Qüestions de llengua (56): «No es sap mai»

Jo no ho he sentit, però es veu que hi ha gent que ho diu així: «No es sap mai.» Encara més, hi ha lingüistes que defensen que s’ha de dir i s’ha d’escriure això. Que l’element pronominal se, en català, davant del verb es realitza es, i que establir distincions i excepcions en funció de si el verb comença per una consonant o una altra és complicar la llengua.

Però fixeu-vos que en la llengua parlada encara se sent –es sent?– gent que diu:

- Com te dius?
- Com te trobes?

És a dir, que quan el pronom de segona persona ensopega amb un verb que comença per t o d, de vegades tendeix també –o tendia, i la norma ha obligat a corregir-ho– a no realitzar-se de la manera normal en català –et–, sinó te. Ara, en el cas de la t i la d, és molt poques vegades que passa això –que es fa l’adaptació esmentada–, i molt pocs parlants conserven el tret. La immensa majoria de la gent pronuncia les dues t seguides –o la t seguida de d– sense cap problema.

I encara una altra cosa. Fixeu-vos que hi ha parlants –potser són tots ja grans– que quan es troben amb la mateixa combinació consonàntica que dèiem (-s + verb començat per s-) i no tenen altres alternatives –com la de se que dèiem abans–, introdueixen enmig una vocal –mitja vocal, podríem dir, una vocal molt fluixeta: se’n diu epentètica– entre les dues consonants, com si trobessin difícil de pronunciar aquelles dues s. No ho fan expressament, potser ni se n’adonen, però ho fan. Com ara:

- Ens (a) sorprèn
- Us (a) serveix

També és veritat que hi ha gent que diu es segueix sense cap dificultat. Els que diem se segueix és, normalment, perquè ho hem après.* I això és el més curiós: que hem après una cosa que potser no feia falta: hem après una corruptela?

*(Parlo de se segueix, de se celebra, de se simula i similars. No parlo del cas concret de se sap, se sent i algun altre, que no els hem après: la majoria de catalunyesos em sembla que sempre els hem dit i els hem sentit així.)

En resum, ara el que trobo una complicació seria canviar una norma que va a favor de la pràctica dels parlants, encara que sigui una excepció. És una norma que ha sorgit de l’ús, no pas a l’inrevés. No crec que ningú perdi el son per aprendre, si no li surt de manera natural, que davant de verbs començats per s- i per ce- ci- (que fan el mateix so de la s sorda inicial de paraula), escriguem, com molts hem fet sempre, se.

* * *

I us deixo amb un article del meu amic Eugeni S. Reig que m’ha portat a fer aquesta reflexió –article que convé tenir en compte que està adreçat a lectors valencians–, i amb una resposta d’allò més assenyada del també amic Joan Mascarell.


Una complicació innecessària de la llengua culta

per Eugeni S. Reig


En la llengua culta s’acostuma –no sé per què, la veritat– a escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-, i així, habitualment, s’escriu se sent, se suposa, se sabia, se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d’escriure es sent, es suposa, es sabia, es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua.

No hi ha cap norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Els qui defenen que es faça d’eixa manera, diuen que és per a evitar una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem la definició següent: “So desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens desagradable. Es sabia és com ho he dit –i escrit– tota la meua vida i com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable se sabia, no es sabia.

Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.

Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d’eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.

(El Punt Avui, 14 maig 2012)

* * *

La resposta:

No és arbitrari

per Joan Mascarell


A l’atac i d’entrada: sobre el punt que tractes en el teu article (es sent / se sent) no tinc una opinió tan clara com tu, ni a favor ni en contra. Però deixa’m fer un parell de matisacions. En el teu article dius:

«Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.»

A priori, penso que no és una arbitrarietat. Per dos motius: perquè respon a una raó fonètica i perquè respon a l’ús de bona part dels parlants de la nostra llengua.

