Reptes publicitaris (4): La pujada del gener

Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha(via) d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les Terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)

No faria falta marcar res, Joan. De moment, la norma ens diu que en alguns casos cal fer-ho. Hi ha unes quantes coses més escrites sobre aquest tema (o sobre un punt col·lateral) aquí (al final de l'article).

Madrid ens castiga

L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».

Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.

Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*

Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.

(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)

(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)

(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La notícia del dia

La notícia del dia, resumida, és aquesta: «La Comissió Europea ha decidit imposar una multa exemplar a Telefónica per abús de posició dominant en el mercat d’accés a internet a través d’ADSL. La multa, de 151,8 milions d’euros, és per estrènyer els marges dels rivals en el negoci de la banda ampla a Espanya. Telefónica recorrerà aquesta multa, l’import de la qual representa el 2,43% del seu benefici net de l’any passat.»

Heu vist aquesta notícia obrint moltes portades i amb lletres ben grosses, oi? No? Només ix en un raconet i la notícia del dia és que a l’estiu es produeixen incendis i que un polític ha promès no sé què? Que estrany... Hi ha gaires precedents de multes de vint-i-cinc mil milions de pessetes? Potser la notícia no surt més gran a les portades perquè a Telefónica, un dels grans anunciants en la premsa d’aquest país, no li agrada que hi surti? (Hi ha un diari espanyol que es publica a Barcelona, molt divertit, que escriu la notícia a l'inrevés, com si la multa fos imposada per Españñña i Telefónica a la Comissió Europea, i fins i tot li posen un semàfor vermell a la comissària de Competència de la CE, apa, per haver-se portat malament.)

I a més, deixant de banda que els recursos judicials poden fer que el pagament de la multa s’endarrereixi tant com vulguin, al capdavall parlem del 2,43% dels beneficis de l’any passat. El capteniment prepotent de Telefónica en el mercat de les telecomunicacions, quants milers de milions d’euros, o quina part dels seus beneficis astronòmics penseu que li reporta? I doncs, creieu que s’esforçarà gaire a canviar d’actitud i a facilitar que li puguin fer la competència?

En fi, és així com funciona el món nostre. El món dels que manen, si més no.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (VII): De franc

Movistar és de Telefònica, i Telefónica em cau malament. No en sóc client. Quan vaig comprar el primer mòbil la condició prèvia que em vaig imposar era que no fos de Telefónica. I ho he pagat car, però continuo fidel al meu no a Telefónica.

Però aquest comentari no té res a veure amb tot això. Vull felicitar els de Movistar, concretament els seus responsables de publicitat, perquè han permès que l’expressió «de franc» tornés a aparèixer amb lletres gruixudes als cartells publicitaris de Catalunya. Jo he topat aquests darrers anys amb uns quants clients que s’han negat a incloure cap «de franc» en els seus missatges comercials, si més no en la lletra grossa o en els titulars. «No es pot dir “gratis”?» I jo que responia: «I és clar que es pot dir “gratis”. Però que no es pot dir també “de franc”, que és el que proposa en aquest cas el vostre assessor lingüístic?» I no, últimament no es podia dir «de franc».

Ara, gràcies a algú de dins la cadena de producció de la publicitat de Movistar, el «de franc» ha estat rescatat de les tenebres exteriors potser en el darrer badall, i d’aquests anuncis ens servirem tots els del gremi per mostrar a qualsevol altre client que el «de franc» no és mort. «Vine a Movistar i emporta’t missatges de franc fins a l’estiu» (les lletres marcades amb negreta són les que es veuen més de tot el cartell). Hi hauria d’haver un premi per a qui salva en el darrer moment un mot o una expressió que estava a punt de fer l’ànec. Gràcies, obscura traductora, discret corrector, agosarada creativa, follet misteriós o fada benefactora que heu ressuscitat una expressió moribunda.

Afegitons posteriors Efectivament, tal com preveia, la cosa s’ha estès ràpidament. Un cop oberta la veda, he trobat el «de franc» en anuncis de Jazztel (juny 2007, cartells a les parades de metro i bus; i altra vegada el juny del 2008), BBVA (novembre 2007, anuncis TV i cartells oficines), immobiliària FBEX (novembre 2007, bàners a internet), DUO de Telefónica (novembre 2007, anuncis TV), Port Aventura (març 2008, anuncis TV), Carrefour (octubre 2008, anuncis TV)... I molts més exemples.

Afegitó definitiu: el diari La Vanguardia ha optat clarament, en la seva edició en català (maig 2011), pel de franc, amb preferència al gratis o al gratuïtament. Crec que de franc es pot considerar salvat.

