobava que no tenia manera de poder tenir material i que la solució era que arribessin carregaments pel port de Barcelona o de València, molt bombardejats.
»Llavors van dir que calia transportar la fàbrica de cartutxeria de Toledo a Barcelona. Vaig anar a Madrid amb un enginyer i un altre tècnic. Les vam passar molt negres per arribar-hi. Era fàcil, llavors, donar l’ordre de transportar la fàbrica de Toledo, perquè era als afores, en zona nostra. Largo Caballero va dir que no. Jo vaig pensar que estàvem perduts.
»Jo pensava que, després que havíem guanyat a Catalunya, que havíem fet tot el que havíem de fer, tothom ens felicitaria. Vaig veure també l’Azaña, que estava en un estat lamentable de por. I em vaig trobar amb un sentiment anti-Catalunya com mai, per diverses raons, però principalment perquè havíem guanyat. Ells haurien volgut que nosaltres perdéssim la guerra [...] perquè no volien una Catalunya poderosa, en definitiva.
»De triomfar l’alçament tot d’una, la República l’hauria absorbit, una república tipus la del 34, ben entès, de la qual en Franco ja va ser subsecretari de la Guerra. I llestos. També hi havia un altre factor molt en contra nostra, que era això de Mallorca. Era l’excusa per dir que fèiem una política imperialista.»
(Josep Tarradellas, 1977, entrevistat per Baltasar Porcel, text recollit a L’àguila daurada, Destino, Barcelona 2003, p. 147; fotografia de Quim Pedret)