Pel que fa a les raons fonètiques, penso que no és ben bé el mateix es sent que em menjaré o et tiraré. I no parlo de qüestions efectivament subjectives com l’eufonia/cacofonia, sinó de la fusió consonàntica que es produeix normalment en el cas del contacte entre dues consonants fricatives o vibrants. Quan dieu em menjaré o et tiraré feu, sense cap mena de problema, una geminació; ningú diu emenjaré o etiraré, sinó emmenjaré i ettiraré. En canvi quan dues fricatives idèntiques entren en contacte normalment hi ha una fusió en una sola consonant. És evident que podem dir es sent fent una geminació, però només si fem una pronúncia una mica més emfàtica i afectada del que és normal en la parla habitual de tots els registres lingüístics. Per tant, penso que els que dieu es sent, en realitat dieu e[s]ent.

Ja sé que diràs que això no vol dir res. Feu el mateix que fem tots quan diem les sabates (le[s]abates) o ens sent / mos sent (en[s]ent / mo[s]ent). Però, en el cas del pronom feble es, hem d’afegir que aquesta fusió pot provocar algunes ambigüitats o seqüències poc clares, especialment quan la paraula anterior acaba en vocal. Per exemple, quan algú pronuncia no es celebra cap títol sona igual que no celebra cap títol. El mateix en casos com no es sent soroll / no sent soroll, etc.

Siga com siga, crec que no podem dir que és el mateix, des del punt de vista fonètic, em menjo (clara geminació) que no es sent (fusió de fricatives que provoca una seqüència fònica que pot arribar a resultar fins i tot ambigua).

Per altra part, penso que no és una arbitrarietat perquè escriure es compra al costat de se sent respon a l’ús de bona part dels catalanoparlants. Si és així, podem qualificar el cas de la manera que vulguem, però no d’arbitrari.

En aquest punt, reporto l’exemple, prou eloqüent, del meu parlar. Com saps, i si no t’ho explico, en tortosí no usem les formes reforçades. Diem te dixaré la moto, me compraràs lo llibre, lo vaig vore ahi(r) i, és clar, se comprarà un cotxe. Si diem se comprarà diem, també és clar, se celebra o se sent soroll.

Ara bé, quan la paraula anterior acaba en vocal fem: ara·t dixaré la moto, ara·m compraràs lo llibre, ahi(r)·l vaig vore... Però ara no se sent soroll o ja se sap que... No diem, com pertocaria, ja·s sap, sinó que tornem a usar les formes plenes malgrat anar precedides de vocal.

Per tant, mira si és poc arbitrària la recomanació que fins i tot respon a l’ús dels parlants que conserven les formes plenes dels pronoms febles davant de verb.

Dius:

«Escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- [...] és, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua. [...] Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us.»

Quan dius “senzilla” què vols dir? Si vols dir “fàcil”, cal dir que si les dues opcions d’un dilema són “correctes” el dilema és facilíssim de resoldre. Si el que vols dir és que ha de ser simple perquè s’ha de limitar a prioritzar en exclusivitat allò regular, que respon a unes regles... extrapolar-ho pot qüestionar decisions ja preses.

Per exemple, si nou-nova, blau-blava, tou-tova... llavors caldria escriure meu-meva i no meu-meua, no? Ara, jo penso que meua no és una frivolitat ni una arbitrarietat: respon a allò que diuen centenars de milers de persones (potser algun milió i tot), que parlen una llengua tan irregular i complexa com les altres i, en tot cas, si no és tan forta com altres no és per culpa d’aquestes coses que ara discutim.

(Migjorn, 17 maig 2012)

(La fotografia que encapçala l’article és de l’escriptora lleidatana Imma Monsó, la primera novel·la de la qual es titulava No se sap mai.)

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:

«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:

«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)

Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart al diari Ara:

Dinou maneres d’apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic –el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull–, el sentim ben nostre i se’ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L’únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar, d’origen idèntic a cerrar, que tant serveix per a les dents com per a les files d’un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria. Tenim estrènyer, tan necessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla, com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen. I és molt necessari amb un resultat ajustat.

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem. I quan l’agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l’accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s’intensifiquen –no sé quin dels dos trobo més lleig– i el sol pica o crema.

Ho he dit tot? Ah, me’n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força.

(Ara, 11 gener 2011)