Noves aventures de l'adsl

La cosa passa de taca d'oli, perquè aviat farà quatre setmanes que la CEPB i Ya.com van decidir posar-nos a prova i encara estem conills d'adsl. O sigui, grans dificultats de comunicació, grans obstacles per fer la feina amb normalitat, el despatx a mig gas i unes ganes enormes d'enviar-ho tot a fer punyetes. Les adreces electròniques, segons sembla, perdudes per sempre (ens han dit sis mesos, però sis mesos en una feina com aquesta és sempre, perquè evidentment ja fa dies que no esperem que ens tornin les adreces, sinó que en fem servir d'altres, per mirar de continuar treballant encara que sigui a ritme de llimac, i òbviament no farem el procés invers d'aquí a sis mesos). Les pàgines web que administrem o actualitzem periòdicament des del despatx, o bé han quedat sense actualitzar, o bé hem perdut (de moment, temporalment) el client que ens les havia encarregat o bé les hem hagut de gestionar desplaçant-nos físicament a d'altres indrets, amb tot l'enrenou que això implica. Pel que fa a les traduccions, correccions i transcripcions en línia, hem perdut dotzenes i dotzenes d'hores, hem perdut moltes feines puntuals i també hem perdut uns quants clients (de moment, temporalment), i ja no parlem dels passavolants que de tant en tant ens encarregaven feines a través de les adreces que durant els dos últims anys hem fet servir; aquests els hem perdut potser per sempre. I com es comptabilitza el fet de tenir uns lectors habituals que deixen d'entrar a la teva web perquè veuen que no es renova? Ara, aquests dies, ens connectem a internet a través d'un mòdem, utilitzant la línia telefònica, la qual cosa vol dir que mentre parlem per telèfon no podem connectar-nos a internet i quan estem connectats a la xarxa no podem trucar ni rebre trucades telefòniques. (Qualsevol altra solució com demanar una nova alta de servei telefònic o adsl en una altra empresa implica esperar els mateixos dies que ja ens esperem, perquè la xarxa telefònica bàsica continua depenent de Telefónica i els terminis per establir connexions són els que són, o sigui que tot ho tenen lligat i ben lligat.) Qui ens compensarà pels danys soferts? Com es pot calcular el mal que ens han fet? Hem d'escriure al senyor Fornesa, com a responsable últim de l'empresa que va prendre la decisió unilateral de rebutjar un rebut, per dir-li com ha anat tot i comunicar-li que això seu no té nom? Què en traurem? Que gràcies a nosaltres la CEPB millori els seus serveis i a partir d'ara a ningú més li passi el que ens ha passat a nosaltres? No ens ho creiem, perquè tot és una gran martingala. Només en traurem una lletra aparentment amable i òbviament cínica, que ja deuen tenir impresa, en la qual ens diran que els sap molt de greu el que ha passat i que no dubtem a posar-nos en contacte amb el seu servei d'atenció als clients. Algú creu de debò que pot anar d'una altra manera? Algú creu que els de la CEPB ens cridarien i ens dirien: a veure, senyors, calculin el que han perdut, passin-nos la factura i els l'abonarem? Ha, ha, ha. Jo no, nosaltres no ens ho creiem. La CEPB, per principi, no ens "pot" compensar pel mal que ens ha fet, perquè les lleis els emparen. No. Quina diferència hi ha, doncs, entre la prepotència i la impunitat amb què actuen determinades empreses i corporacions que esclafen els ciutadans, i les dictadures polítiques? Hi ha algú que ens sàpiga dir alguna cosa que pugui servir de vaselina per entomar aquesta impotència nostra?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aventura adsl

Aquest és un conte real ofert per gentilesa de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (des d’ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l’altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n’hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d’avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s’apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta –ja us ho podeu imaginar– que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s’havia compromès a fer i sempre havia fet –avisar-nos i passar diners d’un compte a l’altre–, sinó que ni tan sols ens va dir que “hi ha un problema”, que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit –i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d’ells–, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de “rebutjats”. Resulta –també us ho podeu imaginar– que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, “perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client”, i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d’un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l’empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a fer una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s’ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells “no tenien cap obligació” d’estar pendents del saldo d’un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina –treballem en línia amb tots els nostres clients– i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d’adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies –pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli –el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors– pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d’adaptar el seu afany de servei –de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d’avís– al ritme que marca l’amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per “t” i acaba per “a” i al mig hi ha les lletres “elefonic”.

En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)