To readers who are not familiar with Catalan language

(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dret de decidir

Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).

Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).

Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.

Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).

Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.

Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.

Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.

Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.

Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Sobre la manifestació (III): Xifres

Suposo que tothom que sap comptar és conscient que la gent que hi havia ahir a la manifestació no és la que diuen els diaris. No és tan difícil de comptar manifestants que passen per un carrer. Si en passen tants cada deu segons quan estan en moviment, aviat tens una xifra aproximada, a l'alça, al cap d'un minut. Llavors comptes els minuts i aviat has acabat de fer els números.

El problema, ja ho sé, és que com que tothom fa el mateix tu no pots ser el primer bajà de dir la veritat, sobretot quan saps que ningú no et seguirà l'exemple a partir de la teva bona actitud. I doncs, tothom menteix, i això ja ve de lluny, dels temps que es reunia un milió de persones en una plaça de Madrid per aclamar un dictador. Continuem instal·lats en la mentida.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (II): Incomoditats

Una organització potent va col·locar ahir agents seus cada vint metres per cridar una consigna, de manera que aviat va semblar que tota la gent s'havia de sentir identificada amb aquella consigna. Ahir a la manifestació hi havia gent no independentista que se'n va anar, incòmoda, perquè no se sentien de gust sota aquella consigna que semblava de tothom. Vaig sentir diverses converses en aquest sentit. I doncs, aquesta és la manera de fer pedagogia d'una determinada organització potent que diu que vol que a poc a poc gent no independentista es vagi apuntant a les tesis independentistes. És una pedagogia molt bona, que aconsegueix que se'n vagin d'una manifestació que tenia uns motius prou clars, encara que fossin múltiples i força articulats, gent d'altres sensibilitats polítiques. Aplaudiments per als dissenyadors de l'estratègia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (I): El president de tots?

Diu l'autoanomenat vicepresident de la Generalitat que el fet que el president de la Generalitat no anés ahir a la manifestació és una decisió correcta, perquè el Sr. Montilla és el president dels que van anar a la manifestació i dels que no hi van anar. No entenc el raonament: si el president no va anar a la manifestació i els paràmetres de judici són els que diu el Sr. Carod-Rovira, llavors el president ahir va ser el president dels que NO van anar a la manifestació i NO va ser el president dels que van anar a la manifestació. No?

És trist viure en un país on el president no et representa i el vicepresident justifica que el president no et representi.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Manifestapena

Així és com en diuen els bascos, manifestapena, potser per subratllar que la majoria de vegades que eixim al carrer a manifestar-nos és perquè estem tristos.

Sóc escèptic sobre els efectes que puga tenir aquesta manifestapena. Suposo que si ho hagués de decidir jo solet, diria: ja us ho fareu. Però alhora molts amics meus creuen no sols que cal anar-hi, sinó que aquest cop pot tenir algun resultat –més enllà d’algun cessament per amansir les feres, que no em sembla que pugui ser gaire útil.

Bé, una cosa que vas aprenent amb els anys és que no sempre t’has de refiar del teu criteri. És per això que aniré a la manifa.

(Afegitó de dissabte a dos quarts d’una del migdia: ETA ha mort un policia espanyol a Capbretó, prop de Baiona, a Euskadi Nord –o potser Capbretó ja és a Occitània, ho dic pel nom–, i n’ha deixat ferit un altre que també es pot morir. Això pot fer que la manifestació de Barcelona se’n vagi a l’aigua. Jo crec que no s’han de barrejar les dues coses, però em fa l’efecte que per a molta gent el fet serà desmobilitzador. Jo hi aniré igualment, si no es desconvoca o ajorna.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ni dues-centes persones

Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.

Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.

I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.

Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.

La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.

Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»

I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:

«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)


(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:

«Els responsables de l’apagada de BCN

»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.

»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.

»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tsunami wojtylià

(Demanant disculpes prèvies a tots els afectats i familiars d’afectats del terratrèmol submarí de l’Àsia, si cap d’ells llegeix això...)

Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.

Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.

He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.

I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.

Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?

Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.

Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)

I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)

Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)